14è aniversari de 3 Botons i START!

Quan un blog arriba a l'edat que té el meu, després de 14 anys i 1.413 entrades publicades -comptant aquesta-, i amb un compte d'Instagram i, des de fa gairebé un any, un de Twitter dedicat exclusivament al blog, sempre és un moment de reflexionar, mirar enrere i també endavant.

Cal veure si queden coses per dir, si la feina feta fins ara ha estat satisfactòria, i sigui quin sigui el resultat d'aquestes reflexions cal arribar a la conclusió, de vegades, que la mort és una cosa que pot venir de moltes maneres, algunes millors que altres. 

Com tot en aquest món, hem d'encarar el final, acceptar-lo, i trobo que el fet que un blog arribi als 14 anys és un bon moment per repassar algunes maneres de morir que ens podem trobar als videojocs. Concretament en veurem

Si us estàveu fregant les mans pensant que havia decidit plegar, em sap greu avisar-vos que continuo tenint ganes de tirar endavant el blog i les idees, per ara, no se m'han acabat, així que espero poder arribar a celebrar el 15è aniversari amb la mateixa regularitat que fins ara.

Però tornem al tema que ens ocupa, que és el d'alguns dels nostres personatges preferits de la història dels videojocs rebent la visita de la Parca, cosa que per a ells, afortunadament, és només temporal.

Comencem amb la que, probablement, la més emblemàtica de totes. La del Super Mario Bros., amb el protagonista quedant-se paralitzat breument amb un efecte de so que segur que ens ve al cap quan veiem aquestes imatges i, just després, elevant-se una mica en l'aire per acabar caient "per davant" del terra, com si en realitat hagués estat corrent per una bastida, recordant els seus orígens. 

És una animació de mort típica als videojocs, que té una pàgina dedicada i tot, i que podem veure tant a la saga -no a les entregues 3D- com en molts altres títols que no tenen res a veure amb la mascota de Nintendo.

Repetim protagonista, perquè hem esmentat els seus videojocs 3D i el primer de tots ells, el llegendari Super Mario 64, va ser una explosió tan bèstia de possibilitats que també van augmentar les maneres de morir, i a banda de quedar-se sense energia en rebre cops, caure per un precipici o ofegar-se nedant, també hi ha el perill que morim asfixiats, com podem veure en aquesta pertorbadora escena.

Si hi ha una manera de morir pertorbadora, almenys per a mi, i ho he dit més d'una vegada, és la d'en Sonic quan s'ofega sota l'aigua, cosa que es va poder veure per primer cop al Sonic the Hedgehog, concretament a la Labyrinth Zone. 

Aquestes imatges també tenen una banda sonora inesborrable, i és, sens dubte, el que ens fa passar més tensió de tot el joc, molt més que als no gaire difícils combats contra en Robotnik. Per descomptat, la manera estàndard de morir d'en Sonic és com la d'en Mario, amb la curiositat que també "salta" quan cau directament en un buit i hi rebota abans de desaparèixer del tot. 

La defunció de l'Alex Kidd, vista per primer cop a l'Alex Kidd in Miracle World, és més esperançadora: passi el que passi, fins i tot si perdem un combat de pedra-paper-tisores com és el cas de l'animació que he compartit, el protagonista es torna transparent i se'n va al Cel.

No sabem si és el que li passa a la Samus quan mor al Metroid, on esclata en trossets, cosa força violenta per ser un joc de Nintendo, ara que hi penso. I no ho sabem perquè, com que va per l'espai, no queda clar quina deïtat té jurisdicció sobre aquest més aviat extens territori.

Segurament en Mega Man sí que hi va, tot i que es transformi en partícules d'energia quan el pelen (també quan cau sobre punxes), perquè suposem que viu a la Terra, encara que en un llunyaníssim any 200X. I és una animació que ens farem un tip de veure, jugant a aquesta saga.

El Crash Bandicoot no era un Super Mario 64, però també tenia -i encara té- molt d'encant com a joc de plataformes tridimensional, si bé mancat de llibertat gairebé absoluta per moure's com la proposta de Nintendo. 

El que sí que té són moltes maneres de morir i animacions d'acord amb aquestes, i una de les més curioses és aquesta que té lloc quan morim per una explosió, en què el personatge surt volant i en cauen alguns trossets, amb els ulls com a element destacat.

Al The Legend of Zelda original, i en algunes de les seves continuacions, el protagonista moria quan se li acabava l'energia, i llavors es posava a giravoltar sobre si mateix. No és pas una de les maneres més desagradables de morir que hem vist, oi? 

La saga Kirby és una de les coses més bufones amb què ens podem trobar a la història dels videojocs, però el seu protagonista no està exempt de passar comptes amb la mort, i al llarg de l'extensa llista de títols en què ha aparegut ha mostrat força coherència a l'hora de finar: es queda un moment paralitzat, salta una mica i cau com en Mario als jocs bidimensionals, però a més desprèn estrelles, cosa que recorda vagament el que fa en Mega Man.

Hem vist diversos exemples de jocs, en general, més aviat plataformers, però n'hi ha alguns en què no veiem morir el personatge perquè la vista és en primera persona, que és el que passa als first person shooters o FPS.

Això passa, per exemple, al Doom i tots els seus parents, un d'ells el Goldeneye, que en una referència també a la mítica intro de la saga cinematogràfica basada en els llibres d'Ian Fleming ens mostra una cortina de sang que llisca per la nostra visió.

També en jocs d'acció més seriosa podem trobar moltes maneres de morir, com per exemple li passa a la Lara Croft en aquest salt imprudent al buit en una de les seves aventures de la saga Tomb Raider. Com podem veure, es trenca la crisma perquè, de tan amunt que salta, el personatge adopta la posició de capbussar-se en un lloc que no és precisament líquid.

L'exemple més modern que trobarem avui és aquest del Grand Theft Auto V, l'última entrega (tot i que enguany farà 10 anys) d'una saga on, des que va adoptar els gràfics tridimensionals amb la tercera part numerada, ofereix moltíssimes maneres de matar i també de morir, com aquesta accidental -o que normalment ho seria- en xocar amb un avió supersònic mentre anem en moto, per més estrany que soni.

Ens n'anem a l'altra banda de l'espectre, perquè es diu que el primer personatge dels videojocs va ser en Pac-man, que al seu videojoc original, de 1980, es moria d'aquesta estranya manera, com si es pansís, cada cop que el tocava un dels fantasmes que el persegueixen pels llegendaris laberints que són les seves pantalles.

La mascota de Namco potser sí que va ser el primer personatge de la història dels videojocs... amb nom. Sense tenir-ne podem trobar, de 1975, el protagonista del Gun Fight (originalment Western Gun), un joc que mostra per primera vegada la mort d'un personatge, en aquest cas per ferida d'arma de foc, tot i que podem suposar que les explosions dels jocs de naus anteriors impliquen la defunció d'algú. 

Què us ha semblat, aquest repàs? En recordeu altres exemples? Hi ha cap animació de mort o manera de morir que us agradi? Expliqueu-m'ho als comentaris!

 

M'he acabat el The Legend of Zelda: Ocarina of Time!

Mig per tenir l'excusa d'analitzar un joc quan no fa gaire que vaig publicar una anàlisi, mig perquè ha requerit dedicació, mig -quantes meitats hi pot haver? És que soc de lletres- perquè és un clàssic que se suposa que hauria d'haver tocat abans, ha arribat l'hora de parlar d'un llegendari videojoc que forma part d'una saga que cada cop m'agrada més, i que amb aquesta entrega s'ha fet un lloc encara més gran al meu cor. 

El cas és que fa molts anys que el tinc, no des de l'època, perquè no en tenia la consola per a la qual es va desenvolupar, però sí que va ser dels primers que vaig comprar quan vaig aconseguir la màquina. Tot i així, el temps va anar passant i al que he acabat jugant ha estat al remake aparegut per a la Nintendo 3DS l'any 2011, uns mesos després que sortís la pròpia consola al mercat, però comprat per part meva fa pocs anys. Entre unes coses i les altres, doncs, he trigat a posar-m'hi seriosament, però ja ho he fet, l'he acabat i no em puc estar de parlar-ne. 

The Legend of Zelda: Ocarina of Time (1998) és considerat per molts el millor títol de la saga, que és fàcil de dir. Potser ara, des de l'aparició del Breath of the Wild, té una forta competència en aquest sentit. És una qüestió de gustos, però el que és evident és que va ser un joc revolucionari, almenys per a la pròpia franquícia, perquè va ser el primer Zelda tridimensional i va suposar, d'aquesta manera, un canvi molt gran, un gran salt, respecte a l'últim joc que n'havia sortit per a una consola de sobretaula, l'A Link to the Past, 7 anys abans, i també, és clar, respecte al portàtil Link's Awakening, de 1993.

El salt a les 3D d'una saga estimada sempre era un risc, i no totes se'n van sortir igual de bé, però Nintendo va aconseguir un gran èxit amb aquesta proposta, que ens traslladava a una nova interpretació del món de Hyrule, el seu folclore i la seva mitologia, segurament sense saber, en la seva primera versió, que aquesta entrega seria un punt d'inflexió en la complexa cronologia de la sèrie.

En tot cas, des del punt de vista argumental tenim en Link, que es desperta a la seva caseta del bosc de Kokiri, després d'un malson del qual el desperta la fada Navi, una mena de bola de llum voladora que ajuda el protagonista cridant-li l'atenció sobre enemics, llocs o objectes, i que sembla que als jugadors els resulta pesada, però he de dir que a mi no m'ha fet aquesta impressió.

En Link aviat s'assabenta que el regne de Hyrule està amenaçat per en Ganondorf, el rei bruixot dels Gerudo, que vol conquerir el país mitjançant el poder de la Triforça, la gran protagonista inanimada de la saga, i que la princesa Zelda també està en perill. A partir d'aquí, haurà d'anar amunt i avall per aplegar unes pedres espirituals per tal d'aconseguir la Triforça abans que l'enemic, però ja ens podem imaginar que la cosa es complica, altrament el joc no tindria gràcia.

La característica argumental més destacada de l'Ocarina of Time és que a partir de cert moment podrem accedir al Temple del Temps, on arrencant l'Espasa Mestra del seu pedestal o tornant-l'hi a posar ens podrem moure en el temps, tot controlant en Link nen i l'adult, de 7 anys després, per dur a terme tasques o accedir a llocs que són exclusius del protagonista en cadascuna de les dues edats en què el veiem representat en aquest títol.

He de dir, i espero que no se'm consideri blasfem en afirmar això, que trobo que no se li treu tot el suc que se'n pot esperar quan comença a ser possible fer aquests "viatges en el temps", més enllà de l'ocasional acció d'en Link nen que provoca un canvi necessari en el futur, res d'espectacular, o l'ús d'unes armes i uns objectes per part de l'un que l'altre no pot fer servir.  

Més interessant que el Time em sembla l'Ocarina, perquè aquesta mecànica jugable sí que l'he trobat interessant i original: tenim una ocarina, un bonic instrument de vent amb reminiscències prehistòriques que serveix perquè, en determinats llocs i moments, passin coses: resolució de trencaclosques en aparèixer o moure's algun element de l'escenari, aparició d'ítems o fades que ens fan recuperar l'energia o, encara millor, la possibilitat de teletransportar-nos a punts concrets ja visitats i no haver de recórrer a peu (o sobre l'Epona en el millor dels casos) grans extensions de l'escenari.

Perquè aquesta és una de les coses que no m'agradaven gaire del joc quan el vaig començar, i va fer que em fes mandra tornar-hi: el sistema de desat de partida permet conservar la progressió argumental, l'equip, la quantitat de contenidors de cor, etc., però normalment en carregar la partida apareixem a casa d'en Link, i si hem de continuar la trama a l'altra punta del mapa del joc -que no és un GTA, però anant a peu es fa pesat-, ens toca caminar molt cada cop. Llevat que haguéssim desat la partida dins d'una masmorra o que tinguem la possibilitat d'aparèixer al lloc on hem d'anar tot tocant-ne la melodia corresponent amb l'ocarina, que a partir de cert moment és possible.

Com deia, el món del The Legend of Zelda: Ocarina of Time no és immens, però Déu n'hi do, i això dona lloc a zones de disseny prou diferent, com ens té acostumats la saga, que enriqueixen l'experiència i proporcionen innovacions pel que fa a mècaniques, objectes i trencaclosques.

A cada zona on haguem d'aconseguir un medalló de poder, a cada masmorra on haguem de derrotar un enemic final, ens hi estarem algunes hores, part de les quals mirant d'esbrinar com resoldre alguna complicació -he de dir que, com sempre, vaig acabar consultant alguna cosa, però a mesura que avançava el joc li anava agafant el truc i al final ja m'espavilava sol-, però com que són ambients tan diferents els uns dels altres no s'arriba a fer pesat.

Ni tan sols l'infame Temple de l'Aigua, odiat per molta gent perquè implica anar amunt i avall canviant els nivells de l'aigua per poder desbloquejar sales, em va fer abandonar. Li tenia por, era una mena de hype invertit, però potser va ser perquè va coincidir amb el moment en què em començava a espavilar sol i a gaudir de debò del joc, que al final el vaig resoldre amb relativa facilitat, que no vol dir que no hi dediqués unes hores. Perquè no, no anava a fer cap speedrun i a mi les coses em costen, o sigui que per molt que es consideri un títol de 25 horetes, jo m'hi he estat gairebé el doble.

Ara bé, és possible que en part n'hagi gaudit tant perquè la versió a la qual he jugat jo, com he dit al principi, és la de la Nintendo 3DS, en què la gent de Grezzo va fer una magnífica feina en recrear l'original, afegint-hi les 3D estereoscòpiques, polint textures i modificant alguna coseta per fer la jugabilitat una mica més amable, perquè el de la Nintendo 64, encara que fos (i sigui) considerat una obra mestra, també tenia les seves punyetetes. 

Com es podia esperar d'aquesta versió, la pantalla inferior de la Nintendo 3DS, que és tàctil, és la que es fa servir per al mapa i la gestió de l'inventari, d'una manera prou entenedora i còmoda, cosa que també és una millor respecte a la versió original.

A més, a l'hora de disparar fletxes amb l'arc, la vista passa a ser en primera persona i la tecnologia de la consola ens permet apuntar movent les mans gràcies al giroscopi, que funciona prou bé. 

The Legend of Zelda: Ocarina of Time potser ja no és el millor videojoc de la història, fins i tot és possible que no sigui el millor Zelda, però després de jugar-hi entenc perquè hi ha tanta gent que considera que sí, i per què hi ha consens com a mínim en el fet que és una entrega cabdal de la franquícia.

M'ho he passat molt bé -no des del primer moment, com he dit- explorant aquesta versió de Hyrule, descabdellant la trama -una mica complexa quan entra en mitologies i altres dimensions, i si hi afegim viatges en el temps soc particularment obtús-, coneixent personatges i ètnies que hauria d'haver conegut abans de jugar al Breath of the Wild, perquè així la interpretació moderna m'hauria fet més gràcia, aprenent a dominar les mecàniques, trobant diferents maneres de resoldre situacions, lluitant contra enemics finals que encara que al principi em frustressin he de reconèixer que són batalles molt divertides, i gaudint de la proposta audiovisual general que és aquest Ocarina of Time, especialment amb aquest rentat de cara per a l'última portàtil pura de Nintendo.

Assumeixo que ja hi deveu haver jugat, fins i tot diverses vegades i aconseguint totes les skulltules d'or -jo no-, però m'agradaria que em diguéssiu què us va semblar, què representa per a vosaltres o quines parts us agraden més (o menys) del joc.

Compres: juliol de 2017

Després d'un mes de bogeria com va ser el de juny, que ho va ser sobretot perquè em vaig comprar una consola nova, però també per altres coses, no arriba la calma, com esperava -això serà a l'agost-, però sí que, per força, la despesa havia de baixar.

No ha estat pas un mes buit, però sobretot veurem coses que no són videojocs, encara que hi estan relacionades. Això és, doncs, el que m'he comprat en el setè mes de l'any pel que fa a videojocs.

En un moment en què comprar amiibos s'ha convertit en una lluita que guanya el més ràpid, si no vol ser víctima de la manca d'estoc i l'especulació derivada d'aquest fet, he començat a comprar-los, ja ho vaig ensenyar, al seu preu oficial, de sortida, però afortunadament encara en trobo algun d'oferta, com és el cas d'aquest Pit de la saga Kid Icarus, que m'ha costat 6 euros.

Al seu preu normal m'ha tocat pagar els no tan fàcils de trobar amiibos de la Zelda, en Link arquer i el Guardià de The Legend of Zelda: Breath of the Wild. Els dos hylians han sortit per 15 cadascun -i això inclou l'enviament des del Japó-, i el Guardià l'he trobat per 19,95, el seu preu oficial.

Els japonesos els he hagut d'esperar gairebé un mes sencer, i l'altre l'he hagut d'anar a buscar a un Game que m'anava malament i que em va fer arribar a casa una hora més tard del que és habitual, a més de suar moltíssim. El dia següent tornava a haver-hi estoc a Amazon i la botiga online de Game, i uns dies després arribaven a la Fnac i, per tant, amb paciència els hauria pogut aconseguir amb descompte i tot. En fi.

El que sí que he pogut aconseguir al preu Fnac (13,89 € amb una sèrie de descomptes) gràcies a aquesta reposició en diverses botigues és l'amiibo del Bokoblin, que en circumstàncies normals no hauria comprat, però m'estic tornant boig amb els amiibos i especialment en el cas d'aquesta obra mestra de joc, tot i que deixo fora el del Link genet perquè senzillament no m'agrada. Els altres, els tinc tots.

Una compra prevista, però que no sabia quan arribaria. El disc dur extern de 2TB per a la Xbox One, ja que els 500GB d'emmagatzematge intern són insuficients aviat per culpa de l'obligatorietat d'instal·lar els videojocs, però que no ens enganyem: amb un disc intern d'1TB, l'altre model que hi havia, no s'hauria solucionat gaire temps.

Necessitava, doncs, 2 teres, i tot i que aquest model de Seagate dedicat a la marca Xbox normalment és més car precisament per això, a l'Amazon Prime Day l'he trobat més barat, 78,50 euros, que el que seguia habitualment, també de Seagate. Era una compra desitjada perquè ja tenia diversos jocs sense poder instal·lar, o que havia hagut de desinstal·lar per jugar-hi més endavant, i em sabia greu.

El mes passat vaig dir que ja tenia gairebé tots els packs del Lego Dimensions que volia, però ara ja puc dir que els tinc tots -i algun d'extra-, perquè hi ha hagut unes ofertes a Media Markt que m'han permès aconseguir el Level Pack dels Goonies (9,90 en comptes de 29,90), els Fun Pack (un personatge però sense episodis extra) de l'E.T. i en Bart Simpson (tots dos a 4,90 en comptes de 14,90) i el més espectacular, l'Story Pack (6 episodis) de Bèsties fantàstiques i on trobar-les, que dels tres Story Packs era el que menys m'interessava (tinc el de Lego Batman: The Movie i no em faria res tenir el de les noves Caçafantasmes), però de 44,90 a 9,90 euros... estava molt bé.

Una compra inusual: el CD amb la banda sonora del Kirby Triple Deluxe, joc del qual parlaré aviat, que em va agradar molt i que no vaig demanar en el seu moment al Club Nintendo.

Era l'única manera oficial d'aconseguir-lo, però després de decidir quedar-me la que sí que tenia, la del Mario Kart 8, en comptes de vendre-la com vaig fer amb la del Super Mario 3D World, em van venir ganes de tenir la d'aquest joc de la Nintendo 3DS i l'he trobat per Wallapop precintada per 8 euros.

I si us estàveu preguntant si havia comprat alguna cosa que fos un videojoc i no material relacionat amb els videojocs, doncs sí. Per exemple l'Splatoon 2, una de les grans apostes de Nintendo per a la Switch.

Després d'estrenar fa unes setmanes el primer Splatoon, que no havia tocat fins ara tot i ser de 2015, i tot i tenir-lo des de feia molt de temps perquè el vaig trobar d'oferta -però sense estar-ne convençut pel seu caràcter essencialment multijugador online-, al final em vaig decidir i hi vaig jugar, i ara he volgut tenir la seva seqüela des del primer dia. Han estat, amb descomptes, 40,95 euros.
 

I a aquest, el Puyo Puyo Tetris, li tenia l'ull posat des que sabia que em compraria la Switch, i en provar-ne la demo me'n vaig convèncer. L'únic problema era que la demo deixa jugar molt, i dubtava de si era necessari comprar-lo o no. Però al final sí, per 29,27 euros.

No he abandonat la Nintendo 3DS, al setembre ho veurem també perquè ja tinc reservada una de les seves properes novetats, i de moment, de manera inesperada aprofitant una rara rebaixa per part de Nintendo, he adquirit el Dr. Mario: Miracle Cure, entrega exclusivament digital i sembla que la més completa de la saga, i que tenia al meu punt de mira per quan la pogués aconseguir més barata, per 6,99 euros.

Pel mateix preu i en les mateixes circumstàncies, però en aquest cas sense haver-li fet cas abans, he descarregat el Mario and Donkey Kong: Minis on the Move, que pertany a la saga Mario vs. Donkey Kong, que tinc pendent. És la primera entrega -i sembla que l'última- per a la Nintendo 3DS, també només digital.

Compres: juny de 2017

Ho deia a l'entrada de compres del mes passat: esperava que fos el de més bogeria, el pic de l'any, sense comptar quan em comprés la Switch, que no sabia quan seria... i passava el dia 1 de juny, quan vaig poder reservar via e-mail, perquè l'estoc dels productes de Nintendo ja fa temps que és escàs i la gent es torna molt boja amb això, a l'Abacus. Qui m'ho havia de dir...

Aquí la teniu, recollida el dia 2, amb els jocs que m'havia comprat al maig. Amb el preu de soci de l'Abacus han estat 319 € exactes, que amb una sèrie de caramboles ha acabat quedant per 311,19 €. No és el que esperava, perquè la volia comprar en algun dia sense IVA o alguna cosa així, però tal com està l'estoc val més no arriscar-s'hi, i almenys no he fet com alguns bojos que han pagat més dels 330 euros que val oficialment per l'ànsia i la impaciència.

Una consola que m'està produint molt bones sensacions, m'encanta que sigui híbrida entre sobretaula i portàtil, i és que en les meves circumstàncies i amb el temps disponible que tinc, que és poc i aviat serà moltíssim menys, poder-me-la endur als trajectes a (i des de) la feina és essencial, sobretot si a casa tinc altres consoles per gaudir.

Com que aquest mes ha estat el meu sant, he rebut com a regals dues coses essencials per a endur-me la consola: la funda, que és aquesta tan bonica i robusta amb llicència oficial, i un protector de pantalla de vidre trempat, perquè tot i que en altres portàtils no he comprat mai cap protector, en el cas de la Switch, que és bàsicament una tablet, sembla que és més important.

I aquesta compra és de maig, però ha trigat tant en arribar -de fet, va ser el dia després que el venedor me'n tornés els diners- que ha passat al juny.

El Dragon Ball Z: Shin Butôden de la Saturn feia molts anys que el volia, no era barat i al Japó el vaig trobar per uns 10 euros, però amb les instruccions fetes pols. Finalment l'he aconseguit a eBay per 14,06 € enviament inclòs. Per fi tinc la quarta part dels Butôden, la versió bona, ja que l'única que va arribar a Occident, la de PlayStation, amb el nom de Dragon Ball Z Ultimate Battle 22, és força pitjor en tots els sentits.

Deveu haver vist a la primera foto que tinc el The Legend of Zelda: Breath of the Wild. I així és, però he trobat una oferta de l'edició col·leccionista, amb una rèplica de mida reduïda i en material necessàriament diferent de l'Espasa Mestra i un CD amb una selecció de la banda sonora.

El pla era vendre'm el joc en si, que hi venia precintat, a un preu que em permetés considerar que havia fet el pas d'edició estàndard a col·leccionista per pocs diners, i així he estat: l'he venut bé i el "salt" m'ha costat 25,99 €.

Per a acompanyar l'Espasa Mestra, aquest mes han sortit tres nous amiibos d'en Link de The Legend of Zelda, corresponents als jocs Skyward Sword, Twilight Princess i Majora's Mask, per l'ordre en què es veuen a la imatge.

Com que hi ha tanta febre amb els amiibos, els problemes d'estoc de Nintendo afecten tots els seus productes i quan aquests ninots desapareixen no se sap quan reapareixeran, sense comptar la brutal especulació de què són objecte, els que m'interessen ja els estic comprant de sortida, i per tant pagant el seu preu complet. En aquest cas, 12,95 per peça.

Dos dels packs del Lego Dimensions que volia van estar a meitat de preu durant un dia a la web de Game, llàstima que un tercer se m'escapés, perquè llavors ja tindria tots els que volia.

Però bé, ja queda menys i afegeixo a la col·lecció els packs Midway Arcade -que conté, a més, 23 jocs emulats que pertanyen a la companyia- i d'en Sonic. Ara tocaria jugar al Lego Dimensions i estrenar tots aquests packs que tinc, que no ho faig mai.

Arribat del Japó el mateix dia de publicació d'aquesta entrada, el 30 de juny, tenim el Megaman 8, o en japonès, ja que és edició d'allà, Rockman 8, per a la PlayStation. 21,26 € per la vuitena entrega de la saga clàssica, que també va sortir en Saturn, diuen que la millor versió, però també molt més cara i exclusiva del Japó. El de PS1 va sortir a occident, però és una versió encara més prohibitiva.

Clarament ha estat el pic de l'any, m'he passat, i espero poder-me finançar ràpidament almenys la compra de la consola amb vendes d'altres coses que no vull, però ara sí, toca descansar força i fer alguna compreta puntual.

A les compres de juliol, de fet, veureu alguna cosa comprada en realitat al juny, però que m'arribarà llavors. Em faig el propòsit de no comprar res a l'agost, mes del naixement de la meva filla, però ja he reservat coses per al setembre, que ja mostraré. A l'octubre, a més, surt el Super Mario Odyssey, el segon joc superestrella de la Switch, i aquest sí que me'l compraré de sortida.

M'he acabat el The Legend of Zelda: A Link Between Worlds!

No és que m'hagi resultat especialment difícil, com sí que va ser el cas del The Legend of Zelda: Link's Awakening de la Gameboy, però ja que llavors vaig fer una entrada per parlar-ne, ara també trobo que val la pena repassar i analitzar aquest magnífic títol de la Nintendo 3DS, i és que no és gaire habitual que dediqui prou temps a un videojoc com per acabar-me'l, per desgràcia.

En parlaré sense intenció de fer-ne una ressenya de les professionals, que han de sortir més o menys quan els jocs es posen a la venda (i aquest és de novembre de l'any passat), sinó com a opinió personal després d'haver-m'hi dedicat amb calma.

El The Legend of Zelda: A Link Between Worlds, com passa amb tots els títols de la franquícia, es pot jugar sense haver tocat mai cap altre títol dels que protagonitza en Link, perquè cada videojoc té la seva història i perquè, de fet, el Link que hi controlem no sempre és el mateix, gràcies a la —o per culpa de la— complicada cronologia que fa que la desena i mitja llarga de Zeldas que han aparegut fins ara es reparteixi en 3 línies temporals diferents a causa dels esdeveniments de l'Ocarina of Time (Nintendo 64, 1998). 

A més, dins cada línia temporal hi ha un ordre que no coincideix amb el de producció i llançament dels diversos jocs al llarg d'aquests 28 anys. Per tant, aquest títol —que es veu que se situa entre el Link's Awakening (Gameboy) i el The Legend of Zelda (NES)—, com tots els altres, es pot jugar en qualsevol moment. Dit això, sí que té més relació amb el The Legend of Zelda: A Link to the Past (Super Nintendo, 1992), que per cert em falta perquè se'n demanen preus desorbitats, perquè representa que tornem al mateix escenari d'aquella aventura, tot i que 6 generacions després.

Si no heu volgut fer clic al play en aquest tràiler de llançament us prego que ho feu igualment, perquè us fareu una idea bastant àmplia del que ens ofereix aquest joc, el primer de la franquícia que m'he pogut comprar al cap de poc de sortir i a bon preu gràcies a una intel·ligent combinació de cupons de descompte, targetes de regal i una promoció d'una cadena de botigues d'oci d'origen francès ben coneguda.

En fi, a The Legend of Zelda: A Link Between Worlds portem un Link que és aprenent de ferrer i que, en una entrega al castell de Hyrule, es troba amb un enemic, de nom Yuga, que transforma els savis del regne en pintures, destí que també reserva a la Princesa Zelda. Però resulta que en un altre enfrontament ell també es transforma en quadre i, gràcies a un braçalet, adquireix l'habilitat d'alternar a voluntat entre les 3D i les 2D, que li permeten moure's per les parets (ho podeu veure al vídeo) i accedir a racons inaccessibles d'una altra manera.

  

Aquesta habilitat és la que ens permet, avançat el joc, i quan ja pensàvem que ens l'havíem acabat i que era massa curt, accedir mitjançant esquerdes repartides per tot el mapa al regne de Lorule, una mena de Hyrule fosc i decadent (de fet és un Hyrule emmirallat, amb la seva pròpia princesa, la Hilda) on haurem de rescatar 7 savis convertits en quadres, que es troben naturalment en sengles temples.

La missió serà més llarga a partir d'aquest moment, en part perquè l'accés entre les 7 zones està tallat per barreres naturals i cal anar passant de Lorule a Hyrule i viceversa a la recerca de noves esquerdes que ens permetin anar a parar a territoris inexplorats, però també perquè els petits enemics que ens trobem són més torracollons (especialment els ciclops que llancen bombes). 

Una altra de les innovacions interessants és que en aquests cas les armes amb què ens equiparem —algunes de conegudes i d'altres que debuten en aquest joc— no les trobarem en coves (que també n'hi ha, de coves, i moltes, però no per a això), sinó que les tindrem a la botiga que l'entranyable Ravio ha establert a casa nostra.

Les podrem comprar o llogar, la segona opció és més barata, però també és cert que quan ens adonem que és incòmode perdre-les en morir i haver-les de tornar a llogar, i a mesura que anem guanyant diners, les acabarem comprant. A diferència d'altres títols, aquest cop no tenim munició limitada, no, sinó un comptador màgic (la barra lila de l'esquerra de la imatge) que es buida amb l'ús i es recarrega amb el descans.

A banda de la missió principal en tenim de secundàries, com ara la resolució de trencaclosques que ens proporcionarà diners, minijocs d'atrapar gallines, córrer o jugar a beisbol, però la més important és la dels maimai (en anglès "maiamai"), que són 100 criatures que trobarem repartides per Hyrule i Lorule i que haurem de rescatar, en molts casos amb habilitats no disponibles des del principi, i dur-les amb la seva mare, que a canvi ens millorarà una arma per cada 10 fills que li portem.

Per sort, a la pantalla inferior de la Nintendo 3DS, que aquí mostra el mapa sense que haguem de fer pausa, veurem quants maimai queden a cada zona i així no haurem de perdre el temps en territoris on ja no en queda cap. Parlant de la pantalla inferior, també ens pot mostrar l'inventari, de manera que organitzem les armes especials com ens convingui. 

Com tots els videojocs de la Nintendo 3DS, el The Legend of Zelda: A Link Between Worlds ens permet jugar amb les 3D estereoscòpiques activades o desactivades, però és recomanable aprofitar la innovació tecnològica de la portàtil actual de Nintendo perquè aquest títol està pensat, en més d'un escenari, de manera vertical, amb diversos nivells d'altitud, i a més és una delícia visual.

També té funcions d'StreetPass, concretament si ens creuem amb algú que té el joc després ens podem trobar una ombra de Link i lluitar-hi, però personalment no he fet ús d'aquesta funció i no puc entrar a valorar si val gaire la pena. Pel que sembla, el premi per guanyar els combats són rúpies, res que no puguem obtenir d'altres maneres.

Una de les coses de què em vaig queixar en parlar del Link's Awakening (l'única, potser) és que en molts casos no tenia ni idea de què havia de fer i em veia obligat a consultar guies constantment. Com que no m'he posat a jugar profundament a cap altre títol de la saga no puc dir res dels altres videojocs, però al que avui ens ocupa les coses no són tan complicades.

He trobat que els trencaclosques, els desafiaments, són assequibles esprement una mica el cervell, tot provant les diferents armes i fent servir l'habilitat d'entrar a les parets sempre que puguem. En les poques ocasions que després de pensar-hi molt em trobava desesperat i sense ganes de continuar sí que reconec que he consultat alguna guia, però em deu haver passat 4 o 5 vegades com a màxim, mentre que al de la Gameboy era quelcom massa freqüent. Parlo de coses com ara posar una bomba en un lloc molt concret perquè s'obri un forat a la paret o la situació d'un objecte imprescindible (dels que no es venen a la botiga perquè no són estrictament armes) que no hi havia manera de trobar.

Aquí, a més, han afegit un objecte, el de les ulleres, que ens mostra uns fantasmes que donen pistes sobre com podem resoldre una situació on estem encallats. Potser no calia arribar a aquest punt, però és una mostra de la voluntat de fer el joc per a tots els públics, i al capdavall no estem obligats a parlar amb aquests fantasmes. L'opció hi és i podem triar entre fer-ne ús i no fer-ho.

Pel que fa als enemics, tant els petits, com els mitjans, els dels temples i fins i tot el final, la dificultat és la de sempre: cal estudiar-ne la mecànica i anar provant quines són les armes que els fan més mal. Tanmateix, la també clàssica adquisició de nous espais per a cors, que ens fa cada cop més resistents, és clau per a afrontar aquests combats amb garanties, i arriba un moment que s'ha de fer molt malament per no guanyar al primer intent.

Per cert, una altra ajuda (tot i que mai no havia estat difícil desar la partida, a la franquícia) són els penells que es reparteixen per ambdós regnes i que ens permeten, per una banda, desar la partida, sí, però per l'altra traslladar-nos volant d'una a l'altra gràcies a l'escombra d'una jove bruixa. 

The Legend of Zelda: A Link Between Worlds és un excel·lent videojoc, amb un aspecte visual magnífic, melodies reconeixibles i encomanadisses actualitzades, una història interessant amb la Triforça implicada (no podia ser d'una altra manera), novetats molt ben trobades i els elements clàssics de la saga (personatges secundaris que ens demanen favors i ens els corresponen, cofres del tresor, herbes amb sorpresa i en definitiva un univers ja conegut), un joc que gairebé no té cap defecte. He trobat algunes opinions que en critiquen la dificultat, presumptament massa baixa. Bé, els diria dues coses: la dificultat està ben ajustada, premia l'aprenentatge, ja està bé que per una vegada no calgui consultar guies cada dos per tres, i a més en acabar l'aventura ens conviden a tornar-la a jugar amb la desbloquejada modalitat Heroi, que és més difícil. Jo, amb la normal, he passat unes molt bones 25 hores i escaig. 

M'he acabat el The Legend of Zelda: Link's Awakening!

Ja he dit alguna vegada que, quan m'ho puc permetre econòmicament, sóc de comprar molts videojocs però de jugar-hi més aviat poc, en el sentit que no me n'acostumo a acabar gaires. No hi ha temps per a tot. De tant en tant, però, en completo algun, i en aquest cas ha estat un dels mítics títols de la saga The Legend of Zelda, concretament el The Legend of Zelda: Link's Awakening de la Gameboy, al qual ja vaig dedicar una entrada quan el vaig poder comprar, atès que era un dels meus jocs espina.

Malauradament acabar-me un joc és una notícia, si el que ho aconsegueix sóc jo, però no sempre que passi en faré una entrada. Avui la volia fer per un altre motiu: tot i que no és un RPG, hi comparteix algunes característiques que impliquen una dificultat afegida.

Era l'any 1993 quan el The Legend of Zelda: Link's Awakening, al Japó Zelda no Densetsu: yume o miru shima, sortia per a la Gameboy inaugurant d'aquesta manera la saga en el format portàtil de Nintendo i després que n'haguessin aparegut tres de sobretaula, que eren el The Legend of Zelda (NES, 1986), el The Legend of Zelda II: The Adventure of Link (NES, 1987) i el The Legend of Zelda: A Link to the Past (Super Nintendo, 1991).

I era precisament en el de la Super Nintendo que es basava el disseny d'aquest de la Gameboy, lògicament sense color (encara que el 1998 en sortiria una versió acolorida per a la Gameboy Color amb el nom de The Legend of Zelda: Link's Awakening DX). De fet, abans d'esdevenir una història independent era un projecte de port del de la SNES per a la portàtil de la Gran N.



A diferència de la majoria de títols d'aquesta cronològicament complicada i desordenada franquícia, on hi ha fins i tot diversos Link, el Link's Awakening no té lloc a Hyrule, escenari habitual de les aventures de la saga, ni hi apareix la princesa Zelda.

El protagonista el trobem a l'illa de Koholint, on es desperta després de naufragar i on es dedicarà a buscar 8 instruments musicals amb què pretén despertar el Peix del Vent (Wind Fish), acció que li ha de permetre sortir de l'illa.



Això ho aconseguirà tot explorant el mapa de l'illa a la recerca de personatges amb qui ha de parlar i objectes que ha de trobar, i cadascun dels instruments és en una masmorra que també haurà d'explorar, plena de paranys i obstacles i amb el seu corresponent enemic final, que no és, però, l'únic amb qui ens enfrontarem.

A mesura que el joc avança anem adquirint ítems que ens proporcionen habilitats amb què podrem accedir a parts del mapa que abans ens resultaven impossibles d'atènyer, així com també ens tornarem més poderosos i resistents. Podrem portar a sobre diversos objectes, però en podrem assignar només dos de simultanis als botons B i A, cosa que ens obligarà a fer pauses i redistribuir-los contínuament a mesura que els anem necessitant.

El problema, però, és que com sol passar amb els RPG -i aquesta semblança és el que deia més amunt- com ara els Dragon Quest, moltes vegades hem de fer coses que ni tan sols ens haurien passat pel cap, o no tenim ni idea d'on hem d'anar o amb qui hem de parlar per tal de posar en marxa el següent episodi. Com se'ns podria acudir visitar un lloc on ja havíem estat i tornar a parlar amb un personatge que ja coneixíem, d'entre els moltíssims que arribem a trobar? O com podríem pensar que obriríem una cova secreta tot arrossegant una estàtua que fins ara pensàvem que només era decorativa?



Hi ha gent molt crack que escriu guies sobre què s'ha de fer i en quin ordre, amb aquest i amb molts altres videojocs, però jo no sóc tan bo. Quan m'encallo —i no perquè no pugui vèncer un enemic, sinó perquè no sé què he de fer— acabo consultant guies i miro d'avançar tant com puc allargant al màxim l'estona de joc sense ajuda, però el cas és que he de fer consultes més sovint del que m'agradaria.

Malgrat tot he pogut acabar aquest títol, primer avançant poc a poc, agafant-lo de tant en tant, i cap al final dedicant-li les hores que requeria amb la freqüència que es mereixia. Ara que he pogut gaudir d'aquest videojoc considerat com un dels millors no només de la Gameboy, sinó de la història —i que va aportar tantes novetats a la franquícia (el primer dels de càmera zenital on es podia saltar i el primer on podíem assignar ítems als botons, pescar i tocar cançons diferents amb l'ocarina)— ja puc jugar a d'altres Zelda que tinc per casa, naturalment igual que en aquest cas a la consola original, sense emuladors.

Videojocs animats: The Legend of Zelda

Pràcticament totes les grans franquícies de Nintendo han tingut la seva versió en forma de sèrie de dibuixos animats, a l'octubre li dedicava una entrada a la versió animada de les aventures de l'entranyable Kirby, i com no podia ser d'una altra manera també en té la saga The Legend of Zelda.

Aquí hem pogut veure l'opening o introducció, on ja es pot veure el regust nord-americà de la sèrie, així com el seu to més aviat humorístic. De fet hi tenen lloc uns gags recurrents que són la tensió romàntica entre en Link i la princesa Zelda, sempre a punt de fer-se un petó que mai no s'arriba a produir, l'aparició d'objectes d'allò més útils cada cop que un enemic és vençut, com als videojocs, o una frase típica que pronuncia el protagonista.

"Excuuuuse me, princess", que ja hem pogut sentir al primer vídeo, i que en Link deixava anar sovint quan la Zelda s'enfadava amb ell per algun motiu. Sí, sembla mentida que pogués sorgir cap mena de relació sentimental entre aquest parell. 

The Legend of Zelda, que argumentalment es basava en els dos primers títols, els de la NES, formava part del programa The Super Mario Bros. Super Show!, però es va cancel·lar juntament amb aquest al cap de només 13 episodis, que es van emetre per primera vegada el 1989.

Sigui com sigui no va agradar per culpa de la repetició de situacions, les sobreactuacions d'uns personatges que als videojocs no parlen mai i, segurament, també l'esmentada frase "Excuuuuse me, princess". Bàsicament els fans no van rebre gaire bé aquesta versió d'un dels universos més estimats del món del videojocs, i sobretot no perdonen que un dels seus personatges preferits, en Link, fos tan empipador en la seva versió animada.