Que les consoles es puguin connectar a internet és una realitat bastant recent al nostre continent, i que ho puguin fer amb garanties de bon funcionament és cosa de la generació actual, perquè l'anterior (la de la Dreamcast, la Xbox, la Gamecube i la Playstation 2) va ser la primera que permetia jugar en línia contra altres jugadors, però el tema no es va desenvolupar de debò fins a la segona generació de 128 bits.
Al Japó, com a país més avançat que és en temes de tecnologia, consoles de generacions anteriors havien tingut algunes funcions pròpies de la xarxa, com vam veure amb el Satellaview de la Super Nintendo. Però en general les consoles no s'havien assemblat tant als ordinadors com darrerament. Cosa que no vol dir que no poguessin tenir ratolins...
Us presento el Sega Mouse i el Sega Mega Mouse (la versió americana), els ratolins de la Mega Drive apareguts el 1993. La Super Nintendo també tenia el seu, que venia amb el Mario Paint, i és que no cal estar connectat a internet ni ser un ordinador per tenir jocs que funcionen amb un punter i que són més còmodes amb un ratolí que amb un comandament, oi?
No és que en fossin gaires, els que estiguessin dissenyats per jugar-hi amb el ratolí, però tenim l'Art Alive, el Wacky Worlds i l'Eye of the Beholder (aquest del Mega-CD), entre altres.
El Wacky Worlds, de 1994. No sé si anaven gaire fins, els ratolins de les consoles, però fa la impressió que no devia ser tan àgil com amb els ordinadors. Ja se sap que cada màquina té els seus avantatges i els seus inconvenients.
L'Eye of the Beholder. Aquí també veig que no va gaire fi, el punter, però suposo que és perquè deu tractar-se d'un emulador i a efectes pràctics és com si juguessis amb el comandament, no pas amb el ratolí, de fet no crec que l'emulador admeti el Sega Mouse, per tant li concedirem el benefici del dubte.
Que chulo! Lo desconocía totalmente.
ResponElimina