Noms: Ayano Koshiro

Avui, a la secció de noms rellevants de la història dels videojocs, porto el d'una persona que és germana d'una altra també molt coneguda, però com que és ella la protagonista ens hi centrarem sense incidir gaire en la qüestió. 

Parlarem d'una dissenyadora i artista que va deixar la seva empremta en títols de gran qualitat i molt estimats dels 8 i els 16 bits, i de la qual repassarem una mica la carrera en aquesta humil entrada.

Ayano Koshiro va néixer a Hino (Tòquio, Japó) el 17 d'abril de 1970, i enamorada dels videojocs i disposada a dissenyar-ne personatges pixelats, el 1987, quan encara anava a l'institut, va començar a col·laborar -d'amagat perquè en aquell país està prohibit treballar mentre encara ets en aquesta etapa educativa- amb la companyia Nihon Falcom dissenyant personatges per a jocs com el Sorcerian i els dos primers Ys, poca broma. Hi va fer monstres, il·lustracions per a manuals i fins i tot se li atribueix el disseny de l'enemic final del primer Ys. 

Va entrar a l'empresa mig per casualitat, perquè va convèncer els seus responsables amb la seva tècnica autodidacta en alguna de les visites que hi va fer per acompanyar el seu germà gran, en Yûzô, que hi treballava com a compositor. Potser us sona, ja que és un dels compositors més importants i populars de la història dels videojocs. 

No s'hi van estar gaire temps, en aquella companyia, perquè el 1988 tant ella com el seu germà van començar a treballar com a autònoms, amb l'ActRaiser de Quintet, per a la Super Nintendo, com a feina més destacada en què van treballar junts, cadascú en la seva especialitat. 

Però el 1990 va néixer Ancient, una nova desenvolupadora de videojocs fundada per la mare de tots dos, Tomo Koshiro, i el mateix Yûzô. I allà va començar la llegenda. Perquè el naixement d'Ancient es va produir quan Sega, per a la qual en Yûzô havia treballat fent la música del The Revenge of Shinobi, li va encarregar la versió per a Game Gear del Sonic the Hedgehog, però li va dir que Sega no treballava amb freelances. La nostra protagonista d'avui, l'Ayano, va ser la directora de la primera aventura de la mascota de Sega per a la portàtil. 

El 1992 sortia per a la Mega Drive el sovint considerat el millor beat'em up llançat mai en consola, l'Streets of Rage 2. La primera part, de 1991, l'havia fet la pròpia Sega, però per a la seqüela se li va fer l'encàrrec a Ancient. En aquest cas, Ayano Koshiro va actuar com a dissenyadora gràfica principal, a més d'idear-ne els atacs especials i ser-ne la planificadora. De fet, li devem a ella els personatges d'en Max i en Sammy... així com també la desaparició de l'Adam, com comenta en aquesta entrevista. També hi explica que ella era la intermediària quan calia consultar-li coses a Sega. Era, doncs, la ment pensant al darrere d'aquest tros de clàssic.

Encara que el joc va ser un èxit increïble i està considerat el millor de la saga -i del gènere en consola, hi insisteixo-, Sega va decidir que la tercera part la faria de manera interna, i hi ha un ampli consens en què no es va arribar als nivells de qualitat de la segona part. Coses que passen. 

L'èxit i la càrrega brutal de feina dins d'Ancient no li van impedir acceptar encàrrecs externs com ara dissenyar els monstres del Lunar: The Silver Star (Mega-CD, 1992) o ser la directora artística i guionista de l'ActRaiser 2 (SNES, 1993), però la següent gran obra a la qual es va dedicar dins de la companyia va ser el The Story of Thor, de la Mega Drive, que es va llançar el 1994 i que té dissenys seus. Ella el considera el joc més important que ha fet, perquè si més no, no era una seqüela com l'Streets of Rage 2.

Koshiro també va formar part de l'equip que va fer possible el Terranigma (SNES, 1995), tot i que el va desenvolupar Quintet, no Ancient, però el 1996 va ser la directora artística del The Story of Thor 2, per a la Saturn.

Aquell mateix any consta com a directora artística del Vatlva, un títol de cotxes de combat per a la 32 bits de Sega jo, personalment, no coneixia ni de nom. A la saga Lunar va continuar dissenyant monstres per a les entregues de la Game Gear (1996) i la Saturn (1997), i posteriorment la podem veure com a directora artística del Card Captor Sakura de la PlayStation (1999), el Car Battler Joe (Game Boy Advance, 2001) i l'Amazing Island (GameCube, 2004), entre altres feinetes.

No he trobat informació respecte al que està fent actualment, però com a mínim ens ha deixat un llegat d'allò més important i rellevant. 

El que queda clar, llegint-ne la història, és que des de ben jove estava totalment determinada a ser el que va acabar sent, dissenyadora de videojocs, un sector que sempre li havia cridat l'atenció -a diferència de molts altres casos en què hem vist que autèntiques llegendes s'hi van ficar com qui agafa qualsevol altra feina-, i reconeix la influència d'una altra de les seves passions, el manga i l'anime. Curiosament, està casada amb en Hitoshi Ariga, dissenyador amb qui va coincidir en algun dels seus treballs i que també és mangaka, amb l'obra Mega Man Megamix com a títol més destacat, atès que s'ha publicat en català. Els fills que tenen en comú, diuen, no tenen gaire interès pels videojocs en què va treballar la seva mare. Coses que passen.

Fonts: Time Extension, Shmuplations, Moby Games, Wikipedia

Repàs videojoquístic de 2023

Un cop més, segueixo la tradició de dedicar l'última entrada de desembre del blog a fer un balanç personal de l'any pel que fa a tot allò relacionat amb aquesta afició nostra tan estimada. 

Abans de fer-ho, m'he mirat l'entrada equivalent de l'any passat i m'adono que més o menys he de dir les mateixes coses, tot i que s'han de matisar i tampoc es pot dir que no hi hagi absolutament cap novetat per explicar. 

L'any passat ja m'havia lamentat de la disminució, causada pel naixement d'un segon fill, del meu ja reduït temps lliure, amb l'agreujant que el poc que tinc el vull dedicar a diverses aficions, encara que els videojocs en siguin la principal.

Aquest 2023, però, el nen ja no és un nadó que es passa el dia dormint, de fet és força mal dormidor a les nits, cosa que dificulta que em quedi llevat fins tard o em llevi molt aviat per poder tenir una mica de temps per a les meves coses, i hi ha hagut canvis en les dinàmiques familiars que han fet que encara hagi retallat més temps d'oci a la segona meitat de l'any. 

Per tot plegat, en el que esperava que seria l'any de la substitució de la Xbox One per la PlayStation 5 com a consola principal de sobretaula... ha resultat que he jugat poquíssim a totes dues, com exemplifica la imatge, que és la de l'estat habitual del DualSense. Sí que el toco, si he de dir la veritat, però sobretot per fer anar l'aplicació d'Apple TV amb la qual mirem sèries.

Enguany  només he completat 10 videojocs, com l'any passat. En podrien haver estat un parell més, perquè també hi ha molts jocs que no tenen final, o els he tastat i prou, o són arcade i no els he volgut comptar perquè a còpia de crèdits qualsevol se'ls passa -hi ha gent que els compta igualment, i ho respecto-, o són molt llargs i encara no n'he vist el final, cas del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom. Ara bé, si mirem la llista d'aquests 10, n'hi ha algun que ja estava començat de l'any passat, i alguns que són força curts, de manera que en el fons he jugat força menys que l'any passat, cosa que també noto sense necessitat d'analitzar la situació.
 

• Streets of Rage 2 (Mega Drive) - via Nintendo Switch Online, cooperatiu amb el company Javi de Retroscroll
• Live a Live (Switch)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge (Xbox One)
• Florence (Switch)
• The Red Strings Club (Switch)
• Shantae: Half-Genie Hero (Switch)
• Astro's Playroom (Playstation 5)
• Kuru Kuru Kururin (Game Boy Advance) - via Nintendo Switch Online
• Mickey's Dangerous Chase (Game Boy)
• Colored Effects (Switch)

La Switch és la que m'ha salvat força, com és habitual, però perquè la seva portabilitat m'ofereix ocasions en els trajectes a i des de la feina, els dies que treballo de manera presencial. Val més això que res, suposo.

Per cert, aquest cop he decidit no fer el clàssic vídeo amb un muntatge dels videojocs que he tocat durant l'any. Em sap greu, però em robava molt de temps que ja no tinc, i perquè acabin tenint menys de 30 visites a YouTube no em val gens la pena la relació entre la inversió de temps i l'interès de la gent. I ho entenc, perquè per molt que intenti resumir són vídeos llarguets i tothom té coses més importants i entretingudes per fer, mirar, escoltar o planificar.

Aquesta disminució del temps lliure no és un descobriment d'ara, n'he estat conscient tot l'any, però m'he fet jo solet més gran l'angoixa de no poder dedicar temps als videojocs en trobar força oportunitats de títols retro que tenia a la llista -i d'altres que no, però això de seguir gent a Twitter (ara X) i escoltar podcasts genera noves necessitats-, alguns dels quals a la imatge.

Se sumen, és clar, als videojocs nous, als no tan nous però que desitjava de PS4 i PS5, i a una mini que s'ha afegit enguany a la col·lecció, l'A500 Mini, que només he tocat per provar-la i fer-ne un vídeo. No hi he jugat cap vegada, malauradament.

Potser recuperaré aquest tema a la primera entrada de 2024, la dels reptes per a aquell període, però no vull acabar el repàs de 2023 amb una nota negativa, sinó que ara parlaré de les coses bones.

La millor: que després de tres anys i mig des de la darrera edició s'ha celebrat, per fi, una nova edició de RetroBarcelona, i a més de la il·lusió que em fa l'esdeveniment en si, sobretot he pogut tornar a coincidir en persona amb bona part de l'equip de Retroscroll, en compartir-hi estand, i això era una cosa que crec que a tots ens venia molt de gust. Esperem que hi hagi, ara sí, edicions anuals una altra vegada.

També he de dir que, tot i que he jugat menys, no he tingut la sensació d'haver perdut el temps amb res, m'ho he passat bé i tinc ganes de jugar, aquestes mai s'acaben, encara que de vegades l'estat anímic pot fer que ni tan sols les rares ocasions que tenim de jugar les aprofitem. Les circumstàncies vitals de cadascú ja les tenen, aquestes coses. Però no, les ganes de moment no m'han marxat.

Tampoc les de tirar endavant aquest blog, que ha continuat creixent a X, on ara mateix roça els 500 seguidors -és poc, però en aquest àmbit i en català no està gens malament-, i on mantinc certa regularitat a Instagram, amb vídeos ocasionals a TikTok. A més de les entrades escrites setmanals aquí, és clar.

Així doncs, un any no desastrós en absolut, però sí més fluix. Ara bé, que consti que no és per voluntat pròpia. Intentaré encarar 2024 amb optimisme i pensar que l'última entrada de l'any vinent podré explicar coses més alegres.