Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Japó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Japó. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 de febrer del 2022

Diferències regionals: Hammerin' Harry

Fa uns mesos vaig parlar de l'adaptació animada que havia tingut l'entrega més recent d'una saga iniciada amb un clàssic de recreativa d'Irem, i mentre m'informava al respecte vaig descobrir coses de les quals volia parlar quan tornés a publicar una entrada de la secció protagonista d'avui. 

Ha arribat, doncs, el moment de veure les diferències regionals que hi va haver amb el primer títol de la saga Hammerin' Harry

Una recreativa clàssica que en el seu moment va arribar també als mobles occidentals, amb el nom pel qual m'hi he referit en comptes de l'original Daiku no Gen-san ("Gen, el fuster"), i que va patir, abans d'arribar, alguns retocs per adaptar-se al públic no japonès, de vegades també per motius de censura. 

El més evident és el canvi de portada, que mostra un paio que recorda el Toxic Avenger o l'Sloth d'Els Goonies en comptes del personatge rabassut i quasi infantil que controlem al joc en si. Però això passava a la portada de la versió per a NES, perquè el flyer de la recreativa occidental conservava el disseny estil manga del personatge i només canviava el text: 

No és el moment, però, de parlar de portades, que ja tenen la seva pròpia secció, sinó d'observar diferències regionals en general, i en trobem algunes a l'interior del videojoc.

Pocs segons després de començar la partida, veiem com en Gen passa per davant del que sembla un petit restaurant de fideus possiblement ramen, com veiem a les petites fotografies de la part esquerra. Tampoc és que el cartell digui que ho és, ja que hi trobem repetit el caràcter de "Cel", i es llegeix "Tenten". 

A la versió occidental, en Harry -canvi de nom que, de fet, ja és una diferència regional- passa per davant d'una parada de pasta, amb les fotos de fideus reaprofitades, però aquest cop el nom de repetició sil·làbica és Sasa. Curiosament, també es canvien les cortines tradicionals japoneses per posar-ne unes amb els colors de la bandera d'Irlanda, entenc que amb la intenció inicial que fossin de la italiana, però amb un vermell que esdevé taronja al resultat final.

En realitat, hi ha més d'un local de fideus exactament igual, però a la versió occidental li donen un nom diferent a cadascun d'ells. Concretament, Drew's Dinner i Neal's Noodles... i en aquest cas es mantenen les cortines amb motius orientals! Quina bogeria.

La diferència es repetia a la versió domèstica de la 8 bits de sobretaula de Nintendo -per cert, l'única occidental que hi ha és l'europea-, on per limitacions tècniques no s'incloïen les fotos de mostra dels fideus, potser també per això les cortines no canviaven, però sí que el restaurant Tenten passava a ser anomenat, senzillament, "Pasta".

La segona pantalla té lloc en un port i hi veiem passar el vaixell Kuromoku, amb uns contenidors que tenen la paraula Dora. Això, evidentment, hauria resultat confús per als jugadors occidentals, que en no entendre res haurien abandonat el joc a l'instant.

Es va optar, doncs, per rebatejar-lo com a H.R.H. Jeanne, i els contenidors van passar a contenir TNT, un terme més amable i proper. De vegades, cal reconèixer-ho, la feina dels censors i els localitzadors és d'allò més lloable.

També es van adonar que no hi podia haver dos vaixells Kuromoku, perquè després n'apareix un altre que es diu així en japonès, però a la versió en anglès és el Q. E. Dar, ignoro la referència com també la del primer vaixell. Aquest duu uns contenidors etiquetats com a Ike1 a la versió japonesa i XXX a l'occidental.

Tampoc em vull entretenir en cada petit detall, però repetim de la segona pantalla, perquè a més de poder comparar aquests contenidors Ike1 - XXX, podem veure que als aparcaments del port apareix el nom de Kuromoku. No es veu a la captura, però creieu-me si us dic que totes les places estan reservades per a personal del mateix vaixell.

A la versió occidental devien considerar que s'havia d'especificar més, i cada plaça està assignada a una persona, concretament els misteriosos Chief R, Boss R i Prez R, a més d'un enigmàtic Visitor.

Un dels ítems potenciadors del joc és una ampolla que dona a en Gen la capacitat de fer anar el martell en forma d'arc, cosa que afecta els enemics que se li apropin des de qualsevol angle sense que ell els hagi d'encarar.

Podem suposar que aquest missatge es consideraria nociu per als nens, els únics prou immadurs per jugar a videojocs, i que a Occident això patiria els efectes de la censura.

I l'encertaríem, perquè en Harry no tasta l'alcohol, sinó que per posar-se a to el que fa és ingerir un xili picant. Com que al capdavall l'efecte és el mateix, tampoc no ens podem queixar gaire, oi? 

Per cert, la versió per a la NES, que és un joc força diferent també pel que fa a disseny de les pantalles, no té gaires detalls que els localitzadors creguessin que calia "arreglar", però aquesta diferència de l'ampolla sí que es manté de la recreativa.

Podem pensar que qualsevol cosa que tingués una mínima connotació japonesa podia resultar ofensiva al públic estatunidenc, i de retop a l'europeu, perquè en veure la marca d'aquesta grua que ataca el protagonista, Kuro, ens podem imaginar que el seu homòleg (però no homònim) veuria un nom diferent:

Efectivament, a la versió occidental ens enfrontem a un aparell de la casa Ruok, nom molt més digerible per al públic de l'altra banda del Pacífic. 

La sensació de la japanofòbia, que tampoc entendria en un moment com el 1990, no me la puc treure de sobre veient canvis tan estúpids com el del cartell de neó que diu Taguti, que podem veure al capdamunt d'alguns edificis (també a la primera pantalla)...

...i que a la versió occidental passa a ser el logo d'Irem, la companyia que va desenvolupar el joc, i que sense necessitat d'aquests canvis ja és esmentada en diverses ocasions durant l'aventura d'en Gen/Harry.

Estranya, però, que veient a la versió original japonesa el cartell amb el nom Kidani en una taula o recepció...

...A l'americana decidissin canviar-lo per Chiho, que també sona japonès. De debò que no entenc per què es van prendre la molèstia de fer aquest canvi, si no és que tingui tampoc una sonoritat lletja en anglès, "kidani". 

Ara bé, per a cosa estranya la que ens trobem a la paret del despatx de l'enemic final, el responsable que enderroquessin la casa del protagonista. 

L'home hi té penjat un enorme quadre amb el kanji en cal·ligrafia de la paraula "amor", de manera que els localitzadors van decidir que un mot amb aital càrrega violenta no podia ser tolerat, que havia de ser nociu per als joves jugadors, encara que fossin incapaços de llegir-lo.

Van decidir, doncs, canviar tot el quadre per un que certament aprofitava millor el seu caràcter panoràmic: un bitllet amb consignes violentes. Aquesta diferència també la trobem a la versió domèstica.

Ja no us continuo donant la tabarra. Acabo amb una imatge que és una postal del final del joc, sorprenentment -sobretot després de tots aquests petits exemples d'una dèria per desjaponitzar el Hammerin' Harry- molt respectuosa amb l'original, amb el canvi únicament en el missatge final, que ens felicita, mentre que a l'original ve a dir alguna cosa així com "i van ser feliços per sempre".

Encara que hagi posat més exemples dels que esperava posar (i trobar), perquè el cas és que mirant vídeos del joc m'hi he animat i me l'he acabat mirant amb molt més detall que no em pensava, encara es podria trobar algun cas més de diferències regionals entre les versions d'aquest clàssic, però trobo que ja se m'ha entès. Què us sembla? Coneixeu més videojocs on hi hagi aquesta mena de petites diferències regionals?



dissabte, 13 d’agost del 2016

Compres de videojocs al Japó

A la meva darrera entrada us parlava de com estaven els preus, actualment, a la Meca dels videojocs (perdoneu l'expressió tòpica), que no són el que eren, però també deia que m'hi havia comprat força coses i que en parlaria en una entrada a part.

Aquesta és l'entrada, doncs, i començaré dient el que ja vaig dir a la primera del Japó: hi vaig anar amb una llista feta, perquè altrament és massa difícil recordar el que hom busca, i a més la quantitat de material que s'hi troba és massa gran i cal anar per feina, sobretot si no vivim allà i hem d'anar a visitar llocs, en principi objectiu prioritari de qualsevol viatge turístic.


Algunes coses em van decebre, principalment el fet de no poder trobar Famicoms a preu de ganga com sembla que es trobaven fins fa poc. En demanaven un mínim de 30 euros, preu no gaire diferent del que es pot veure a eBay. Però tampoc no tenia sentit que me la comprés si els títols disponibles de la NES japonesa no eren els que jo buscava o anaven massa cars. El mateix em va passar amb la PC Engine: n'hi havia moltes, però cares, sempre els faltava algun cable o comandament i, a més, els jocs que hi vaig trobar no justificaven la inversió.

La tercera decepció van ser els jocs de la Neo Geo AES. Realment confiava en aquest viatge per a aconseguir ampliar la meva col·lecció de títols de la prohibitiva consola, que només en tinc 2, i he vist que tenen els tipiquíssims per 30-40 euros, però cap d'ells m'interessava, mentre que d'altres seguien la tendència del que veiem des d'Occident. Potser valen 500 euros en comptes de 700, però a mi no em serveix de res aquesta diferència.

En fi, començo a ensenyar i a la part final continuo parlant del que esperava trobar i no he trobat.


De la Dreamcast m'he comprat més coses de les que esperava. No he trobat l'Street Fighter III Third Strike, un dels que més volia, però sí el Dead or Alive 2, el Sonic Adventure 2 en edició 10è aniversari (amb llibret, moneda i banda sonora en CD), el Marvel vs. Capcom 2, el Capcom vs. SNK, el Capcom vs. SNK 2 i el Virtua Striker 2, que no era un dels que volia, perquè els de futbol de la Dreamcast no tenen gaire bona fama, però per 80 iens (uns 70 cèntims)...

La Saturn és una de les consoles que més es beneficien de la importació. Per a mi té un gran catàleg PAL, però el japonès se sap que és espectacular. No vaig poder comprar el Dragon Ball Z Shin Butôden, que és com l'Ultimate Battle 22 de la Playstation però la versió bona (amb diferència, i això no és una opinió de fanàtic de Sega), perquè en realitat el vaig trobar, però les instruccions estaven malament i el vaig descartar.


Els que sí que vaig comprar van ser el Dead or Alive, l'Snatcher (és un remake, però els de MSX, Mega-CD o PC Engine tenen preus prohibitius i ni els he arribat a veure, aquí), el Saturn Bomberman (més car del que esperava, però el volia molt i a Europa és caríssim) i el Last Bronx, un clàssic que em faltava.

Com veieu, d'exclusius japonesos només un. Els altres, barats perquè són edicions japoneses, però amb versió europea al mercat. No és que no busqués títols que només van sortir al Japó, com el Radiant Silvergun, però només el vaig veure en un lloc i valia una morterada, com a eBay.


La meva Super Nintendo augmenta força el catàleg amb 8 incorporacions: els dos primers Magical Quest (complets), el Donkey Kong Country 3 (també complet) i en cartutx i prou, però la majoria a preus baixíssims, el Go Go Ackman!, el Ranma 1/2 Chônai Gekitôhen (el primer dels 3 que hi ha de lluita 1 contra 1, que va sortir als Estats Units però fortament adaptat), el Dragon Ball Z Butôden 3 (que complet no és tan car però no l'he trobat), el Super Mario World 2: Yoshi's Island (que cada cop està més car en PAL) i el Super Mario Kart, el debut de la meva saga preferida, que havia tingut però vaig deixar de tenir per circumstàncies que no vénen al cas, però mantenint la capsa i les instruccions. Aquest també em va sortir relativament car, 750 iens, però a Europa el cartutx sol ja volta els 20 euros.

De la Nintendo DS buscava principalment el Dragon Ball Kai Ultimate Butôden, una joia desconeguda que és un Butôden de ple dret però inexplicablement no va sortir del Japó.


També vaig pagar més del que desitjava, però comprar-lo des d'Occident surt molt més car, i he vist gent tornar-se molt boja amb els preus que en demana a eBay i Amazon.


De la Playstation volia sobretot els dos Tobal, jocs de lluita amb personatges de l'Akira Toriyama. El primer existeix en PAL, però em va costar 60 iens... i encara que sigui una edició estil Platinum era un preu irresistible. El Tobal 2 el vaig trobar després per 1000 iens, i aquest sí que és exclusiu japonès.


Per a la Game Boy Color també duia una petita llista, que no són tants els jocs del seu catàleg fets expressament per a la consola (molts són remakes de la Game Boy clàssica o compatibles amb aquella), però només vaig trobar el Wario Land 3.

En fi, això és tot. En quedo content, però amb les decepcions esmentades al principi i algunes més: no he trobat res interessant de la Famicom (NES), per tant em quedo sense alguns dels seus jocs més importants, ni una Game Gear (l'única que vaig veure era una edició especial de Magic Knight Rayearth i a més de 90 euros), ni jocs de la Mega Drive més enllà de 4 mal comptats i poc interessants. En general poquíssim material de la 16 bits de Sega, hi ha.

Tampoc no m'he comprat cap PSP (les tenen a cabassos però els preus a Wallapop són millors), ni una WonderSwan Color ni Neo Geo Pocket Color, en aquest cas perquè les poques que hi havia eren una mica massa cares per al meu gust.

El cas és que el viatge m'ha servit per a trobar alguns dels moltíssims videojocs de la meva llista de desitjos, més barats perquè són japonesos, que ja era la idea, però en general fàcils de trobar, independentment del preu, i molt coneguts i típics. Ja vaig estudiar recomanacions de jocs més desconeguts, però no en vaig trobar cap.

Ara em tocarà provar tots aquests jocs quan arribi a casa, en el cas de la Saturn després de comprar i rebre el cartutx Action Replay Plus, que se salta el bloqueig regional, i en el de la Dreamcast... a veure si és cert que el disc DC-X es pot descarregar...







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...