Abans d'ahir se'm va acudir parlar d'aquest accessori de la Super Nintendo, poc conegut a Occident, i avui no em sembla un mal dia per fer-ho. Es tracta del Satellaview, una satmòdem que permetia a la Super Nintendo japonesa, la Super Famicom, connectar-se amb altres terminals, però només al Japó.
Aparegut el 1995, rebia la senyal a través d'una emissora de ràdio per satèl·lit anomenada St.Giga, es coneixia també com a BS-X, cosa que va fer pensar molta gent que l'aparell era de Bandai, quan en realitat la companyia japonesa no va tenir cap mena de relació amb l'accessori durant els 5 anys que va estar en marxa.
La manera com funcionava tot plegat no era senzilla, hom s'havia de subscriure al servei, comprar-se la parabòlica i també un aparell receptor com els que es fan servir amb la televisió de pagament, però curiosament va triomfar i va estar funcionant fins l'any 2000, i el darrer joc que feia ús d'aquest sistema va aparèixer el 1999.
La cosa és que per tal de jugar amb els títols que oferia el Satellaview els jugadors s'havien de connectar a una hora concreta (disposaven de la programació, on a més hi havia programes magazine dedicats als videojocs) i anar seguint el que deien les veus que arribaven, perquè era això: unes veus de narradors o locutors en directe que guiaven o moderaven el desenvolupament dels jocs, que per cert s'havien de descarregar. Vegem-ne l'anunci japonès, curiós com tots els que fan:
En el següent vídeo veurem com era això del Satellaview un cop posat en marxa. Hi ha un temps de càrrega, és clar, i és que si ara hi ha moments en què hem d'esperar davant dels processos propis d'internet, al Japó, per més avançats que estiguin, el 1995 també hi havia aquests problemes. Això sí, amenitzaven l'espera amb informació:
Són imatges del primer videojoc que va fer ús del Satellaview, el BS Zelda no Densetsu, o sigui la versió en Satellaview del The Legend of Zelda de la NES, però amb millors gràfics i aquest afegit de la veu que ens va donant consells i ens va dient coses. És una mica difícil d'explicar, segurament també perquè és una mica difícil per a mi entendre com anava la cosa.
El cas és que hi havia jocs que tenien aquestes narracions (que s'havien de sentir en un dia concret, ja que anava per episodis, d'un a dotze, i després mai més no funcionaven) i d'altres que eren remakes de NES i millores dels jocs de la pròpia Super Nintendo, però que no tenien el Soundlink (així es deia allò dels locutors). A més, en alguns casos hi havia música orquestral, molt millor que la que podia oferir la Super Nintendo com a consola.
El cas és que hi havia jocs que tenien aquestes narracions (que s'havien de sentir en un dia concret, ja que anava per episodis, d'un a dotze, i després mai més no funcionaven) i d'altres que eren remakes de NES i millores dels jocs de la pròpia Super Nintendo, però que no tenien el Soundlink (així es deia allò dels locutors). A més, en alguns casos hi havia música orquestral, molt millor que la que podia oferir la Super Nintendo com a consola.
Veiem un exemple més dels que sí que tenien so, en aquest cas el primer Dragon Quest de la Nintendo, que s'adaptava gràfica i sonorament a la Super Nintendo en aquesta exclusiva ocasió. Les veus ens narren els textos i fan els diàlegs entre els personatges.
Muntar tota aquesta història per posar veus als jocs és de les coses més frikis que he vist en la història dels videojocs, però dels japonesos m'ho espero tot. També hi havia títols que eren exclusius per a aquest sistema, com el BS Excitebike Bun Bun Mario Battle Stadium, que introduïa la mascota de Nintendo al mític Excitebike.
Muntar tota aquesta història per posar veus als jocs és de les coses més frikis que he vist en la història dels videojocs, però dels japonesos m'ho espero tot. També hi havia títols que eren exclusius per a aquest sistema, com el BS Excitebike Bun Bun Mario Battle Stadium, que introduïa la mascota de Nintendo al mític Excitebike.
Tireu endavant el temps de càrrega i el podreu veure. Trobo que està molt bé que també fessin servir el Satellaview per a coses així, encara que també hi havia molta porqueria. No eren pocs els títols que van aparèixer per al Satellaview, entre ells diverses entregues de jocs protagonitzats per pesos pesants de la companyia, com els que tenien a veure amb en Mario, els Dragon Quest, els Zelda... però remarco que les locucions eren accessibles normalment durant entre una i dotze setmanes i mai més, cosa que afegeix encara més frikisme a la història, perquè m'imagino que podrien haver deixat les gravacions repetir-se fins al final del servei, no?
El darrer joc que va aparèixer (els programes de ràdio van continuar fins el 2000) va ser el SatellaQ PQ Congratulations Shiny Q-Graders!, de març de 1999. Amb el canvi de dècada s'acabava aquella experiència d'allò més avançada al seu temps, i malgrat això (per desgràcia no acostuma a sortir bé anar més endavant que els altres) exitosa.
Era massa japonès, però, per veure la llum fora del País del Sol Naixent, i tot i que els seus jocs es poden provar amb els emuladors, la veritat és que sense els locutors segur que no és el mateix. Hi havia alguna cosa semblant a la competència? Bé, ja ho veurem més endavant.
Era massa japonès, però, per veure la llum fora del País del Sol Naixent, i tot i que els seus jocs es poden provar amb els emuladors, la veritat és que sense els locutors segur que no és el mateix. Hi havia alguna cosa semblant a la competència? Bé, ja ho veurem més endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada