Consoles desconegudes: Supervision

No és la primera vegada que dedico una entrada a una consola desconeguda per part del gran públic, és una secció que va néixer fa temps encara que no la toqui gaire. I tampoc no és que sigui un superexpert en les videoconsoles que existeixen, ni molt menys. 

És per això que mentre en buscava una altra per a basar-hi una entrada m'ha fet il·lusió trobar-me'n una que, per una vegada, en realitat havia arribat a veure personalment en alguna botiga quan era petit.

Parlem de la Supervision de la taiwanesa Watara, una portàtil d'aspecte molt similar a la Gameboy que va aparèixer el 1992 precisament per a intentar fer la competència a la primera portàtil de Nintendo, que en aquella època, des que va sortir i fins que va acabar la seva vida, dominava el mercat de les videoconsoles portàtils, amb la Game Gear de Sega, la segona classificada, a moltíssima distància i descontinuada el 1997. 

Igual que la Gameboy, la Supervision era una consola "sense color", en aquest cas en una escala de 4 grisos, i igual que la portàtil de Nintendo tenia entre els seus accessoris un cable per a connectar-se amb una altra unitat i un adaptador que permetia jugar amb els seus jocs en una pantalla de televisió, de manera que es podien veure en gran i amb una mica de color, semblant al que passaria 2 anys després amb el Super Gameboy però en aquest cas sense requerir una altra consola.

Aquest és l'adaptador, i potser us heu fixat que la consola és diferent. Bé, això té una explicació: el punt fort de la Supervision era el seu preu de partida, molt baix pel que era habitual a l'època (no me'l pregunteu, perquè no el recordo ni el sé), i això s'aconseguia reduint els costos assignant-ne el màrqueting i la distribució a diverses terceres companyies d'arreu del món, fet que va dur a l'aparició de la màquina amb diversos noms segons el mercat.

El que veiem a dalt, que recorda vagament una Gameboy Advance SP però sense ser plegable, es coneix per exemple com a QuickShot Supervision, i és un dels dos models que es comercialitzaven, distinció que se suma a la dels noms, que depenien del país (es deia Hartung Supervision a Alemanya i Holanda —amb la forma dividida de la QuickShot britànica—, Tiger Boy a Taiwan...). 

Aquí tenim una mostra de com es veien (encara que sigui un vídeo fet a partir d'imatges d'emulador) els seus videojocs, que en molts casos ens recordaran clàssics de la història del sector (s'hi poden reconèixer un Tetris o un Pang) però que n'eren simples clons amb altres noms, de la mateixa manera que la consola en si volia ser una Gameboy.

Ara bé, malgrat que en realitat tenia uns gràfics lleugerament millors que la portàtil de la Gran N, i que la pantalla era més gran, les consoles tècnicament més avançades o amb els gràfics més aconseguits no han estat sempre les que han guanyat les guerres —la victòria de la Gameboy n'és un exemple— i en el cas de la Supervision ni tan sols s'hi va acostar, perquè la fórmula de llançar una consola similar a un preu inferior no va ser suficient. Hi ha altres criteris que empenyen els usuaris a comprar els sistemes de videojocs. 

Tenia un catàleg reduïdíssim d'entre 60 i 70 títols que, a més, no eren en cap cas d'una gran qualitat (i no parlo de gràfics), i el pitjor va ser que pràcticament cap third party no va recolzar la consola, de manera que no s'hi podien trobar conversions de títols coneguts en altres plataformes i cap videojoc japonès ni occidental, una mancança letal per a qualsevol consola.

A més, pel que sembla estava feta amb materials de poca qualitat, amb el cas més clar a la pantalla, que es feia malbé fàcilment de manera que quedava borrosa i impedia veure bé el que hi passava. Tots aquests problemes van fer que mai no arribés a arrencar, si bé al principi va despertar cert interès, i l'imperi de Nintendo al món portàtil (que encara ara dura per molts esforços que Sony inverteixi en canviar les coses) no va arribar a estar mai en perill, encara menys per culpa de Watara.