Jocs de la meva infantesa: Sonic the Hedgehog (Mega Drive)

Com no podia ser d'una altra manera, en preparació del missatge número 100 d'aquest bloc, que publicaré demà, el joc de la meva infantesa del que parlaré avui és el Sonic the Hedgehog de la Mega Drive. Aviso: no faré com altres vegades en què parlo de seqüeles i versions alternatives, en aquest cas això ho faré demà. Però bé, el primer Sonic de la Mega Drive és un dels títols que més em van impactar durant la meva infantesa en veure'l a la consola del meu cosí, i quan el 1994 vaig demanar que em regalessin la 16 bits de Sega en comptes de la Super Nintendo ho vaig fer perfectament conscient que la popularitat del Cervell de la Bèstia era més gran.

Com ja he dit, les sensacions que em va produir la Mega Drive anys enrere van fer que sempre tingués clar que la que volia era aquesta consola i no l'altra, encara que fos la preferida de tothom i la que rebia més suport dels programadors. I la culpa la té en bona part un dels millors jocs (si no el millor) del seu catàleg, el més sol·licitat i jugat quan un grup de persones treu la pols de la Mega Drive després d'un dinar.

Amb aquesta portada ens arribava a Europa el primer joc de la mascota de Sega el 1991 per a la consola més potent de la companyia en aquell moment. ソニック・ザ・ヘッジホッグ, com es coneixia al Japó, ens presentava l'eriçó blau Sonic, el personatge més ràpid del món dels videojocs, com a mascota tirant a rebel, moderna, fresca, en contraposició al bonastre del Mario de Nintendo. ,Però d'això en parlaré en un altre moment, molt i molt aviat. Ara parlem del títol concret.



Inoblidable l'inici espectacular del títol, el primer món i tots els altres, i el sistema de joc que va fer de la saga una de les més estimades de la història, fins al punt que les alteracions d'aquesta manera de jugar han decebut pràcticament tothom en les entregues dels darrers anys.



Aquest és d'emulador, però l'hi perdonarem. La Marble Zone és una mica incòmoda, és d'aquelles que ve de gust que s'acabi, però la música és genial.



La Spring Yard Zone, amb ambientació casinesca que després veuríem a gairebé tots els jocs del Sonic.



La Labyrinth Zone, que a mi m'ho feia passar molt malament quan estava a punt de perdre el porc espí per ofegament. Quan veia que m'anava a passar de vegades apagava la consola i tot!



La Starlight Zone era una de les més populars, i a sobre la música és de les més conegudes de la història de la franquícia.



I la Scrap Brain Zone, que després de tres parts condueix a la Final Zone, on té lloc el combat final contra el Dr. Robotnik. No és una lluita especialment difícil, la mecànica és molt senzilla, però almenys té més interès que les habituals de final de zona, siguem sincers, que consisteixen en tocar vuit vegades la nau del geni malvat.



A les Special Stage arribem si acabem les dues primeres pantalles de cada zona amb 50 anells o més. En aquestes fases especials l'objectiu és aconseguir les 6 maragdes del caos, que curiosament en aquest joc no serveixen per a res, però que en els posteriors, on se n'han d'aconseguir 7, proporcionen poders com ara la transformació del Sonic en Superguerrer.

Més curiositats del Sonic the Hedgehog: al Japó va sortir un mes més tard que a la resta del món, encara que sembli mentida. Sega havia dissenyat el personatge i el joc pensant en guanyar-se el públic dels Estats Units, fins a aquell moment enganxat als Super Mario Bros., i va aconseguir l'objectiu. Les vendes de la Mega Drive, allà anomenada Genesis, es van disparar, i es va substituir l'Altered Beast pel Sonic com a joc que acompanyava la consola a les botigues.



Aquest és un dels anuncis del joc als Estats Units. Podem observar un cop més com la competència amb Nintendo era ferotge i descarada als EUA, i és per això que he volgut incloure aquest vídeo que, precisament perquè coincideix en el temps amb la Super Nintendo i el Super Mario World no és de l'època de la sortida del Sonic, sinó d'una mica més tard.

Torneu a posar el primer vídeo i escolteu atentament el mític "Seeegaaaa". Potser no ho sap gaire gent, jo fins ara no ho sabia, però aquests escassos 3 segons de so ocupaven una vuitena part de la capacitat del cartutx!

I com deia, el joc va aparèixer al Japó més tard, i es va aprofitar per afegir-hi algunes petites millores pel que fa a efectes gràfics, com ara núvols que es mouen encara que estiguem quiets i alguns que tenen a veure amb l'aigua de la Labyrinth Zone. Però també es van corregir petits errors, per exemple la llista de pantalles al truc de selecció d'aquestes (el famós amunt, avall, esquerra, dreta, 3 botons i start que inspira el nom d'aquest bloc), que a les versions occidentals sortia amb l'ordre incorrecte.



El vídeo és dolent, però s'hi pot apreciar el que deia dels núvols i, a la part final, la distorsió de la imatge per efecte de l'aigua a la Labyrinth Zone.

No és cap secret que els videojocs funcionen a Europa, almenys fins fa poc, amb una velocitat de refresc de pantalla de 50Hz en comptes dels 60 del Japó i els Estats Units. Doncs bé, una altra curiositat del joc és que aquesta diferència es nota i la versió europea del títol és més lenta lent, i la música també. No excessivament, però sí que es nota una mica. Si voleu provar-ho només cal que feu servir un emulador de la Mega Drive i aneu canviant l'opció dels hertzos per poder comparar les versions. O això, o veure aquest vídeo gravat per mi mateix de la meva Mega Drive modificada.



Una llàstima, especialment en un joc que té la velocitat com a insígnia. Això és un problema típic de la zona PAL, i en general tots els jocs es mouen d'una manera més fluïda als EUA i al Japó que a Europa, però en les dues últimes generacions de consoles s'ha solucionat el problema sempre que s'ha volgut i pogut. I abans també es feia, però readaptant els jocs de manera que no es notés la diferència. De fet, les seqüeles de Sonic the Hedgehog van beneficiar-se d'això, però la versió europea del primer romandrà com la pitjor del món, i no s'ha arreglat ni tan sols als múltiples recopilatoris posteriors que se n'han fet.

Per acabar, una última curiositat la tenim en el fet que el Sonic & Knuckles, que podia acollir els cartutxos del Sonic 2 i el Sonic 3 i fer-hi córrer en Knuckles, l'antigament enemic i ara aliat del nostre eriçó blau, no funcionava amb el primer Sonic, perquè la paleta de colors amb què s'havia dissenyat el personatge era superior a la que hi havia quan es va fer el primer títol de la saga. Posteriorment, però, en va sortir una versió pirata fent ús d'una idea que ja se li podria haver acudit a Sega: que el Knuckles al primer Sonic estigués dissenyat amb un color que el joc pogués acceptar, vermell també però no exactament el mateix que donava problemes. I aquest va ser el resultat, ja veureu com ni tan sols es nota res d'estrany.



Què més puc dir d'un dels jocs de la meva infantesa que em van impactar més? És un dels millors títols de la història dels videojocs i alhora va suposar una petita revolució que el podria haver fet mereixedor de protagonitzar una de les entregues de la futura secció "Jocs revolucionaris", però volia parlar-ne avui com a part de la celebració que tindrà lloc demà per l'article número 100 de 3 Botons i Start. Bé, sí que puc dir una cosa: gràcies, Sega. Gràcies, Yuji Naka (programador), Hirokazu Yasuhara (dissenyador), Naoto Ôshima (dissenyador de personatges) i Masato Nakamura (compositor d'una de les bandes sonores més recordades de la història d'aquest petit món, i si no feu memòria d'un especial que vaig fer).