Què estàs buscant?

dimecres, 16 de gener de 2013

Història de les videoconsoles: el Mega-CD

Ja fa temps que volia dedicar una entrada a aquest aparell que no es pot considerar ben bé una consola, però que tampoc no és un accessori qualsevol. Jo l'anomeno "consola-perifèric", perquè per tal de gaudir dels seus jocs és necessari que la Mega Drive hi estigui connectada, i alhora l'aparell no pot funcionar de manera independent.


Parlo, naturalment i ja ho heu vist al títol, del Mega-CD, allò que inicialment es col·locava sota la Mega Drive i permetia jugar amb jocs en suport CD. Al Japó va aparèixer el 12 de desembre de 1991, mentre que el 15 d'octubre de 1992 arribava als Estats Units i el 19 d'abril de 1993 aterrava al Vell Continent. 

Aquesta llarga espera és un dels motius pels quals el Mega-CD no va tenir gaire èxit aquí, mentre que al Japó va tenir una rebuda moderadament bona. Tot i així, el gran problema de l'aparell, que també afecta la seva reputació fins al punt que encara ara sol provocar rialles condescendents quan se'n parla, va ser que en aquella època els videojocs en suport disc acostumaven a basar-se en vídeos, de manera que en general eren pel·lícules interactives, i el Mega-CD tenia més capacitat d'emmagatzematge que la Mega Drive sola, però el vídeo no era el seu fort.


Aquest era el camí dels videojocs per a sistemes com la Panasonic 3DO i també per a les desenvolupadores independents de videojocs a l'hora de programar per al Mega-CD. El que al principi va meravellar perquè era nou, al cap de poc temps es va menysprear i sovint es considera injustament la base del catàleg del Mega-CD, que podia fer coses més interessants

Tampoc no hi va ajudar gaire el fet que en molts casos la versió Mega-CD dels jocs fos igual que la de cartutx, però amb la banda sonora beneficiada de la qualitat CD i/o algunes seqüències animades. Amb això no n'hi havia prou.


El que sí que valia la pena era que les versions per a Mega-CD tinguessin valor afegit com en el cas de l'Earthworm Jim Special, que tenia nivells extra. També van ser especialment ben rebuts el The Amazing Spider-man vs. The Kingpin, que afegia escenes animades però també canviava molt l'estructura del joc respecte a la seva versió en cartutx, o l'Eternal Champions: Challenge from the Dark Side, amb molts més personatges que el primer Eternal Champions de la Mega Drive. I què me'n dieu del Final Fight, el primer i únic cop que el propietari d'una consola de Sega podia jugar a aquest joc?


Al seu catàleg també hi ha joies com l'Snatcher, una obra mestra de Hideo Kojima (saga Metal Gear) que ja havia sortit anys enrere per a l'MSX 2, però que al Mega-CD tenia la seva primera versió traduïda a l'anglès. Si el trobeu, no el deixeu escapar perquè probablement és el títol més car del sistema al mercat de segona mà (i si el trobeu precintat imagineu-vos quant en poden demanar). 


Un altre imprescindible és el Sonic the Hedgehog CD, o Sonic CD, que en aparença és com el primer Sonic però que aporta una banda sonora de gran qualitat, algunes frivolitats gràfiques i sobretot un sistema de joc que permet diversos finals gràcies a la possibilitat d'anar al passat i al futur de cada pantalla i modificar-los. Un clàssic que molts consideren el millor Sonic de la història.


Aquí vèiem un petit homenatge als que l'autor del vídeo considera els 10 millors títols del catàleg del Mega-CD, que en tenia més d'interessants, com ara la saga Lunar, coneguda per les seves versions per a Saturn i Playstation i fins i tot una preqüela per a la Nintendo DS, però que es va estrenar al Mega-CD i va esdevenir un videojoc de culte. A més, també són especialment apreciats els pocs videojocs que es van dissenyar per a ser emprats amb el conjunt Mega Drive + Mega-CD + 32X


Si ja em coneixeu no us sorprendrà que hagi volgut afegir un anunci de l'aparell que protagonitza l'entrada d'avui, en aquest cas en versió espanyola, que formava part de la campanya Canal Pirata Sega amb què la companyia feia publicitat agressiva i atacava descaradament la rival Nintendo.

Tot i així el Mega-CD va arribar tard a Europa, fet que va agreujar molt els problemes que ja arrossegava, i no n'ha quedat una imatge gaire bona, des que va deixar de fabricar-se el 1996. Una altra de les coses que se n'acostumen a dir és que va ser un intent de Sega per a allargar la vida de la Mega Drive quan el que tocava era una altra consola. És injust, perquè això es podria aplicar al 32X, però si tenim en compte que el Mega-CD va sortir al Japó el 1991, encara era massa aviat per a l'era de les consoles poligonals de 32 bits. 


Si teniu, com jo, un Mega-CD segurament és aquest, que no s'assembla gaire a l'original. Això és així perquè en alguns països d'Europa només va arribar la segona versió del perifèric, pensat especialment per a acoblar a la Mega Drive II (que era un redisseny de la Mega Drive, ni millor ni pitjor) però que també s'adapta a la primera versió de la consola mitjançant una peça que n'allarga la base. 


Fora d'aquí hi va haver més versions del Mega-CD, com ara el buscadíssim Multi-Mega (anomenat Sega CD-X als EUA), que no només ocupa molt menys, sinó que a més és multiregió, característica interessantíssima si volem gaudir de títols americans o japonesos sense haver de comprar el famós Megacart.

Com ja vaig explicar en parlar de la Pioneer LaserActive, es podia comprar un mòdul amb què els jocs del Mega-CD funcionaven en aquell aparell, de manera que es podia considerar un altre model de Mega-CD, i per acabar d'esmentar-los cal anomenar els dos models de la Wondermega RG M1 i M2 de JVC, exclusius del Japó, que Sega al seu torn va "copiar" en la Sega Wondermega.



Sigui com sigui, i a títol personal, considero que la gràcia és jugar al Mega-CD en un dels seus dos models inicials originals, de la mateixa manera que no m'agraden els emuladors. Crec que té un catàleg interessant, si bé amb un nombre reduït de grans jocs (que somio amb anar aconseguint), i que qualsevol fan de Sega l'hauria de posseir i n'hauria de gaudir.


5 comentaris:

  1. Gran repàs al Mega CD, enhorabona!

    Per a mi va ser una màquina que no es va sapiguer vendre bé, ja que com has explicat, tenia un catàleg per triomfar potencial boníssim amb joies com Snatcher, Final Fight, Batman, Lunar o Monkey Island...però molts d'aquest no ens arribaven aquí i estic totalment d'acord en que la mania de portar-nos jocs de pelis interactives basats en QTE (qui hauria de dir que després tornaries amb tanta força en sagues com Resident Evil 4 i següents o God of War!) i amb tant poc color (Night Trap, Sewer Shark, Road Avenger, Time Gail...) i les coses bones ja havien sortir abans en cartutx sense gaires alicients (Mortal Kombat, NBA Jam...), junt amb el preu, el van convertir en una decepció per a molts "segueros" (almenys per a mi)

    Per a mi, va ser el primer indici de que Sega no pensava gaire en els seus usuaris i clients potencials a Europa, encara que lo greu ja va ser el 32X i la Saturn, i amb la DC va fer tard.

    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels elogis i per passar per aquí i comentar. :)

      Per part meva reconec que miro Sega amb bons ulls i que l'hi perdono pràcticament tot, però deixa'm defensar tant la Saturn com la Dreamcast, grans consoles que van tenir la mala sort de tenir una competència massa bona (en el primer cas) i massa ajudada pel màrqueting (en el segon cas), respectivament la Playstation i la Playstation 2.

      Sigui com sigui, qui ho diu que hem de deixar de jugar a les consoles quan les descontinuen? Tenim molt de catàleg per explorar, per sort. :)

      Elimina
    2. Jo també m'estimo a Sega (la meva consola preferida és la megadrive),i és veritat que la competència de Saturn va ser massa forta (a més de que Sega no va preveure el canvi de gustos dels jugadors i no va fer una consola tan "poligonal" com la competència) però per exemple, jo vaig tenir clar quan van arribar els 32 bits que no apostaria per la consola de Sega després de tenir la sensació que deixava tirada a la gent que s'havia gastat els diners en el mega CD i-o el 32X.

      De la Dreamcast res a dir perque me l'estimo molt, però Sega ja estava tocada de mort i no va ser suficient per sortir-se'n (a més de que no la recolçaven les grans del moment com EA o Konami)

      Salutacions!

      Elimina
    3. Suposo que cadascú té la seva història i es va cansar de Sega en un moment diferent. Per la meva banda com que no vaig tenir Mega-CD (el vaig comprar de segona mà fa uns anys) ni 32X, vaig gaudir de la Mega Drive sense problemes durant un parell d'anys (me la van comprar el 94) fins que va sortir la Saturn i la volia.

      Aquesta consola també em va fer gaudir molt tot i veure que les third parties anaven totes cap a Sony, i després de l'abandonament de la Saturn ja sí que vaig decidir que la propera no la compraria.

      Em vaig perdre la Dreamcast, que vaig tenir més tard, el 2006, ja com a consola retro, però estava cansat de triar la consola menys popular de cada generació i vaig plegar dels videojocs en general durant anys... :S

      Elimina
  2. Sempre he volgut tenir un MegaCD!!

    ara, m'encantaria tenir el primer model! :D

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...