No sóc especialment fan de la Britney Spears, ja us ho dic ara, però sí que té cançons que m'agraden i trobo a faltar aquells primers anys, a finals dels 90 i principis dels 2000, en què els seus treballs pertanyien al gènere del pop adolescent, mentre que el més recent electropop, en què han caigut diversos artistes i bandes, és molt menys del meu gust.
Però bé, no hem vingut a parlar ni a llegir sobre el que penso de la carrera espectacular d'aquesta influent i important artista, polèmica a la seva vida privada, sinó sobre el seu videojoc, perquè en té un.
Com era d'esperar amb el gènere musical, i sobretot amb el subgènere del ritme, el títol ens convida a prémer botons tot seguint el ritme de qualsevol de les úniques cinc cançons que llavors eren els grans èxits de la Britney, concretament Baby one more time, Ooops!... I did it again, Stronger, Overprotected i I'm a slave 4U.
Argumentalment construït sobre unes suposades audicions en què els nostres personatges es juguen un lloc al cor de ballarins de la Britney, amb una interfície consisteix en uns cercles on estan estratègicament situats els símbols dels botons que hem de prémer, i un feix lluminós que va girant. En certa manera és un funcionament com el dels Guitar Hero, però el que es fa amb els Guitar Hero és més semblant a tocar la guitarra de debò, i els Dance Dance Revolution i similars fan ballar de debò, amb catifes que aquí no es fan servir.
No era, doncs, res de l'altre món. Molt senzill, molt curt i poc interactiu, i les anàlisis així ho van indicar, però es va endur una puntuació mitjana d'un 63 sobre 100, que no està malament tenint tot això en compte. Jugaven al seu favor els extres, que apareixien com a premi per fer les coses bé i incloïen vídeos de darrere dels escenaris protagonitzats per la cantant.
La versió de la Gameboy Advance, que de fet havia sortit uns mesos abans i va ser la primera en veure la llum, va tenir menys èxit. És evident que, encara que el sistema de joc sigui el mateix, gràficament perd molt (i el llistó no era gaire amunt) i la música esdevé totalment instrumental a causa de les limitacions de la portàtil.
Finalment tenim el Britney's Dance Beat per a PC, el més mal valorat (18% a GameRankings i 21 a Metacritic). Per què va rebre aquestes crítiques? Doncs perquè era una mala conversió de la versió de la Playstation 2, amb uns gràfics molt per sota de la versió en què es basava i unes animacions gens fluïdes.
Així, la versió "bona" és la de la PS2, però tampoc no té gaires al·licients. Un d'ells, però, és la possibilitat d'enfrontar-nos a un company de jocs amb la modalitat per a dos jugadors. Val més això que res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada