Compres: febrer de 2018

Continuo amb la relativa contenció consumidora que ja havia esmentat, fins i tot m'he proposat no comprar més d'un joc físic al mes -amb els digitals baratets em dono més marge-, que no és una gran fita, però sí que em permetria tenir "superàvit" cada mes, cosa que l'any passat no va succeir. 

I reduir una mica, és clar, la distància entre la quantitat de videojocs que entren i el temps que els dedico, tant a aquests com als centenars que ja tenia per a tota mena de sistemes, que és quelcom que darrerament m'angoixa més que mai. Així, aquest mes he comprat el següent, que serà una llista curteta:

El Dragon Quest Builders, per a la Switch, és un títol que m'havia fet dubtar molt. Al principi tenia clar que no el volia, ja que el seu innegable referent, el Minecraft, és un estil de videojoc que no m'interessa gaire, tot i el seu espectacular èxit, perquè construir no em crida l'atenció i admeto que és un concepte massa abstracte per a la meva ment, que necessita directrius i avançar amb un objectiu al cap. Massa llibertat és un problema per a mi, en altres paraules.

Però després me'n vaig anar convencent, al capdavall Dragon Quest és una de les meves sagues preferides i aquest joc és un spin-off d'aquest univers que tant m'agrada, i com que resulta que sí que té una història, i el que vaig veure a la demo el dia abans que sortís a la venda em va agradar força, al final me l'he comprat i n'estic gaudint molt.

Hi ha una saga molt aclamada del subgènere conegut com a Metroidvania que fa temps que em crida l'atenció i, tot i que en tinc un títol -la tercera entrega-, no m'hi he posat, però aquest any vull solucionar-ho, i més quan surt la versió física de la quarta entrega per a la Switch ben aviat.

Doncs el primer títol de la saga Shantae, amb el mateix nom, va sortir el 2002 per a la Game Boy Color, només als Estats Units i quan la Game Boy Advance ja duia temps a la venda, de manera que va passar desapercebut, amb el temps va esdevenir un títol de culte i ara es paguen més de 300 euros pel cartutx, sense capsa ni res. Complet l'he vist venut a eBay per més de 500. Entenc, doncs, que és el videojoc més car de tot el catàleg de la primera portàtil en color de Nintendo, el Sant Greal de la seva col·lecció.

També circula, molt més barata, una versió repro, però jo el que he comprat ha estat la versió digital per a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS, aprofitant un descompte que donaven pels punts d'or de My Nintendo. No soc fan de les Consoles Virtuals, m'agrada jugar a les màquines originals, però és un cas comprensiblement excepcional.

Finalment, aprofitant que aviat els punts d'or de My Nintendo es devaluen i el que s'obté per la despesa original és molt inferior al que es rebia fins ara, he canviat una petita part dels que tenia per un descompte del 50% en el Kid Icarus: Of Myths and Monsters, de la Game Boy, per a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS.

Ara ja tinc totes les entregues d'aquesta saga de Nintendo que no és entre les més conegudes, ni tan sols entre les de segona línia, però que ha generat 3 videojocs (1986 -a la NES, inclòs a la NES Mini-, 1991 -el que m'he comprat ara- i el més recent, a la Nintendo 3DS, el 2012), el protagonista dels quals ha estat un personatge controlable als dos últims jocs de la saga Smash Bros.

Febrer ha estat un mes de bondat, veurem què passa al març, però soc optimista pel que fa a la contenció que em veig obligat a fer per motius econòmics, logístics i de temps disponible per a gaudir d'allò que em compro.

Compres: juliol de 2017

Després d'un mes de bogeria com va ser el de juny, que ho va ser sobretot perquè em vaig comprar una consola nova, però també per altres coses, no arriba la calma, com esperava -això serà a l'agost-, però sí que, per força, la despesa havia de baixar.

No ha estat pas un mes buit, però sobretot veurem coses que no són videojocs, encara que hi estan relacionades. Això és, doncs, el que m'he comprat en el setè mes de l'any pel que fa a videojocs.

En un moment en què comprar amiibos s'ha convertit en una lluita que guanya el més ràpid, si no vol ser víctima de la manca d'estoc i l'especulació derivada d'aquest fet, he començat a comprar-los, ja ho vaig ensenyar, al seu preu oficial, de sortida, però afortunadament encara en trobo algun d'oferta, com és el cas d'aquest Pit de la saga Kid Icarus, que m'ha costat 6 euros.

Al seu preu normal m'ha tocat pagar els no tan fàcils de trobar amiibos de la Zelda, en Link arquer i el Guardià de The Legend of Zelda: Breath of the Wild. Els dos hylians han sortit per 15 cadascun -i això inclou l'enviament des del Japó-, i el Guardià l'he trobat per 19,95, el seu preu oficial.

Els japonesos els he hagut d'esperar gairebé un mes sencer, i l'altre l'he hagut d'anar a buscar a un Game que m'anava malament i que em va fer arribar a casa una hora més tard del que és habitual, a més de suar moltíssim. El dia següent tornava a haver-hi estoc a Amazon i la botiga online de Game, i uns dies després arribaven a la Fnac i, per tant, amb paciència els hauria pogut aconseguir amb descompte i tot. En fi.

El que sí que he pogut aconseguir al preu Fnac (13,89 € amb una sèrie de descomptes) gràcies a aquesta reposició en diverses botigues és l'amiibo del Bokoblin, que en circumstàncies normals no hauria comprat, però m'estic tornant boig amb els amiibos i especialment en el cas d'aquesta obra mestra de joc, tot i que deixo fora el del Link genet perquè senzillament no m'agrada. Els altres, els tinc tots.

Una compra prevista, però que no sabia quan arribaria. El disc dur extern de 2TB per a la Xbox One, ja que els 500GB d'emmagatzematge intern són insuficients aviat per culpa de l'obligatorietat d'instal·lar els videojocs, però que no ens enganyem: amb un disc intern d'1TB, l'altre model que hi havia, no s'hauria solucionat gaire temps.

Necessitava, doncs, 2 teres, i tot i que aquest model de Seagate dedicat a la marca Xbox normalment és més car precisament per això, a l'Amazon Prime Day l'he trobat més barat, 78,50 euros, que el que seguia habitualment, també de Seagate. Era una compra desitjada perquè ja tenia diversos jocs sense poder instal·lar, o que havia hagut de desinstal·lar per jugar-hi més endavant, i em sabia greu.

El mes passat vaig dir que ja tenia gairebé tots els packs del Lego Dimensions que volia, però ara ja puc dir que els tinc tots -i algun d'extra-, perquè hi ha hagut unes ofertes a Media Markt que m'han permès aconseguir el Level Pack dels Goonies (9,90 en comptes de 29,90), els Fun Pack (un personatge però sense episodis extra) de l'E.T. i en Bart Simpson (tots dos a 4,90 en comptes de 14,90) i el més espectacular, l'Story Pack (6 episodis) de Bèsties fantàstiques i on trobar-les, que dels tres Story Packs era el que menys m'interessava (tinc el de Lego Batman: The Movie i no em faria res tenir el de les noves Caçafantasmes), però de 44,90 a 9,90 euros... estava molt bé.

Una compra inusual: el CD amb la banda sonora del Kirby Triple Deluxe, joc del qual parlaré aviat, que em va agradar molt i que no vaig demanar en el seu moment al Club Nintendo.

Era l'única manera oficial d'aconseguir-lo, però després de decidir quedar-me la que sí que tenia, la del Mario Kart 8, en comptes de vendre-la com vaig fer amb la del Super Mario 3D World, em van venir ganes de tenir la d'aquest joc de la Nintendo 3DS i l'he trobat per Wallapop precintada per 8 euros.

I si us estàveu preguntant si havia comprat alguna cosa que fos un videojoc i no material relacionat amb els videojocs, doncs sí. Per exemple l'Splatoon 2, una de les grans apostes de Nintendo per a la Switch.

Després d'estrenar fa unes setmanes el primer Splatoon, que no havia tocat fins ara tot i ser de 2015, i tot i tenir-lo des de feia molt de temps perquè el vaig trobar d'oferta -però sense estar-ne convençut pel seu caràcter essencialment multijugador online-, al final em vaig decidir i hi vaig jugar, i ara he volgut tenir la seva seqüela des del primer dia. Han estat, amb descomptes, 40,95 euros.
 

I a aquest, el Puyo Puyo Tetris, li tenia l'ull posat des que sabia que em compraria la Switch, i en provar-ne la demo me'n vaig convèncer. L'únic problema era que la demo deixa jugar molt, i dubtava de si era necessari comprar-lo o no. Però al final sí, per 29,27 euros.

No he abandonat la Nintendo 3DS, al setembre ho veurem també perquè ja tinc reservada una de les seves properes novetats, i de moment, de manera inesperada aprofitant una rara rebaixa per part de Nintendo, he adquirit el Dr. Mario: Miracle Cure, entrega exclusivament digital i sembla que la més completa de la saga, i que tenia al meu punt de mira per quan la pogués aconseguir més barata, per 6,99 euros.

Pel mateix preu i en les mateixes circumstàncies, però en aquest cas sense haver-li fet cas abans, he descarregat el Mario and Donkey Kong: Minis on the Move, que pertany a la saga Mario vs. Donkey Kong, que tinc pendent. És la primera entrega -i sembla que l'última- per a la Nintendo 3DS, també només digital.

Nascuts el 1986: Sagues que fan 30 anys

Els videojocs ens acompanyen des de fa unes quantes dècades, i els grans clàssics d'aquest món comencen a protagonitzar efemèrides més que respectables. En els darrers anys hem estat testimonis de grans aniversaris, amb números rodons, de títols com el Super Mario Bros., però avui volia dedicar una entrada a algunes sagues que, en aquest 2016, celebren els 30 anys.

L'any 1986, pel que sembla, va ser un any prolífic, com tants altres, però també beneït amb el naixement de títols que esdevindrien franquícies de gran importància i influència en la història dels videojocs. Són prous, i prou importants, com perquè els dediqui una entrada.

El 27 de maig d'aquell any sortia al Japó, per a la Famicom (i després va ser portat a microordinadors com l'MSX) el primer Dragon Quest, amb què Yûji Horii (creador), Akira Toriyama (dissenyador) i Kôichi Sugiyama (compositor musical, que per primer cop va presentar una banda sonora d'estil clàssic) van popularitzar el gènere de l'RPG als videojocs -tot i que a Occident aquest paper el representaria la saga Final Fantasy- i van posar les bases, en definitiva, del que es coneix com a JRPG o videojoc de rol d'estil japonès.



Ambientació medieval d'inspiració europea -paradoxalment-, una història detallada amb trames i subtrames que després esdevindrien típiques del gènere, una mecànica de joc fàcilment assimilable (simplificant la part estadística i fent el conjunt més accessible al gran públic) i carismàtics personatges i monstres van convertir el Dragon Quest en un supervendes que iniciava la saga que, a cada entrega amb una història completament independent però mantenint els elements que caracteritzen el seu llegat, l'any vinent arribarà a l'onzena entrega numerada i s'estén també per uns quants spin-offs de diversos estils.

La seva popularitat és tan gran que, tot i que li va costar arrencar a Occident, actualment podem gaudir de moltes de les seves entregues en remakes per a Nintendo DS (que també va tenir el IX, totalment original) i Nintendo 3DS, a més del VIII, llançat per a PlayStation 2 (remake per a 3DS l'any que ve) com a primer títol de la saga en posar-se a la venda més o menys alhora a tot el món (2004-2006) i primer en sortir a Europa. El Dragon Quest XI serà multiplataforma, primer cop a la saga si no comptem el Dragon Quest X, que en ser un MMORPG o videojoc de rol multijugador massiu en línia es va quedar al Japó.

Per importància i popularitat podria haver parlat primer d'aquest, però els Dragon Quest són els meus preferits d'entre els jocs que tocaré avui. En fi, que el 21 de febrer de 1986 sortia per al Famicom Disk System el primer Zelda no densetsu o The Legend of Zelda, del gran Shigeru Miyamoto i el no tan conegut però també essencial Takashi Tezuka, a Occident en cartutx de color daurat en comptes del típic gris de la NES.



En sentir els primers compassos de la banda sonora se'ns posa la pell de gallina, i no és estrany, perquè totes les consoles de Nintendo -llevat de la Virtual Boy- han tingut com a mínim una entrega pròpia de la franquícia, i en molts casos també un o més remakes, tendència incrementada en els darrers anys amb la Nintendo 3DS i la Wii U.

Per a l'any vinent ens espera, per a aquesta consola i també la propera de la Gran N, amb nom en clau NX de moment, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild, la dinovena entrega de la saga principal d'una història que s'escampa per diverses línies temporals i és enormement popular entre la gent amb la seva proposta d'un univers també medieval, el del regne de Hyrule, i amb un carisma innegable i un sistema de joc que recorda els RPG, però sense ser-ho del tot. Hi ha debat sobre si és o no RPG, en part solucionat amb l'etiqueta Action RPG, però sens dubte aquell The Legend of Zelda que enguany ha fet 3 dècades és un dels videojocs més importants de la història.

No marxem de Nintendo, ni del Famicom Disk System, perquè el 1986 també va ser l'any de llançament del primer Castlevania, al Japó Akumajô Dracula. Va ser la primera entrega -amb el permís de la versió per a MSX2, a Occident Vampire Killer, un videojoc igualment aclamat, però desenvolupat en paral·lel i amb diferències tot i que signat també per Konami- d'una altra saga llegendària que encara ara presenta jocs de diversa qualitat i rebuda per part del públic.



Un joc d'acció i plataformes d'scroll lateral que passaria a formar part dels imprescindibles del catàleg de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo i que tindria, al marge de les tres primeres entregues de la NES i la també lloada quarta part, Super Castlevania IV per a la Super Nintendo, múltiples versions, seqüeles i spin-offs per a un gran nombre de sistemes, tant de Nintendo com de Sega, Sony i Microsoft al llarg dels anys.

La que sí que és de Nintendo i sempre ho ha estat és la saga Metroid, que va començar aquell any amb el videojoc del mateix nom també per al Famicom Disk System i signat pel mític Gunpei Yokoi, creador de la Game Boy, entre altres sistemes.

També d'acció i aventures, en aquest cas espacials i protagonitzades per la Samus Aran, la qualitat gràfica i jugable d'aquest títol el converteixen en un clàssic, que va tenir seqüeles per a gairebé totes les plataformes de la companyia, des de fa gairebé 15 anys canviant dràsticament la jugabilitat per la dels first person shooter, amb visió en primera persona.



Juntament amb alguns Castlevania -no pas el primer-, la possibilitat de reexplorar zones després de desbloquejar-les ha fet néixer el terme Metroidvania per tal d'etiquetar els videojocs en què se'ns ofereix aquesta opció.

Però no tot és Nintendo, és clar: l'any 1986 també es presentava a les recreatives el mític Out Run, de Sega, el creador del qual, en Yû Suzuki, considera "de conducció" més que no pas de velocitat o curses. 

En realitat no es tracta de passejar i prou, ja que en una fórmula llavors innovadora i posteriorment imitada, es tracta d'arribar a temps als checkpoints sense necessitat de quedar primer. Simplement ens demanen arribar, però no és gens fàcil, als punts de control i, en darrera instància, al final de la ruta. 

El que el fa únic, i segurament va contribuir al seu immediat èxit i a ser considerat un gran clàssic no només de Sega, sinó dels videojocs en general, amb conversions per a moltíssims sistemes domèstics i diverses seqüeles al llarg dels anys, és la possibilitat de triar la ruta abans de cada checkpoint, així com també la cançó que se sentirà durant la travessia. 

L'Out Run també és un títol conegut pel pioner moble de recreativa, que imitava un cotxe, i per les seves llicències de cotxes de Ferrari, unes llicències que ha anat perdent i recuperant al llarg dels anys, tal com s'ha pogut veure durant la saga, en què alguns títols representen els cotxes autèntics i d'altres, de similars però sense el nom ni el logo.

Un altre que nascut al món arcade va ser portat a nombrosos sistemes domèstics i va tenir seqüeles i spin-offs és el Bubble Bobble, de Taito, un títol de senzillesa addictiva però més profund del que podria semblar i que ens posa a la pell dels dracs bessons Bub i Bob.

El seu spin-off més conegut és la saga Puzzle Bobble, a Occident Bust-a-move, que pertany al gènere dels trencaclosques, però el joc original, aquest Bubble Bobble tan estimat, és en realitat un videojoc de plataformes amb to humorístic i scroll vertical, en què hem d'acabar amb els fantasmes de cadascuna de les pantalles abans de poder continuar baixant.

Tot i així, va originar una sèrie de seqüeles-spin-offs anomenada Parasol Stars, en què els protagonistes són els mateixos, però amb aspecte humà.

L'any 1986 també va ser el de l'aparició d'un joc que va generar un embolic considerable. Es tracta del Wonder Boy, una recreativa de Sega que després tindria les seves versions domèstiques principalment per a les consoles de la companyia. 

Tanmateix, mesos després de sortir a les recreatives, Hudson Soft n'estava fent un port per a Famicom i MSX i durant el procés va decidir canviar els sprites i presentar-lo amb el nom d'Adventure Island, amb un nou protagonista, en Takahashi Meijin, que es basava en un executiu de la companyia.

És com si d'una mateixa llavor haguessin sortit dues plantes, perquè tant Wonder Boy com Adventure Island van tenir seqüeles i van esdevenir gairebé referents del gènere de les plataformes. Curiosament, però, la marca original, Wonder Boy, va tirar cap a l'RPG i la "còpia" es va mantenir fidel a la fórmula del primer Wonder Boy. 

Em fa l'efecte que Wonder Boy, com a saga, és més coneguda i popular, però va deixar de rebre entregues el 1994. En canvi, Adventure Island, encara que per a mòbils, encara el podíem veure el 2010, i amb l'Adventure Island: The Beginning el 2009 per al servei WiiWare de la Wii.

Com a saga no va ser especialment rellevant, per desgràcia, però el 1986 es posava a la venda al Japó l'Alex Kidd in Miracle World, que la majoria tenim no en cartutx, sinó en memòria a la Master System, com venia a partir de 1990 a Europa, els Estats Units i Austràlia. 

Diuen que era la resposta de Sega, juntament amb el Wonder Boy, al Super Mario Bros. de Nintendo, però no va trigar a arribar el moment de reconèixer que la jugada no havia sortit bé, i el que havia de ser la mascota de Sega -i per a molts ho va ser durant un temps, tot i que no oficialment- va ser condemnat a l'oblit amb l'arribada de l'autèntica mascota, en Sonic. 

Tot i així és un plataformes divertidíssim i entranyable, no pas fàcil, que va tenir una acollida boníssima a la seva època i encara ara es considera un autèntic clàssic. Això no obstant, el personatge no va protagonitzar més de 6 jocs i a partir de 1990 pràcticament va desaparèixer d'aquest món, on ha tornat només en alguns títols d'autohomenatge de Sega, concretament el Sega Superstars Tennis, el Sonic & Sega All-Stars Racing i el Sonic & All-Stars Racing Transformed, a banda del cameo a l'exclusivament japonès SeGaGaGa.

Acabo amb un altre del Famicom Disk System, el Kid Icarus, al Japó Hikari Shinwa: Palutena no Kagami, un joc d'acció i plataformes que forma part de les IP de Nintendo, però no pas de primera, ni segona, ni potser tercera línia.

Hi controlem el petit àngel Pit, que ha de rescatar la deessa Palutena de l'empresonament a què l'ha sotmès la seva rival Medusa, i ho fem amb un arc i fletxes en un món inspirat per la mitologia grega.

No va ser un clàssic instantani, aquest. De fet, al llarg dels anys les opinions sobre la seva qualitat han estat diverses, però tampoc totalment oposades. S'ha discutit sobre si era acceptable, bo o molt bo, no pas dolent en cap cas.

Ara bé, si no fos perquè el 2012 va sortir la seva tercera part, Kid Icarus: Uprising (Nintendo 3DS), i per la seva aparició jugable al Super Smash Bros. Brawl (Wii) i el Super Smash Bros. de la 3DS i la Wii U, i tenint en compte que la segona entrega, Kid Icarus: Of Myths and Monsters, de la Game Boy, era de 1991, probablement no n'estaríem parlant ara, però amb la resurrecció s'ha guanyat un lloc en aquest repàs encara que no hagi estat una saga imprescindible de la història dels videojocs.

Déu n'hi do, el que ens va portar aquell 1986. Per la importància dels títols en si però també perquè tots i cadascun d'ells van tenir una influència més o menys gran en el sector i van originar sagues de què encara ara, per un motiu o un altre, parlem.

 

Petits clàssics: Kid Icarus

Avui, més que un petit clàssic, veurem una petita saga. Una que és pròpia de Nintendo, però que queda molt lluny de la importància dels Mario o els Zelda. Més aviat al nivell dels Pilotwings. I és que fins ara Kid Icarus només ha tingut dues entregues, amb la tercera prevista per al primer trimestre de 2012.

La primera entrega va aparèixer per al Famicom Disk System, al Japó, el 19 de desembre de 1986, aviat farà 25 anys, i va arribar a les NES dels Estats Units i Europa el febrer i el juliol de 1987, respectivament. Un joc d'acció i plataformes, amb algun element d'RPG, protagonitzat per en Pit, un àngel que és l'última esperança d'Angel Land contra l'exèrcit de la venjativa Medusa.

El 1991 als Estats Units i el 1992 a Europa (al Japó no) va sortir-ne una seqüela, Kid Icarus: Of Myths and Monsters, només per a la Gameboy, que és el vídeo que hem vist. I aquest ha estat, fins ara, l'últim joc de la petita saga. El 2004 va sortir, al Japó, el Famicom Mini Disk System Selection per a la Gameboy Advance, que recopilava entre altres el primer Kid Icarus, i aquest mateix joc va arribar a la Consola Virtual de la Wii el 2007. 

Si us fixeu en aquest vídeo, que és del Tetris de la NES en acabar-lo en el nivell 9 d'alçada 5 i en la modalitat B. A dalt a l'esquerra, al costat d'en Donkey Kong, podem veure-hi en Pit. També fa cameos a l'F-1 Race (Gameboy, 1990-91) i al Super Smash Bros. Melee (Gamecube, 2001-02). Però no tornaria a ser jugable fins al Super Smash Bros. Brawl (2008):

No s'aprecia massa bé, però el personatge que porta l'usuari Ghost és en Pit, redissenyat per a l'ocasió. Aquesta seria l'última vegada en què el protagonista dels Kid Icarus es podia controlar, però es podrà tornar a fer a la tercera part de la seva pròpia saga, com hem dit abans prevista per al primer trimestre de 2012.

Amb un canvi evident de gènere, de l'acció i les plataformes al shooter, el Kid Icarus: Uprising serà la primera entrada de la sèrie en una mica més de 20 anys (hi va haver rumors d'una entrega per a la Wii, però es van quedar en això), i tornarà a ser només portàtil, perquè sortirà en exclusiva per a la Nintendo 3DS. Triomfarà? O després de tants anys sense entregues la sèrie ha perdut aquell encant que sempre tenen les sagues first party, en especial les de Nintendo?