Els més difícils: Comix Zone

Aquest és un títol que posseeixo a la meva col·lecció, comprat quan la Mega Drive ja feia molts anys que havia vist morir la seva generació, i que encara he d'esprémer del tot. Bé, confesso que el vaig provar quan em va arribar el paquet i no l'he tornat a tocar. Em passa sovint, ho sé, afuselleu-me. 

Volia parlar-ne algun dia al bloc, i pensava que ho faria a Petits Clàssics, però no: n'he de parlar a Els més difícils, atès que es considera un dels videojocs més difícils de la Mega Drive. Potser ara voldré comprovar si n'és tant, de difícil, o potser la meva segona partida al Comix Zone no es produirà mai. El temps ho dirà.

Desenvolupat i distribuït per la pròpia Sega el 1995, cap al final de l'època de la Mega Drive i amb les consoles de 32 bits ja al carrer, el Comix Zone va passar força desapercebut en el seu moment i això va afectar comprensiblement els seus resultats comercials, però també va esdevenir un títol de culte gràcies a l'originalitat del seu plantejament i la diversió que oferia als que sí que el van comprar i gaudir, a més de la seva qualitat tècnica, que duia la Mega Drive als seus màxims.

Argumentalment parlant, el videojoc ens posa a la pell de l'Sketch Turner, un dibuixant de còmics mort de gana i músic de rock que viu a Nova York i està dibuixant una història apocalíptica sobre invasions alienígenes, fins que un bon dia un llamp cau damunt d'una de les vinyetes i això provoca, naturalment, que el protagonista vagi a parar al món del seu propi còmic i que el dolent vagi al món real, des d'on dibuixa i dóna vida als obstacles amb què es troba l'Sketch.

Com podeu veure, la presentació de l'aventura no podria ser més adequada: controlem el personatge a través de les vinyetes del còmic i els diàlegs apareixen en forma de globus de text. Va tenir, i encara ara, passats tants anys, una bona acollida pel que fa a gràfics, banda sonora, jugabilitat i presentació, encara que se li va criticar la durada, excessivament curta.

Però un dels motius pels quals és conegut, i per això en parlo aquí, és la seva tremenda dificultat, que més o menys vaig percebre en la meva única partida fins ara. Principalment el "problema" o repte es troba en què hem de saber, per nosaltres mateixos, quins objectes hem de fer servir en cada moment, o no podrem resoldre els trencaclosques (ens podem quedar atrapats perquè hem gastat l'equivocat, per exemple), però sobretot en l'alta intel·ligència artificial dels enemics, la dificultat a l'hora de vèncer-los i la tensió amb què anem avançant sense saber què ens sortirà a continuació. De fet, es veu que hi ha només 6 pantalles, però acabar-les és tota una altra cosa.

Parlant de continuacions, ho havíem de fer amb una sola vida, no se'n podien aconseguir més, i com a molt ens regalaven un continue (encara que diuen que de vegades n'apareixien més). Un cop emprat, ens feia començar des del principi d'aquella pantalla i sense els objectes aconseguits. De bojos. No és estrany que alguns pensin que l'experiència està dissenyada més aviat per a castigar el jugador que no pas premiar el seu esforç.

El 2002 va tenir una versió exclusivament europea per a la Gameboy Advance, que no va agradar tant entre altres coses, segons la Wikipedia, perquè la banda sonora era diferent (malgrat haver mantingut el compositor de l'original) i perquè la pantalla de la portàtil de Nintendo no permetia veure altres vinyetes al voltant de la nostra, de manera que es perdia bona part de la gràcia del Comix Zone. 

Posteriorment aquest videojoc, en versió Mega Drive, ha aparegut per tots els mèrits que va fer en diversos recopilatoris de títols de la 16 bits de Sega, com el Sega Mega Drive Ultimate Collection, i també a la Consola Virtual de la Wii, Xbox Live Arcade i Playstation Network.