La vida adulta, especialment quan s'ha format una família, obliga a replantejar-se les aficions, i en el cas dels amants dels videojocs és d'allò més evident que cal modificar hàbits. És per això que, pensant en l'aprofitament màxim del poc temps lliure que tinc, en els darrers anys he abraçat coses de les quals abans renegava.
Remakes, remasters, ports, recopilatoris i fins i tot emulació han passat a formar part de la meva vida videojoquística d'una manera clara. L'anàlisi d'avui té a veure amb un clàssic de PlayStation que en realitat tinc (sense tocar, malgrat que fa anys que el vaig adquirir) en el seu format original, però al qual he acabat jugant a la Switch, al Crash Bandicoot N. Sane Trilogy, per la comoditat intrínseca a la portabilitat, ja que els meus principals moments de temps lliure es produeixen quan viatjo de casa a la feina i de la feina a casa.
Explico tot això perquè el joc que analitzo avui és el clàssic Crash Bandicoot, sí, però no la versió original que Naughty Dog va fer el 1996 per a la PlayStation, l'èxit del qual va fer que es considerés que el protagonista del joc era pràcticament la mascota de Sony, així com Nintendo tenia en Mario i Sega en Sonic, sinó la versió remasteritzada -amb gràfics adaptats als temps actuals-, que suposa, també, el debut dels primers tres títols de la saga en consoles no de Sony, atès que a més de la PS4, la trilogia ha sortit en Switch i Xbox One.
En fi, més enllà de l'apartat gràfic, la versió modernitzada inclou algunes diferències respecte de l'original, la més visible de les quals la possibilitat de controlar la Coco (germana d'en Crash) per jugar a qualsevol nivell del joc, excepte els combats contra els bosses, mentre que originalment era un personatge controlable només a la tercera entrega i en nivells específics, a més d'haver debutat com a personatge no jugable al segon joc.
També s'ha afegit la modalitat contra rellotge (el mateix passa amb el segon joc de la trilogia, però el tercer ja la tenia originalment), la pantalla inicialment descartada Stormy Ascent i múltiples canvis, més petits o més grans, pel que fa a disseny dels menús, sistema de desar les partides, tocs que calen per derrotar un enemic, quantitat de caixes destructibles i moltes coses més.
Pel que fa al joc en si, hi controlem un bàndicut antropomòrfic que sorgeix d'un experiment fallit del científic boig Neo Cortex i el seu assistent, el doctor Nitrus Brio, que pretenien que liderés un exèrcit d'animals amb poders. Resulta que s'escapa i emprèn la missió de rescatar la Tawna, una altra bàndicut amb qui experimentaven.
Ho fa tot travessant pantalles inspirades en civilitzacions antigues d'estil sud-americà, i que tanmateix recorden -o almenys a mi- la saga Donkey Kong Country, que no m'estranyaria que fos una de les influències del joc, tot i que també veurem escenaris d'estil industrial. Val a dir, però, que no li aniria malament més diversitat en aquest apartat.
Si no s'hi ha jugat gaire, com era el meu cas fins ara, es pot tenir la idea preconcebuda que el Crash Bandicoot era una mala imitació del Super Mario 64, atès que gràfics a banda -en la versió original de 32 bits, és clar- no ens podíem moure lliurement per la pantalla, i a més vèiem el protagonista sempre des del darrere.
Doncs bé, encara que d'adolescent hi havia jugat una mica a la PlayStation d'un cosí meu, ha estat una sorpresa (re)descobrir que no totes les pantalles tenen aquesta perspectiva, sinó que també n'hi ha en què veiem en Crash en un desenvolupament lateral en 2D, o de cara (cosa que ens indica que haurem de córrer davant d'una bola gegant al més pur estil Indiana Jones), i també n'hi ha que van canviant de perspectiva.
En aquestes pantalles, que en començar el joc semblen senzilles però que van incrementant la dificultat i al final ens arriben a fer desesperar per la precisió física i temporal que requereixen alguns salts -i hi gastarem un munt de vides, per moltes que n'arribem a acumular-, també tenim col·leccionables en forma de caixes de fruits Wumpa (cada 100 peces rebem una vida extra), d'altres que ens fan saltar més amunt, unes terceres contenen màscares Aku Aku (tenir-ne una ens permet rebre un toc sense morir, dues amplien aquest marge a dos cops i la tercera ens dona invencibilitat temporal), també n'hi ha d'explosives i, per acabar, algunes no contenen res.
Destruir totes les caixes d'una pantalla fa que se'ns concedeixi una gemma, i és el principal motiu pel qual repetirem pantalles, tant perquè el primer cop no ho hem trobat tot com perquè, en molts casos, cal obtenir abans unes gemmes especials per desbloquejar camins que ens portaran a racons secrets amb caixes que no hauríem pogut trobar de cap altra manera.
També hi ha les pantalles de bonus, a les quals accedim en reunir tres icones de la cara de la Tawna o del doctor Nitrus Brio i que contenen caixes que també hem de destruir. Per sort, si hi morim ens hi tornen a deixar entrar les vegades que calgui, i si les completem ens n'endurem, segurament, algunes vides extra.
Així, el Crash Bandicoot és un títol força rejugable, no tant en si mateix com pel que fa a cadascuna de les pantalles. Obtenir totes les gemmes no és fàcil (les especials, sobretot, perquè requereixen acabar nivells especialment difícils agafant-ho tot i sense morir ni un cop), però ens proporcionarà el final autèntic del joc, que no veurem si ens limitem a passar-nos-el i vèncer el doctor Neo Cortex sense haver-ho reunit tot. I, per a aquells que tenen més paciència i temps lliure, també hi ha les relíquies egípcies que s'obtenen superant les pantalles contra rellotge, cosa de la qual vaig desistir aviat perquè no tinc tant de temps lliure ni habilitat, i sí una enorme llista de jocs que m'esperen.
Jo m'he limitat a aconseguir tota la resta i he de dir que m'ho he passat molt més bé que no em pensava. És un joc divertit, amb un humor d'estil dibuixos animats, estimulant i prou difícil com perquè duri més del que sembla en un primer moment. Jugar-hi a la Switch ha estat un encert, tot i que gràficament no està tan treballat i està a una resolució clarament inferior a les versions d'Xbox One i PlayStation 4, una mancança que en portàtil no es nota tant ni afecta al grau de diversió, tot s'ha de dir. En fi, potser algun dia jugo a l'original de "Play", però de moment estic content d'haver acabat aquest clàssic dels 90 tal com ho he fet.
Remakes, remasters, ports, recopilatoris i fins i tot emulació han passat a formar part de la meva vida videojoquística d'una manera clara. L'anàlisi d'avui té a veure amb un clàssic de PlayStation que en realitat tinc (sense tocar, malgrat que fa anys que el vaig adquirir) en el seu format original, però al qual he acabat jugant a la Switch, al Crash Bandicoot N. Sane Trilogy, per la comoditat intrínseca a la portabilitat, ja que els meus principals moments de temps lliure es produeixen quan viatjo de casa a la feina i de la feina a casa.
Explico tot això perquè el joc que analitzo avui és el clàssic Crash Bandicoot, sí, però no la versió original que Naughty Dog va fer el 1996 per a la PlayStation, l'èxit del qual va fer que es considerés que el protagonista del joc era pràcticament la mascota de Sony, així com Nintendo tenia en Mario i Sega en Sonic, sinó la versió remasteritzada -amb gràfics adaptats als temps actuals-, que suposa, també, el debut dels primers tres títols de la saga en consoles no de Sony, atès que a més de la PS4, la trilogia ha sortit en Switch i Xbox One.
En fi, més enllà de l'apartat gràfic, la versió modernitzada inclou algunes diferències respecte de l'original, la més visible de les quals la possibilitat de controlar la Coco (germana d'en Crash) per jugar a qualsevol nivell del joc, excepte els combats contra els bosses, mentre que originalment era un personatge controlable només a la tercera entrega i en nivells específics, a més d'haver debutat com a personatge no jugable al segon joc.
També s'ha afegit la modalitat contra rellotge (el mateix passa amb el segon joc de la trilogia, però el tercer ja la tenia originalment), la pantalla inicialment descartada Stormy Ascent i múltiples canvis, més petits o més grans, pel que fa a disseny dels menús, sistema de desar les partides, tocs que calen per derrotar un enemic, quantitat de caixes destructibles i moltes coses més.
Pel que fa al joc en si, hi controlem un bàndicut antropomòrfic que sorgeix d'un experiment fallit del científic boig Neo Cortex i el seu assistent, el doctor Nitrus Brio, que pretenien que liderés un exèrcit d'animals amb poders. Resulta que s'escapa i emprèn la missió de rescatar la Tawna, una altra bàndicut amb qui experimentaven.
Ho fa tot travessant pantalles inspirades en civilitzacions antigues d'estil sud-americà, i que tanmateix recorden -o almenys a mi- la saga Donkey Kong Country, que no m'estranyaria que fos una de les influències del joc, tot i que també veurem escenaris d'estil industrial. Val a dir, però, que no li aniria malament més diversitat en aquest apartat.
Si no s'hi ha jugat gaire, com era el meu cas fins ara, es pot tenir la idea preconcebuda que el Crash Bandicoot era una mala imitació del Super Mario 64, atès que gràfics a banda -en la versió original de 32 bits, és clar- no ens podíem moure lliurement per la pantalla, i a més vèiem el protagonista sempre des del darrere.
Doncs bé, encara que d'adolescent hi havia jugat una mica a la PlayStation d'un cosí meu, ha estat una sorpresa (re)descobrir que no totes les pantalles tenen aquesta perspectiva, sinó que també n'hi ha en què veiem en Crash en un desenvolupament lateral en 2D, o de cara (cosa que ens indica que haurem de córrer davant d'una bola gegant al més pur estil Indiana Jones), i també n'hi ha que van canviant de perspectiva.
En aquestes pantalles, que en començar el joc semblen senzilles però que van incrementant la dificultat i al final ens arriben a fer desesperar per la precisió física i temporal que requereixen alguns salts -i hi gastarem un munt de vides, per moltes que n'arribem a acumular-, també tenim col·leccionables en forma de caixes de fruits Wumpa (cada 100 peces rebem una vida extra), d'altres que ens fan saltar més amunt, unes terceres contenen màscares Aku Aku (tenir-ne una ens permet rebre un toc sense morir, dues amplien aquest marge a dos cops i la tercera ens dona invencibilitat temporal), també n'hi ha d'explosives i, per acabar, algunes no contenen res.
Destruir totes les caixes d'una pantalla fa que se'ns concedeixi una gemma, i és el principal motiu pel qual repetirem pantalles, tant perquè el primer cop no ho hem trobat tot com perquè, en molts casos, cal obtenir abans unes gemmes especials per desbloquejar camins que ens portaran a racons secrets amb caixes que no hauríem pogut trobar de cap altra manera.
També hi ha les pantalles de bonus, a les quals accedim en reunir tres icones de la cara de la Tawna o del doctor Nitrus Brio i que contenen caixes que també hem de destruir. Per sort, si hi morim ens hi tornen a deixar entrar les vegades que calgui, i si les completem ens n'endurem, segurament, algunes vides extra.
Així, el Crash Bandicoot és un títol força rejugable, no tant en si mateix com pel que fa a cadascuna de les pantalles. Obtenir totes les gemmes no és fàcil (les especials, sobretot, perquè requereixen acabar nivells especialment difícils agafant-ho tot i sense morir ni un cop), però ens proporcionarà el final autèntic del joc, que no veurem si ens limitem a passar-nos-el i vèncer el doctor Neo Cortex sense haver-ho reunit tot. I, per a aquells que tenen més paciència i temps lliure, també hi ha les relíquies egípcies que s'obtenen superant les pantalles contra rellotge, cosa de la qual vaig desistir aviat perquè no tinc tant de temps lliure ni habilitat, i sí una enorme llista de jocs que m'esperen.
Jo m'he limitat a aconseguir tota la resta i he de dir que m'ho he passat molt més bé que no em pensava. És un joc divertit, amb un humor d'estil dibuixos animats, estimulant i prou difícil com perquè duri més del que sembla en un primer moment. Jugar-hi a la Switch ha estat un encert, tot i que gràficament no està tan treballat i està a una resolució clarament inferior a les versions d'Xbox One i PlayStation 4, una mancança que en portàtil no es nota tant ni afecta al grau de diversió, tot s'ha de dir. En fi, potser algun dia jugo a l'original de "Play", però de moment estic content d'haver acabat aquest clàssic dels 90 tal com ho he fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada