Anàlisi: The Last of Us Part II Remastered

Fa uns mesos vaig acabar, després d'haver-hi jugat de manera intermitent, el The Last of Us Part I, l'enèsima versió del clàssic modern, per a PlayStation 5, i tot i que era una història que es podria haver deixat com estava, amb l'avantatge dels anys ja sabia que hi havia una continuació, i em vaig proposar no trigar gaire en començar-la i, aquest cop, jugar-hi amb més continuïtat.

M'he proposat això amb altres sagues i després no ho he complert, com m'ha passat amb Ori and the Will of the Wisps i Shadow of the Tomb Raider, per posar dos exemples pels quals em fustigo sovint, però amb les aventures de l'Ellie i en Joel he estat més responsable, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

The Last of Us Part II Remastered, de Naughty Dog, és, com diu el nom, una remasterització del joc que va sortir el 2020 per a la PlayStation 4, i que jo havia comprat feia un parell d'anys en una oferta d'aquelles brutals, però que per sort no havia desprecintat, de manera que quan va sortir aquest rentat de cara per a la següent consola el vaig posar a la venda -soc nou a PlayStation, però ara ja he après la lliçó i amb els jocs dels seus estudis esperaré sempre la inevitable versió PS5- i, quan per fi me'l vaig treure de sobre i la versió definitiva, que havia sortit el 2024, va entrar en una rebaixa oficial de les que Sony fa de tant en tant, vaig poder completar el canvi. I vaig estrenar el joc de seguida.

Ha estat l'únic títol, llevat del tram final del primer The Last of Us, al que he jugat en aquesta consola durant 2025. Circumstàncies personals, i també que la segona part és considerablement més llarga que la primera, han fet que sigui així.

Tal com vaig fer amb l'entrada del primer joc, aquí no analitzaré les millores gràfiques o jugables que s'hagin produït respecte a la versió original de PS4, perquè no podria per manca d'experiència pròpia, però em consta que aquell joc ja era top del sistema en termes tècnics i el que he jugat jo és, com deia, un rentat de cara, més que un remake com era la primera part en PS5. A banda d'això, sé que s'hi afegeixen extres -com si es tractés d'una pel·lícula en format domèstic, amb audiocomentaris i coses així-, però també novetats jugables com les modalitats de supervivència i de tocar la guitarra lliurement, i la integració del Dual Sense.

Entrant ja en matèria, i tal com em va dir en el seu moment el company Salore, això no és una seqüela, sinó una segona part. Sembla que signifiquin el mateix, però hi ha un matís subtil, i és que, efectivament, The Last of Us Part II és, com més hi jugues més ho notes, la necessària segona meitat de la història que ens havien explicat uns anys abans.

Argumentalment, a la història han passat 4 anys i ara l'Ellie en té 18. Ja no és l'adolescent que necessita la protecció d'en Joel, i està més foguejada però també desil·lusionada, és clar. També està més fumut en Joel, i tots plegats a mesura que anem fent anys i ens passen coses. Però aquest cop en Joel adquireix un rol més secundari, i els protagonistes de la primera part estan distanciats per motius que se'ns expliquen en flashbacks.

En qualsevol cas, a The Last of Us Part II els personatges continuen mirant de sobreviure en aquest món post-apocalíptic, i s'organitzen en faccions amb interessos propis i enfrontats, cosa que ens porta a la trama principal de l'obra, que és la crua història d'una venjança. De fet, de dues venjances. 

En un moviment que m'he protegit prou de conèixer amb antelació, al preu d'estar diverses vegades al caire de la discussió amb la gent, i que suposo que en la seva primera versió també devia ser una sorpresa -si no heu jugat al joc, sisplau deixeu de llegir aquí, tot i que no faré spoilers argumentals-, The Last of Us Part II ens permet controlar un altre personatge, a més de l'Ellie: és l'Abby Anderson, una noia que pertany a la facció coneguda com a wolves, i que té un ric rerefons que el joc ens permet explorar convertint-la en coprotagonista, però no com a col·laboradora de l'Ellie, sinó amb la seva pròpia història que discorre en paral·lel.

Alternem les dues històries, però no de manera constant, cosa que trobo un encert perquè permet que les seguim amb prou atenció i ens les fem pròpies totes dues. Des del punt de vista jugable, l'Abby té més força física que l'Ellie, però unes habilitats diferents amb les armes, i unes febleses diferents.

A banda d'això, en tots dos casos parlarem amb personatges, farem incursions sigil·loses en territori enemic, ens enfrontarem a infectats de tota mena -i en alguns casos a autèntics monstres que ens costarà diversos intents derrotar- i explorarem uns realistes i bellíssims entorns urbans i salvatges dels Estats Units post-brot zombi.

És una història ben treballada, amb dos personatges que podem estimar perfectament, que seguim amb delit i que a mi m'ha fet continuar més estona de la que m'havia autoassignat, per responsabilitat, a les sessions de joc que he hagut de fer de matinada. Però ha valgut la pena. I el clímax de tot plegat és increïble.

Si bé en termes jugables, tal com vaig considerar al primer joc, no ens proposa res d'innovador, o almenys res que jo no hagués vist a la saga Resident Evil o als Tomb Raider moderns, la història de The Last of Us és de nivell cinematogràfic, té un guió excel·lent i uns cops d'efecte devastadors, a més d'unes escenes cinemàtiques d'altíssima qualitat, acompanyades de la subtil però preciosa banda sonora de Gustavo Santaolalla, i no m'estranya que se n'hagi fet una sèrie de televisió que, ara sí, em posaré a veure tan aviat com pugui. Perquè és del millor que he vist mai als videojocs, i puc dir que m'ha tocat profundament amb la seva dolorosa proposta.

 

 

M'he acabat el The Last of Us Part I!

Sembla, pel títol, que faci poc de la fita, però és que no fa gaire l'actualitat es va imposar i vaig parlar, a la secció d'anàlisi, d'un altre joc. Ja sabeu que m'agrada alternar les diferents seccions del blog i que intento espaiar dues entregues de la mateixa, però també puc fer aquesta petita trampa de repescar la secció M'he acabat, que al capdavall dedico als jocs que m'ha costat completar per un motiu o un altre.

En aquest cas no es tracta d'un videojoc excessivament llarg, però m'ha costat dedicar-li prou moments llargs, com es mereixia un títol de tanta importància dins del sector, i ara que per fi he arribat al seu final -bé, en realitat en fa unes quantes setmanes- en parlaré una mica aquí.  

The Last of Us Part I, un títol que no és el que tenia quan va néixer a la PlayStation 3, va sortir per a aquella consola l'any 2013 i el va desenvolupar Naughty Dog, un dels estudis adquirits per Sony per a la producció de jocs first-party. 

L'any següent va sortir el The Last of Us Remastered per a la PlayStation 4 i l'any 2022 arribaria, per a la cinquena consola de sobretaula de Sony, aquest remake que és el que he pogut gaudir jo. L'avantatge d'haver entrat tard a l'univers PlayStation és que alguns dels seus jocs més populars són rellançats amb més o menys canvis generació rere generació, i he arribat (o almenys tornat) a la marca en el millor moment per jugar a aquest joc en la seva versió més tècnicament polida. 

Al preu, això sí, de lluitar de manera incansable -i antipàtica per als altres- contra spoilers de tota mena, especialment des que es va popularitzar de nou amb la celebrada adaptació a sèrie d'imatge real i la consegüent entrada a les converses del públic no necessàriament interessat en els videojocs. Per part dels que sí que hi estan, a més, també havia d'esquivar converses sobre la seqüela del joc.

De fet, vaig aconseguir començar a jugar-hi sense ni tan sols saber de què anava, el joc. Ho considero digne d'un trofeu i tot.  

Però ara, per parlar d'ell, i si és que encara queda algú a qui li interessi i no hi hagi jugat mai, he d'avisar que en faré algun, d'spoiler, perquè he d'establir una premissa argumental i no puc fer-ho sense dir -última oportunitat per parar de llegir- que el The Last of Us ens situa en el context d'una catàstrofe causada per la difusió d'uns fongs que transformen els humans en una mena de zombis, tragèdia que té lloc als Estats Units l'any 2013, que serveix com a pròleg, però l'acció se situa 20 anys després, l'any 2033. No queda pas tant. Així, ho sentim relativament proper i els dissenyadors del joc no han d'especular amb la tecnologia d'aquest futur immediat, encara menys quan els esdeveniments han aturat l'evolució de la nostra civilització.

En aquest context, nosaltres controlem en Joel, un home madur i supervivent d'aquest apocalipsi que va per lliure i és el típic paio dur amb un passat tràgic, acostumat a fer de llop solitari. La trama, però, el duu a haver-se de fer càrrec d'una missió cabdal per al futur de la humanitat: ha de dur l'Ellie, una noia de 14 anys, a un punt en què una milícia anomenada Fireflies l'espera, i és que resulta que la noia és l'únic cas conegut d'immunitat a la infecció i, per tant, conté la clau per a una possible cura.

A partir d'aquí, la història del joc és la de la supervivència d'aquest parell de personatges que formen un inevitable lligam, cadascun amb els seus traumes, i tot plegat se'ns explica, juntament amb el propi viatge, a través de les escenes pràcticament cinematogràfiques que de tant en tant ens mostra aquest joc d'altíssims estàndards audiovisuals.

En termes de jugabilitat, The Last of Us és un videojoc d'acció en tercera persona en què ens podem moure per bellíssims i superrealistes escenaris amb una certa llibertat (tot i que no és, en absolut, un món obert), que personalment, i des de la meva limitada experiència videojoquística, compararia amb un Tomb Raider o un Resident Evil moderns. 

Tenim unes armes i una munició limitades, la possibilitat de millorar l'equip en determinats llocs, un sistema d'apuntat similar al de les sagues esmentades i una exploració i interacció amb l'entorn que s'hi assemblen.

També trobem objectes col·leccionables, alguns dels quals sense incidència en la història o els nostres coneixements, com uns còmics (a la imatge) que anem trobant, però també hi ha notes, cartes, documents i fins i tot manuals de supervivència que ens ajuden a contextualitzar la tremenda situació que vivim i, segons el cas, ens ensenyen tècniques de combat.

 

Com que en aquest joc portem dos personatges, encara que principalment hi controlarem en Joel, amb assistència puntual de l'Ellie en coses com esquitllar-se en algun espai petit i desbloquejar un camí, o enfilar-se a un punt alt amb l'ajuda d'en Joel i obrir alguna porta perquè ell hi pugui passar caminant, de vegades sí que la podem controlar a ella, i hi ha un moment de la història en què la duem sola durant una bona estona, cosa que és refrescant i trobo que tot un encert. 

El sigil juga un paper important en aquest títol, com d'altra banda era d'esperar per la mena de joc que és, i ens trobarem amb moments de força tensió, però tard o d'hora haurem de passar a l'acció i protagonitzarem un munt de tirotejos i fins i tot enfrontaments físics, i també ens farem un tip de morir de maneres d'allò més desagradables. 

Tot i així, potser és perquè el nivell de dificultat estàndard que vaig triar ho va provocar, en alguns moments he trobat a faltar algun ensurt més, perquè la tensió ambiental hi convidava i després ha resultat que no m'estava esperant cap dels infectats, alguns dels quals tan transformats que fan força por, si ens posem a la pell dels personatges.

Tot plegat fa que The Last of Us sigui un joc excel·lent en tots els sentits, si bé en alguns moments m'hauria agradat una mica més d'interacció, o potser alguna decisió que provoqués algun final diferent. De tota manera, insisteixo en els alts estàndards de producció que té, i és que també el guió està prou ben escrit com perquè es pugui gaudir del joc com un llargmetratge en què nosaltres agafem les regnes la major part del temps. 

És un relat que, pel que fa al gènere, és probable que estigui suat, però com a història ha aconseguit atrapar-me, a mi, que no soc gaire fan dels relats de zombis, i m'ha fet gaudir i també venir ganes de jugar a la segona part i veure'n la sèrie que deia al principi.

Un dels videojocs més populars de la darrera dècada al que, per fi, he pogut jugar, i per tant una espina que m'he pogut treure venint de molts anys d'Xbox.
 

Curiositats: Willy Wombat

Conscient que el nom que heu llegit pot sonar com el del millor xocolater, el videojoc que us porto avui està protagonitzat per un animal antropomòrfic, una idea molt poc utilitzada a la història d'aquest mitjà d'entreteniment, oi?

Però no us parlaré del videojoc en si, que no he provat, sinó d'una curiositat relacionada amb el seu desenvolupament i el d'un altre joc, que al capdavall és l'objectiu d'aquesta secció.

Willy Wombat és el títol d'acció i plataformes desenvolupat per Westone i distribuït per Hudson, dues empreses mítiques del sector, la primera com a responsable de la saga Wonder Boy i la segona dels Bomberman, els PC-Genjin / Bonk o els Adventure Island, que comparteixen origen amb el primer Wonder Boy, com ja deveu saber. 

La relació entre totes dues empreses es pot veure també en els ports a sistemes de Sega de jocs de la PC-Engine, com el Mega Bomberman o el Dungeon Explorer, però el 1997 Westone va desenvolupar, amb disseny de joc del mític Ryûichi Nishizawa i de personatges a càrrec de Susumu Matsushita aquest videojoc que volia aprofitar la moda de les mascotes bípedes amb aquest exclusiu de la Saturn.

 

És probable que llegint el que n'havia escrit fins ara haguéssiu pensat que es tractava del típic plataformes 2D, i a mi m'ha passat el mateix, però veient-lo en moviment queda clar que és una altra cosa. La càmera se situa al cel, és un joc de vista gairebé zenital, com en els Zelda clàssics de 8 i 16 bits, i curiosament podem moure l'esmentada càmera. 

El nostre protagonista, un wombat exgeneral d'una civilització totalitària que busca unes gemmes misterioses en una complicada història sobre la qual tampoc es troba gaire informació, explora unes ruïnes en un món post-apocalíptic tot lluitant i resolent trencaclosques.

Tampoc aprofundirem ara sobre el joc, que ja he dit que no he tocat, de fet no el coneixia fins fa poc, però hi ha un parell de curiositats que val la pena comentar, tractant-se d'aquesta secció. 

La primera és que és un exclusiu japonès de la 32 bits de Sega, la segona és que tot i això està doblat a l'anglès i la tercera i més important, pel seu impacte històric superior al que va tenir com a videojoc en si, és que l'any abans va sortir un videojoc de Naughty Dog que va haver de canviar-se el nom que tenien pensat els seus desenvolupadors perquè van descobrir que "Willy Wombat" ja estava agafat, i l'hi van canviar per "Crash Bandicoot". La resta és història.

Fonts: Sega Retro, TV Tropes

Anàlisi: Crash Bandicoot

La vida adulta, especialment quan s'ha format una família, obliga a replantejar-se les aficions, i en el cas dels amants dels videojocs és d'allò més evident que cal modificar hàbits. És per això que, pensant en l'aprofitament màxim del poc temps lliure que tinc, en els darrers anys he abraçat coses de les quals abans renegava.

Remakes, remasters, ports, recopilatoris i fins i tot emulació han passat a formar part de la meva vida videojoquística d'una manera clara. L'anàlisi d'avui té a veure amb un clàssic de PlayStation que en realitat tinc (sense tocar, malgrat que fa anys que el vaig adquirir) en el seu format original, però al qual he acabat jugant a la Switch, al Crash Bandicoot N. Sane Trilogy, per la comoditat intrínseca a la portabilitat, ja que els meus principals moments de temps lliure es produeixen quan viatjo de casa a la feina i de la feina a casa.

Explico tot això perquè el joc que analitzo avui és el clàssic Crash Bandicoot, sí, però no la versió original que Naughty Dog va fer el 1996 per a la PlayStation, l'èxit del qual va fer que es considerés que el protagonista del joc era pràcticament la mascota de Sony, així com Nintendo tenia en Mario i Sega en Sonic, sinó la versió remasteritzada -amb gràfics adaptats als temps actuals-, que suposa, també, el debut dels primers tres títols de la saga en consoles no de Sony, atès que a més de la PS4, la trilogia ha sortit en Switch i Xbox One.

En fi, més enllà de l'apartat gràfic, la versió modernitzada inclou algunes diferències respecte de l'original, la més visible de les quals la possibilitat de controlar la Coco (germana d'en Crash) per jugar a qualsevol nivell del joc, excepte els combats contra els bosses, mentre que originalment era un personatge controlable només a la tercera entrega i en nivells específics, a més d'haver debutat com a personatge no jugable al segon joc.

També s'ha afegit la modalitat contra rellotge (el mateix passa amb el segon joc de la trilogia, però el tercer ja la tenia originalment), la pantalla inicialment descartada Stormy Ascent i múltiples canvis, més petits o més grans, pel que fa a disseny dels menús, sistema de desar les partides, tocs que calen per derrotar un enemic, quantitat de caixes destructibles i moltes coses més.

Pel que fa al joc en si, hi controlem un bàndicut antropomòrfic que sorgeix d'un experiment fallit del científic boig Neo Cortex i el seu assistent, el doctor Nitrus Brio, que pretenien que liderés un exèrcit d'animals amb poders. Resulta que s'escapa i emprèn la missió de rescatar la Tawna, una altra bàndicut amb qui experimentaven.

Ho fa tot travessant pantalles inspirades en civilitzacions antigues d'estil sud-americà, i que tanmateix recorden -o almenys a mi- la saga Donkey Kong Country, que no m'estranyaria que fos una de les influències del joc, tot i que també veurem escenaris d'estil industrial. Val a dir, però, que no li aniria malament més diversitat en aquest apartat.

Si no s'hi ha jugat gaire, com era el meu cas fins ara, es pot tenir la idea preconcebuda que el Crash Bandicoot era una mala imitació del Super Mario 64, atès que gràfics a banda -en la versió original de 32 bits, és clar- no ens podíem moure lliurement per la pantalla, i a més vèiem el protagonista sempre des del darrere.

Doncs bé, encara que d'adolescent hi havia jugat una mica a la PlayStation d'un cosí meu, ha estat una sorpresa (re)descobrir que no totes les pantalles tenen aquesta perspectiva, sinó que també n'hi ha en què veiem en Crash en un desenvolupament lateral en 2D, o de cara (cosa que ens indica que haurem de córrer davant d'una bola gegant al més pur estil Indiana Jones), i també n'hi ha que van canviant de perspectiva.

En aquestes pantalles, que en començar el joc semblen senzilles però que van incrementant la dificultat i al final ens arriben a fer desesperar per la precisió física i temporal que requereixen alguns salts -i hi gastarem un munt de vides, per moltes que n'arribem a acumular-, també tenim col·leccionables en forma de caixes de fruits Wumpa (cada 100 peces rebem una vida extra), d'altres que ens fan saltar més amunt, unes terceres contenen màscares Aku Aku (tenir-ne una ens permet rebre un toc sense morir, dues amplien aquest marge a dos cops i la tercera ens dona invencibilitat temporal), també n'hi ha d'explosives i, per acabar, algunes no contenen res.

Destruir totes les caixes d'una pantalla fa que se'ns concedeixi una gemma, i és el principal motiu pel qual repetirem pantalles, tant perquè el primer cop no ho hem trobat tot com perquè, en molts casos, cal obtenir abans unes gemmes especials per desbloquejar camins que ens portaran a racons secrets amb caixes que no hauríem pogut trobar de cap altra manera.

També hi ha les pantalles de bonus, a les quals accedim en reunir tres icones de la cara de la Tawna o del doctor Nitrus Brio i que contenen caixes que també hem de destruir. Per sort, si hi morim ens hi tornen a deixar entrar les vegades que calgui, i si les completem ens n'endurem, segurament, algunes vides extra.

Així, el Crash Bandicoot és un títol força rejugable, no tant en si mateix com pel que fa a cadascuna de les pantalles. Obtenir totes les gemmes no és fàcil (les especials, sobretot, perquè requereixen acabar nivells especialment difícils agafant-ho tot i sense morir ni un cop), però ens proporcionarà el final autèntic del joc, que no veurem si ens limitem a passar-nos-el i vèncer el doctor Neo Cortex sense haver-ho reunit tot. I, per a aquells que tenen més paciència i temps lliure, també hi ha les relíquies egípcies que s'obtenen superant les pantalles contra rellotge, cosa de la qual vaig desistir aviat perquè no tinc tant de temps lliure ni habilitat, i sí una enorme llista de jocs que m'esperen.

Jo m'he limitat a aconseguir tota la resta i he de dir que m'ho he passat molt més bé que no em pensava. És un joc divertit, amb un humor d'estil dibuixos animats, estimulant i prou difícil com perquè duri més del que sembla en un primer moment. Jugar-hi a la Switch ha estat un encert, tot i que gràficament no està tan treballat i està a una resolució clarament inferior a les versions d'Xbox One i PlayStation 4, una mancança que en portàtil no es nota tant ni afecta al grau de diversió, tot s'ha de dir. En fi, potser algun dia jugo a l'original de "Play", però de moment estic content d'haver acabat aquest clàssic dels 90 tal com ho he fet.