Aquesta secció del blog ha estat tradicional el lloc on repassar diverses adaptacions cinematogràfiques (o directament en format domèstic) sobre productes d'aquest sector, generalment fracassats i ridículs. I m'alegro de poder fer, per una vegada, una crítica -perquè aquest cop sí que he vist el film en qüestió- i que sigui per dir-ne coses bones.
Quan es va saber que es faria una pel·lícula de la mascota de Sega, i sobretot quan es va veure el primer disseny del personatge en CGI, la cosa tenia força mala pinta, però quan s'ha entregat el producte acabat i s'ha pogut veure a les sales de cinema d'arreu del món la reacció del públic ha estat molt diferent de la que tenen, per exemple, els lectors de còmics quan van a veure adaptacions de les seves històries preferides, que sembla que mai els agraden (especialment si són de DC). I superades les meves reticències inicials -al capdavall es tracta d'un personatge que va marcar la meva vida com a jugador, i que no descarto tatuar-me algun dia- hi vaig anar, i aquestes són les meves impressions.
Després d'anys, fins i tot dècades, de negociacions i projectes transformats, l'any 2017 Paramount Pictures va adquirir els drets de Sonic the Hedgehog, el tràiler de la qual va rebre una resposta força negativa el 2019 davant d'un disseny del protagonista que no s'assemblava gaire al que teníem al cap després de gairebé 30 anys de veure'l als videojocs, però va rectificar, va redissenyar el protagonista i ja fa unes setmanes que tenim la seva primera aventura cinematogràfica a les cartelleres d'arreu del món.
El que també mostrava aquell tràiler era que la premissa no tindria res a veure amb la que podem veure als videojocs de l'eriçó blau, sinó que ens el situarien en un món normal, amb humans, i ell seria l'únic element creat per ordinador. Semblava, doncs, la típica pel·lícula de mascota -peluix o animal- que parla i interactua amb una o més persones.
I, de fet, és una mica així. Se'ns parla dels seus orígens extraterrestres -la primera llicència que es pren el film, però res a dir- i de com va a parar a la Terra fugint d'una amenaça. El nostre planeta li agrada i viu més o menys amagat a Green Hills, Montana (Estats Units), nom que ens planta la primera picada d'ullet -no hi comptaria el logo modificat de Paramount, ja que encara no és metratge pròpiament dit-, i somia que és part de la família formada pel xèrif del poble i la seva parella (Tika Sumpter).
En un desenvolupament d'una previsibilitat innegable, en Sonic (amb veu de Ben Schwartz, per cert) i en Tom Wachowski (James Marsden) esdevenen una mena de parella policial en el sentit que, bé, un d'ells és policia, i es fica en un embolic per culpa de l'altre i la necessitat els obliga a col·laborar, cosa que durant el procés crea i reforça els seus lligams. És, en part, una buddy movie.
En aquest sentit, simplificacions i to infantil a banda, és una dinàmica que funciona i proporciona uns quants moments divertits en un rerefons més aviat dramàtic: des que es detecta l'existència d'en Sonic, si bé el món no té gaire idea de com és, se'l persegueix i no precisament per fer-li carícies, i això ho lidera cert científic genial però tocat de l'ala que té la cara més coneguda del repartiment.
Parlem del doctor Robotnik, interpretat per un Jim Carrey que a mi m'agrada molt quan fa papers dramàtics, però que aquí fa la seva habitual -i més popular- actuació histriònica, sospito que amb força màniga ampla per part de la direcció, signada per Jeff Fowler.
No és que no m'agradi, però. No li queda malament, a aquesta intepretació de l'enemic clàssic de la mascota de Sega, i tampoc aquest aspecte allunyat del que li coneixem. Sí que es veu, però, força més eficaç i menys babau del que recordem dels videojocs.
És una història senzilla, fàcil de seguir i pensada per a tots els públics, que diverteix la canalla i que als adults, especialment si som fans del personatge o el coneixem més o menys bé, ens regala picades d'ullet i "ous de Pasqua" de tota mena, des de referències visuals fins a noms de llocs, passant per alguns acords musicals i la referència a un conegudíssim meme.
No adapta cap videojoc de la franquícia, ni de bon tros, sinó que es pren una gran llicència en treure en Sonic del seu ambient habitual, però funciona, diverteix i toca la fibra nostàlgica dels que veiem el film amb coneixements previs, i aquesta manera d'arribar a tota mena d'espectadors és digna d'aplaudir.
Tampoc no cal exagerar: no és una pel·lícula imprescindible, ni és necessari plorar de nostàlgia ni anar-la a veure diverses vegades en pantalla gegant, que és el que veig a Twitter que fan alguns, però està molt millor del que semblava, val la pena si s'estima mínimament el personatge -com és el meu cas- i de moment ha fet prou benefici econòmic, incloent-hi el rècord de l'estrena amb més èxit a les taquilles d'una pel·lícula basada en un videojoc, com per més o menys garantir-ne una seqüela, que s'insinua amb intensitat en els darrers moments del film, incloent-hi una escena durant els d'altra banda meravellosos crèdits.
M'alegro que, encara que sigui quelcom excepcional, una adaptació tan delicada hagi funcionat, malgrat la predisposició a trobar-la dolenta que imperava -l'habitual en les adaptacions, però reforçada per una mala primera impressió- fins que es va poder veure. N'he quedat molt satisfet.
Després d'anys, fins i tot dècades, de negociacions i projectes transformats, l'any 2017 Paramount Pictures va adquirir els drets de Sonic the Hedgehog, el tràiler de la qual va rebre una resposta força negativa el 2019 davant d'un disseny del protagonista que no s'assemblava gaire al que teníem al cap després de gairebé 30 anys de veure'l als videojocs, però va rectificar, va redissenyar el protagonista i ja fa unes setmanes que tenim la seva primera aventura cinematogràfica a les cartelleres d'arreu del món.
El que també mostrava aquell tràiler era que la premissa no tindria res a veure amb la que podem veure als videojocs de l'eriçó blau, sinó que ens el situarien en un món normal, amb humans, i ell seria l'únic element creat per ordinador. Semblava, doncs, la típica pel·lícula de mascota -peluix o animal- que parla i interactua amb una o més persones.
I, de fet, és una mica així. Se'ns parla dels seus orígens extraterrestres -la primera llicència que es pren el film, però res a dir- i de com va a parar a la Terra fugint d'una amenaça. El nostre planeta li agrada i viu més o menys amagat a Green Hills, Montana (Estats Units), nom que ens planta la primera picada d'ullet -no hi comptaria el logo modificat de Paramount, ja que encara no és metratge pròpiament dit-, i somia que és part de la família formada pel xèrif del poble i la seva parella (Tika Sumpter).
En un desenvolupament d'una previsibilitat innegable, en Sonic (amb veu de Ben Schwartz, per cert) i en Tom Wachowski (James Marsden) esdevenen una mena de parella policial en el sentit que, bé, un d'ells és policia, i es fica en un embolic per culpa de l'altre i la necessitat els obliga a col·laborar, cosa que durant el procés crea i reforça els seus lligams. És, en part, una buddy movie.
En aquest sentit, simplificacions i to infantil a banda, és una dinàmica que funciona i proporciona uns quants moments divertits en un rerefons més aviat dramàtic: des que es detecta l'existència d'en Sonic, si bé el món no té gaire idea de com és, se'l persegueix i no precisament per fer-li carícies, i això ho lidera cert científic genial però tocat de l'ala que té la cara més coneguda del repartiment.
Parlem del doctor Robotnik, interpretat per un Jim Carrey que a mi m'agrada molt quan fa papers dramàtics, però que aquí fa la seva habitual -i més popular- actuació histriònica, sospito que amb força màniga ampla per part de la direcció, signada per Jeff Fowler.
No és que no m'agradi, però. No li queda malament, a aquesta intepretació de l'enemic clàssic de la mascota de Sega, i tampoc aquest aspecte allunyat del que li coneixem. Sí que es veu, però, força més eficaç i menys babau del que recordem dels videojocs.
És una història senzilla, fàcil de seguir i pensada per a tots els públics, que diverteix la canalla i que als adults, especialment si som fans del personatge o el coneixem més o menys bé, ens regala picades d'ullet i "ous de Pasqua" de tota mena, des de referències visuals fins a noms de llocs, passant per alguns acords musicals i la referència a un conegudíssim meme.
No adapta cap videojoc de la franquícia, ni de bon tros, sinó que es pren una gran llicència en treure en Sonic del seu ambient habitual, però funciona, diverteix i toca la fibra nostàlgica dels que veiem el film amb coneixements previs, i aquesta manera d'arribar a tota mena d'espectadors és digna d'aplaudir.
Tampoc no cal exagerar: no és una pel·lícula imprescindible, ni és necessari plorar de nostàlgia ni anar-la a veure diverses vegades en pantalla gegant, que és el que veig a Twitter que fan alguns, però està molt millor del que semblava, val la pena si s'estima mínimament el personatge -com és el meu cas- i de moment ha fet prou benefici econòmic, incloent-hi el rècord de l'estrena amb més èxit a les taquilles d'una pel·lícula basada en un videojoc, com per més o menys garantir-ne una seqüela, que s'insinua amb intensitat en els darrers moments del film, incloent-hi una escena durant els d'altra banda meravellosos crèdits.
M'alegro que, encara que sigui quelcom excepcional, una adaptació tan delicada hagi funcionat, malgrat la predisposició a trobar-la dolenta que imperava -l'habitual en les adaptacions, però reforçada per una mala primera impressió- fins que es va poder veure. N'he quedat molt satisfet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada