La saga Zelda sempre m'ha atret, però no en soc en absolut especialista. De fet, no he jugat ni a la meitat dels títols que formen la saga, encara que en tinc uns quants. Però poc a poc vaig solucionant aquesta mancança, i ara li ha tocat el torn a un dels videojocs més emblemàtics de la saga, que és l'entrega per a la 16 bits de Nintendo.
La Super Nintendo és una consola que no vaig tenir en el seu moment, i quan la vaig tenir, fa alguns anys, ja era massa tard per aconseguir a un preu raonable la majoria de grans títols del seu catàleg, entre els quals el que avui protagonitza aquesta entrada. A la Consola Virtual de la Wii U, i després amb l'arribada de la SNES Mini, que l'incloïa, per fi el tenia de manera oficial (però digital), i tot i així hi he acabat jugant al servei Nintendo Switch Online, el "Netflix" dels clàssics de Nintendo, per una simple qüestió de disponibilitat, atès que les hores que puc dedicar als videojocs a casa són molt poques i de moment van en retrocés.
Es tracta, evidentment, del The Legend of Zelda: A Link to the Past, llançat a la Super Famicom el 1991 amb el nom de Zelda no densetsu: kamigami no Triforce amb aquesta portada bastant més bonica que l'occidental, que es va poder veure durant el 1992.
Tot recuperant la perspectiva semizenital de la primera entrega de la saga, al contrari que la trencadora perspectiva del Zelda II: The Adventure of Link (1987) de la NES, aquest títol havia de sortir per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo, també, però el seu desenvolupament va passar a la SNES, amb el salt tècnic, tant gràfic com musical, que representava això.
Una aventura molt més acolorida, amb melodies clàssiques que ja eren clàssiques llavors, però beneficiant-se del sistema sonor de la Super Nintendo, l'anomenat S-SMP. Suposava una evolució més que notable respecte a l'acabat del The Legend of Zelda, molt estimat i entranyable, però un festival de píxels i dels 8 bits en general quan la NES encara s'havia d'esprémer molt.
Dic això perquè jugar-hi ara, l'any 2020, ha estat una delícia visual i sonora. Evidentment, també és pixel art, però és tan suau que, a diferència d'altres videojocs retro jugats en consoles modernes, no fa la sensació que els dissenys estiguin basats en aquests petits quadradets. La paleta de colors molt superior, és clar, també hi ajuda.
Pel que fa a la història, que suposo que és el que més interessa, en aquest cas trobem la princesa Zelda pràcticament al principi del joc, després de rescatar-la d'un calabós, però evidentment l'aventura no s'acaba aquí i hi haurà complicacions.
Resulta que un mag anomenat Agahnim ha usurpat el tron del rei de Hyrule i pretén alliberar el malvat Ganon del segell amb què el van tancar fa segles els anomenats Set Savis, i ara el monstre es troba en un món paral·lel anomenat Món Fosc (Dark World), que va ser conquerit per en Ganon malgrat que originalment era el Reialme Sagrat, gràcies a la Triforça. Si l'enemic és alliberat del seu segell, arribarà el Món de la Llum (Light World) i també el sotmetrà.
Per diverses circumstàncies que tampoc cal rebentar, en Link va a parar també al Món Fosc i allà haurà d'alliberar del seu captiveri els descendents dels Set Savis i, amb la seva ajuda, derrotar en Ganon.
Per tal de dur a terme aquesta missió tan complicada, el nostre protagonista volta pel món aconseguint armes i accessoris que li facilitaran la feina -i que sovint són imprescindibles per poder superar obstacles i vèncer segons quins enemics-, i sobretot visita masmorres farcides de sales i trencaclosques que amb una mica d'experiència en els Zelda -especialment els 2D- solventarem sense grans problemes, però que altres vegades ens faran encallar.
L'esforç val la pena, i la diversitat de situacions i enemics és prou satisfactòria, però com em sol passar en els títols clàssics de la saga, m'encallo més sovint del que voldria i he hagut de consultar petites coses en segons quins moments, no tant per saber com es feien les coses -això només passava quan ho havia provat tot, o creia que ho havia provat tot, sense èxit-, sinó on punyetes havia d'anar o amb qui havia de parlar. Ja me'n queixava amb el Link's Awakening de la Game Boy, el meu primer Zelda, i m'ha tornat a passar.
En tot cas no em sembla un joc difícil, tot i que s'encarrega de donar-nos peixet durant els primers compassos, a la primera part de la història, i després ens deixa anar al Món Fosc, on tot és més complicat i ens elimina la sensació que ens hem tornat massa bons jugant a la saga o que estem davant d'un Zelda fàcil. Res d'això.
A Link to the Past -encara no sé a quin passat es refereix, però deu ser cosa de l'adaptació del títol, res a veure amb el que diu el japonès, que seria "La Triforça dels Déus"- és un joc preciós, divertit i amb un nivell de dificultat just i superable, on el principal problema és, com deia, que hi ha coses que no se'ns acudiria mai fer. Aplaudiments als que en el seu moment provaven cada objecte en cada píxel de l'escenari per descobrir totes aquestes coses que jo he necessitat consultar.
Cal esmentar també que l'any 2013 la Nintendo 3DS va rebre una nova entrega de la saga, A Link Between Worlds, que en japonès era Kamigami no Triforce 2, és a dir que es va concebre com a seqüela directa d'aquest títol. No queda clar, però, ja que sembla més aviat una història nova basada en el mateix món, però l'alternança entre els dos mons sí que hi és i jugant al de la SNES he tingut alguna reminiscència d'aquell títol que vaig acabar ja fa temps i que continuo trobant que és meravellós i que aprofita l'efecte 3D de la consola d'allò més bé.
Tornant al de la SNES, tenim també la curiositat del BS The Legend of Zelda: The Ancient Stone Tablets, una mena de continuació del A Link to the Past que es va poder jugar gràcies al Satellaview de la Super Nintendo i del qual es parla amb més coneixement de causa en aquesta entrada de Retroscroll. I el tenim també rellançat -amb petits canvis- a la Game Boy Advance, des de 2002, com a The Legend of Zelda: A Link to the Past and Four Swords, que inclou aquesta última part que és un joc multijugador que desbloqueja un palau extra a l'ALTTP.
A banda d'això, n'existeixen adaptacions en forma de manga, tres per ser exactes, una de les quals en realitat còmic encarregat per la revista americana Nintendo Power, per tant còmic americà, però dibuixat pel gran Shôtarô Ishinomori, una de les grans llegendes del manga. Al capdavall és un dels Zelda més estimats, i havent-hi jugat entenc per què.
La Super Nintendo és una consola que no vaig tenir en el seu moment, i quan la vaig tenir, fa alguns anys, ja era massa tard per aconseguir a un preu raonable la majoria de grans títols del seu catàleg, entre els quals el que avui protagonitza aquesta entrada. A la Consola Virtual de la Wii U, i després amb l'arribada de la SNES Mini, que l'incloïa, per fi el tenia de manera oficial (però digital), i tot i així hi he acabat jugant al servei Nintendo Switch Online, el "Netflix" dels clàssics de Nintendo, per una simple qüestió de disponibilitat, atès que les hores que puc dedicar als videojocs a casa són molt poques i de moment van en retrocés.
Es tracta, evidentment, del The Legend of Zelda: A Link to the Past, llançat a la Super Famicom el 1991 amb el nom de Zelda no densetsu: kamigami no Triforce amb aquesta portada bastant més bonica que l'occidental, que es va poder veure durant el 1992.
Tot recuperant la perspectiva semizenital de la primera entrega de la saga, al contrari que la trencadora perspectiva del Zelda II: The Adventure of Link (1987) de la NES, aquest títol havia de sortir per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo, també, però el seu desenvolupament va passar a la SNES, amb el salt tècnic, tant gràfic com musical, que representava això.
Una aventura molt més acolorida, amb melodies clàssiques que ja eren clàssiques llavors, però beneficiant-se del sistema sonor de la Super Nintendo, l'anomenat S-SMP. Suposava una evolució més que notable respecte a l'acabat del The Legend of Zelda, molt estimat i entranyable, però un festival de píxels i dels 8 bits en general quan la NES encara s'havia d'esprémer molt.
Dic això perquè jugar-hi ara, l'any 2020, ha estat una delícia visual i sonora. Evidentment, també és pixel art, però és tan suau que, a diferència d'altres videojocs retro jugats en consoles modernes, no fa la sensació que els dissenys estiguin basats en aquests petits quadradets. La paleta de colors molt superior, és clar, també hi ajuda.
Pel que fa a la història, que suposo que és el que més interessa, en aquest cas trobem la princesa Zelda pràcticament al principi del joc, després de rescatar-la d'un calabós, però evidentment l'aventura no s'acaba aquí i hi haurà complicacions.
Resulta que un mag anomenat Agahnim ha usurpat el tron del rei de Hyrule i pretén alliberar el malvat Ganon del segell amb què el van tancar fa segles els anomenats Set Savis, i ara el monstre es troba en un món paral·lel anomenat Món Fosc (Dark World), que va ser conquerit per en Ganon malgrat que originalment era el Reialme Sagrat, gràcies a la Triforça. Si l'enemic és alliberat del seu segell, arribarà el Món de la Llum (Light World) i també el sotmetrà.
Per diverses circumstàncies que tampoc cal rebentar, en Link va a parar també al Món Fosc i allà haurà d'alliberar del seu captiveri els descendents dels Set Savis i, amb la seva ajuda, derrotar en Ganon.
Per tal de dur a terme aquesta missió tan complicada, el nostre protagonista volta pel món aconseguint armes i accessoris que li facilitaran la feina -i que sovint són imprescindibles per poder superar obstacles i vèncer segons quins enemics-, i sobretot visita masmorres farcides de sales i trencaclosques que amb una mica d'experiència en els Zelda -especialment els 2D- solventarem sense grans problemes, però que altres vegades ens faran encallar.
L'esforç val la pena, i la diversitat de situacions i enemics és prou satisfactòria, però com em sol passar en els títols clàssics de la saga, m'encallo més sovint del que voldria i he hagut de consultar petites coses en segons quins moments, no tant per saber com es feien les coses -això només passava quan ho havia provat tot, o creia que ho havia provat tot, sense èxit-, sinó on punyetes havia d'anar o amb qui havia de parlar. Ja me'n queixava amb el Link's Awakening de la Game Boy, el meu primer Zelda, i m'ha tornat a passar.
En tot cas no em sembla un joc difícil, tot i que s'encarrega de donar-nos peixet durant els primers compassos, a la primera part de la història, i després ens deixa anar al Món Fosc, on tot és més complicat i ens elimina la sensació que ens hem tornat massa bons jugant a la saga o que estem davant d'un Zelda fàcil. Res d'això.
A Link to the Past -encara no sé a quin passat es refereix, però deu ser cosa de l'adaptació del títol, res a veure amb el que diu el japonès, que seria "La Triforça dels Déus"- és un joc preciós, divertit i amb un nivell de dificultat just i superable, on el principal problema és, com deia, que hi ha coses que no se'ns acudiria mai fer. Aplaudiments als que en el seu moment provaven cada objecte en cada píxel de l'escenari per descobrir totes aquestes coses que jo he necessitat consultar.
Cal esmentar també que l'any 2013 la Nintendo 3DS va rebre una nova entrega de la saga, A Link Between Worlds, que en japonès era Kamigami no Triforce 2, és a dir que es va concebre com a seqüela directa d'aquest títol. No queda clar, però, ja que sembla més aviat una història nova basada en el mateix món, però l'alternança entre els dos mons sí que hi és i jugant al de la SNES he tingut alguna reminiscència d'aquell títol que vaig acabar ja fa temps i que continuo trobant que és meravellós i que aprofita l'efecte 3D de la consola d'allò més bé.
Tornant al de la SNES, tenim també la curiositat del BS The Legend of Zelda: The Ancient Stone Tablets, una mena de continuació del A Link to the Past que es va poder jugar gràcies al Satellaview de la Super Nintendo i del qual es parla amb més coneixement de causa en aquesta entrada de Retroscroll. I el tenim també rellançat -amb petits canvis- a la Game Boy Advance, des de 2002, com a The Legend of Zelda: A Link to the Past and Four Swords, que inclou aquesta última part que és un joc multijugador que desbloqueja un palau extra a l'ALTTP.
A banda d'això, n'existeixen adaptacions en forma de manga, tres per ser exactes, una de les quals en realitat còmic encarregat per la revista americana Nintendo Power, per tant còmic americà, però dibuixat pel gran Shôtarô Ishinomori, una de les grans llegendes del manga. Al capdavall és un dels Zelda més estimats, i havent-hi jugat entenc per què.
El problema per trobar jocs clássics a bon preu i en bon estat es, pero sort, suplert per la gran oferta de possibilitats digitals, que al meu semblar, val la pena. Així que penso que has fet molt bé jugant-lo a la Switch, i a sobre gaudint-lo en portátil.
ResponEliminaAixó que dius de haver de consultar guies de tant en tant amb els Zelda 2D per saber ón s´ha d´anar o amb qui s´ha de parlar sempre m´ha passat a mi també, per mi es ben diferent jugar a un Zelda 2D d´un en 3D, tot i que son grans adaptacions del concepte, deriven en dos tipus de jocs que s´em fan completament diferents, casi com si fossin géneres que poc tenen que veure entre ells (ho dic perque amb els Zelda 3D no em passa aixó).
Sense cap mena de dubtes es tracta d´un joc boníssim, que a mes a mes, jugat a l´epoca, feia la sensació que eres a un mon obert amb llibertat total per explorar i anar on volguessis, no sé com descriure-ho, pero la sesació era impressionant.
Sí, tu, però a mi que m'encanten els videojocs clàssics em fa ràbia i pena aquesta manera de conduir-nos al format digital, tot i que en aquest cas ha estat per no haver tingut una SNES en el seu moment i, per tant, no haver-me'n comprat aquesta joia.
EliminaEl tinc (perquè tenir-lo a la SNES Online no és tenir-lo, sinó agafar-lo en préstec digital) a la SNES Mini, també, però per circumstàncies personals quan tinc temps de jugar és sobretot quan em desplaço per anar a treballar, i la Switch en aquest sentit m'ha salvat. M'hauria agradat jugar-hi a la Mini, però bé, si algun dia tinc temps ja el repassaré allà.
Gràcies pel comentari i per consolar-me amb això de les consultetes. Sé que molta gent no ho necessita, però saber que no soc l'únic m'alleuja XD