El personatge: Tatanga

Les aventures d'en Super Mario han estat, al llarg dels seus 40 anys d'història, molt diverses. Amb molts elements comuns, sí, però també en escenaris diferents, fins i tot a l'espai, en múltiples planetes. És per això que ha tingut més d'una nèmesi, des d'en Donkey Kong al primer videojoc que tots dos van protagonitzar fins a en Wario, passant per en Bowser, el més habitual. 

Ara bé, algunes de les seves aventures han estat especials per algun motiu, i una d'elles és la que va tenir lloc al Super Mario Land, on va conèixer un enemic final que no ha quedat com un dels seus grans rivals, cal admetre-ho, però que tampoc es va limitar a sortir en aquella primera aventura de la Game Boy.

En Tatanga és un invasor espacial que va arribar al país de Sarasaland i va segrestar la princesa Daisy, i en fer-ho es va guanyar l'enemistat d'en Mario. També tenia l'objectiu de sotmetre els quatre regnes que formaven aquell país, i gràcies a la hipnosi dels seus habitants va crear, en un tres i no res i sense gastar-hi ni un cèntim, un exèrcit d'esbirros als quals el lampista italoamericà va haver de fer front en la seva aventura.

Com que en Tatanga en realitat és un petit alienígena lila, sempre el veiem a la seva nau, anomenada Pagosu, i és així com s'enfronta a en Mario, que al seu torn pilota la Sky Pop, al final del videojoc de 1989. 

Això passa, com és natural, al final de l'última pantalla, que destaca perquè trenca el gènere plataformer del joc i se submergeix en el dels shoot'em up. La derrota d'en Tatanga, però, no va comportar la seva desaparició.

Però mentre en Mario estava fent l'heroi a l'estranger, casa seva, el país conegut com a Mario Land (que ja té nassos que el primer joc es digués "Super Mario Land" si era una aventura fora d'aquell territori) era conquerit per en Wario, cosa que esclataria al Super Mario Land 2: 6 Golden Coins, de 1992, i un dels seus subordinats i guardians d'una de les 6 monedes daurades va ser precisament en Tatanga. 

Segons l'enciclopèdia Perfect ban Mario character daijisho ("Edició Definitiva: Gran Diccionari de personatges de Mario"), a més, el seu afany de revenja incloïa la frustració per no haver-se pogut casar amb la Daisy. 

Evidentment, aquell segon combat -en què en Tatanga té una nau més petita i uns patrons d'atac diferents-, té lloc a la Zona Espacial del Super Mario Land 2. Si em permeteu, em recorda els combats d'en Goku i en Ten Shin Han a Bola de Drac, perquè van ser primera una final i després una semifinal en dues edicions consecutives del Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai. 

Ens el tornaríem a trobar -bé, si érem petits i ens vam comprar aquell joc- al Super Mario Bros. & Friends: When I Grow Up, una mena de llibre digital d'acolorir que va sortir per a MS-DOS el mateix 1992.

Aquella aparició va ser testimonial, i així seria a partir de llavors, perquè per exemple se l'esmentaria al Super Smash Bros. Melee (GameCube, 2001), al Mario Superstars Baseball (GameCube, 2005), , al Super Smash Bros. Brawl (Wii, 2008), sempre en relació amb la història de la Daisy, i al Mario & Sonic at the London 2012 Olympic Games (Wii, 2011 i Nintendo 3DS, 2012).  

La seva aparició més recent en un videojoc la tenim com a esperit al Super Smash Bros. Ultimate (Switch, 2018), on fa que el nostre enemic comenci el combat amb un Super Scope a les mans. 

Dit això, sí que va tenir alguna aparició fora del format electrònic, concretament en còmics de l'òrbita de Nintendo. 

El primer va ser el manga Super Mario, de Kazuki Motoyama -que no és el manga Super Mario Aventuras que s'està publicant aquí-, i que anava canviant el títol segons la saga que retratés. Va començar el 1988 amb Super Mario Land i van ser els tres primers volums recopilatoris que es van anomenar així.

En voler ser una adaptació de la història d'aquell joc, s'hi reflecteixen els esdeveniments dels quals al videojoc se'ns parlava a través de les instruccions, evidentment aprofundint-hi i ficant-hi collita pròpia (com l'establiment del seu interès romàntic per la Daisy, que és com el d'en Bowser amb la Peach), a més d'un to humorístic.
 

Finalment el trobem a l'anomenat Nintendo Comics System, una línia de títols de Valiant Comics basats en videojocs de Nintendo, en un especial anomenat Super Mario in: Tatanga Invades Earth, de 1991. En aquesta història hipnotitza un humà que està jugant al Super Mario Land i aconsegueix sortir de la Game Boy. Però en Mario també surt de la Game Boy i frustra els seus plans, en una estructura que es va repetint. 

En aquestes històries, a banda de mostrar-se com un alienígena més alt i musculós, s'insisteix en la seva obsessió amb la Daisy.

Com podem veure, en Tatanga és un personatge menor de la història de Nintendo, que no s'ha recuperat per fer-ne res concret, i tot i que la companyia no se n'ha oblidat ni ha provat de treure'l del canon, atès que sí que apareix esmentat o en alguna imatge, sí que trobo que el podria haver rescatat per a algun dels moltíssims videojocs d'en Mario que s'han fet des de la seva última aparició en moviment, el 1992. 

Els més difícils: Comix Zone

Aquest és un títol que posseeixo a la meva col·lecció, comprat quan la Mega Drive ja feia molts anys que havia vist morir la seva generació, i que encara he d'esprémer del tot. Bé, confesso que el vaig provar quan em va arribar el paquet i no l'he tornat a tocar. Em passa sovint, ho sé, afuselleu-me. 

Volia parlar-ne algun dia al bloc, i pensava que ho faria a Petits Clàssics, però no: n'he de parlar a Els més difícils, atès que es considera un dels videojocs més difícils de la Mega Drive. Potser ara voldré comprovar si n'és tant, de difícil, o potser la meva segona partida al Comix Zone no es produirà mai. El temps ho dirà.

Desenvolupat i distribuït per la pròpia Sega el 1995, cap al final de l'època de la Mega Drive i amb les consoles de 32 bits ja al carrer, el Comix Zone va passar força desapercebut en el seu moment i això va afectar comprensiblement els seus resultats comercials, però també va esdevenir un títol de culte gràcies a l'originalitat del seu plantejament i la diversió que oferia als que sí que el van comprar i gaudir, a més de la seva qualitat tècnica, que duia la Mega Drive als seus màxims.

Argumentalment parlant, el videojoc ens posa a la pell de l'Sketch Turner, un dibuixant de còmics mort de gana i músic de rock que viu a Nova York i està dibuixant una història apocalíptica sobre invasions alienígenes, fins que un bon dia un llamp cau damunt d'una de les vinyetes i això provoca, naturalment, que el protagonista vagi a parar al món del seu propi còmic i que el dolent vagi al món real, des d'on dibuixa i dóna vida als obstacles amb què es troba l'Sketch.

Com podeu veure, la presentació de l'aventura no podria ser més adequada: controlem el personatge a través de les vinyetes del còmic i els diàlegs apareixen en forma de globus de text. Va tenir, i encara ara, passats tants anys, una bona acollida pel que fa a gràfics, banda sonora, jugabilitat i presentació, encara que se li va criticar la durada, excessivament curta.

Però un dels motius pels quals és conegut, i per això en parlo aquí, és la seva tremenda dificultat, que més o menys vaig percebre en la meva única partida fins ara. Principalment el "problema" o repte es troba en què hem de saber, per nosaltres mateixos, quins objectes hem de fer servir en cada moment, o no podrem resoldre els trencaclosques (ens podem quedar atrapats perquè hem gastat l'equivocat, per exemple), però sobretot en l'alta intel·ligència artificial dels enemics, la dificultat a l'hora de vèncer-los i la tensió amb què anem avançant sense saber què ens sortirà a continuació. De fet, es veu que hi ha només 6 pantalles, però acabar-les és tota una altra cosa.

Parlant de continuacions, ho havíem de fer amb una sola vida, no se'n podien aconseguir més, i com a molt ens regalaven un continue (encara que diuen que de vegades n'apareixien més). Un cop emprat, ens feia començar des del principi d'aquella pantalla i sense els objectes aconseguits. De bojos. No és estrany que alguns pensin que l'experiència està dissenyada més aviat per a castigar el jugador que no pas premiar el seu esforç.

El 2002 va tenir una versió exclusivament europea per a la Gameboy Advance, que no va agradar tant entre altres coses, segons la Wikipedia, perquè la banda sonora era diferent (malgrat haver mantingut el compositor de l'original) i perquè la pantalla de la portàtil de Nintendo no permetia veure altres vinyetes al voltant de la nostra, de manera que es perdia bona part de la gràcia del Comix Zone. 

Posteriorment aquest videojoc, en versió Mega Drive, ha aparegut per tots els mèrits que va fer en diversos recopilatoris de títols de la 16 bits de Sega, com el Sega Mega Drive Ultimate Collection, i també a la Consola Virtual de la Wii, Xbox Live Arcade i Playstation Network.

Còmics i videojocs: Hellboy

Encara que no acostumo a fer-ho així, a l'univers Hellboy hi vaig entrar a través de la pel·lícula de 2004 dirigida per en Guillermo del Toro i protagonitzada per en Ron Perlman, en comptes d'haver-ne llegit algun còmic abans. 

De fet, confesso que mai no n'he llegit cap còmic, però n'he sentit parlar tan bé que fa un temps vaig adquirir el primer volum (de tres) de l'edició integral que en va llançar Norma Editorial fa poc, si bé el seu autor, en Mike Mignola, ha continuat la història. Ara és quan em posaré a gaudir del material original, el material base del qual parteix aquesta franquícia que, a més dels àlbums de còmic, inclou pel·lícules i, naturalment, videojocs.

El primer es va dir Hellboy: Dogs of the Night i va sortir el 2000 per a PC, sense gaire èxit, tot s'ha de dir. El fracàs comercial s'atribueix al relatiu desconeixement del personatge en aquella època —al cap i a la fi era un còmic independent— però sobretot a les mancances d'un joc que sortia després de 4 anys de desenvolupament, amb el que implica això pel que fa als gràfics. Els controls i els bugs no hi van ajudar.

En aquest vídeo d'exemple tampoc no s'acaba d'apreciar, però diverses coses devien haver anat malament si les notes més altes que trobo són de 60 sobre 100, i no són pas majoria. De fet, la majoria de les puntuacions és tremendament baixa, en molts casos inferior al 20 sobre 100. Terrible.

Sigui com sigui el 2004, i aprofitant que s'estrenava la pel·lícula d'imatge real que contribuiria enormement a la popularització del personatge entre les masses, el videojoc es va rellançar com a Hellboy: Asylum Seeker i es va convertir també a la Playstation, on tampoc no va tenir una rebuda gens bona en part perquè la conversió va heretar els problemes de l'original i els gràfics tampoc no estaven a l'alçada de la consola.

L'any 2008, i basat directament en la pel·lícula però amb 4 anys de retard, sortia el Hellboy: The Science of Evil per a Playstation 3, Xbox 360 i PSP. Se suposa que volia aprofitar que, el mateix any, s'estrenava als cinemes la seqüela del film, Hellboy II: The Golden Army.

Semblava una aposta segura, però encara que no amb la mateixa duresa que amb l'anterior títol de la saga, aquest videojoc també va suspendre segons la majoria d'anàlisis que es van publicar. Poques excepcions hi va haver en aquest sentit, però val a dir que la cosa es mou entre el 40 i el 50 sobre 100. Una lleugera millora que no amagava problemes greus en un altre sentit: la sensació general va ser que el joc era repetitiu, avorrit, una mica massa fàcil i, sobretot, indigne del personatge i el seu univers.

El cas és que aquell mateix 2008 els iPhone rebrien el petit joc Hellboy II: The Golden Army - Tooth Fairy Terror, aquest sí aprofitant sense complexos l'arribada de la segona pel·lícula. 

Tanmateix, pel que fa a videojocs en el sentit tradicional de la paraula, com podem veure n'hi ha hagut dos, de basats en Hellboy, i força dolents. Com dicta el costum a l'hora de fer videojocs basats en còmics, vaja. 

Cinema i videojocs: X-Men

No, no m'he equivocat pas de secció. Avui no parlaré dels videojocs basats en els còmics dels X-Men, que n'hi ha molts, sinó en els que es basen en les pel·lícules de la franquícia, que és diferent i pertany, hi estareu d'acord, a la secció Cinema i videojocs.

El primer va sortir el 2003 coincidint amb la segona pel·lícula, que es deia X2: X-Men United. Es deia X2: Wolverine's Revenge i malgrat la coincidència comercial, argumentalment parlant anava per una altra banda. 

Sembla que no va desagradar, ans al contrari, amb notes d'entre un 60 i un 67 sobre 100 en el cas de les versions (per ordre ascendent de notes) de PC, Playstation 2, Xbox i Gamecube, i un més que respectable 76,67 (segons GameRankings) en el cas de la Gameboy Advance.

El segon d'aquests títols, X-Men: The Official Game (2006), va sortir per a Playstation 2, Gamecube, Xbox, Gameboy Advance, Nintendo DS, Xbox 360 i PC, i la idea era d'allò més bona: normalment els videojocs que adapten pel·lícules tenen el punt feble en la linealitat i un excés de fidelitat amb el film, de manera que no sorprenen en absolut.

Però aquest títol era allò que en diuen un tie-in, i argumentalment se situava entre la segona i la tercera pel·lícules de la saga cinematogràfica, tot explicant per exemple alguns dels canvis de la plantilla de personatges que es produeixen entre un film i l'altre.

Poso també un vídeo de la versió per a la Nintendo DS, que com era d'esperar té un aspecte completament diferent. Parlant de versions, en algunes hi havia personatges exclusius, cosa que tampoc no està malament en termes comercials, però que sempre cau malament a qui no vol tenir més d'una versió del mateix videojoc.

Sigui com sigui totes les versions van tenir mala acollida, perquè tot i la implicació de guionistes dels còmics i alguns dels actors de les pel·licules posant veus a les versions que en tenien, en general cap d'aquestes versions no va agradar gaire, i les anàlisis en citen com a causes un desenvolupament repetitiu, una intel·ligència artificial dels enemics pobra, gràfics mediocres (cosa que és especialment greu a la versió de la Xbox 360, la consola més avançada que va rebre el joc) i, en el cas de les portàtils, problemes de control.

És evident que en Wolverine ha tingut un pes especial als videojocs dels X-Men, com també als seus còmics, i com que també s'ha notat a les pel·lícules al final ha acabat tenint un spin-off que, de moment, porta dues entregues. La primera, X-Men Origins: Wolverine, de 2009, també va tenir videojocs.

Especialment ben rebudes van ser les versions per a Xbox 360, Playstation 3 i PC, en el que es va conèixer com la Uncaged Edition. Són les que van rebre puntuacions entre el 75 i el 78 sobre 100 i veient-ne el vídeo es nota que aquest cop Activision va oferir un producte més treballat.

No van tenir la mateixa sort les versions de la Wii (al vídeo) i la Playstation 2, que de nota mitjana no arriben a l'aprovat, per culpa de problemes amb els gràfics i els controls i per un desenvolupament també repetitiu. La versió per a la Nintendo DS va quedar lleugerament per sobre de l'aprovat i la de la PSP, amb una mica més de sort, va superar el 62 sobre 100.

I de moment aquest ha estat el pas dels X-Men cinematogràfics pel món dels videojocs. Veurem si amb la propera arribada de dues noves pel·lícules de la franquícia sorgeixen més títols.

Videojocs polèmics: The Punisher

Després de gairebé un any sense tocar aquesta secció la recupero amb un títol que, si no fos perquè he pensat que era millor tractar a la secció dels videojocs que han provocat controvèrsia, hauria anat a Còmics i videojocs.

The Punisher, amb el nom civil de Frank Castle, va debutar al número 129 de The Amazing Spider-man (1974) i és un dels personatges més violents dels còmics. A diferència de la majoria dels seus companys de l'Univers Marvel, aquest antiheroi no s'autoimposa la norma d'or de no matar. Ben al contrari, ho fa sense cap mena d'escrúpol i també és un mestre de la tortura i l'amenaça, tot per la seva guerra contra el crim després que la màfia li matés la dona i els fills. 

Basant-se en part en la pel·lícula estrenada el 2004 i en part en la minisèrie de 2000-2001 The Punisher: Welcome Back, Frank, el joc de The Punisher va sortir per a Xbox, Playstation 2 i PC l'any 2005 i des d'abans de sortir va tenir problemes, encara que tothom sabia de quin material bevia.

Veient aquestes imatges, que corresponen per cert a la versió de la Xbox, hom diria que és un simple shooter en tercera persona i que hi ha la violència justa que es pot esperar d'un videojoc d'aquestes característiques, on es fan servir armes de foc. 

La crítica, en realitat, el va tractar relativament bé i es podria dir que és un títol recomanable per als amants no només del personatge, sinó dels gèneres del combat, l'exploració i la infiltració, però algunes de les coses que hi podem fer van escandalitzar els més conservadors.

The Punisher té escenes com aquesta, en què interroguem gent d'una manera d'allò més cruel si som en els punts del joc que ho permeten. A més, sempre que es donin les condicions necessàries pel que fa a l'oponent, la localització i el nivell d'agressivitat del protagonista podrem executar enemics ràpidament.

Però escenes com les que hem vist només es poden veure així gràcies a un pedaç, ja que per tal de passar la censura i que es pogués vendre a les botigues se li van haver de fer canvis. Als Estats Units els desenvolupadors del títol van refer en blanc i negre les escenes més violentes per tal d'aconseguir la qualificació de "Mature" (per a audiències madures) i evitar la d'"AO" (Adults Only, aparentment més perjudicial en termes comercials), en un cas semblant al de les pel·lícules de Kill Bill, de Quentin Tarantino.

Mentrestant, al Regne Unit es va poder vendre amb l'etiqueta de videojoc per a més grans de 18 anys després d'afegir efectes de zoom als interrogatoris per tal de mostrar aquestes dures escenes d'una manera menys directa, cas semblant al de la sempre hipersensible Austràlia, on a més es van haver d'eliminar del tot dues escenes. 

Tot i així, el pitjor cas va ser el d'Alemanya, on va entrar a la llista federal de mitjans perjudicials per al jovent, cosa que va fer que es prohibís la seva venda.

Jo continuo pensant que la censura hauria de desaparèixer i que, això sí, s'hauria d'impedir que els menors d'edat accedeixin a aquests productes, que haurien de ser de lliure adquisició en la seva versió original, i no censurada, per part dels adults.