Diferències regionals: Hammerin' Harry

Fa uns mesos vaig parlar de l'adaptació animada que havia tingut l'entrega més recent d'una saga iniciada amb un clàssic de recreativa d'Irem, i mentre m'informava al respecte vaig descobrir coses de les quals volia parlar quan tornés a publicar una entrada de la secció protagonista d'avui. 

Ha arribat, doncs, el moment de veure les diferències regionals que hi va haver amb el primer títol de la saga Hammerin' Harry. 

Una recreativa clàssica que en el seu moment va arribar també als mobles occidentals, amb el nom pel qual m'hi he referit en comptes de l'original Daiku no Gen-san ("Gen, el fuster"), i que va patir, abans d'arribar, alguns retocs per adaptar-se al públic no japonès, de vegades també per motius de censura. 

El més evident és el canvi de portada, que mostra un paio que recorda el Toxic Avenger o l'Sloth d'Els Goonies en comptes del personatge rabassut i quasi infantil que controlem al joc en si. Però això passava a la portada de la versió per a NES, perquè el flyer de la recreativa occidental conservava el disseny estil manga del personatge i només canviava el text: 

No és el moment, però, de parlar de portades, que ja tenen la seva pròpia secció, sinó d'observar diferències regionals en general, i en trobem algunes a l'interior del videojoc.

Pocs segons després de començar la partida, veiem com en Gen passa per davant del que sembla un petit restaurant de fideus possiblement ramen, com veiem a les petites fotografies de la part esquerra. Tampoc és que el cartell digui que ho és, ja que hi trobem repetit el caràcter de "Cel", i es llegeix "Tenten". 

A la versió occidental, en Harry -canvi de nom que, de fet, ja és una diferència regional- passa per davant d'una parada de pasta, amb les fotos de fideus reaprofitades, però aquest cop el nom de repetició sil·làbica és Sasa. Curiosament, també es canvien les cortines tradicionals japoneses per posar-ne unes amb els colors de la bandera d'Irlanda, entenc que amb la intenció inicial que fossin de la italiana, però amb un vermell que esdevé taronja al resultat final.

En realitat, hi ha més d'un local de fideus exactament igual, però a la versió occidental li donen un nom diferent a cadascun d'ells. Concretament, Drew's Dinner i Neal's Noodles... i en aquest cas es mantenen les cortines amb motius orientals! Quina bogeria.

La diferència es repetia a la versió domèstica de la 8 bits de sobretaula de Nintendo -per cert, l'única occidental que hi ha és l'europea-, on per limitacions tècniques no s'incloïen les fotos de mostra dels fideus, potser també per això les cortines no canviaven, però sí que el restaurant Tenten passava a ser anomenat, senzillament, "Pasta".

La segona pantalla té lloc en un port i hi veiem passar el vaixell Kuromoku, amb uns contenidors que tenen la paraula Dora. Això, evidentment, hauria resultat confús per als jugadors occidentals, que en no entendre res haurien abandonat el joc a l'instant.

Es va optar, doncs, per rebatejar-lo com a H.R.H. Jeanne, i els contenidors van passar a contenir TNT, un terme més amable i proper. De vegades, cal reconèixer-ho, la feina dels censors i els localitzadors és d'allò més lloable.

També es van adonar que no hi podia haver dos vaixells Kuromoku, perquè després n'apareix un altre que es diu així en japonès, però a la versió en anglès és el Q. E. Dar, ignoro la referència com també la del primer vaixell. Aquest duu uns contenidors etiquetats com a Ike1 a la versió japonesa i XXX a l'occidental.

Tampoc em vull entretenir en cada petit detall, però repetim de la segona pantalla, perquè a més de poder comparar aquests contenidors Ike1 - XXX, podem veure que als aparcaments del port apareix el nom de Kuromoku. No es veu a la captura, però creieu-me si us dic que totes les places estan reservades per a personal del mateix vaixell.

A la versió occidental devien considerar que s'havia d'especificar més, i cada plaça està assignada a una persona, concretament els misteriosos Chief R, Boss R i Prez R, a més d'un enigmàtic Visitor.

Un dels ítems potenciadors del joc és una ampolla que dona a en Gen la capacitat de fer anar el martell en forma d'arc, cosa que afecta els enemics que se li apropin des de qualsevol angle sense que ell els hagi d'encarar.

Podem suposar que aquest missatge es consideraria nociu per als nens, els únics prou immadurs per jugar a videojocs, i que a Occident això patiria els efectes de la censura.

I l'encertaríem, perquè en Harry no tasta l'alcohol, sinó que per posar-se a to el que fa és ingerir un xili picant. Com que al capdavall l'efecte és el mateix, tampoc no ens podem queixar gaire, oi? 

Per cert, la versió per a la NES, que és un joc força diferent també pel que fa a disseny de les pantalles, no té gaires detalls que els localitzadors creguessin que calia "arreglar", però aquesta diferència de l'ampolla sí que es manté de la recreativa.

Podem pensar que qualsevol cosa que tingués una mínima connotació japonesa podia resultar ofensiva al públic estatunidenc, i de retop a l'europeu, perquè en veure la marca d'aquesta grua que ataca el protagonista, Kuro, ens podem imaginar que el seu homòleg (però no homònim) veuria un nom diferent:

Efectivament, a la versió occidental ens enfrontem a un aparell de la casa Ruok, nom molt més digerible per al públic de l'altra banda del Pacífic. 

La sensació de la japanofòbia, que tampoc entendria en un moment com el 1990, no me la puc treure de sobre veient canvis tan estúpids com el del cartell de neó que diu Taguti, que podem veure al capdamunt d'alguns edificis (també a la primera pantalla)...

...i que a la versió occidental passa a ser el logo d'Irem, la companyia que va desenvolupar el joc, i que sense necessitat d'aquests canvis ja és esmentada en diverses ocasions durant l'aventura d'en Gen/Harry.

Estranya, però, que veient a la versió original japonesa el cartell amb el nom Kidani en una taula o recepció...

...A l'americana decidissin canviar-lo per Chiho, que també sona japonès. De debò que no entenc per què es van prendre la molèstia de fer aquest canvi, si no és que tingui tampoc una sonoritat lletja en anglès, "kidani". 

Ara bé, per a cosa estranya la que ens trobem a la paret del despatx de l'enemic final, el responsable que enderroquessin la casa del protagonista. 

L'home hi té penjat un enorme quadre amb el kanji en cal·ligrafia de la paraula "amor", de manera que els localitzadors van decidir que un mot amb aital càrrega violenta no podia ser tolerat, que havia de ser nociu per als joves jugadors, encara que fossin incapaços de llegir-lo.

Van decidir, doncs, canviar tot el quadre per un que certament aprofitava millor el seu caràcter panoràmic: un bitllet amb consignes violentes. Aquesta diferència també la trobem a la versió domèstica.

Ja no us continuo donant la tabarra. Acabo amb una imatge que és una postal del final del joc, sorprenentment -sobretot després de tots aquests petits exemples d'una dèria per desjaponitzar el Hammerin' Harry- molt respectuosa amb l'original, amb el canvi únicament en el missatge final, que ens felicita, mentre que a l'original ve a dir alguna cosa així com "i van ser feliços per sempre".

Encara que hagi posat més exemples dels que esperava posar (i trobar), perquè el cas és que mirant vídeos del joc m'hi he animat i me l'he acabat mirant amb molt més detall que no em pensava, encara es podria trobar algun cas més de diferències regionals entre les versions d'aquest clàssic, però trobo que ja se m'ha entès. Què us sembla? Coneixeu més videojocs on hi hagi aquesta mena de petites diferències regionals?

Diferències regionals: Final Fight

Fa poc estrenava una nova secció, cosa que vaig dir que m'omplia d'orgull i satisfacció, com deia aquell, perquè trobo que en el que ja és el dotzè any del blog podria molt ben ser que me n'hagués cansat, i no és així.

Doncs bé, avui en presento una altra, i la dedicaré a repassar els canvis que es produïen, sobretot fa unes dècades, a l'hora d'exportar determinats videojocs a Occident. I començaré amb un clàssic dels beat'em up, gènere que ja avanço que donarà per més d'una entrada d'aquesta secció de diferències regionals.

El mític Final Fight, el beat'em up per excel·lència de Capcom i el gran rival de l'Streets of Rage de Sega pels cors dels aficionats al gènere, va sortir per a les recreatives japoneses el 1989 i és conegut que va patir censura a l'hora de traslladar-se a Occident.

La imatge més típica per representar-ho és aquesta de la segrestada Jessica en roba interior, que pertany a la versió arcade japonesa, però que a la versió internacional directament no apareixia, mentre que en algunes conversions domèstiques ho va fer amb un vestit vermell, considerat més decent.

També hi ha el cas de les samarretes de la Roxy i la Poison, menys reveladores a les versions internacionals, la desaparició d'efectes de sang fora del Japó o el canvi de la paraula "sexy" d'un grafiti en arribar a l'estranger. Hi ha diverses coses més, les podeu veure aquí.

Però hi va haver altres canvis que no van tenir a veure amb la censura. Per exemple, un detall com l'any en què comença la història.

Al Japó era el 1989, però a Occident es va preferir evitar la ràpida obsolescència d'aquesta dada i es va optar per dir que la història tenia lloc en algun moment dels anys 90. No em sembla pas malament, això.

També hi havia canvis en la descripció dels personatges. En japonès es parlava de data de naixement, l'edat en conseqüència, el pes, l'alçada, les habilitat i les preferències gastronòmiques.

La versió internacional, però, elimina l'edat (un altre encert, perquè va canviant), el pes i l'alçada, i també -i això era innecessari- els gustos dels personatges a l'hora d'alimentar-se.

Per acabar, si som prou hàbils per acabar el joc sense fer servir més d'un crèdit ens surt una pantalla amb missatges d'alguns membres de la plantilla que va desenvolupar el joc. En japonès ens deixen anar algunes frases...

Mentre que a l'estranger es limiten a dir-nos qui són. Ben curiós. Per cert, si us fa gràcia saber què diuen ho teniu traduït a l'anglès a la pàgina d'on he tret tota aquesta informació.

Videojocs polèmics: The Punisher

Després de gairebé un any sense tocar aquesta secció la recupero amb un títol que, si no fos perquè he pensat que era millor tractar a la secció dels videojocs que han provocat controvèrsia, hauria anat a Còmics i videojocs.

The Punisher, amb el nom civil de Frank Castle, va debutar al número 129 de The Amazing Spider-man (1974) i és un dels personatges més violents dels còmics. A diferència de la majoria dels seus companys de l'Univers Marvel, aquest antiheroi no s'autoimposa la norma d'or de no matar. Ben al contrari, ho fa sense cap mena d'escrúpol i també és un mestre de la tortura i l'amenaça, tot per la seva guerra contra el crim després que la màfia li matés la dona i els fills. 

Basant-se en part en la pel·lícula estrenada el 2004 i en part en la minisèrie de 2000-2001 The Punisher: Welcome Back, Frank, el joc de The Punisher va sortir per a Xbox, Playstation 2 i PC l'any 2005 i des d'abans de sortir va tenir problemes, encara que tothom sabia de quin material bevia.

Veient aquestes imatges, que corresponen per cert a la versió de la Xbox, hom diria que és un simple shooter en tercera persona i que hi ha la violència justa que es pot esperar d'un videojoc d'aquestes característiques, on es fan servir armes de foc. 

La crítica, en realitat, el va tractar relativament bé i es podria dir que és un títol recomanable per als amants no només del personatge, sinó dels gèneres del combat, l'exploració i la infiltració, però algunes de les coses que hi podem fer van escandalitzar els més conservadors.

The Punisher té escenes com aquesta, en què interroguem gent d'una manera d'allò més cruel si som en els punts del joc que ho permeten. A més, sempre que es donin les condicions necessàries pel que fa a l'oponent, la localització i el nivell d'agressivitat del protagonista podrem executar enemics ràpidament.

Però escenes com les que hem vist només es poden veure així gràcies a un pedaç, ja que per tal de passar la censura i que es pogués vendre a les botigues se li van haver de fer canvis. Als Estats Units els desenvolupadors del títol van refer en blanc i negre les escenes més violentes per tal d'aconseguir la qualificació de "Mature" (per a audiències madures) i evitar la d'"AO" (Adults Only, aparentment més perjudicial en termes comercials), en un cas semblant al de les pel·lícules de Kill Bill, de Quentin Tarantino.

Mentrestant, al Regne Unit es va poder vendre amb l'etiqueta de videojoc per a més grans de 18 anys després d'afegir efectes de zoom als interrogatoris per tal de mostrar aquestes dures escenes d'una manera menys directa, cas semblant al de la sempre hipersensible Austràlia, on a més es van haver d'eliminar del tot dues escenes. 

Tot i així, el pitjor cas va ser el d'Alemanya, on va entrar a la llista federal de mitjans perjudicials per al jovent, cosa que va fer que es prohibís la seva venda.

Jo continuo pensant que la censura hauria de desaparèixer i que, això sí, s'hauria d'impedir que els menors d'edat accedeixin a aquests productes, que haurien de ser de lliure adquisició en la seva versió original, i no censurada, per part dels adults.

 

L'últim joc de la Neo Geo

Com que era una consola que menjava d'un altre plat a causa del preu que tenia (i el mateix passa amb els seus cartutxos), i el que arriben a demanar pels seus títols encara ara, no havia pensat a dedicar gaires entrades a la Neo Geo, però se m'ha acudit que hi ha temes a parlar de la gran consola (i recreativa) d'SNK, també coneguda popularment a la seva època com "El Rolls Royce de les consoles". 

Una de les dades més interessants de la consola, des del punt de vista històric és que, malgrat que la Playstation 2 va estar a punt de superar-lo, manté el rècord de sistema que ha rebut videojocs de manera oficial durant més temps. 14 anys van passar des de la seva estrena, el 1990, fins a l'arribada de l'últim, el que veurem avui. 

Es tracta del Samurai Shodown V Special, que el 15 de juliol de 2004 va sortir per a les Neo Geo japoneses (on es va dir Samurai Spirits Zero Special), mentre que als Estats Units i si ens refiem de les dades que es troben va sortir abans, el 2003, però aquest punt presenta un problema que veurem més avall. I com que tots els títols passaven tant per la Neo Geo MVS (recreativa) com l'AES (consola domèstica) s'entén que la versió AES compta com la darrera.

Va ser l'últim títol de la saga clàssica però el primer cronològicament parlant, i era com podem imaginar una actualització del Samurai Shodown V. Un dels més destacats va ser la substitució dels personatges Sankuro i Yumeji per l'Amakusa Shiro Tokada i en Zankurô Minazuki, respectivament els enemics finals del Samurai Shodown i el Samurai Shodown III. L'enemic final de la segona part substituïa, al seu torn, en Poppy, personatge desbloquejable del Samurai Shodown V. Amb els 3 personatges arribaven, també, els respectius escenaris.

Es va aprofitar l'avinentesa per a reajustar i reequilibrar aspectes jugables, però també per a afegir-ne de nous, com l'Overkill Move (o Zetsumei Ougi en japonès), un moviment especial que acabava amb el rival a l'instant, amb independència de l'energia que li quedés, o recuperar-ne de jocs anteriors. I, ja que hi eren, van fer canvis als gràfics i al so, per tal de donar al títol un aspecte prou diferent com per a incitar els usuaris a comprar-lo menys d'un any després de sortir el V.

El problema és que un dels aspectes polèmics del Samurai Shodown V Special va ser que, en passar de la recreativa a la versió domèstica, que havia de sortir el 8 de juliol, hi va haver un retard d'una setmana, causat per la censura: la violència dels fatalities i el Zetsumei Ougi va desaparèixer i/o va quedar aigualida, i segons la Wikipedia això va afectar tant els cartutxos japonesos com els americans. Ho veieu? La mateixa Wikipedia afirma que als Estats Units havia sortit el 2003, però segons això el llançament hauria estat simultani.

Deixant de banda aquest detall, que va fer emprenyar els fans de la franquícia i que els va obligar a recórrer a emuladors o a manipulacions diverses, el Samurai Shodown V Special va agradar molt, i tècnicament espremia al màxim la consola amb els seus 708 megues, que roçaven el límit del que podien emmagatzemar els seus cartutxos. Perquè ens fem una idea del que representa aquesta xifra, quan els de la Mega Drive o la Super Nintendo en tenien 40 era una gran proesa destacada a la caràtula. Ja he dit al principi que la Neo Geo menjava d'un altre plat, encara que tècnicament també era una videoconsola de 16 bits.

Després d'aquest joc, la saga continuaria al període 2008-2010, primer per a recreatives i després per a Xbox 360, amb el Samurai Shodown: Edge of Destiny (Samurai Spirits Sen al Japó), destrossat per la crítica. Pel que fa al darrer títol no llicenciat oficialment que va sortir per a la consola ens n'hem d'anar al 10 de juliol de 2006:



El Last Hope era un shooter horitzontal que després va sortir també per a la Neo Geo CD i la Dreamcast (en aquest cas el 2007, amb una nova edició el 2009). Totes tres versions es venien directament des de la web dels seus desenvolupadors, però de cartutxos de la Neo Geo AES només se'n van fer 60 i es venien a 550 euros, de manera que ens podem (de fet, no) imaginar el que deu valer un d'aquests si per casualitat coneixem algú que el tingui i el vulgui vendre, perquè trobar-nos-el per casualitat en un Cash Converters és absolutament impossible. Ningú no es deixa més de mig miler d'euros en un joc per acabar-se'n desfent d'una manera tan idiota com anar a una botiga de segona mà, oi?