Anàlisi: The Last of Us Part II Remastered

Fa uns mesos vaig acabar, després d'haver-hi jugat de manera intermitent, el The Last of Us Part I, l'enèsima versió del clàssic modern, per a PlayStation 5, i tot i que era una història que es podria haver deixat com estava, amb l'avantatge dels anys ja sabia que hi havia una continuació, i em vaig proposar no trigar gaire en començar-la i, aquest cop, jugar-hi amb més continuïtat.

M'he proposat això amb altres sagues i després no ho he complert, com m'ha passat amb Ori and the Will of the Wisps i Shadow of the Tomb Raider, per posar dos exemples pels quals em fustigo sovint, però amb les aventures de l'Ellie i en Joel he estat més responsable, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

The Last of Us Part II Remastered, de Naughty Dog, és, com diu el nom, una remasterització del joc que va sortir el 2020 per a la PlayStation 4, i que jo havia comprat feia un parell d'anys en una oferta d'aquelles brutals, però que per sort no havia desprecintat, de manera que quan va sortir aquest rentat de cara per a la següent consola el vaig posar a la venda -soc nou a PlayStation, però ara ja he après la lliçó i amb els jocs dels seus estudis esperaré sempre la inevitable versió PS5- i, quan per fi me'l vaig treure de sobre i la versió definitiva, que havia sortit el 2024, va entrar en una rebaixa oficial de les que Sony fa de tant en tant, vaig poder completar el canvi. I vaig estrenar el joc de seguida.

Ha estat l'únic títol, llevat del tram final del primer The Last of Us, al que he jugat en aquesta consola durant 2025. Circumstàncies personals, i també que la segona part és considerablement més llarga que la primera, han fet que sigui així.

Tal com vaig fer amb l'entrada del primer joc, aquí no analitzaré les millores gràfiques o jugables que s'hagin produït respecte a la versió original de PS4, perquè no podria per manca d'experiència pròpia, però em consta que aquell joc ja era top del sistema en termes tècnics i el que he jugat jo és, com deia, un rentat de cara, més que un remake com era la primera part en PS5. A banda d'això, sé que s'hi afegeixen extres -com si es tractés d'una pel·lícula en format domèstic, amb audiocomentaris i coses així-, però també novetats jugables com les modalitats de supervivència i de tocar la guitarra lliurement, i la integració del Dual Sense.

Entrant ja en matèria, i tal com em va dir en el seu moment el company Salore, això no és una seqüela, sinó una segona part. Sembla que signifiquin el mateix, però hi ha un matís subtil, i és que, efectivament, The Last of Us Part II és, com més hi jugues més ho notes, la necessària segona meitat de la història que ens havien explicat uns anys abans.

Argumentalment, a la història han passat 4 anys i ara l'Ellie en té 18. Ja no és l'adolescent que necessita la protecció d'en Joel, i està més foguejada però també desil·lusionada, és clar. També està més fumut en Joel, i tots plegats a mesura que anem fent anys i ens passen coses. Però aquest cop en Joel adquireix un rol més secundari, i els protagonistes de la primera part estan distanciats per motius que se'ns expliquen en flashbacks.

En qualsevol cas, a The Last of Us Part II els personatges continuen mirant de sobreviure en aquest món post-apocalíptic, i s'organitzen en faccions amb interessos propis i enfrontats, cosa que ens porta a la trama principal de l'obra, que és la crua història d'una venjança. De fet, de dues venjances. 

En un moviment que m'he protegit prou de conèixer amb antelació, al preu d'estar diverses vegades al caire de la discussió amb la gent, i que suposo que en la seva primera versió també devia ser una sorpresa -si no heu jugat al joc, sisplau deixeu de llegir aquí, tot i que no faré spoilers argumentals-, The Last of Us Part II ens permet controlar un altre personatge, a més de l'Ellie: és l'Abby Anderson, una noia que pertany a la facció coneguda com a wolves, i que té un ric rerefons que el joc ens permet explorar convertint-la en coprotagonista, però no com a col·laboradora de l'Ellie, sinó amb la seva pròpia història que discorre en paral·lel.

Alternem les dues històries, però no de manera constant, cosa que trobo un encert perquè permet que les seguim amb prou atenció i ens les fem pròpies totes dues. Des del punt de vista jugable, l'Abby té més força física que l'Ellie, però unes habilitats diferents amb les armes, i unes febleses diferents.

A banda d'això, en tots dos casos parlarem amb personatges, farem incursions sigil·loses en territori enemic, ens enfrontarem a infectats de tota mena -i en alguns casos a autèntics monstres que ens costarà diversos intents derrotar- i explorarem uns realistes i bellíssims entorns urbans i salvatges dels Estats Units post-brot zombi.

És una història ben treballada, amb dos personatges que podem estimar perfectament, que seguim amb delit i que a mi m'ha fet continuar més estona de la que m'havia autoassignat, per responsabilitat, a les sessions de joc que he hagut de fer de matinada. Però ha valgut la pena. I el clímax de tot plegat és increïble.

Si bé en termes jugables, tal com vaig considerar al primer joc, no ens proposa res d'innovador, o almenys res que jo no hagués vist a la saga Resident Evil o als Tomb Raider moderns, la història de The Last of Us és de nivell cinematogràfic, té un guió excel·lent i uns cops d'efecte devastadors, a més d'unes escenes cinemàtiques d'altíssima qualitat, acompanyades de la subtil però preciosa banda sonora de Gustavo Santaolalla, i no m'estranya que se n'hagi fet una sèrie de televisió que, ara sí, em posaré a veure tan aviat com pugui. Perquè és del millor que he vist mai als videojocs, i puc dir que m'ha tocat profundament amb la seva dolorosa proposta.

 

 

M'he acabat el The Last of Us Part I!

Sembla, pel títol, que faci poc de la fita, però és que no fa gaire l'actualitat es va imposar i vaig parlar, a la secció d'anàlisi, d'un altre joc. Ja sabeu que m'agrada alternar les diferents seccions del blog i que intento espaiar dues entregues de la mateixa, però també puc fer aquesta petita trampa de repescar la secció M'he acabat, que al capdavall dedico als jocs que m'ha costat completar per un motiu o un altre.

En aquest cas no es tracta d'un videojoc excessivament llarg, però m'ha costat dedicar-li prou moments llargs, com es mereixia un títol de tanta importància dins del sector, i ara que per fi he arribat al seu final -bé, en realitat en fa unes quantes setmanes- en parlaré una mica aquí.  

The Last of Us Part I, un títol que no és el que tenia quan va néixer a la PlayStation 3, va sortir per a aquella consola l'any 2013 i el va desenvolupar Naughty Dog, un dels estudis adquirits per Sony per a la producció de jocs first-party. 

L'any següent va sortir el The Last of Us Remastered per a la PlayStation 4 i l'any 2022 arribaria, per a la cinquena consola de sobretaula de Sony, aquest remake que és el que he pogut gaudir jo. L'avantatge d'haver entrat tard a l'univers PlayStation és que alguns dels seus jocs més populars són rellançats amb més o menys canvis generació rere generació, i he arribat (o almenys tornat) a la marca en el millor moment per jugar a aquest joc en la seva versió més tècnicament polida. 

Al preu, això sí, de lluitar de manera incansable -i antipàtica per als altres- contra spoilers de tota mena, especialment des que es va popularitzar de nou amb la celebrada adaptació a sèrie d'imatge real i la consegüent entrada a les converses del públic no necessàriament interessat en els videojocs. Per part dels que sí que hi estan, a més, també havia d'esquivar converses sobre la seqüela del joc.

De fet, vaig aconseguir començar a jugar-hi sense ni tan sols saber de què anava, el joc. Ho considero digne d'un trofeu i tot.  

Però ara, per parlar d'ell, i si és que encara queda algú a qui li interessi i no hi hagi jugat mai, he d'avisar que en faré algun, d'spoiler, perquè he d'establir una premissa argumental i no puc fer-ho sense dir -última oportunitat per parar de llegir- que el The Last of Us ens situa en el context d'una catàstrofe causada per la difusió d'uns fongs que transformen els humans en una mena de zombis, tragèdia que té lloc als Estats Units l'any 2013, que serveix com a pròleg, però l'acció se situa 20 anys després, l'any 2033. No queda pas tant. Així, ho sentim relativament proper i els dissenyadors del joc no han d'especular amb la tecnologia d'aquest futur immediat, encara menys quan els esdeveniments han aturat l'evolució de la nostra civilització.

En aquest context, nosaltres controlem en Joel, un home madur i supervivent d'aquest apocalipsi que va per lliure i és el típic paio dur amb un passat tràgic, acostumat a fer de llop solitari. La trama, però, el duu a haver-se de fer càrrec d'una missió cabdal per al futur de la humanitat: ha de dur l'Ellie, una noia de 14 anys, a un punt en què una milícia anomenada Fireflies l'espera, i és que resulta que la noia és l'únic cas conegut d'immunitat a la infecció i, per tant, conté la clau per a una possible cura.

A partir d'aquí, la història del joc és la de la supervivència d'aquest parell de personatges que formen un inevitable lligam, cadascun amb els seus traumes, i tot plegat se'ns explica, juntament amb el propi viatge, a través de les escenes pràcticament cinematogràfiques que de tant en tant ens mostra aquest joc d'altíssims estàndards audiovisuals.

En termes de jugabilitat, The Last of Us és un videojoc d'acció en tercera persona en què ens podem moure per bellíssims i superrealistes escenaris amb una certa llibertat (tot i que no és, en absolut, un món obert), que personalment, i des de la meva limitada experiència videojoquística, compararia amb un Tomb Raider o un Resident Evil moderns. 

Tenim unes armes i una munició limitades, la possibilitat de millorar l'equip en determinats llocs, un sistema d'apuntat similar al de les sagues esmentades i una exploració i interacció amb l'entorn que s'hi assemblen.

També trobem objectes col·leccionables, alguns dels quals sense incidència en la història o els nostres coneixements, com uns còmics (a la imatge) que anem trobant, però també hi ha notes, cartes, documents i fins i tot manuals de supervivència que ens ajuden a contextualitzar la tremenda situació que vivim i, segons el cas, ens ensenyen tècniques de combat.

 

Com que en aquest joc portem dos personatges, encara que principalment hi controlarem en Joel, amb assistència puntual de l'Ellie en coses com esquitllar-se en algun espai petit i desbloquejar un camí, o enfilar-se a un punt alt amb l'ajuda d'en Joel i obrir alguna porta perquè ell hi pugui passar caminant, de vegades sí que la podem controlar a ella, i hi ha un moment de la història en què la duem sola durant una bona estona, cosa que és refrescant i trobo que tot un encert. 

El sigil juga un paper important en aquest títol, com d'altra banda era d'esperar per la mena de joc que és, i ens trobarem amb moments de força tensió, però tard o d'hora haurem de passar a l'acció i protagonitzarem un munt de tirotejos i fins i tot enfrontaments físics, i també ens farem un tip de morir de maneres d'allò més desagradables. 

Tot i així, potser és perquè el nivell de dificultat estàndard que vaig triar ho va provocar, en alguns moments he trobat a faltar algun ensurt més, perquè la tensió ambiental hi convidava i després ha resultat que no m'estava esperant cap dels infectats, alguns dels quals tan transformats que fan força por, si ens posem a la pell dels personatges.

Tot plegat fa que The Last of Us sigui un joc excel·lent en tots els sentits, si bé en alguns moments m'hauria agradat una mica més d'interacció, o potser alguna decisió que provoqués algun final diferent. De tota manera, insisteixo en els alts estàndards de producció que té, i és que també el guió està prou ben escrit com perquè es pugui gaudir del joc com un llargmetratge en què nosaltres agafem les regnes la major part del temps. 

És un relat que, pel que fa al gènere, és probable que estigui suat, però com a història ha aconseguit atrapar-me, a mi, que no soc gaire fan dels relats de zombis, i m'ha fet gaudir i també venir ganes de jugar a la segona part i veure'n la sèrie que deia al principi.

Un dels videojocs més populars de la darrera dècada al que, per fi, he pogut jugar, i per tant una espina que m'he pogut treure venint de molts anys d'Xbox.