Portades: R-Type

Aquesta secció de comparar portades de videojocs entre les seves versions regionals pot durar força temps, i és que n'hi ha moltes per comentar. 

Avui és el torn d'un títol emblemàtic de recreatives que, tanmateix, va tenir ports i versions per a diversos sistemes domèstics, però ens centrarem en les que ens permetin comparar per territoris.

Ha estat precisament arrel d'haver aconseguit, per fi, comprar-me el Super R-Type complet que m'he fixat en una curiositat: aquesta és la portada de la versió PAL, llançada al juny de 1992, però no a tot el territori PAL es presentava de la mateixa manera.

Aquí veiem l'emblemàtica imatge de la nau més reconeguda de la saga R-Type, encara que el joc de la Super Nintendo està basat parcialment en la segona entrega de l'arcade d'Irem i no a la primera, de 1987, i allà hi pilotàvem una versió millorada de l'aparell.

Tanmateix, en els anys que he estat buscant el joc amb l'esperança de trobar-lo a un preu acceptable per a mi també vaig veure aquesta variant diverses vegades.

Resulta que amb el marc blau i la imatge invertida és com es va distribuir en mercats com el dels Països Baixos, França i Bèlgica. 

Aquí tenim, d'altra banda, la dels Estats Units, de setembre de 1991, que apostava per donar protagonisme al Dobkeratops, l'enemic més emblemàtic de la saga.

No és mala idea, tot i que transmet més aviat el missatge que estem davant d'un videojoc de terror. I en certa manera ho és... com devien pensar al Japó en dissenyar la portada de la versió per a la Super Famicom, llançada al juliol de 1991:

Allà el que van fer va ser agafar la versió del Dobkeratops del joc de la SNES i mostrar-nos-en un primer pla. Em recorda les pertorbadores imatges de les cares d'alguns insectes vistes de molt a prop.

Però després de fer una mica de trampa parlant d'un R-Type que no és ben bé "l'R-Type" passem a un port que, tot i les necessàries retallades, sí que es basava en l'original de 1987.

La Game Boy va rebre el 1991 -no he estat capaç de trobar dates més concretes segons el territori- un meritori port del joc, que té aquesta mítica portada a Europa. 

Als Estats Units s'optava per una variant també força interessant, que feia així:

Altre cop es feia èmfasi en l'enemic i la seva immensitat, però és possible que aquesta portada us soni més perquè el disseny es va fer servir també per a l'R-Type DX, el títol que combinava els dos R-Type de Game Boy i els afegia color per a la Game Boy Color el 1999.

Ara toca veure com es va gestionar el tema al Japó, i com de costum ens trobem amb una imatge força diferent:

Menys detallada i potser més conceptual, però fixem-nos en què les mides del Dobkeratops i l'R-9 estan més equilibrades.

Hem arribat aquí partint de la portada de la Super Nintendo, probablement la més coneguda en consola, però el joc ja havia rebut ports domèstics abans, concretament el 1988, per exemple per a la Master System:

Amb una representació de l'enfrontament entre la nostra nau i l'enemic més recognoscible, en realitat ofereix una il·lustració molt notable, que és la que veuríem als Estats Units i Europa.

En territori japonès, però, la proposta visual era força diferent, amb el clàssic marc daurat dels jocs distribuïts per la pròpia Sega:

A la imatge ni tan sols veiem la nostra nau, però al seu favor hem de dir que beu del flyer de recreativa, si bé en presenta una versió inferior.

Cap altra consola de Sega veuria una versió del joc, però encara ens queda una companyia per repassar:

Parlem de NEC amb la seva PC Engine, que té un dels millors ports de la mítica recreativa, tot i que el va presentar en dos volums, el primer dels quals, de 1988 com el de la Master System, amb aquesta portada.

El segon mostrava, per fi, un altre enemic, l'Slither, que en aquest cas no és de final de pantalla. 

Com es pot deduir, el joc va ser dividit en dues targetes HuCard perquè no hi cabia en una, però...

Als Estats Units, on va sortir el 1989 en el mateix format per a la seva Turbografx-16, sí que els va caber en una sola targeta. Curiós.

La il·lustració de portada, això sí, deixa molt a desitjar, si em permeteu opinar, encara que s'hi reconeixen tant el joc com el tal Slither. 

Era millor, però, que el que van fer al Japó quan el 1991 va rellançar el joc en format CD i tot junt per primera vegada.

I fins aquí aquesta comparativa entre portades regionals de conversions del llegendari R-Type, i no és casual que m'hagi saltat les versions de microordinadors: n'hi ha de xules, però segons el sistema en qüestió només va sortir a Occident o al Japó, com en el cas de l'MSX, de manera que no podem comparar amb els mateixos criteris.

Com sempre, us he de preguntar quina us agrada més! 

 

Els pitjors?: The Lion King - Simba's Mighty Adventure

Feia molt de temps que no publicava una entrada d'aquesta secció, però és la màgia de tenir-ne tantes, que de tant en tant puc descobrir algun títol que només puc tractar des d'un punt de vista concret i, en aquest cas, és el dels videojocs amb mala reputació.

Podem debatre quina va ser la millor versió del videojoc del Rei Lleó de Disney, tot i que no serà una tertúlia tan apassionada com la de l'Aladdin en tractar-se, bàsicament, del mateix joc per a hardware molt similar i fet pel mateix equip, ho podem comprovar al recent recopilatori Disney Classic Games Collection, on també el veurem en Game Boy i Game Boy Color. Avui venim, però, a parlar del pitjor videojoc del Rei Lleó.

The Lion King: Simba's Mighty Adventure, traduït al castellà amb certa collita pròpia com a El Rey León: Las aventuras del poderoso Simba i basat argumentalment en la pel·lícula original i la seva seqüela domèstica, és un títol de l'any 2000 per a PlayStation i Game Boy Color desenvolupat per Disney Interactive i publicat per Activision.

En principi aquests dos noms ens haurien de donar un grau de tranquil·litat prou elevat, però ja us podeu imaginar que si parlo del joc en aquesta secció és que la cosa no va acabar d'anar bé.

A primera vista a mi em fa la impressió que, tot i que seria recomanable dur guants i màniga llarga per jugar amb aquests polígons, es veu prou fluid com a plataformes 3D, i no fa l'efecte que sigui pitjor que qualsevol altre títol del gènere a l'època.

De fet, combina desplaçament horitzontal típic dels plataformes bidimensionals amb moviment més lliure i en profunditat que recorda, per no moure'ns de la consola, els Crash Bandicoot. I té unes monedes que constitueixen els col·leccionables que associem tradicionalment a aquesta mena de jocs.

El problema, però, sembla que rau en els controls, el càlcul dels salts, la detecció d'impactes i altres problemes de disseny que provoquen l'única dificultat d'un títol que, per altra banda, està clarament orientat al públic infantil perquè és extremament fàcil.

Per altra banda, com he dit, n'existeix una versió per a Game Boy Color, que com no podia ser d'una altra manera presenta un apartat visual molt diferent i un estil de joc òbviament bidimensional. 

 

Si bé el de PlayStation sí que rep algunes notes positives, en general està força acceptat que és dolent, però al de la primera portàtil en color de Nintendo li passa a l'inrevés: sembla que agrada més, tot i que també hi ha qui el suspèn. 

 

Continua sent fàcil, és clar, però també té uns gràfics molt bons per al sistema per al qual va ser dissenyat, i els que l'han provat diuen que és divertit.  

De tota manera, i malgrat que n'he parlat en aquesta secció, no sé si us heu adonat que al títol hi ha un interrogant. Això és excepcional, no ho havia fet mai, però és que buscant-ne informació m'adono que les opinions estan molt polaritzades, amb la crítica professional generalment en contra del joc i el públic, en canvi, més acollidor. Vosaltres l'heu provat?

Petits clàssics: Gex

De videojocs de plataformes als anys 90 n'hi va haver a cabassos. És lògic: des que aquest mitjà d'entreteniment existeix s'han copiat, de manera més o menys descarada, les fórmules que funcionen. De vegades amb més èxit que els originals, d'altres amb un de similar, i també hi ha hagut "imitadors" que han estat oblidats per la Història.

Doncs bé, a banda d'en Mario, en Sonic, en Rayman i altres intents de triomfar en el gènere com ara en Bubsy, jo recordo un personatge, un animal antropomòrfic, que segur que coneixeu encara que sigui d'haver-ne vist la portada en revistes de l'època.

Parlo del Gex, un títol de Crystal Dynamics que es va llançar per a la 3DO de Panasonic, aquella consola malaguanyada que es va voler introduir, sense gaire èxit, al mercat dels videojocs de l'època. El joc va aparèixer el 1995 i es va incloure al pack de la màquina en la seva etapa final, però s'estava desenvolupant des del principi, passa que va trigar en completar-se.

El seu protagonista és un gecko, un llangardaix que camina dret i té veu, curiosament d'en Dana Gould, actor però també guionista d'Els Simpson durant uns quants anys. En Gex està obsessionat amb el món de la televisió i s'endinsa en una dimensió catòdica per culpa d'haver-se cruspit una mosca que passava per allà i que era, en realitat, un microdron enviat pel malvat Rez, que el vol convertir en mascota de la seva xarxa de cadenes.

El protagonista es va moment per 24 pantalles repartides en 5 mons que pertanyen a cadenes de televisió diferents, tot aplegant comandaments de televisió que li permeten desbloquejar noves pantalles. 

En Gex pot caminar, saltar, saltar, enganxar-se a les parets per escalar-les, atacar els enemics amb la cua i aprofitar ítems d'ajuda que es va trobant, i que li permeten córrer més, tenir invencibilitat temporal o llançar projectils amb la boca. 

Malgrat que va costar de parir, en aquest cas va tenir molt bona acollida, i va ser un supervendes dins dels límits d'una consola que tampoc va ser cap èxit comercial. Uns mesos més tard, però, va tenir versions per a Saturn i PlayStation, i el 1996 per a Windows, de manera que va poder tenir una segona vida i arribar a més gent.

L'èxit d'aquell joc, de tota manera, va generar dues seqüeles, la primera de les quals Gex: Enter the Gecko, que va sortir el 1998, any de la discontinuació de la 3DO, per a PlayStation, la Nintendo 64, la Game Boy Color i Windows. Aquest cop es tractava d'un plataformes 3D, a l'estil marcat un parell d'anys abans pel Super Mario 64. 

Les mateixes plataformes, excepte els ordinadors, van rebre la tercera i fins ara última part de la saga, un Gex 3: Deep Cover Gecko que també va tenir un èxit moderat de crítica. 

Així, doncs, estem davant del que seria força estrictament un petit clàssic: no va ser revolucionari, no ens en recordem cada dia, però mentre va existir va estar força bé. 

Portades: Burai Fighter

No us passa, a vosaltres, que coneixeu la portada d'algun videojoc perquè la vèieu molt en revistes quan éreu petites i petits, però que no hi heu jugat mai? A mi, això, em passa amb molts títols, però un que tinc força present és el del joc que porto avui per comparar-ne les portades regionals.

Al Burai Fighter ja li vaig dedicar una entrada fa uns anys, així que no parlaré aquí d'aquest videojoc com a tal, però sí que vull veure quines portades va tenir segons el mercat. 

El joc va sortir per primer cop als Estats Units el març de 1990, i en versió NES, amb aquesta portada amb una il·lustració espectacular, que particularment m'agrada molt, d'un senyor volador amb una arma presumiblement làser que s'enfronta a un drac que no té gaire bones intencions.

És una portada que ens pot sonar perquè la versió europea va ser pràcticament la mateixa, i feia així:

Aquesta versió, amb el vermell del fons més fosc que l'original, i que per cert és -almenys la que he trobat- la del mercat belga, com es pot deduir dels idiomes que hi veiem, té la curiositat que sota el logo del nom hi ha el títol en japonès, 無頼 ("burai", que vol dir alguna cosa així com "atrevit", "confiat"...) i 戦士 ("senshi", que vol dir "guerrer"). 

Personalment m'agrada més, perquè no té el semimarc groc americà, però qualsevol de les dues opcions em barrufa més que la que van triar els japonesos:

La versió per a la Famicom era una cosa més grisa -broma totalment intencionada-, i presentava una mena de mecha molt de l'estil de Gundam, i ni rastre del drac. 

Així, tenim una proposta occidental més d'estil còmic d'aventures i una d'oriental basada en el manga i l'anime.

El mateix any sortia al Japó la versió per a la Game Boy, que va afegir la paraula "Deluxe" al final del títol. 

La portada, en aquest cas, es basava en la de la Famicom, tot i que amb un marc de color marró que, sincerament, trobo que li queda bé, en aquest cas, en donar-li un color més.

Al gener de 1991 als Estats Units, i durant aquell any a Europa, va sortir la versió occidental del joc de la Game Boy, amb el "Deluxe" més destacat, i la mateixa il·lustració que havia tingut la versió per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Aquesta és la portada exacta que hi ha als meus records, com que no tenia la NES em fixava més en els catàlegs de la consola que sí que tenia, i he de dir que m'agrada molt.

L'any 1999, com que el Burai Fighter Deluxe no funcionava a la Game Boy Color -fins avui em pensava que tots els jocs de la Game Boy original hi funcionaven, no pas a l'inrevés-, es va llançar el Burai Fighter Color al mercat japonès. 

Va caldre un recordatori, pel que sembla, amb les paraules "action shooting game" en sil·labari katakana damunt del logo per recordar al públic què era, allò. Aquest cop la il·lustració era més occidental, però no hi havia drac.

A l'agost de 2000 aquesta versió va arribar als Estats Units, mai a Europa, però si al Japó havien volgut activar la nostàlgia amb el títol, en terres americanes es va decidir que no calia, i es va optar per canviar-li el títol i deslligar-lo totalment del seu origen amb aquest Space Marauder que veiem sobre una versió més allunyada de la mateixa il·lustració japonesa.

A vosaltres quina us agrada més? Vull pensar que la del drac, perquè la japonesa de la Famicom és més insulsa i la de la Game Boy Color evoca un joc d'infiltració, res a veure amb el que era en realitat.

Jocs maquillats: Crazy Castle

Fa uns mesos parlava d'un títol de Kemco que havia patit un canvi de look més que notable per una qüestió de drets. En aquella entrada, en la qual parlava del joc de l'Snoopy que en realitat hauria d'haver estat de l'ànec Donald (i que, de fet, al Japó ho era), vaig acabar avançant que veuríem un cas més exagerat de llicències en una futura entrada, i que hi estaria involucrada la mateixa companyia.

Doncs bé, ha arribat el moment. I ha trigat, però és que era una entrada que volia escriure tenint temps, perquè és un cas embolicat i val més explicar les coses de manera entenedora. Som-hi:

Era l'any 1989 i Kemco llançava per al Famicom Disk System, el lector de discs magnètics per al qual sortien alguns dels jocs de la NES japonesa, el Roger Rabbit, un títol naturalment basat en la mítica pel·lícula de 1988, encara que el personatge, en realitat, havia nascut en una novel·la de 1981.

Curiosament, l'any anterior Kemco havia llançat el Donald Duck per a la Famicom, però perquè en aquell moment no tenia, temporalment, els drets de la llebre més famosa de la història del cinema, però el 1989 sí que va poder llançar aquest joc. 

A l'hora d'exportar-lo, però, la companyia es va trobar que en aquell moment als Estats Units els drets per als videojocs del personatge els tenia una altra companyia, LJN, que va publicar el Who Framed Roger Rabbit?, desenvolupat per Rare, a la NES, i en exclusiva per al mercat estatunidenc. La solució que va trobar va ser, com havia passat amb el joc d'en Donald, canviar-li els sprites dels personatges per treure profit de l'atractiu d'una altra franquícia, i en aquest cas el resultat va ser...

Sí, el Bugs Bunny Crazy Castle, del mateix 1989 i només per a les NES estatunidenques. No el vam arribar a veure a Europa, vaja. I al Japó ja tenien el Roger Rabbit. Fins aquí trobo que s'entén força bé, però ara comença a venir el més interessant i enrevessat. 

Quan va acabar el període de promoció de Roger Rabbit al Japó, Kemco va perdre els drets del personatge, que eren de Touchstone Pictures. Aquesta companyia en realitat pertanyia a The Walt Disney Company, que va permetre a Kemco continuar amb la saga, però basant-se en personatges directament de Disney. Així, el 1989 sortia aquest joc al Japó:

Era el Mickey Mouse, així, a seques, un títol gens confús que tot i així seguia l'esquema dels Crazy Castle, és a dir pantalles de plataformes laberíntiques en què s'han d'aplegar ítems mentre s'eviten els enemics i en què el personatge no pot saltar per si mateix. 

Doncs bé, aquell joc va sortir a Occident -aquest cop també a Europa- com a The Bugs Bunny Crazy Castle, però per a la Game Boy. De fet, a partir d'aquest títol, inclòs, la saga va continuar sobretot en portàtils de Nintendo, amb una petita excepció que veurem una mica més avall. 

No posaré vídeo de la versió amb el conill de la Warner, tampoc cal omplir l'entrada de vídeos incrustats (ja n'hi haurà prou), però sí que vull comentar que sembla que aquesta decisió va ser de la pròpia Kemco, que volia mantenir en Bugs Bunny com a personatge fora de les fronteres japoneses, encara que podria haver fet la mateixa versió del joc per a tot el món.

Em permetreu, però, que torni a fer aparèixer la mascota de Disney per mostrar el Mickey Mouse II, que polia una mica més la fórmula i al qual tinc una estima especial perquè era un dels videojocs que tenia la meva germana per a la seva Game Boy. Jo també hi vaig jugar força, i fa un temps per fi me'n vaig comprar una còpia per a mi. 

Aquí és on la cosa es complica encara més: llançat el 1991, aquell joc es va conèixer als Estats Units com a The Bugs Bunny Crazy Castle 2 però, en arribar a Europa, va tenir dues versions: una protagonitzada pel mateix Mickey Mouse, amb el títol de Mickey Mouse (recordeu que més amunt he dit que el Mickey Mouse era un títol senzill, gens confús? Doncs per culpa del fet que el II a Europa té nom de primera part sense ser-ho, ara s'ha d'especificar quan es parla del "Mickey Mouse de la Game Boy" -que, a més, també protagonitza el Mickey's Dangerous Chase, que no té res a veure amb aquesta saga-. Per tant, aquesta entrega a Europa es va veure igual que al Japó, llevat de la petita diferència del títol. A tota Europa? No.

Aquest és l'Hugo, el popular personatge d'aquell joc telefònic del Telecupón de Telecinco, que va tenir diversos videojocs, com vaig explicar en aquesta entrada. Doncs bé, el que vèiem fa un moment era una versió també Europea que es va fer del Mickey Mouse II. Sembla que va ser la versió del joc que es va distribuir el 1996 als països del nord del continent, atès que el personatge protagonitzava una franquícia danesa.

Bé, ja hem superat el punt més complex de la curiosa història d'aquesta saga, i ara arriba la breu tornada a la sobretaula amb el Mickey Mouse III: Yûme Fusen, de 1992 i per a la Famicom, que a les NES estatunidenques es va canviar per aquesta versió: 

Era el 1993 i el Kid Klown in Night Mayor World va ser la presentació del personatge, creat per la mateixa Kemco, en un joc que tenia una mecànica plataformera més clàssica, amb un protagonista que saltava sense cap problema, també a l'original japonès protagonitzat per en Mickey. Com que el ratolí tornaria a la saga més endavant, no crec que fos un problema de drets. En tot cas, el nou personatge quedava presentat al públic i continuaria vivint aventures a la seva pròpia saga posteriorment.

L'habilitat del salt es mantindria a la tornada de la saga a les portàtils, d'on ja no es mouria més, i ho podem veure al següent vídeo, que és de la versió estatunidenca del Mickey Mouse IV: Mahô no Labyrinth:

Es deia The Real Ghostbusters, com el joc de Data East per a recreatives de 1987 i com la sèrie de dibuixos animats emesa de 1986 a 1991 i que segur que vosaltres també vèieu en català. Però era un altre reskin, que a Europa es va dir Garfield Labyrinth i que tenia com a protagonista el gat més mandrós de la història del còmic.

Aquell mateix any sortia al Japó el Mickey Mouse V: Mahô no stick, també per a la Game Boy, que trigaria cinc anys a arribar a Occident, on apareixeria el 1998. Malgrat que Kemco tenia tantes llicències que no sabia què fer amb elles, aquest cop va optar per una cosa que no havia fet fins llavors, que va ser mantenir en Mickey Mouse a tots tres territoris:

Mickey Mouse: Magic Wands! és com es va dir als Estats Units, i al Vell Continent es va traduir segons cada idioma local (dels principals, és clar). Era el primer cop que sortia el mateix joc a tot arreu, però és clar, fora del Japó es va eliminar la referència numèrica... bé, no a Europa, on curiosament es va respectar el V, encara que en teoria no s'estava seguint cap numeració.

Com hem pogut observar, això de "Crazy Castle" com a nom de la saga ve del fet que als Estats Units els dos primers jocs ho van incloure al títol, però al Japó no era un concepte arrelat. Tot i així, a la següent entrega de la saga es va acabar adoptant amb el Bugs Bunny: Crazy Castle 3, per a la Game Boy Color el 1999. 

Com podem veure, la jugabilitat recuperava força els orígens de la saga, i per fi arribava la tranquil·litat i l'harmonia, amb el mateix títol i el mateix videojoc a tot arreu... O no? En realitat no, perquè aquest joc era un remake d'un de 1997 per a la Game Boy clàssica que es va quedar al Japó i que es va anomenar Soreyuke!! Kid: Go! Go! Kid, i que era la quarta entrega de la saga que abans he dit que s'havia iniciat amb el Kid Klown in Night Mayor World. Hem cantat victòria massa aviat.

Però ja ha passat, ja podeu respirar, perquè l'any 2000 les Game Boy Color de tot el planeta rebien el Bugs Bunny: Crazy Castle 4 (bé, fora del Japó "in Crazy Castle 4"...), de mecànica molt similar, i com que no hi ha res a comparar, en aquest cas no afegiré vídeo. Sí que ho faré per a la següent entrega, però perquè hi ha un canvi de personatge:

És el Woody Woodpecker: Crazy Castle 5, per a la Game Boy Advance, de 2002, que durant aquell any i el següent va anar sortint a Occident, als Estats Units també amb el petit canvi "in Crazy Castle 5" però aquest cop, a Europa, respectant al 100% la proposta japonesa.

Aquella entrega estava protagonitzada per la mascota de Port Aventura, en realitat dels Universal Studios, llicència que Kemco havia adquirit perquè, què coi, mai no en sobren. De la saga només se'n tornaria a veure un joc, simplement anomenat Crazy Castle i per a mòbils, de 2004. Tanmateix, queda prou clar que va ser tot un embolic de llicències, comparada amb el qual la saga Monster World / Wonder Boy fa riure. I si explicat així no ha quedat gaire entenedor, o es vol veure d'una manera més esquemàtica i resumida, enllaço l'article de la Wikipedia, que inclou un quadre ben maco.

Com hem vist, al principi sí que hi havia un ball de drets aconseguits i perduts, i segons el territori, per part de Kemco, però després sembla que van ser decisions de la pròpia companyia, que va demostrar que tenia sempre un o dos asos a la màniga pel que fa a aquesta franquícia. Teniu cap d'aquests jocs i/o hi heu jugat? 

Videojocs i animació: A Bug's Life

L'última entrada que vaig publicar d'aquesta secció, dedicada a repassar els videojocs que s'han fet basant-se en dibuixos animats, siguin en format sèrie o pel·lícula, va tenir com a protagonista un film de Pixar, Buscant en Nemo.

I avui, havent passat prou temps i prou entrades d'altres seccions pel mig com per repetir, parlo un altre cop de videojocs basats en animació i repetim Pixar, en aquest cop amb la segona pel·lícula de l'estudi. 

A Bug's Life (1998) no va tenir mala acollida com a pel·lícula, però tot i així no se sol citar gaire quan es parla de Pixar, probablement perquè el llistó en general és alt i la superen diverses altres produccions. 

L'hauré de tornar a veure algun dia, perquè no me'n recordo gens, també la seva "rival" FormigueZ (aquesta sí que es va doblar al català), de Dreamworks, que es va estrenar el mateix any, però el que de moment he trobat és que se'n va fer un videojoc. 

En vèiem la versió per a Nintendo 64, un plataformes 3D que ens posa a la pell de la formiga Filk i que segueix la història del llargmetratge en cinc zones dividides en tres parts cadascuna. Cal que arribem a la sortida, aconseguim un objectiu o derrotem un enemic final, i les nostres armes seran uns fruits que llançarem als enemics, mentre que hi ha elements de l'entorn que ens ajudaran d'una manera o una altra, per exemple ajudant-nos a arribar a llocs altrament inaccessibles o permetent que recuperem vida.

 

En van sortir més versions. De fet, la de la Nintendo 64, desenvolupada per Traveller's Tales, és de 1999, mentre que les primeres que van sortir van ser les de la PlayStation i PC, el 1998, desenvolupades per Psygnosis. La de la consola de Sony, per cert, va ser l'única que va sortir al Japó, amb llançament l'octubre de 1999.

 

 

Aquelles eren en 3D i similars a la de l'última consola de sobretaula de Nintendo amb suport cartutx, però vull mostrat també la versió més diferent de totes, per força, que és la de la Game Boy Color (1998 als Estats  Units, 1999 a Europa, on totes les versions van arribar aquell any), de Tiertex Design Studios, que com es pot veure és un plataformes bidimensional clàssic.

 

Malauradament cap de les versions va tenir bona acollida i va ser considerat el típic joc basat en la pel·lícula de moda i pensat per fer caixa i com a producte promocional que es vendria sol. Pel que sembla, no hi havia gaires queixes pel que fa als gràfics, però sí en l'aspecte de la jugabilitat i els controls, considerats lents i incòmodes. 

 

Això va provocar unes notes que van des del suspens fins al Bé, entès com la nota que gira al voltant del 6. El de la Game Boy Color, per altra banda, va ser titllat de repetitiu i excessivament curt, i en qüestió de notes va tenir una sort similar.

Accessoris: la màquina de cosir de la Game Boy Color

Fa un temps vaig escriure una entrada sobre un videojoc molt estrany d'en Mario. Més que estrany, però, era sorprenent pel tema i per la manera de jugar-hi. Es tractava de dissenyar jerseis que es podien enviar perquè els teixissin de debò. Podeu saber-ne més aquí.

El que no sabia, però, és que un títol similar existia i, veient que venia amb un accessori, trobo que és el moment de recuperar aquesta secció clàssica del blog, però molt abandonada.

El títol en qüestió era el Jaguar Mishin Sashi Senyô Soft: Mario Family, conegut simplement com a Mario Family, i l'acompanyava un accessori tan curiós com una màquina de cosir.

Si al I am a Teacher: Super Mario Sweater, de 1986, es tractava de fer jerseis, fos enviant-los o copiant-ne el patró per tal de fer-los a casa, el Mario Family, de 2001 i sembla que com a últim joc de la Game Boy Color la proposta era brodar patrons allà on la gent volgués. Però centrem-nos en el perifèric en si.



En aquest vídeo se n'explica el funcionament en anglès, i és que la màquina també va arribar als Estats Units, però ja en parlarem. Certament el programa té moltes opcions de configuració, però és clar, s'ha de tenir un mínim d'interès en el món de la confecció i suposo que uns coneixements, com a mínim, bàsics. Personalment, no tinc ni una cosa ni l'altra.

L'origen de tot això el trobem en el registre de l'empresa Jaguar, fabricant de màquines de cosir, el 1997, i el 1999 ja era la segona marca d'aquests aparells al Japó. L'any següent es crearia el primer microprocessador capaç de controlar una màquina d'escriure i es podria fer des d'una Game Boy Color a través d'un cable.

El model de la màquina de cosir que ens interessa venia amb una consola del mateix color que la capçalera de la mateixa màquina -que al seu torn recorda els iMac G3 de finals dels 90-, i sembla que n'hi havia més d'una variant en aquest sentit. La idea era captar l'atenció d'una audiència més jove, per l'època ja aliena a aquesta mena d'aparells, i no em refereixo a la portàtil.

Al vídeo que vèiem a dalt la que surt és una Singer Izek 1500, però a banda del nom es tracta de la mateixa màquina que la primera que va sortir, la Jaguar nu-yell JN-100, amb les mateixes funcions.



En aquest altre vídeo, molt més informatiu pel que fa a la història del perifèric, se'ns explica, per exemple, que la Singer Izek va ser el model llicenciat als EUA, que duia la Game Boy Color, mentre que al Japó, on hi havia la de Jaguar, els primers packs no la incorporaven. Després, però, va sortir un pack anomenat delux que incloïa, això sí, una Game Boy Pocket.

També hi veiem que les màquines venien amb un "joc" de la GBC -compatible amb les Game Boy originals i la Pocket-, el programa per fer-les anar, que es deia Raku x Raku Mishin (als Estats Units Sewing Machine Operation Software), i un VHS explicatiu.

Singer en va fer una gran campanya de promoció, aprofitant també que era el 150è aniversari de la companyia, i també es va enfocar al públic jove, però no va acabar de tenir èxit, així com al Japó sí que havia funcionat. Potser hi va influir el seu preu de 700 dòlars.

Posteriorment Jaguar va llançar la Nuotto, un nou model que era el JN-2000, i que aquest cop sí que incloïa una Game Boy Color.

Era un model més avançat, amb més capacitat per brodar coses més elaborades i amb nous cartutxos Raku x Raku exclusius, a més de l'esmentat Mario Family, que la màquina anterior no hauria pogut aprofitar al màxim, atès que entre altres coses no brodava en diversos colors. Un Kirby Family també estava en desenvolupament, però al final va ser cancel·lat.

Certament és un dels accessoris més sorprenents dels ja de per si curiosos perifèrics que s'han vist en consoles no només de Nintendo, que Déu n'hi do, sinó en general.

M'he acabat el Dragon Quest III!

Per fi puc escriure i publicar aquesta entrada. I, estrictament, el titular és cert des de fa molt de temps. Mesos. Potser gairebé un any. Però he trigat a fer tot el que volia fer -després ho explico- i no volia dedicar-li un text sense que això es complís.

El cas és que, amb renovat interès per la meva saga preferida de videojocs RPG degut al fet que per motius de feina vaig treballar amb materials que hi estaven relacionats, i havent descobert que els tres primers títols de la saga havien arribat per primer cop a Europa el 2014 en versió mòbil, vaig jugar al Dragon Quest i al Dragon Quest II. Ara, finalment, he completat l'anomenada "trilogia d'Erdrick" en acabar-me el Dragon Quest III.

Aparegut originalment l'any 1988 per a la Famicom, la NES japonesa, amb el segell d'Enix i amb remakes per a Super Famicom (SNES) el 1996, Game Boy Color l'any 2000, smartphones el 2014 i PlayStation 4 i Nintendo 3DS -només al Japó- el 2017, Dragon Quest III: The Seeds of Salvation és un gran salt endavant respecte les dues primeres entregues, que com ja vaig explicar a les respectives entrades mostraven una evolució, però el cas és que no tanta com la que es veu del II al III.

Evidentment, torna l'ambientació medieval de fantasia heroica pròpia de la saga, amb els camins on ens assalten enemics de manera aleatòria, els combats per torns, l'augment de nivell dels personatges, els encanteris i les tècniques que aprenen a mesura que guanyen experiència, a més dels monstres tan coneguts i melodies que se'ns encomanen. Tot això és el que defineix la saga, però també hi ha novetats.

Per començar, és la primera vegada (i passaria poques vegades més, malauradament) que podem triar el gènere del personatge protagonista, de manera que en el meu cas, com que vaig decidir que fos noia, controlava la Toni, filla de l'Ortega, un heroi llegendari del qual es va perdre el rastre quan anava a lluitar contra el dimoni malvat de torn.

Ara ens encarreguen a nosaltres, en haver fet 16 anys, alliberar el món d'aquesta amenaça, res d'extremament original, ni tan sols dins la saga. I, per tal de fer-ho, aquest cop no comptem amb l'ajuda de dos personatges més, sinó tres, de manera que el grup serà, per primer cop, de 4 membres.

En no haver jugat als jocs en l'ordre de llançament és inevitable fer comparacions, i com que, a sobre, jo vaig estrenar la saga amb el Dragon Quest IV, trobo a faltar que els companys de la protagonista tinguin una història, i és que aquí només els creem, o els triem entre alguns que ens ofereixen, i no tenen rerefons ni parlen.

Tot i així, un altre avenç relacionat amb això és que, per primer cop -i això tampoc no es veuria a totes les continuacions que arribarien, sinó només en algunes- es feia servir el sistema de les classes (en entregues posteriors, "vocacions"), que són els perfils a què responen els personatges (guerrer, mag, sacerdot, lladre, etc.) i que determinen els seus punts forts i febles.

A més, es poden canviar a partir de determinat moment, però en aquest primer experiment, per desgràcia, si canviem de classe i després, un cop apresos els encanteris i les tècniques d'aquella classe que ens interessaven, volem tornar a la classe original o a alguna d'anterior que ens agradava més, tornarem a començar des del nivell 1.

És una mecànica interessant, encara que aquí primitiva -i, és clar, ho estic comparant amb com evolucionaria, però en el seu moment devia ser impressionant poder fer això-, i compensa una mica el fet que els personatges acompanyants no tinguin història. Sí que tenen personalitat, però, igual que la protagonista: en aquest joc, o almenys als remakes, hi ha uns llibres que un cop llegits canvien la manera de ser dels personatges, cosa que afecta a quins paràmetres augmenten més en anar pujant de nivell, tot i que això ho determina sobretot la classe a la qual pertanyen. És un detall més, en tot cas.

Les novetats no s'acaben aquí, tot i que ja he repassat les més importants: és la primera vegada, per exemple, que l'agilitat afecta a l'ordre amb què ataquen aliats i enemics en un combat, per primer cop hi ha cicles de dia i nit -que afecten alguns esdeveniments que només poden passar en un moment o l'altre-, quan emprem un encanteri de retorn (o l'ala de quimera) es pot triar on es torna per primer cop a la saga, s'estrenen les arenes de monstres on es poden veure combats i apostar-hi diners, i hi ha magatzems on podem desar els objectes i els diners que no necessitem.

Els remakes, començant pel de la Super Nintendo, també van introduir importants canvis: és aquí quan es pot, per primera vegada, examinar prestatgeries, gerres, barrils, etc., entrar dins dels pous, apareix la bossa amb un enorme espai per als objectes que no volem que portin a sobre els personatges, s'estrenava també la possibilitat d'escollir quantitats a l'hora de comprar i vendre, apareixen les minimedalles col·leccionables -que venen del Dragon Quest IV-, i hi ha armes que poden fer mal a diversos enemics alhora, entre altres coses que ens fan la vida més fàcil, i que ens hem acostumat a tenir els que vam entrar a la saga en entregues més modernes, però que a les versions originals de les tres primeres parts no hi eren i ho feien, tot plegat, més feixuc.

Tornant a l'argument del joc, i sense entrar en més detalls, perquè al capdavall tampoc no és tan profund ni tan sols per als baixos estàndards de la sèrie en aquest sentit, el Dragon Quest III destaca per tenir un mapa del món molt similar al nostre, amb països que tenen noms tan identificables com Portoga, Romaria (Itàlia) o Jipang, que probablement és l'única vegada a la saga on es veu un escenari d'estil japonès, malgrat que és una franquícia nascuda allà.

Això dona lloc a divertits diàlegs basats en tòpics, i també a l'aparició de paraules d'altres idiomes diferents al del text, una característica habitual a Dragon Quest des que els dialectes van debutar al remake del Dragon Quest IV.

L'objectiu de la història és una cosa tan vaga i aplicable a qualsevol entrega com aplegar una sèrie d'objectes per tal de tenir accés a nous territoris, així com fer favors a alguns personatges no jugables, intercanviar coses per a obtenir les que ens interessen a nosaltres i, és clar, enfrontar-nos al gran dimoni que amenaça l'existència. En absolut original ni trencador, però executat d'una manera que fa el joc divertit i interessant, i amb una durada notablement més llarga, ja dins dels estàndards Dragon Quest.

Però, com és ben sabut, aquest videojoc està cronològicament situat abans dels títols I i II, i si hem jugat a aquells jocs trobarem referències en forma de noms de personatges, llocs i esdeveniments que en aquelles dues entregues eren llegendes del passat, com el cas del bard Galen, a la imatge de dalt. De fet, Dragon Quest III completa la "trilogia d'Erdrick" perquè la més gran llegenda, la de l'heroi Erdrick (Loto o Roto segons la versió), s'origina en aquesta tercera part numerada.

És això el que ens trobem en acabar el joc, no és cap spoiler. Però la cosa no s'acaba aquí: a més dels canvis introduïts als remakes que hem vist més amunt, que es feien basant-se en novetats de títols posteriors que es va considerar que enriquirien els més primitius 3 o 4 jocs, d'altres ens compliquen la vida.

Al Dragon Quest III una d'elles és la de l'aparició del "post-joc", la "masmorra extra", que va néixer al Dragon Quest V i que es va aplicar als remakes del III.

En parlar d'altres jocs de la saga -posteriors al III- que m'he acabat és quelcom que sempre he esmentat, perquè em resulta pesat i ho faig perquè no em vull quedar sense fer-ho, no perquè em faci il·lusió. Altres coses, com ara les minimedalles que em falten, implicarien una exploració tan exhaustiva de llocs ja visitats que les descarto i no dormo pitjor per això, però saber que hi ha un enemic extra després d'haver acabat la història original fa que necessiti derrotar-lo.

I en el cas d'aquest títol tinc clar que ha estat el post-joc més pesat que he fet mai: és normal, durant la història, no tenir prou nivell per acabar amb algun enemic important i haver de picar pedra tot lluitant en desenes de combats per augmentar l'experiència i, per tant, el nivell dels personatges. Però a la masmorra extra els enemics finals acostumen a estar tan per sobre del nivell amb què hom acaba la història que és desesperant la quantitat de combats repetitius que s'han de dur a terme, i al Dragon Quest III jo estava uns 20 nivells per sota del que calia per derrotar en Xenlon, un evident drac Shenron de Bola de Drac (no "Xèron" com s'havia traduït al principi erròniament per a la sèrie animada). No és pas casual que els dissenys de personatges i monstres de la saga siguin de l'Akira Toriyama. En fi, resulta que amb el meu nivell havia completat el joc sense gaires problemes, però per tal de derrotar aquest enemic no era prou, ni de bon tros.

Doncs bé, vaig haver de passar moltes hores lluitant contra grups d'enemics en una zona concreta -que vaig consultar, sí- perquè hi havia moltes possibilitats que entre ells hi hagués els llims de metall líquid, que són els que proporcionen més experiència de tot el joc, a canvi de ser immunes als encanteris i escapar-se abans de morir més del 90% de les vegades. Em va resultar molt pesat i extremament repetitiu, i anava provant de derrotar el drac quan aconseguia pujar alguns nivells, sempre sense èxit. El dia que ho vaig aconseguir ho vaig fer, de manera miraculosa i al límit de saltar pel balcó, en el nombre exacte de torns màxims en què calia fer-ho. Un torn més i hauria perdut elt temps.

Tot plegat va tacar una mica l'experiència, més encara quan el joc en si me l'havia acabat feia tantíssim temps, però aquesta part em feia tanta mandra que hi anava tornant de tant en tant, a estonetes al sofà de casa, amb el mòbil vell -no vaig poder passar la partida al nou perquè no es desa en cap mena de núvol, i existeixen mètodes per fer-ho però són massa complicats per a mi-, i la cosa s'ha allargat força.

En fi, suposo que el balanç és positiu: és un Dragon Quest amb totes les característiques amb què associem aquesta franquícia, un gran salt endavant amb un resultat no pas perfecte, però sí molt satisfactori, tot i que reconec que hi deu influir el fet que jo hagi jugat directament al remake i m'hagi estalviat els dissenys obsolets de la versió Famicom, que forma part de la meva col·lecció més com una peça de museu que un cartutx que cregui que faré servir.

En qualsevol cas, ara ja he jugat als 7 primers jocs de la saga, sense forats, així que és l'hora de posar-me amb el Dragon Quest VIII.

Compres: febrer de 2018

Continuo amb la relativa contenció consumidora que ja havia esmentat, fins i tot m'he proposat no comprar més d'un joc físic al mes -amb els digitals baratets em dono més marge-, que no és una gran fita, però sí que em permetria tenir "superàvit" cada mes, cosa que l'any passat no va succeir. 

I reduir una mica, és clar, la distància entre la quantitat de videojocs que entren i el temps que els dedico, tant a aquests com als centenars que ja tenia per a tota mena de sistemes, que és quelcom que darrerament m'angoixa més que mai. Així, aquest mes he comprat el següent, que serà una llista curteta:

El Dragon Quest Builders, per a la Switch, és un títol que m'havia fet dubtar molt. Al principi tenia clar que no el volia, ja que el seu innegable referent, el Minecraft, és un estil de videojoc que no m'interessa gaire, tot i el seu espectacular èxit, perquè construir no em crida l'atenció i admeto que és un concepte massa abstracte per a la meva ment, que necessita directrius i avançar amb un objectiu al cap. Massa llibertat és un problema per a mi, en altres paraules.

Però després me'n vaig anar convencent, al capdavall Dragon Quest és una de les meves sagues preferides i aquest joc és un spin-off d'aquest univers que tant m'agrada, i com que resulta que sí que té una història, i el que vaig veure a la demo el dia abans que sortís a la venda em va agradar força, al final me l'he comprat i n'estic gaudint molt.

Hi ha una saga molt aclamada del subgènere conegut com a Metroidvania que fa temps que em crida l'atenció i, tot i que en tinc un títol -la tercera entrega-, no m'hi he posat, però aquest any vull solucionar-ho, i més quan surt la versió física de la quarta entrega per a la Switch ben aviat.

Doncs el primer títol de la saga Shantae, amb el mateix nom, va sortir el 2002 per a la Game Boy Color, només als Estats Units i quan la Game Boy Advance ja duia temps a la venda, de manera que va passar desapercebut, amb el temps va esdevenir un títol de culte i ara es paguen més de 300 euros pel cartutx, sense capsa ni res. Complet l'he vist venut a eBay per més de 500. Entenc, doncs, que és el videojoc més car de tot el catàleg de la primera portàtil en color de Nintendo, el Sant Greal de la seva col·lecció.

També circula, molt més barata, una versió repro, però jo el que he comprat ha estat la versió digital per a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS, aprofitant un descompte que donaven pels punts d'or de My Nintendo. No soc fan de les Consoles Virtuals, m'agrada jugar a les màquines originals, però és un cas comprensiblement excepcional.

Finalment, aprofitant que aviat els punts d'or de My Nintendo es devaluen i el que s'obté per la despesa original és molt inferior al que es rebia fins ara, he canviat una petita part dels que tenia per un descompte del 50% en el Kid Icarus: Of Myths and Monsters, de la Game Boy, per a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS.

Ara ja tinc totes les entregues d'aquesta saga de Nintendo que no és entre les més conegudes, ni tan sols entre les de segona línia, però que ha generat 3 videojocs (1986 -a la NES, inclòs a la NES Mini-, 1991 -el que m'he comprat ara- i el més recent, a la Nintendo 3DS, el 2012), el protagonista dels quals ha estat un personatge controlable als dos últims jocs de la saga Smash Bros.

Febrer ha estat un mes de bondat, veurem què passa al març, però soc optimista pel que fa a la contenció que em veig obligat a fer per motius econòmics, logístics i de temps disponible per a gaudir d'allò que em compro.

Petits clàssics: Burai Fighter

La història dels shoot'em ups, ara anomenats shmups, és plena de videojocs, tant que fins i tot es pot dir sense por d'equivocar-se que n'hi ha moltíssims que són bons. Però és clar, per tal de destacar en un gènere tan popular i ben nodrit cal aportar alguna cosa, i hi ha títols en què es va optar pel control d'una persona (o un humanoide, com a mínim) en comptes d'una nau.

Un d'aquests jocs és el Burai Fighter, en què controlem un humà amb una motxilla propulsora que ha d'acabar amb els Burai, una raça d'extraterrestres parcialment robòtics i parcialment orgànics, és a dir uns robomutants -tot molt típic dels 90, com podem veure-, que volen conquerir l'univers.

El va desenvolupar Taxan i es va llançar a la NES el 1990, i tot i ser un shooter amb tots els tòpics del gènere (diferents armes i millores, enemics finals de pantalla, desplaçament automàtic de la pantalla...) sí que aportava, a banda del canvi d'una nau per una persona i algunes fases amb vista des de dalt, la possibilitat de disparar en les 8 direccions en què també podem moure el personatge, és a dir incloent les diagonals.

A finals de 1990 al Japó i durant 1991 a Occident va sortir el Burai Fighter Deluxe, que és el que jo havia vist en publicitat de revistes de petit, per a la Game Boy. 

A aquesta conversió li faltaven les pantalles amb vista des de dalt, però el "deluxe" fa referència a un interessant afegit, que és el del versus per a 2 jugadors mitjançant el Cable Link de la portàtil de Nintendo.

I no és que es consideri un dels imprescindibles de la Game Boy, però va obtenir unes notes una mica millors que les de la versió original. No li va anar tan bé a un remake posterior, tot i que també va aprovar amb tranquil·litat:

Es tracta de l'Space Marauder, al Japó Burai Fighter Color, que va sortir entre 1999 i 2000, segons la versió (a Europa no va arribar) per a la Game Boy Color. 

El va desenvolupar KID, igual que el joc de la Game Boy original, i va mantenir el sistema de desar el progrés amb password, cosa que venia de la versió de la NES i que, a principis dels 90, tampoc no era excessivament freqüent, i encara menys als shoot'em up. 

Compres de videojocs al Japó

A la meva darrera entrada us parlava de com estaven els preus, actualment, a la Meca dels videojocs (perdoneu l'expressió tòpica), que no són el que eren, però també deia que m'hi havia comprat força coses i que en parlaria en una entrada a part.

Aquesta és l'entrada, doncs, i començaré dient el que ja vaig dir a la primera del Japó: hi vaig anar amb una llista feta, perquè altrament és massa difícil recordar el que hom busca, i a més la quantitat de material que s'hi troba és massa gran i cal anar per feina, sobretot si no vivim allà i hem d'anar a visitar llocs, en principi objectiu prioritari de qualsevol viatge turístic.

Algunes coses em van decebre, principalment el fet de no poder trobar Famicoms a preu de ganga com sembla que es trobaven fins fa poc. En demanaven un mínim de 30 euros, preu no gaire diferent del que es pot veure a eBay. Però tampoc no tenia sentit que me la comprés si els títols disponibles de la NES japonesa no eren els que jo buscava o anaven massa cars. El mateix em va passar amb la PC Engine: n'hi havia moltes, però cares, sempre els faltava algun cable o comandament i, a més, els jocs que hi vaig trobar no justificaven la inversió.

La tercera decepció van ser els jocs de la Neo Geo AES. Realment confiava en aquest viatge per a aconseguir ampliar la meva col·lecció de títols de la prohibitiva consola, que només en tinc 2, i he vist que tenen els tipiquíssims per 30-40 euros, però cap d'ells m'interessava, mentre que d'altres seguien la tendència del que veiem des d'Occident. Potser valen 500 euros en comptes de 700, però a mi no em serveix de res aquesta diferència.

En fi, començo a ensenyar i a la part final continuo parlant del que esperava trobar i no he trobat.

De la Dreamcast m'he comprat més coses de les que esperava. No he trobat l'Street Fighter III Third Strike, un dels que més volia, però sí el Dead or Alive 2, el Sonic Adventure 2 en edició 10è aniversari (amb llibret, moneda i banda sonora en CD), el Marvel vs. Capcom 2, el Capcom vs. SNK, el Capcom vs. SNK 2 i el Virtua Striker 2, que no era un dels que volia, perquè els de futbol de la Dreamcast no tenen gaire bona fama, però per 80 iens (uns 70 cèntims)...

La Saturn és una de les consoles que més es beneficien de la importació. Per a mi té un gran catàleg PAL, però el japonès se sap que és espectacular. No vaig poder comprar el Dragon Ball Z Shin Butôden, que és com l'Ultimate Battle 22 de la Playstation però la versió bona (amb diferència, i això no és una opinió de fanàtic de Sega), perquè en realitat el vaig trobar, però les instruccions estaven malament i el vaig descartar.

Els que sí que vaig comprar van ser el Dead or Alive, l'Snatcher (és un remake, però els de MSX, Mega-CD o PC Engine tenen preus prohibitius i ni els he arribat a veure, aquí), el Saturn Bomberman (més car del que esperava, però el volia molt i a Europa és caríssim) i el Last Bronx, un clàssic que em faltava.

Com veieu, d'exclusius japonesos només un. Els altres, barats perquè són edicions japoneses, però amb versió europea al mercat. No és que no busqués títols que només van sortir al Japó, com el Radiant Silvergun, però només el vaig veure en un lloc i valia una morterada, com a eBay.

La meva Super Nintendo augmenta força el catàleg amb 8 incorporacions: els dos primers Magical Quest (complets), el Donkey Kong Country 3 (també complet) i en cartutx i prou, però la majoria a preus baixíssims, el Go Go Ackman!, el Ranma 1/2 Chônai Gekitôhen (el primer dels 3 que hi ha de lluita 1 contra 1, que va sortir als Estats Units però fortament adaptat), el Dragon Ball Z Butôden 3 (que complet no és tan car però no l'he trobat), el Super Mario World 2: Yoshi's Island (que cada cop està més car en PAL) i el Super Mario Kart, el debut de la meva saga preferida, que havia tingut però vaig deixar de tenir per circumstàncies que no vénen al cas, però mantenint la capsa i les instruccions. Aquest també em va sortir relativament car, 750 iens, però a Europa el cartutx sol ja volta els 20 euros.

De la Nintendo DS buscava principalment el Dragon Ball Kai Ultimate Butôden, una joia desconeguda que és un Butôden de ple dret però inexplicablement no va sortir del Japó.

També vaig pagar més del que desitjava, però comprar-lo des d'Occident surt molt més car, i he vist gent tornar-se molt boja amb els preus que en demana a eBay i Amazon.

De la Playstation volia sobretot els dos Tobal, jocs de lluita amb personatges de l'Akira Toriyama. El primer existeix en PAL, però em va costar 60 iens... i encara que sigui una edició estil Platinum era un preu irresistible. El Tobal 2 el vaig trobar després per 1000 iens, i aquest sí que és exclusiu japonès.

Per a la Game Boy Color també duia una petita llista, que no són tants els jocs del seu catàleg fets expressament per a la consola (molts són remakes de la Game Boy clàssica o compatibles amb aquella), però només vaig trobar el Wario Land 3.

En fi, això és tot. En quedo content, però amb les decepcions esmentades al principi i algunes més: no he trobat res interessant de la Famicom (NES), per tant em quedo sense alguns dels seus jocs més importants, ni una Game Gear (l'única que vaig veure era una edició especial de Magic Knight Rayearth i a més de 90 euros), ni jocs de la Mega Drive més enllà de 4 mal comptats i poc interessants. En general poquíssim material de la 16 bits de Sega, hi ha.

Tampoc no m'he comprat cap PSP (les tenen a cabassos però els preus a Wallapop són millors), ni una WonderSwan Color ni Neo Geo Pocket Color, en aquest cas perquè les poques que hi havia eren una mica massa cares per al meu gust.

El cas és que el viatge m'ha servit per a trobar alguns dels moltíssims videojocs de la meva llista de desitjos, més barats perquè són japonesos, que ja era la idea, però en general fàcils de trobar, independentment del preu, i molt coneguts i típics. Ja vaig estudiar recomanacions de jocs més desconeguts, però no en vaig trobar cap.

Ara em tocarà provar tots aquests jocs quan arribi a casa, en el cas de la Saturn després de comprar i rebre el cartutx Action Replay Plus, que se salta el bloqueig regional, i en el de la Dreamcast... a veure si és cert que el disc DC-X es pot descarregar...