Petits clàssics: Pang

No m'he equivocat, no. No parlo del Pong, erròniament considerat el primer videojoc de la història, sinó d'un altre títol molt semblant (pel nom, no pel gènere) que és un clàssic dels videojocs però sense tenir la importància històrica del Pong.

Es tracta del Pang, també conegut com a Buster Bros. o al Japó Pomping World, que Capcom i Mitchell van estrenar en recreatives el 1989. 

Compartint gènere amb els Puzzle Bobble (Bust-a-move) i companyia, el Pang ens convidava a salvar diversos escenaris d'arreu del món de l'amenaça d'unes bombolles de diferents mides que rebotaven i es dividien en més boles, i per tal de destruir-les havíem d'esquivarles i emprar arpons, ganxos, armes de foc i ítems que ens ajudaven temporalment com ara un camp de força, un rellotge de sorra que ralentia el moviment de les bombolles, un rellotge normal que les aturava completament o dinamita, que les feia més petites. 

La mecànica, doncs, és senzilla, però com acostuma a passar en aquests casos és tremendament addictiva, més encara quan compartim la partida amb un altre jugador, i l'èxit de la proposta va fer que a partir de 1990 se'n fessin conversions domèstiques.

Probablement la més famosa, i la més aclamada (malgrat que tant la versió original com totes les conversions van agradar), és la del ZX Spectrum, que acabem de veure al vídeo, però també va sortir per a Amiga, Amstrad CPC, Amstrad GX4000, Commodore 64, Atari ST i Gameboy (1993), mentre que la Playstation el tindria al recopilatori de 1997 Super Pang Collection (Buster Bros. Collection als Estats Units). 

Aquell 1990 també sortia la primera seqüela de la saga, el Super Pang (Super Buster Bros. al mercat nordamericà), que entre altres coses aportava, sobretot, la modalitat Panic, en què hem de sobreviure malgrat l'atac constant de les bombolles. El 1992 arribava la seva conversió domèstica a la Super Nintendo.

Aquí tenim (en versió emulador, malauradament) el Pang 3 (Buster Buddies als EUA), que el 1995 va arribar a les recreatives i canviava els escenaris del món per coneguts quadres del museu on el personatge estava atrapat en aquesta ocasió. No era una recreativa que es trobés gaire i, a més, no va tenir conversions domèstiques, de manera que és un joc força rar. Tot i així el tenim, juntament amb els dos primers, al recopilatori de la PSP Capcom Puzzle World, de 2007.

Més rar encara, i aquest cop sense cap mena de conversió ni remake, és el Mighty! Pang, de 2000 i exclusiu dels salons arcade, que va llançar Mitchell ja sense la col·laboració de Capcom. No va destacar gaire, però recuperava els paisatges del món que s'havien perdut al Pang 3. Però la saga encara havia de dir alguna cosa més:

El 2010 sortia per a les Nintendo DS europees i australianes (és a dir, les PAL), el Pang: Magical Michael, que va ser sorprenentment ben rebut i que a més de les clàssiques modalitats Tour i Panic afegia al conjunt el multijugador (només local, però) i una modalitat de pantalla tàctil desbloquejable. 

Així acaba, de moment, una franquícia que va començar amb un títol senzill però addictiu que va tenir més influència del que segurament es pensaven els seus creadors que, per cert, no van inventar pas el concepte del Pang:

El 1983 Hudson, avui pràcticament desapareguda, llançava per a l'MSX el Cannonball (o Cannon Ball), que és l'origen del títol que avui ens ha ocupat, un clon (encara que oficialment llicenciat) que va triomfar més que l'original.

Per cert, acabem amb una curiositat: hem dit que el Pang i diverses de les seves seqüeles mostraven escenaris coneguts del món: que el coneixeu, potser, el que surt en aquesta captura? Sí, és una Sagrada Família sense grues, però com a mínim podem donar gràcies que no hi surten flamenques ballant, braus ni barrets mexicans.