Anàlisi: Mega Man 6

Llegint el títol de l'entrada potser us preguntareu: on són, les anàlisis dels anteriors jocs de la saga? Doncs bé, només n'havia fet una, un pack doble amb les entregues 3 i 4, que vaig publicar a Retroscroll. El temps dirà si, tornant-hi a jugar, perquè m'agradaria fer-ho, acabo parlant dels números que m'he saltat, però que avui a 3 Botons i START s'estreni aquesta mítica saga directament amb la sisena part tampoc ho veig un gran problema. M'agrada sorprendre parlant de títols inesperats. 

Així doncs, avui parlaré del Mega Man que m'ha semblat més fàcil, i tot i que és fins a cert punt divertit veure les discussions en fòrums sobre quins són els jocs més fàcils i difícils de la sèrie, atès que no hi ha consens al respecte, d'aquest se sol dir que és el més fàcil i, almenys de moment, hi estic d'acord. Cosa que no és dolenta. 

El Mega Man 6 va sortir el 1993, amb la Super Nintendo ja força establerta al mercat i amb la NES als últims anys de la seva vida comercial, i de fet uns mesos després sortia per a la 16 bits de Nintendo el Mega Man X, de manera que, pel que diuen -jo en aquella època no seguia aquestes coses-, la sisena part de la saga a la consola que la va veure néixer va passar una mica desapercebuda. 

Argumentalment parlant, aquest cop la cosa fa un gir una mica més original i representa que té lloc un torneig de lluita entre robots d'arreu del món, però el misteriós Mr. X, que no ens podem imaginar de cap manera qui és en realitat, els ha acabat controlant per tal de conquerir el planeta.

Evidentment, aquests robots són els Robot Masters del Mega Man 6, i ja sabem que un cop els vencem tocarà anar a les pantalles de l'enemic final i, en algun moment, ens haurem d'enfrontar a una cosa que sempre em fa mandra, que no m'agrada gens, que és el boss rush. 

Però no avancem esdeveniments: en Mega Man haurà de salvar el món un cop més enfrontant-se a aquests enemics de final de pantalla i, és clar, a les seves respectives pantalles. Podem veure-hi robots relacionats amb el vent, la neu, el foc, les plantes... res que no haguéssim vist en entregues anteriors, però se n'introdueixen alguns de més originals.  

Per exemple, la pantalla del Tomahawk Man està inspirada en elements típics i tòpics dels westerns, amb el simpàtic robot Colton com a enemic recurrent, i uns paisatges que evoquen el Grand Canyon i les extensions àrides dels Estats Units. 

N'hi ha una, la del Knight Man, que ens porta a un castell medieval, i la d'en Yamato Man té una inspiració japonesa clàssica. 

Val a dir que el 1993 els desenvolupadors de videojocs per a la NES ja sabien el que es feien, i a can Capcom ja havien fet filigranes en jocs anteriors, però els detalls del Mega Man 6 són deliciosos, com aquest sol ponent. 

Musicalment, però, si bé no tots els títols de la saga tenen la mateixa proporció de melodies memorables i enganxadisses i d'altres de més oblidables, el sisè joc empra un estil més calmat, més fosc, i no ens trobarem taral·lejant-ne cap peça, encara que repetim i repetim les pantalles per mort.
 

Cosa que tampoc no passarà tant -almenys en el meu cas- com en altres Mega Man. M'encanta la saga, però no he jugat mai dos cops a mateix joc i soc dolent. Amb això vull dir que no em sé de memòria quins Robot Masters ni quines pantalles hi ha a cada títol, però el que sí que pogut percebre des dels meus modestos coneixements és que cap de les pantalles té una dificultat plataformera a l'altura de la reputació d'aquesta franquícia. Moments puntuals, pot ser. Que facin venir ganes de llençar el comandament per la finestra -o la Switch sencera si es juga en aquesta consola-, de cap manera.

Pel que fa als enemics de final de pantalla, i ja que hi som, al tram final amb el castell del dolent i el boss rush, tampoc no tenen una dificultat desesperant. Com sempre, tenim a la nostra disposició les armes especials obtingudes en derrotar altres enemics finals, i cal veure quin és l'ordre òptim per començar i continuar, però en general no són tan difícils i, a més, el Mega Man 6 és extremament generós a l'hora proporcionar-nos tancs d'energia que ens ompliran la barra de vida en cas que ho necessitem, i se'ns arribaran a acumular fàcilment. Això és el que, en realitat, m'ha permès acabar-me el joc en poques sessions. Però hi haurà qui ni tan sols els necessiti, n'estic convençut.

Des del punt de vista jugable, en entregues anteriors la fórmula havia començat a mostrar símptomes de cansament, que no vol dir que els jocs no fossin bons. El Mega Man 5, en especial, no aportava novetats, però quan una cosa està ben feta, que sigui "més del mateix" tampoc no és un gran problema. Aquesta entrega, en canvi, presenta una novetat ben curiosa, tot i que si som amants dels animals ens deixa una mica tristos: en Rush no hi apareix com a tal, sinó que els seus poders els aprofitem fusionant-lo amb el protagonista, que l'incorpora a l'armadura i pot volar o destrossar blocs del camí. 

Es tracta d'un joc prou complet, digníssim de la saga que representava i un bon comiat de la NES, perquè després el veuríem a la SNES breument, si més no la sèrie original -la del Mega Man X s'hi va estar més temps-, i a partir d'aquí passaria per sistemes més moderns, amb altres spin-offs i les entregues modernes de la línia original que s'han fet anava a dir "fa poc" però, amb la conya, del Mega Man 9 ja en fa 14 anys. 

He dit que soc dolent, però també que m'encanta la saga, oi? Doncs hi continuaré jugant gràcies als Mega Man Legacy Collection i, si tot va bé, en tornaré a parlar quan m'encarregui del Mega Man 7. Us hi espero.