Anàlisi: Pac-Man World Re-Pac

He estat esperant aconseguir l'últim trofeu de PlayStation que em falta d'aquest joc -i el consegüent trofeu de platí- per considerar-lo acabat del tot i parlar-ne al blog, i continuo tenint l'encaparrament d'obtenir-lo, però el cert és que el videojoc en si ja fa temps que me'l vaig acabar, hi vaig fer tot el que s'hi podia fer i he decidit que, platí pendent a banda, tocava parlar-ne al blog.

Es tracta del Pac-Man World Re-Pac, un remake de 2022 signat per Now Production del joc que va sortir per a la primera PlayStation el 1999 (amb versió per a la Game Boy Advance el 2004), i que malgrat la meva combativitat amb els remakes, com que en aquest cas em beneficiava perquè no vaig tenir l'original, vaig comprar en versió PlayStation 5.

He d'avisar que no tinc presents les diferències que hi pugui haver respecte a la versió original, tot i que sembla força fidel, i també del fet que no soc cap expert en el llegendari personatge i el seu univers, ni en termes d'habilitats ni en coneixements del seu lore. Tot i així, m'agrada i he provat alguns jocs de la seva extensíssima saga, i em cridava molt l'atenció poder jugar al seu plataformes 3D, tot i que desenvolupat sobretot en un entorn limitat i lluny de la llibertat de moviments que trobem en un Super Mario 64 o un Banjo-Kazooie. 

En fi, després d'una escena animada en què veiem que els malvats fantasmes segresten la família i els amics del protagonista, amb l'agreujant que ho fan durant la festa del seu aniversari, haurem de rescatar-los recorrent diversos mons temàtics dividits en quatre pantalles cadascun (tres de normals i un combat amb l'enemic final d'aquella zona) abans del combat final contra en Toc-Man, una mena de Pac-Man robòtic gegant que és l'enemic recurrent d'aquesta trilogia de Pac-Man World de la qual, de moment, s'han fet remakes de les dues primers parts.

A cada pantalla anirem agafant boletes (que podem disparar als enemics), derrotant fantasmes i altres enemics saltant-los a sobre amb un cop de cul, prement botons per provocar efectes als escenaris, aconseguint les clàssiques fruites que van debutar al primer joc de la saga, de 1980, les lletres que formen el nom "PACMAN" escampades i amagades per l'escenari, també el símbol del Galaxian per accedir a uns laberints de disposició similar als clàssics però amb gràfics moderns i ambientacions variades, i aprofitant l'avantatge de transformacions com la que ens transforma en plom (i ens permet caminar sota l'aigua en comptes de surar) o la que ens converteix en una versió gegant del Pac-Man clàssic (és a dir, sense extremitats) i menjar-nos els fantasmes durant un temps limitat. 

Tot això, excepte arribar al final de la pantalla, és opcional, però si ho fem anirem a una pantalla de bonificació on podem aconseguir més punts i més vides, i també aconseguirem més fitxes per al joc d'escurabutxaques on, si afinem el timing, podrem sumar més vides i punts. A banda de satisfer el completisme que patim cadascú de nosaltres, és clar.

És un joc generós amb l'acumulació de vides, i els reptes que ens suposen les pantalles no són gaire difícils, tot i que de vegades ens caldran alguns intents per resoldre trencaclosques o superar algun punt plataformer més punyeter, i si anem a buscar tot el que es pot aconseguir, el completisme que deia al paràgraf anterior, encara més.

Els combats contra els enemics de final de zona són diferents, divertits i inventius, i no especialment difícils. La varietat i el trencament respecte a l'estructura habitual de les pantalles el trobem també en algunes pantalles que proposen un canvi de jugabilitat important, com ara una cursa de cotxes o un shoot'em up, quelcom que arrenca un somriure la primera vegada que ho veiem.

A banda d'això, Pac-Man World Re-Pac també ens proposa jugar, directament des de l'espai que serveix de hub ,als laberints d'estil clàssic que deia, i al Pac-Man original de 1980 emulat a través d'una recreativa que trobem a la platja que és la zona inicial d'aquest espai que connecta amb les diferents zones, un joc extra que està lligat a aquest últim trofeu que se'm resisteix.

En definitiva, un videojoc no gaire llarg, però que ens pot donar moltes hores d'entreteniment si volem fer-ho tot i aprofitar tot el que ens proposa, i que des del meu limitat coneixement de l'univers Pac-Man penso que és una gran reinterpretació del seu imaginari, de manera que jugaré amb ganes també a la segona part, que encara he de comprar.
 

Anàlisi: The Last of Us Part II Remastered

Fa uns mesos vaig acabar, després d'haver-hi jugat de manera intermitent, el The Last of Us Part I, l'enèsima versió del clàssic modern, per a PlayStation 5, i tot i que era una història que es podria haver deixat com estava, amb l'avantatge dels anys ja sabia que hi havia una continuació, i em vaig proposar no trigar gaire en començar-la i, aquest cop, jugar-hi amb més continuïtat.

M'he proposat això amb altres sagues i després no ho he complert, com m'ha passat amb Ori and the Will of the Wisps i Shadow of the Tomb Raider, per posar dos exemples pels quals em fustigo sovint, però amb les aventures de l'Ellie i en Joel he estat més responsable, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

The Last of Us Part II Remastered, de Naughty Dog, és, com diu el nom, una remasterització del joc que va sortir el 2020 per a la PlayStation 4, i que jo havia comprat feia un parell d'anys en una oferta d'aquelles brutals, però que per sort no havia desprecintat, de manera que quan va sortir aquest rentat de cara per a la següent consola el vaig posar a la venda -soc nou a PlayStation, però ara ja he après la lliçó i amb els jocs dels seus estudis esperaré sempre la inevitable versió PS5- i, quan per fi me'l vaig treure de sobre i la versió definitiva, que havia sortit el 2024, va entrar en una rebaixa oficial de les que Sony fa de tant en tant, vaig poder completar el canvi. I vaig estrenar el joc de seguida.

Ha estat l'únic títol, llevat del tram final del primer The Last of Us, al que he jugat en aquesta consola durant 2025. Circumstàncies personals, i també que la segona part és considerablement més llarga que la primera, han fet que sigui així.

Tal com vaig fer amb l'entrada del primer joc, aquí no analitzaré les millores gràfiques o jugables que s'hagin produït respecte a la versió original de PS4, perquè no podria per manca d'experiència pròpia, però em consta que aquell joc ja era top del sistema en termes tècnics i el que he jugat jo és, com deia, un rentat de cara, més que un remake com era la primera part en PS5. A banda d'això, sé que s'hi afegeixen extres -com si es tractés d'una pel·lícula en format domèstic, amb audiocomentaris i coses així-, però també novetats jugables com les modalitats de supervivència i de tocar la guitarra lliurement, i la integració del Dual Sense.

Entrant ja en matèria, i tal com em va dir en el seu moment el company Salore, això no és una seqüela, sinó una segona part. Sembla que signifiquin el mateix, però hi ha un matís subtil, i és que, efectivament, The Last of Us Part II és, com més hi jugues més ho notes, la necessària segona meitat de la història que ens havien explicat uns anys abans.

Argumentalment, a la història han passat 4 anys i ara l'Ellie en té 18. Ja no és l'adolescent que necessita la protecció d'en Joel, i està més foguejada però també desil·lusionada, és clar. També està més fumut en Joel, i tots plegats a mesura que anem fent anys i ens passen coses. Però aquest cop en Joel adquireix un rol més secundari, i els protagonistes de la primera part estan distanciats per motius que se'ns expliquen en flashbacks.

En qualsevol cas, a The Last of Us Part II els personatges continuen mirant de sobreviure en aquest món post-apocalíptic, i s'organitzen en faccions amb interessos propis i enfrontats, cosa que ens porta a la trama principal de l'obra, que és la crua història d'una venjança. De fet, de dues venjances. 

En un moviment que m'he protegit prou de conèixer amb antelació, al preu d'estar diverses vegades al caire de la discussió amb la gent, i que suposo que en la seva primera versió també devia ser una sorpresa -si no heu jugat al joc, sisplau deixeu de llegir aquí, tot i que no faré spoilers argumentals-, The Last of Us Part II ens permet controlar un altre personatge, a més de l'Ellie: és l'Abby Anderson, una noia que pertany a la facció coneguda com a wolves, i que té un ric rerefons que el joc ens permet explorar convertint-la en coprotagonista, però no com a col·laboradora de l'Ellie, sinó amb la seva pròpia història que discorre en paral·lel.

Alternem les dues històries, però no de manera constant, cosa que trobo un encert perquè permet que les seguim amb prou atenció i ens les fem pròpies totes dues. Des del punt de vista jugable, l'Abby té més força física que l'Ellie, però unes habilitats diferents amb les armes, i unes febleses diferents.

A banda d'això, en tots dos casos parlarem amb personatges, farem incursions sigil·loses en territori enemic, ens enfrontarem a infectats de tota mena -i en alguns casos a autèntics monstres que ens costarà diversos intents derrotar- i explorarem uns realistes i bellíssims entorns urbans i salvatges dels Estats Units post-brot zombi.

És una història ben treballada, amb dos personatges que podem estimar perfectament, que seguim amb delit i que a mi m'ha fet continuar més estona de la que m'havia autoassignat, per responsabilitat, a les sessions de joc que he hagut de fer de matinada. Però ha valgut la pena. I el clímax de tot plegat és increïble.

Si bé en termes jugables, tal com vaig considerar al primer joc, no ens proposa res d'innovador, o almenys res que jo no hagués vist a la saga Resident Evil o als Tomb Raider moderns, la història de The Last of Us és de nivell cinematogràfic, té un guió excel·lent i uns cops d'efecte devastadors, a més d'unes escenes cinemàtiques d'altíssima qualitat, acompanyades de la subtil però preciosa banda sonora de Gustavo Santaolalla, i no m'estranya que se n'hagi fet una sèrie de televisió que, ara sí, em posaré a veure tan aviat com pugui. Perquè és del millor que he vist mai als videojocs, i puc dir que m'ha tocat profundament amb la seva dolorosa proposta.

 

 

M'he acabat el The Last of Us Part I!

Sembla, pel títol, que faci poc de la fita, però és que no fa gaire l'actualitat es va imposar i vaig parlar, a la secció d'anàlisi, d'un altre joc. Ja sabeu que m'agrada alternar les diferents seccions del blog i que intento espaiar dues entregues de la mateixa, però també puc fer aquesta petita trampa de repescar la secció M'he acabat, que al capdavall dedico als jocs que m'ha costat completar per un motiu o un altre.

En aquest cas no es tracta d'un videojoc excessivament llarg, però m'ha costat dedicar-li prou moments llargs, com es mereixia un títol de tanta importància dins del sector, i ara que per fi he arribat al seu final -bé, en realitat en fa unes quantes setmanes- en parlaré una mica aquí.  

The Last of Us Part I, un títol que no és el que tenia quan va néixer a la PlayStation 3, va sortir per a aquella consola l'any 2013 i el va desenvolupar Naughty Dog, un dels estudis adquirits per Sony per a la producció de jocs first-party. 

L'any següent va sortir el The Last of Us Remastered per a la PlayStation 4 i l'any 2022 arribaria, per a la cinquena consola de sobretaula de Sony, aquest remake que és el que he pogut gaudir jo. L'avantatge d'haver entrat tard a l'univers PlayStation és que alguns dels seus jocs més populars són rellançats amb més o menys canvis generació rere generació, i he arribat (o almenys tornat) a la marca en el millor moment per jugar a aquest joc en la seva versió més tècnicament polida. 

Al preu, això sí, de lluitar de manera incansable -i antipàtica per als altres- contra spoilers de tota mena, especialment des que es va popularitzar de nou amb la celebrada adaptació a sèrie d'imatge real i la consegüent entrada a les converses del públic no necessàriament interessat en els videojocs. Per part dels que sí que hi estan, a més, també havia d'esquivar converses sobre la seqüela del joc.

De fet, vaig aconseguir començar a jugar-hi sense ni tan sols saber de què anava, el joc. Ho considero digne d'un trofeu i tot.  

Però ara, per parlar d'ell, i si és que encara queda algú a qui li interessi i no hi hagi jugat mai, he d'avisar que en faré algun, d'spoiler, perquè he d'establir una premissa argumental i no puc fer-ho sense dir -última oportunitat per parar de llegir- que el The Last of Us ens situa en el context d'una catàstrofe causada per la difusió d'uns fongs que transformen els humans en una mena de zombis, tragèdia que té lloc als Estats Units l'any 2013, que serveix com a pròleg, però l'acció se situa 20 anys després, l'any 2033. No queda pas tant. Així, ho sentim relativament proper i els dissenyadors del joc no han d'especular amb la tecnologia d'aquest futur immediat, encara menys quan els esdeveniments han aturat l'evolució de la nostra civilització.

En aquest context, nosaltres controlem en Joel, un home madur i supervivent d'aquest apocalipsi que va per lliure i és el típic paio dur amb un passat tràgic, acostumat a fer de llop solitari. La trama, però, el duu a haver-se de fer càrrec d'una missió cabdal per al futur de la humanitat: ha de dur l'Ellie, una noia de 14 anys, a un punt en què una milícia anomenada Fireflies l'espera, i és que resulta que la noia és l'únic cas conegut d'immunitat a la infecció i, per tant, conté la clau per a una possible cura.

A partir d'aquí, la història del joc és la de la supervivència d'aquest parell de personatges que formen un inevitable lligam, cadascun amb els seus traumes, i tot plegat se'ns explica, juntament amb el propi viatge, a través de les escenes pràcticament cinematogràfiques que de tant en tant ens mostra aquest joc d'altíssims estàndards audiovisuals.

En termes de jugabilitat, The Last of Us és un videojoc d'acció en tercera persona en què ens podem moure per bellíssims i superrealistes escenaris amb una certa llibertat (tot i que no és, en absolut, un món obert), que personalment, i des de la meva limitada experiència videojoquística, compararia amb un Tomb Raider o un Resident Evil moderns. 

Tenim unes armes i una munició limitades, la possibilitat de millorar l'equip en determinats llocs, un sistema d'apuntat similar al de les sagues esmentades i una exploració i interacció amb l'entorn que s'hi assemblen.

També trobem objectes col·leccionables, alguns dels quals sense incidència en la història o els nostres coneixements, com uns còmics (a la imatge) que anem trobant, però també hi ha notes, cartes, documents i fins i tot manuals de supervivència que ens ajuden a contextualitzar la tremenda situació que vivim i, segons el cas, ens ensenyen tècniques de combat.

 

Com que en aquest joc portem dos personatges, encara que principalment hi controlarem en Joel, amb assistència puntual de l'Ellie en coses com esquitllar-se en algun espai petit i desbloquejar un camí, o enfilar-se a un punt alt amb l'ajuda d'en Joel i obrir alguna porta perquè ell hi pugui passar caminant, de vegades sí que la podem controlar a ella, i hi ha un moment de la història en què la duem sola durant una bona estona, cosa que és refrescant i trobo que tot un encert. 

El sigil juga un paper important en aquest títol, com d'altra banda era d'esperar per la mena de joc que és, i ens trobarem amb moments de força tensió, però tard o d'hora haurem de passar a l'acció i protagonitzarem un munt de tirotejos i fins i tot enfrontaments físics, i també ens farem un tip de morir de maneres d'allò més desagradables. 

Tot i així, potser és perquè el nivell de dificultat estàndard que vaig triar ho va provocar, en alguns moments he trobat a faltar algun ensurt més, perquè la tensió ambiental hi convidava i després ha resultat que no m'estava esperant cap dels infectats, alguns dels quals tan transformats que fan força por, si ens posem a la pell dels personatges.

Tot plegat fa que The Last of Us sigui un joc excel·lent en tots els sentits, si bé en alguns moments m'hauria agradat una mica més d'interacció, o potser alguna decisió que provoqués algun final diferent. De tota manera, insisteixo en els alts estàndards de producció que té, i és que també el guió està prou ben escrit com perquè es pugui gaudir del joc com un llargmetratge en què nosaltres agafem les regnes la major part del temps. 

És un relat que, pel que fa al gènere, és probable que estigui suat, però com a història ha aconseguit atrapar-me, a mi, que no soc gaire fan dels relats de zombis, i m'ha fet gaudir i també venir ganes de jugar a la segona part i veure'n la sèrie que deia al principi.

Un dels videojocs més populars de la darrera dècada al que, per fi, he pogut jugar, i per tant una espina que m'he pogut treure venint de molts anys d'Xbox.
 

M'he acabat el Marvel's Spider-Man!

Com que no jugo tant com m'agradaria, no és que m'acabi gaires jocs al llarg de l'any, i això vol dir que tampoc no publico tantes anàlisis com es podria esperar. També és cert que el blog té diverses seccions i, de tota manera, com que m'agrada que hi hagi diversitat, no desitjo que surtin anàlisis amb excessiva freqüència, però ara tinc una petitíssima acumulació de videojocs completats i aprofito per fer una mena de "trampa" que, en realitat, no ho és: rescato la subsecció M'he acabat i, així, quan d'aquí a poc publiqui una altra anàlisi de les estàndard, haurà passat prou temps des de l'última del mateix tipus.

Quan encapçalo les entrades amb un "M'he acabat", fet de tota manera esporàdic, faig anàlisis de jocs que m'han ocupat molt de temps, que m'ha costat acabar per dificultat o per temps, com el títol d'avui, un d'aquells que m'han acompanyat durant mesos, de fet més d'un any, en part per la meva dispersió, en part per la seva durada intrínseca (molt més del que diu la famosa pàgina How Long To Beat, que veig que està basada en jugadors professionals, perquè a mi se'm duplica l'extensió), i en part perquè, per circumstàncies familiars pròpies de l'etapa que estic vivint, les ocasions de jugar a consoles de sobretaula escassegen, cosa que ho agreuja tot plegat.

Si bé a l'anterior generació de consoles vaig decidir quedar-me a Xbox i comprar-me una Xbox One, de la qual estic molt content i encara espero trobar temps per jugar a molts jocs que hi tinc pendents, en aquesta última he fet el salt a la competència, atès que la PlayStation 5 em permet jugar tant als seus jocs com als de la PS4, que no vaig tenir, i n'hi havia alguns que em feien especial il·lusió i que només podia trobar a Sony. 

Un d'ells era el Marvel's Spider-Man, de 2018, que tenim a la PS5 en versió remasteritzada des de 2020, i que s'incloïa en forma de codi per descarregar-ne l'edició digital dins de l'Spider-Man: Miles Morales, un joc al que ja jugaré més endavant i comentaré quan toqui.

Però el protagonitzat per en Peter Parker ha satisfet les meves expectatives i ha estat més o menys com m'imaginava: un títol d'acció en tercera persona amb una estructura i un sistema de combat molt similars als de la celebrada saga Batman: Arkham, tot i que en aquest cas la desenvolupadora responsable és Insomniac Games en comptes de Rocksteady, i evidentment hi ha diferències tant d'habilitats com de mitjans de desplaçament, caràcter i ambientació entre aquests dos superherois que, per cert, estan entre els meus preferits.

Un dels trets més característics d'aquest joc és precisament el desplaçament, que es pot fer a peu, corrent o, sobretot, en teranyina, que ens permet avançar a gran velocitat i aviat li agafem el truc, tot i que va bé practicar una mica abans de posar-nos valents. El que ens passaria si a la vida real ens piqués una aranya radioactiva i ens proporcionés els mateixos poders que a en Pete o, segons la versió de la història, si haguéssim de complementar aquests poders amb la creació d'un sistema de llançament de teranyines artificials. Però sí, també podem viatjar en metro.

Les teranyines també ens serveixen per atacar enemics i agafar objectes de l'entorn per llançar-los a aquests enemics, i tenen variants amb diferents poders que anirem desbloquejant a mesura que avança el joc.

Abans de continuar amb les característiques jugables, pel que fa a la història tenim una trama principal que comença amb un Spider-Man que ja fa un temps que exerceix com a tal, per tant no es tracta d'una història d'orígens, i ha de fer front a diverses amenaces d'abast considerable que tenen lloc alhora en una recreació espectacularment fidel de la ciutat de Nova York, tot plegat intentant fer equilibris entre la "feina" i la vida personal. 

A través de nombroses escenes animades de nivell gairebé cinematogràfic coneixerem els detalls de la història i les subtrames, i s'avançarà en la caracterització dels personatges, els seus rerefons i les seves motivacions. Hi veiem enemics emblemàtics de l'Spider-Man, però com que en té tants, se'n deixen uns quants a la recambra per a la seqüela, que va sortir el 2023, i que també suposo que jugaré i analitzaré algun dia.

Tant en els combats de les històries principals com en les activitats secundàries que ens anirem trobant pel mapa mentre ens desplacem d'un punt a l'altre o, senzillament, passegem per la ciutat a cop de teranyina, el sistema de lluita és complex, però es va aprenent a poc a poc -i, si no, al menú de pausa podem repassar els inputs- i es va enriquint a mesura que desbloquegem habilitats i armes. 

En el meu cas, tal com em passa amb els jocs d'en Batman que esmentava més amunt, això acaba implicant un repertori limitat de moviments en els quals confio, però m'ha sorprès la varietat que havia adquirit amb el joc més avançat, perquè al capdavall és qüestió d'acostumar-s'hi i jugar-hi amb certa continuïtat.

És molt satisfactori enfrontar-se als enemics fent servir diferents recursos de combat i aprenent quines coses funcionen millor amb cada tipus de rival, perquè a banda dels que ens volen clavar mastegots n'hi ha que disparen armes de foc (fins i tot bazuques), i d'altres tenen porres elèctriques, escuts, motxilles reactores o una contundència física que ens complica els combos.

El completíssim mapa del joc ens indica, sobre un mapa de Manhattan, els punts d'interès disponibles en un moment determinat i que van des de les missions principals fins a col·leccionables (motxilles amb objectes personals del protagonista, fotografies de llocs emblemàtics de Nova York per fer...), incloent-hi missions secundàries, bases de faccions enemigues per conquerir o desafiaments de diferents habilitats. 

Totes aquestes coses ens permeten augmentar l'experiència o bé aconseguir tokens, cap de les dues coses imprescindibles per completar la història i gaudir-ne, però quan el joc ens mostra el percentatge de compleció de diverses tasques és molt temptador intentar obtenir-lo, i a més té premi, més enllà dels trofeus de PlayStation.

Especialment perquè és imprescindible per desbloquejar tots els vestits de l'Spider-Man, que representen un munt d'etapes, moments i versions de la seva dilatada història, una gran picada d'ullet als seus fans més acèrrims.

Tot i que en alguns casos són aspectes purament cosmètics, i n'hi ha de molt bons, en la majoria hi trobem poders associats i exclusius que poden ser útils segons el moment. Per exemple, tenim el que en Tony Stark va donar-li a la saga Civil War, i que desplega unes potes d'aranya metàl·liques temporalment, molt avantatjós a l'hora d'enfrontar-nos a grans nombres d'enemics, cosa molt habitual tant en crims dels que ens trobem pels carrers de manera aleatòria com en els nombrosos desafiaments de combat que farem i que són frenètics per la diferència numèrica entre aquests petits exèrcits i nosaltres, que som un.

Durant les missions i alguns combats importants també tindrem quick time events, en els quals haurem de prémer el botó que se'ns indica en pantalla en el moment adequat si no volem fracassar i haver de repetir, un sistema que trobo que està ben implementat per remarcar la importància d'aquests esdeveniments prou esporàdics com perquè no es pugui dir honestament que se n'abusa.

L'acció és un element molt important del joc, però també hi ha escenes de sigil i, en menor mesura, d'exploració. En aquestes últimes podrem controlar en Peter amb roba de carrer i de vegades, fins i tot, la Mary Jane, amb la qual tot i que en aquesta història n'és l'exparella, mantenen una bona relació i col·laboren, cadascú amb les seves capacitats, a l'hora de combatre les amenaces a què la ciutat s'enfronta.

Un videojoc excel·lent, molt rodó sobretot si es van alternant les missions principals i tota la resta per evitar que es faci massa feixuc, amb uns gràfics i un so d'altíssim nivell, i un bon guió que ens implica en la història, perfectament complementat amb uns DLC que valen la pena -inclosos en aquesta edició- i que prepara el terreny per a l'esmentat Miles Morales, que al seu torn és un esglaó cap al més monumental Spider-Man 2. 

Personalment m'ha suposat una setantena llarga d'hores, i l'he anat arrossegant durant més d'un any, però des que m'hi vaig posar seriosament, tot i que encara em faltava força per acabar-ho tot, m'ho he passat d'allò més bé.

 

Repàs videojoquístic de 2023

Un cop més, segueixo la tradició de dedicar l'última entrada de desembre del blog a fer un balanç personal de l'any pel que fa a tot allò relacionat amb aquesta afició nostra tan estimada. 

Abans de fer-ho, m'he mirat l'entrada equivalent de l'any passat i m'adono que més o menys he de dir les mateixes coses, tot i que s'han de matisar i tampoc es pot dir que no hi hagi absolutament cap novetat per explicar. 

L'any passat ja m'havia lamentat de la disminució, causada pel naixement d'un segon fill, del meu ja reduït temps lliure, amb l'agreujant que el poc que tinc el vull dedicar a diverses aficions, encara que els videojocs en siguin la principal.

Aquest 2023, però, el nen ja no és un nadó que es passa el dia dormint, de fet és força mal dormidor a les nits, cosa que dificulta que em quedi llevat fins tard o em llevi molt aviat per poder tenir una mica de temps per a les meves coses, i hi ha hagut canvis en les dinàmiques familiars que han fet que encara hagi retallat més temps d'oci a la segona meitat de l'any. 

Per tot plegat, en el que esperava que seria l'any de la substitució de la Xbox One per la PlayStation 5 com a consola principal de sobretaula... ha resultat que he jugat poquíssim a totes dues, com exemplifica la imatge, que és la de l'estat habitual del DualSense. Sí que el toco, si he de dir la veritat, però sobretot per fer anar l'aplicació d'Apple TV amb la qual mirem sèries.

Enguany  només he completat 10 videojocs, com l'any passat. En podrien haver estat un parell més, perquè també hi ha molts jocs que no tenen final, o els he tastat i prou, o són arcade i no els he volgut comptar perquè a còpia de crèdits qualsevol se'ls passa -hi ha gent que els compta igualment, i ho respecto-, o són molt llargs i encara no n'he vist el final, cas del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom. Ara bé, si mirem la llista d'aquests 10, n'hi ha algun que ja estava començat de l'any passat, i alguns que són força curts, de manera que en el fons he jugat força menys que l'any passat, cosa que també noto sense necessitat d'analitzar la situació.
 

• Streets of Rage 2 (Mega Drive) - via Nintendo Switch Online, cooperatiu amb el company Javi de Retroscroll
• Live a Live (Switch)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge (Xbox One)
• Florence (Switch)
• The Red Strings Club (Switch)
• Shantae: Half-Genie Hero (Switch)
• Astro's Playroom (Playstation 5)
• Kuru Kuru Kururin (Game Boy Advance) - via Nintendo Switch Online
• Mickey's Dangerous Chase (Game Boy)
• Colored Effects (Switch)

La Switch és la que m'ha salvat força, com és habitual, però perquè la seva portabilitat m'ofereix ocasions en els trajectes a i des de la feina, els dies que treballo de manera presencial. Val més això que res, suposo.

Per cert, aquest cop he decidit no fer el clàssic vídeo amb un muntatge dels videojocs que he tocat durant l'any. Em sap greu, però em robava molt de temps que ja no tinc, i perquè acabin tenint menys de 30 visites a YouTube no em val gens la pena la relació entre la inversió de temps i l'interès de la gent. I ho entenc, perquè per molt que intenti resumir són vídeos llarguets i tothom té coses més importants i entretingudes per fer, mirar, escoltar o planificar.

Aquesta disminució del temps lliure no és un descobriment d'ara, n'he estat conscient tot l'any, però m'he fet jo solet més gran l'angoixa de no poder dedicar temps als videojocs en trobar força oportunitats de títols retro que tenia a la llista -i d'altres que no, però això de seguir gent a Twitter (ara X) i escoltar podcasts genera noves necessitats-, alguns dels quals a la imatge.

Se sumen, és clar, als videojocs nous, als no tan nous però que desitjava de PS4 i PS5, i a una mini que s'ha afegit enguany a la col·lecció, l'A500 Mini, que només he tocat per provar-la i fer-ne un vídeo. No hi he jugat cap vegada, malauradament.

Potser recuperaré aquest tema a la primera entrada de 2024, la dels reptes per a aquell període, però no vull acabar el repàs de 2023 amb una nota negativa, sinó que ara parlaré de les coses bones.

La millor: que després de tres anys i mig des de la darrera edició s'ha celebrat, per fi, una nova edició de RetroBarcelona, i a més de la il·lusió que em fa l'esdeveniment en si, sobretot he pogut tornar a coincidir en persona amb bona part de l'equip de Retroscroll, en compartir-hi estand, i això era una cosa que crec que a tots ens venia molt de gust. Esperem que hi hagi, ara sí, edicions anuals una altra vegada.

També he de dir que, tot i que he jugat menys, no he tingut la sensació d'haver perdut el temps amb res, m'ho he passat bé i tinc ganes de jugar, aquestes mai s'acaben, encara que de vegades l'estat anímic pot fer que ni tan sols les rares ocasions que tenim de jugar les aprofitem. Les circumstàncies vitals de cadascú ja les tenen, aquestes coses. Però no, les ganes de moment no m'han marxat.

Tampoc les de tirar endavant aquest blog, que ha continuat creixent a X, on ara mateix roça els 500 seguidors -és poc, però en aquest àmbit i en català no està gens malament-, i on mantinc certa regularitat a Instagram, amb vídeos ocasionals a TikTok. A més de les entrades escrites setmanals aquí, és clar.

Així doncs, un any no desastrós en absolut, però sí més fluix. Ara bé, que consti que no és per voluntat pròpia. Intentaré encarar 2024 amb optimisme i pensar que l'última entrada de l'any vinent podré explicar coses més alegres.

Reflexions: el FOMO

Torno a venir amb una reflexió de les meves, temes que en realitat estan interrelacionats i amb què de vegades repeteixo algunes idees de manera inevitable. Si em coneixeu, sigui d'on sigui, ja us deu haver quedat clar que no estic satisfet amb el temps lliure que tinc per jugar a videojocs -i per a qualsevol activitat d'oci en general-, circumstàncies de la vida, i això fa que, en el meu cas, i en el de moltes persones que estan com jo, la quantitat de jocs que arriben a la meva col·lecció sigui molt superior al ritme de consum d'aquests. 

Li passa a tothom, però en casos així és quelcom absolutament desproporcionat. Aquest mal del primer món, però, s'agreuja amb un altre fenomen dels nostres dies que les xarxes socials accentuen: l'anomenat FOMO. 

Precisament en aquests dies de desembre la xarxa ara anomenada X s'omple de gent compartint les estadístiques de joc per a diverses plataformes, i constato més que mai el poc que jugo a videojocs, si més no a casa. 

El 2023 preveia una baixada de temps dedicat a la Xbox One, i efectivament hi he jugat 18 hores, només, perquè el 2022 em vaig comprar la PlayStation 5 i la successió en la posició de consola més utilitzada era clara, però és que a aquesta hi he jugat, segons Sony, només 37 hores. No em sorprèn, ja me n'havia adonat.

La ja no tan nova consola de Sony, tot i que val moltíssims calés, enguany ha estat d'oferta força temps, i molt rebaixada -i tot i així, cara-, cosa que ha demostrat que soc un passerell, perquè me la vaig comprar a preu normal atès que res no indicava que anés a baixar de preu, ans al contrari, s'havia anunciat oficialment una pujada de 50 euros, i resulta que en aquest any i escaig que ha passat hi he jugat poquíssim, i s'ha fet servir sobretot per mirar Apple TV gràcies a una promoció de prova gratuïta durant 6 mesos que hi havia associada. 

Per què me la vaig comprar, doncs, sabent que acabava de tenir un segon fill i que no tindria temps per jugar a casa un cop creixés una mica i donés més feina? Per què no he fet en els darrers anys l'allunyament dels videojocs que vaig fer de manera inconscient cap als 18 per poder dedicar totes les hores lliures, com un imbècil, a la meva xicota de llavors i, en canvi, he continuat comprant consoles i videojocs a cabassos tenint dos fills petits? Doncs pel FOMO, que em fa dir coses com...

Perquè aquest és el tema principal d'aquesta entrada, no pas el de la manca de temps lliure, un altre mal força estès. Ni el de l'excés de compres en si. Aquest, de fet, està molt influït precisament per aquest fenomen que agafa les sigles del concepte anglès de "fear of missing out", o "por de perdre-s'ho". És això, el que passa. 

Hi ha molta gent immune a això, i si és el vostre cas us felicito de tot cor, però a mi m'afecta força. Per exemple, hi ha videojocs que en principi no m'havien cridat l'atenció, però després veig a X o a Instagram que la gent se'ls va comprant i ensenyant, o diu que li estan agradant molt, i llavors van a la meva llista de desitjos. Jocs i consoles. I dins d'aquests també hi ha molt de retro, que més que "por de perdre-s'ho" són ganes de "posar-se al dia" que mai es podran satisfer del tot ni gaudir de la mateixa manera que a la seva època.

Se'm podria dir "no passa res, home, no podem arribar a tot". I és veritat. I és una cosa que he d'aprendre a creure'm de debò, així com he d'entendre que no puc jugar al mateix ritme que molta gent que conec perquè tenim circumstàncies diferents. Però ja sé què és, perdre-s'ho. Sé què és tornar als videojocs després d'una llarga absència -la comentada més amunt- i veure que t'has saltat un munt de títols excel·lents que en molts casos no coneixies quan eren actuals, i fins i tot sistemes, i que no et pots posar al dia de res perquè els preus del retro s'han disparat, també en els casos que ja eren elevats a l'època. 

Tot plegat, a causa de les xarxes socials i els fòrums: la generació que em vaig saltar, la de la Dreamcast, la PS2, la Xbox i la GameCube, és una part testimonial de la meva col·lecció, tinc pocs jocs per a aquestes consoles, perquè molts ja eren inassolibles econòmicament per a mi quan m'hi vaig posar. A sobre, uns quants s'han anat rellançant en forma de remakes o remasters per a sistemes moderns. I tot això ho he patit perquè n'he vist parlar la gent.

Quan era petit em comprava o em regalaven els jocs en els quals em fixava, sovint atret per la portada o la franquícia, com molta canalla, i no em feia mala sang per saltar-me un Castlevania o un Rocket Knight, tant em fotien, no podia saber que els meus estaven bé, però que els altres serien grans joies dels respectius catàlegs. Ha estat amb els anys, amb les converses a internet amb la gent, els blogs, els vídeos, els podcasts, que he vist el que m'havia perdut. De manera que sí, sé el que és perdre'm coses que m'haurien agradat, i accedir-hi més tard però amb mètodes sense "ànima" i sense poder-ne parlar amb els altres com a temes d'actualitat, perquè ja no ho són.

La ironia de tot plegat és que, per culpa del meu poc temps lliure, he arribat a la conclusió que em dedico a acumular, a aconseguir els jocs al millor preu possible abans que costin de trobar, amb l'objectiu de poder-hi jugar en algun moment. Lògic. Però, fins i tot si aquest moment arriba algun dia, la gent ja no parlarà d'aquells videojocs, no hauré pogut participar en les converses al respecte -de fet, sovint surto de segons quines converses per no menjar-me spoilers- i el resultat final, malgrat que tingui aquell videojoc, serà el d'haver-m'ho perdut igualment.

 

 
 

Repàs videojoquístic de 2022

Seguint la tradició dels darrers anys, arriba l'última entrada de desembre i la dedicaré a fer una ullada al que ha representat per a mi, en matèria de videojocs, l'any que acaba.

 

Ha estat un any que m'he pres d'una altra manera, en què no m'he volgut pressionar a mi mateix per anar guixant de la llista els videojocs pendents que fa uns anys que col·loco als llocs visibles de la cua. És una cua que encara existeix, sí, però que em prenc com a referència per si en algun moment es produeix la poc probable situació que no tinc jocs en marxa i vull decidir a què jugaré a continuació. Per tant, és purament orientativa. 

 

Una cosa que puc explicar, per exemple, és que si l'any passat em vaig endinsar seriosament en els beat'em ups -i continuen sent un gènere que exploro amb delit-, el 2022 ha estat el meu any de fascinació amb els shoot'em ups, i me n'he acabat dos. Tota una fita.

Un dels propòsits que em feia habitualment era passar-me algun shmup, si podia ser l'R-Type, que és conegut per la seva llegendària dificultat, però no em fa res que hagin estat dos títols com el GG Aleste i el Magic Girl, a l'altre extrem per la seva notable amabilitat. M'ha agradat molt jugar-hi i he provat més títols, però a partir d'ara ho faré assumint que s'ha de ser d'una determinada manera per entrenar-s'hi metòdicament, si es volen acabar els que no tenen la dificultat tan baixa, i que el meu enfoc consistirà en passar-m'ho bé i arribar fins on pugui.

Un altre fet destacat, i molt, és que he entrat a la "nova generació", 2 anys després, i hi he posat cometes perquè ha resultat que ni el salt és tan gran ni els exclusius generacionals tan nombrosos, segurament pels problemes per satisfer la demanda a causa de la crisi dels xips i perquè l'anterior generació té un parc considerable de consoles i encara són molt populars.

Dit això, aquesta vegada he saltat a Sony, a la PlayStation 5, per una raó ben senzilla i relacionada amb el que he dit abans: si els jocs de Microsoft surten encara a la meva estimada i utilitzada Xbox One, el que em faltava era el catàleg PlayStation, i com que no tinc la PS4, comprant la seva successora tinc accés al catàleg de dues consoles. 

Va costar força aconseguir-la, més encara que no pas reunir els diners, però per fi me la vaig poder comprar. Ara falta el petit detall de trobar temps per jugar-hi, i és que el meu escàs temps lliure ara s'ha de repartir entre més màquines.

No ha estat l'única maquineta nova que m'he comprat, ni de bon tros. També han caigut l'Egret II Mini de Taito, amb 40 jocs en memòria, l'Evercade VS, la versió de sobretaula de la fantàstica proposta retro amb cartutxos de Blaze, i la Mega Drive Mini 2, la segona rèplica miniaturitzada de Sega dedicada a la Mega Drive.

Malauradament he tingut menys temps per jugar que l'any passat, i és que he sigut pare per segon cop i tenir cura de dues criatures és més que la suma de les parts, així que les meves estones de joc han estat esgarrapades i això m'ha obligat a adaptar-me al que hi hagués, i a jugar sobretot en sistemes portàtils o, com la Switch, amb opció de ser-ho. Aquests han estat els únics títols que m'he acabat aquest any:

• The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D
• Life is Strange: Before the Storm
• Magic Girl 
• Shantae and the Pirate's Curse
• Mega Man 6
• Journey to Silius
• GG Aleste 
• Journey
• Paper Mario
• Phoenix Wright: Ace Attorney

Només 10, com podeu veure. Força menys que els 17 de l'any passat, que ja representaven una baixada respecte a l'anterior.

D'acord, la quantitat no importa, sinó la qualitat del temps invertit, i no tinc la sensació que hagi perdut el temps amb jocs que se m'hagin fet pesats, i tot i que les circumstàncies personals hi han influït indiscutiblement i no tots els videojocs són igual de llargs i difícils -podria haver jugat a 20 títols curts i fàcils, per exemple-, no puc evitar tenir la sensació que ha estat molt poc.

És clar que això reflecteix que he jugat menys, de la mateixa manera que he llegit menys, he vist menys sèries i menys pel·lícules. És el que hi ha. De tota manera, aquests han estat els títols als que he dedicat almenys dues sessions durant el 2022:

 

 

Un any diferent, obligat per les circumstàncies, però en el qual també he estrenat compte de Twitter dedicat al blog i he continuat nodrint de continguts el d'Instagram i, com ja m'agrada que passi, he continuat aprenent moltes coses relacionades amb els videojocs.