Història de les videoconsoles: la Mega Drive

El passat 29 d'octubre va fer 25 anys que es va posar a la venda al Japó la Mega Drive, la 16 bits de Sega, una de les meves consoles preferides, i em vaig adonar que encara no havia escrit cap entrada dedicada a la seva història. No la vaig publicar el dia que tocava perquè tenia una altra entrada publicada de feia poc, però ho faig avui, que no ha passat gaire des de l'efemèride i espero que no m'ho tingueu en compte.

Amb una xifra estimada d'entre 37 i 41 milions d'unitats venudes al llarg de la seva història, que va acabar quan es va descontinuar a finals dels anys 90, la Mega Drive va ser la tercera consola de Sega i la que, sens dubte i amb moltíssima diferència, va tenir més èxit en tots els anys que la companyia japonesa es va dedicar a la fabricació de hardware.

Als Estats Units, on es va rebatejar com a Genesis per problemes amb la marca Mega Drive, hi va arribar el 1989, mentre que a Europa vam haver d'esperar al setembre de 1990 per tal de començar a gaudir-ne, un retard que ara seria impensable però que llavors era el que hi havia. 

La nova videoconsola es basava en la popular placa arcade System 16, que va presentar els primers jocs de 16 bits el 1985, entre els quals grans èxits com Shinobi, Golden Axe o Altered Beast, títols que es van portar a la Mega Drive des del principi i que encara ara consten com alguns dels seus clàssics imprescindibles, però que en aquell moment tenien la missió, acomplerta amb èxit, de donar al nou sistema una imatge de recreativa domèstica. 

Era el tercer intent de Sega de triomfar en el mercat domèstic després del famós crack o la gran crisi dels videojocs de 1983, i ho feia després de la fallida SG-1000 i la més reconeguda —però inacapaç de superar la NES— Sega Mark III, a Occident coneguda com a Master System. I si Atari hagués sabut l'èxit que tindria no hauria rebutjat fer-se'n càrrec ni hauria apostat per l'Atari ST, una curiositat que he llegit a la Wikipedia.



Així es presentava el 1990 a Austràlia, que com segurament ja sabeu és territori PAL i per tant hi va sortir alhora que a Europa. Al Japó val a dir que no va acabar de triomfar i es va vendre per sota de la Famicom (la NES, que era de la generació anterior), que a sobre rebia el 1988 el Super Mario Bros. 3, i de la PC-Engine (la Turbografx), mentre que als Estats Units i sobretot a Europa (on la Master System estava per sobre de la NES) va tenir un gran èxit.

Sega havia planificat una estratègia que consistia en vendre la seva nova consola no només com la que estava més avançada tècnicament en aquell moment, sinó com una màquina adreçada al públic jove, no tant l'infantil, i un dels molts exemples d'això, però segurament el més significatiu, va ser aquest:



El llegendari Sonic the Hedgehog (1991), el seu títol més conegut, protagonitzat per un personatge que, en contraposició al lampista italoamericà i bigotut de Nintendo, que operava en un món de princeses i bolets, era elèctric, molt ràpid i jove, i esdevindria la mascota de Sega, que després d'aquest títol iniciaria una franquícia d'enorme popularitat, que tothom coneix i de la qual ja hem parlat diverses vegades.

També, sobretot als Estats Units, les campanyes publicitàries de Sega se centraven en atacar Nintendo amb el famós eslògan "Genesis does what Nintendon't", per tal de remarcar la superioritat de la seva màquina respecte a la 8 bits de sobretaula de la Gran N, però tot i aquesta agressivitat la Mega Drive tenia prou raons per a triomfar.



Aquí ens n'han donat 100, de raons, tot i que evidentment no deixa de ser una selecció personal de l'autor del vídeo. Ara bé, s'hi poden veure grandíssims videojocs com ara els 4 Sonic, els 2 Shining Force, els 3 Streets of Rage, el Thunder Force IV, el Virtua Racing, el Castle of Illusion i la seva seqüela World of Illusion —dos dels millors jocs de Disney—, el Rocket Knight Adventures, el Comix Zone, l'Aladdin, els 2 Earthworm Jim, el Flashback, el Ghouls'n Ghosts, el Gunstar Heroes, el Mortal Kombat II o l'Street Fighter II Special Champion Edition, entre molts altres de representatius que sovint trobem en els moltíssims recopilatoris que n'han sortit després per a d'altres sistemes.

A la Mega Drive no li va faltar de res, el seu catàleg és extensíssim i hi podem trobar títols de tots els gèneres i per a tots els gustos. Tot i així el 1990 (1992 a Europa) va sortir la Super Nintendo, la consola de 16 bits de sobretaula de Nintendo, que amb l'avantatge d'aparèixer més tard va oferir un producte millor en alguns aspectes. I llavors va començar una sana rivalitat que va durar fins al final de l'era dels 16 bits sense una clara guanyadora, si bé és cert que la SNES va vendre uns milions de consoles més a nivell global.

La sensació que jo tenia, malgrat la meva elecció convençuda, era que la que per a la gent (i les companyies) "molava" més era la Super Nintendo, i que alguns videojocs —o més ben dit algunes franquícies— com Street Fighter o Bola de Drac es reservaven als propietaris de la consola també coneguda com El Cervell de la Bèstia, encara que més endavant també van venir a "la meva", amb una sola entrega en el cas de Bola de Drac.

El desavantatge del comandament de 3 botons (i START) de la consola davant dels títols de lluita, que Nintendo havia gestionat millor amb un comandament de 6 botons d'entrada, va ser superat en substituir aquell accessori clàssic per una versió amb 6 botons col·locats d'una manera més ergonòmica que els de la SNES.

Al tram final de la vida de les dues consoles, després d'alguna temporada en què semblava que els usuaris de la Mega Drive sempre sortíem perdent en les exclusivitats (perquè jo vaig voler la Mega Drive i me la vaig fer regalar el 1994 tot i conèixer la situació), es van equilibrar les coses i va tornar la sensació que tant els uns com els altres podíem estar més que satisfets amb la màquina que teníem, trobant a faltar lògicament els jocs d'en Mario aquells que teníem "la Mega" i els d'en Sonic els que havien triat "la Super".

Però estaven igualades, com la Xbox 360 i la Playstation 3 tant temps després, cosa que per a mi és la situació ideal per tal que ningú no se senti frustrat per culpa de la seva elecció.  

El cas és que la Mega Drive va gaudir d'una llarga vida, fins al punt que el seu darrer joc llançat de manera oficial va arribar a les botigues el 1998, i en plena dècada dels 2000 encara en va sortir algun de produït per una via diferent, com vaig explicar en una entrada de fa anys.

La seva popularitat era i és innegable, tant és així que amb l'arribada de l'era de les consoles de 32 bits Sega va insistir en potenciar-la al màxim per tal de no abandonar-la encara, amb perifèrics-consola que permetien l'ús de videojocs tècnicament més avançats que els dels cartutxos. Eren el Mega-CD (als EUA Sega-CD) i el Mega Drive 32X (Genesis 32X als EUA), però malgrat que van tenir alguns bons títols van fracassar i van tacar la imatge tant de Sega com de la Mega Drive en els darrers anys de la seva vida, i de retruc van generar desconfiança en els usuaris, un problema que va afectar les posteriors consoles de la companyia, les grans però malaguanyades Saturn i Dreamcast.

Hem vist a la imatge anterior una Mega Drive diferent, i és que una de les conseqüències de la seva popularitat va ser que se'n van llançar diferents models, el més conegut dels quals, evidentment amb el permís de la Mega Drive clàssica, aquesta Mega Drive II, de 1993.

Aquests models eren de fabricació més barata i en alguns casos eliminaven característiques secundàries, com ara la connexió per a auriculars, atès que en aquest cas el so estèreo sí que sortia de la màquina i anava així a la televisió, mentre que a la Mega Drive original el so arribava al monitor en mono. També són conegudes la Multi-mega, una fusió de la Mega Drive i el Mega-CD que va molt buscada al mercat de segona mà, i la Nomad, una versió portàtil de la consola que, malauradament, devorava les piles.

Cal no oblidar altres experiments fora de Sega, com la TeraDrive, la Wondermega de JVC, la LaserActive de Pioneer i altres consoles que permetien emprar-hi títols de la Mega Drive però que ja no en duien ni el nom, a banda de les versions plug-and-play que consisteixen en comandaments amb videojocs gravats en memòria que només s'havien de connectar a un televisor.

Acabarem el repàs esmentant alguns dels seus molts accessoris o perifèrics, que si per alguna cosa va destacar sempre Sega és per la gran quantitat d'aquests afegits que va arribar a inventar, alguns de més esbojarrats que altres, com ara l'Activator Ring, el Power Base Converter (que permetia jugar als jocs de la Master System), la pistola Menacer, el Sega Mouse o el MegaModem.

Aquest ha estat el meu homenatge a una consola amb una gran història d'èxits que és una de les més estimades de la història dels videojocs, i una de les que sens dubte em quedaria si m'obliguessin a desfer-me de totes les que tinc llevat de només 3. Feliços 25 anys, Mega Drive!