Anàlisi: Phoenix Wright - Ace Attorney

Potser també us passa que hi ha sagues o fins i tot gèneres que no heu tocat mai, però que us criden l'atenció de tota manera, i penseu que algun dia us agradaria provar-los per poder-vos-en formar una opinió amb fonaments.

A mi, les novel·les visuals no m'atrauen d'entrada. Considero que són relats interactius en què anem triant entre diverses opcions que poden, o no, donar lloc a resultats i finals diferents, però a mi el que m'agrada és moure ninotets, i aquests títols acostumen a mostrar imatges estàtiques, amb poques animacions, i s'ha de llegir i pensar força. 

El joc de què parlo avui pertany a aquest gènere, però per la seva popularitat, i perquè el vaig agafar juntament amb les seves dues primeres continuacions en una trilogia digital per a la Nintendo 3DS a molt bon preu, l'havia de provar, i n'estic molt satisfet.

Es tracta del Phoenix Wright: Ace Attorney, un clàssic de Capcom que va començar la seva vida a la Game Boy Advance el 2001, però que amb els anys s'ha dut, en solitari o recopilat, a diversos sistemes posteriors. En el meu cas, com deia, hi he jugat en versió 3DS, dins la Phoenix Wright Ace Attorney Trilogy, de 2014.

De què va, doncs, aquesta saga que, com a mínim, coneixeu de nom? Doncs el protagonista és un jove i novell advocat defensor que s'enfronta a una potent acusació encapçalada per un vell rival, i sempre li toca defensar algú que ha estat acusat d'assassinat i contra el qual totes les proves semblen irrefutables.

Per tal de sortir-nos-en, hem de reunir tota la informació que puguem tot parlant amb els personatges que anem coneixent, examinant els llocs per on ens podem moure i interactuant amb tot allò que ho permeti. 

El que és rellevant o ho serà en algun punt de cada cas es va desant en una mena d'inventari que tenim -i que a la 3DS, amb la pantalla doble, és d'allò més còmode de fer servir-, i hi podem accedir per mirar-nos-ho bé en gairebé qualsevol moment. És cosa nostra, però, recordar allò que hem anat trobant per poder-ho fer servir àgilment als judicis. 

En cas que ens equivoquem amb la prova que aportem després de llançar un sonor "protesto!" (bé, "objection", perquè hi ha un merder important pel que fa a la traducció al castellà i els drets d'aquesta al llarg de la saga, i ja fa anys que no es poden jugar en la llengua de Cervantes, de manera que toca fer-ho en anglès, la pega si algú no té un mínim nivell de la de Shakespeare), el jutge ens pot amonestar i, si això passa cinc vegades en un mateix segment, perdem el judici i el nostre client és declarat culpable.

Malgrat que estem parlant d'assassinats, les històries estan narrades amb força humor, tot plegat amb una estètica clarament d'animació japonesa, i els noms dels personatges -en anglès també- contenen ben sovint jocs de paraules que de vegades destaquen en els diàlegs.

Les situacions rocambolesques que es van produint als judicis van en augment a mesura que superem capítols, i arriba un punt que, almenys jo, més que deduir per mi mateix el que havia de dir i fer, anava provant coses com si es tractés d'una aventura gràfica, tot sabent que, en el pitjor dels casos, perdria el judici i podria tornar-ho a intentar des de l'últim punt de desat. El clàssic assaig i error.

Entenc que forma part de la gràcia del joc, però les deduccions i els muntatges dels assassinats recorden força algunes de les situacions més inversemblants de Detectiu Conan, i potser és perquè després dels crèdits del joc encara quedava un cas, com passa amb els Dragon Quest i el seu enemic post-joc, i tal com succeeix en aquella per a mi estimadíssima saga d'RPG, és un enemic -un cas- molt més complicat i llarg que els que havia trobat fins llavors, però com que ja no em quedaven gaires forces em va costar de tirar endavant -i tristament vaig haver de fer petites consultes en guies-, en perdre una mica la concentració i deixar alguns racons sense investigar o diàlegs sense explorar a fons (perquè sovint algú ens dona informació que ens permet tenir línies de diàleg noves amb un personatge amb el qual pensàvem que ja ho teníem tot parlat, o hem de dur a terme alguna acció que farà que quan tornem a visitar un lloc un personatge que no hi era ara sí que hi sigui, i coses així) en un capítol en què tot això que dic està elevat a la màxima potència.

Tot i així, quan es desencalla una situació i el judici va endavant la sensació és molt satisfactòria, i els personatges secundaris que en Phoenix Wright es va trobant, des del detectiu sapastre que l'ajuda sense voler fent el bocamoll fins al fiscal amb qui manté una relació de rivalitat sana, passant pel jutge impressionable i unes ajudants que donen al protagonista suport bàsicament moral, són entranyables, de manera que sé que continuaré amb la saga. Però no ara, perquè necessito descansar una mica després d'una experiència agradable i alhora esgotadora. 

Si teniu dubtes sobre si endinsar-vos en el món de l'advocat més famós dels videojocs -que ha sortit fins i tot a la saga Marvel vs. Capcom lluitant!-, us recomano que proveu algun dels seus jocs, ara que estan disponibles més enllà de les consoles de Nintendo. No crec que acabeu protestant.