Videojocs polèmics: The Punisher

Després de gairebé un any sense tocar aquesta secció la recupero amb un títol que, si no fos perquè he pensat que era millor tractar a la secció dels videojocs que han provocat controvèrsia, hauria anat a Còmics i videojocs.

The Punisher, amb el nom civil de Frank Castle, va debutar al número 129 de The Amazing Spider-man (1974) i és un dels personatges més violents dels còmics. A diferència de la majoria dels seus companys de l'Univers Marvel, aquest antiheroi no s'autoimposa la norma d'or de no matar. Ben al contrari, ho fa sense cap mena d'escrúpol i també és un mestre de la tortura i l'amenaça, tot per la seva guerra contra el crim després que la màfia li matés la dona i els fills. 

Basant-se en part en la pel·lícula estrenada el 2004 i en part en la minisèrie de 2000-2001 The Punisher: Welcome Back, Frank, el joc de The Punisher va sortir per a Xbox, Playstation 2 i PC l'any 2005 i des d'abans de sortir va tenir problemes, encara que tothom sabia de quin material bevia.

Veient aquestes imatges, que corresponen per cert a la versió de la Xbox, hom diria que és un simple shooter en tercera persona i que hi ha la violència justa que es pot esperar d'un videojoc d'aquestes característiques, on es fan servir armes de foc. 

La crítica, en realitat, el va tractar relativament bé i es podria dir que és un títol recomanable per als amants no només del personatge, sinó dels gèneres del combat, l'exploració i la infiltració, però algunes de les coses que hi podem fer van escandalitzar els més conservadors.

The Punisher té escenes com aquesta, en què interroguem gent d'una manera d'allò més cruel si som en els punts del joc que ho permeten. A més, sempre que es donin les condicions necessàries pel que fa a l'oponent, la localització i el nivell d'agressivitat del protagonista podrem executar enemics ràpidament.

Però escenes com les que hem vist només es poden veure així gràcies a un pedaç, ja que per tal de passar la censura i que es pogués vendre a les botigues se li van haver de fer canvis. Als Estats Units els desenvolupadors del títol van refer en blanc i negre les escenes més violentes per tal d'aconseguir la qualificació de "Mature" (per a audiències madures) i evitar la d'"AO" (Adults Only, aparentment més perjudicial en termes comercials), en un cas semblant al de les pel·lícules de Kill Bill, de Quentin Tarantino.

Mentrestant, al Regne Unit es va poder vendre amb l'etiqueta de videojoc per a més grans de 18 anys després d'afegir efectes de zoom als interrogatoris per tal de mostrar aquestes dures escenes d'una manera menys directa, cas semblant al de la sempre hipersensible Austràlia, on a més es van haver d'eliminar del tot dues escenes. 

Tot i així, el pitjor cas va ser el d'Alemanya, on va entrar a la llista federal de mitjans perjudicials per al jovent, cosa que va fer que es prohibís la seva venda.

Jo continuo pensant que la censura hauria de desaparèixer i que, això sí, s'hauria d'impedir que els menors d'edat accedeixin a aquests productes, que haurien de ser de lliure adquisició en la seva versió original, i no censurada, per part dels adults.