Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 2

Just abans que, per culpa de la pandèmia, els cines tanquessin durant força temps, al llunyà març de 2020, l'última pel·lícula que vam anar a veure en pantalla gran fins que es va poder tornar a fer tímidament va ser la delicada adaptació a cinema de les aventures de la mascota de Sega.

Un producte que, quan se'n van veure les primeres imatges, pintava malament, i que podria haver sortit fatal, sobretot tenint en compte els tradicionals fracassos pel que fa a adaptacions de videojocs a pel·lícules, però que per una vegada va agradar al públic de manera pràcticament unànime.

No és cap obra mestra, ni de bon tros. És una poca-soltada que s'ha de veure com la poca-soltada que és, i així ho va entendre el públic, que en parla molt millor que la crítica. Encara ara. Doncs bé, el cas és que va tenir prou èxit com perquè se'n rodés la seqüela que ja es prometia a l'escena post-crèdits en què feia aparició en Tails, i ara ha arribat l'hora de Sonic the Hedgehog 2, que vam anar a veure, per cert, tant amb la nena -que el 2020 era massa petita per anar al cinema- com amb els nostres nebots, amb els quals no havíem estat mai al cine.

Dirigida altre cop per Jeff Fowler, i sense que fos cap sorpresa havent-ne vist tràilers i els pòsters pertot arreu, aquesta segona entrega suposava l'arribada a la gran pantalla d'en Tails però també d'en Knuckles i, si ens hi fixàvem bé, també un element clàssic dels videojocs d'en Sonic que es pot veure a la part inferior del pòster.

Igual que als videojocs, en Knuckles és enemic d'en Sonic perquè en Robotnik s'alia amb ell i, lligant amb esdeveniments explicats al principi de la primera pel·li, pertanyen a races enfrontades des de fa generacions.

Ens trobem, doncs, amb la premissa que el protagonista, acomodat a casa dels Wachowski i pràcticament com a fill adoptiu de la parella, viu la gran vida ara ja de manera oberta i amb el crèdit adquirit per haver salvat el món, però se li presenta aquest rival que el supera clarament i que, a sobre, l'agafa per sorpresa.

Afortunadament no ho haurà de fer sol, sinó que comptarà amb l'ajuda d'un fan que també ve d'un altre planeta i que posarà a la seva disposició tota mena de ginys que ha creat ell mateix. Un company vulpí que pilota un avió vermell que els seguidors dels videojocs coneixem, i que és només una de les múltiples referències a la saga Sonic the Hedgehog que veurem escampades per la cinta, si és que les cacem totes, que em temo que jo, com és habitual, en dec haver deixat escapar alguna. 

Pel que fa a la resta, novament ens trobem davant d'una història original, que no pretén reflectir l'argument de cap dels videojocs de la franquícia -i ens n'adonarem de seguida, tant per les localitzacions reals de la Terra com per les situacions que viuen els seus personatges-, però que n'agafa cosetes d'aquí i d'allà, i en aquest cas la inspiració d'aquestes referències són el segon i el tercer joc. 

L'enemic principal, evidentment, és altre cop un Robotnik retornat de l'exili forçat, amb més poder que mai i un desenvolupat intel·lecte al seu servei, així com té al seu servei la particular capacitat còmica d'en Jim Carrey per donar-li vida, ara també acompanyat d'una caracterització més propera a la dels videojocs, però que ja s'havia ensenyat al final de la primera part. 

És una llàstima que hagi anunciat que es retira de l'actuació, i probablement la tercera pel·li, que se'ns insinua altre cop després de la part dels crèdits feta amb estil videojoc retro, no el tindrà com a dolent principal ni secundari, però si es fan les coses ben fetes, com ha estat el cas dels dos primers films, suposo que tot i trobar-lo a faltar -ha convertit un enemic clàssic de la història dels videojocs en un paio carismàtic sense que als jocs ho fos- no hem de patir en excés pel resultat final.

Sonic the Hedgehog 2 és un producte en la línia de la primera entrega: quelcom que ha sabut connectar amb els seguidors i no seguidors dels videojocs de l'eriçó blau tot presentant una proposta per a tots els públics, tant en el sentit de grau de vinculació emocional amb el personatge com en el de l'edat de l'audiència, amb acció, humor, picades d'ullet i també gags que es podrien haver fet en qualsevol film estàndard de comèdia. 

En aquest sentit, si li he de trobar una pega que, de moment -i potser amb el pas del temps canvio d'opinió-, fa que m'hagi agradat, però menys que la primera, és que té una durada per a mi una mica excessiva (122 minuts pels 99 del primer film) que es nota en algunes escenes allargassades, entre les quals algunes d'un casament a Hawaii que podrien passar perfectament, com deia, per les d'una comèdia romàntica qualsevol.

Tanmateix, Sonic 2 no decep: ens dona el que esperàvem, ja que aquest cop no ens podia sorprendre com la primera, ni positiva ni negativament, i si ens va agradar l'arriscada proposta de 2020 ens hauria d'agradar també aquesta. Esperem que a taquilla funcioni prou bé com perquè en un parell d'anys veiem si s'aprofita el potencial de l'enemic que ja ens han promès.

Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog

Aquesta secció del blog ha estat tradicional el lloc on repassar diverses adaptacions cinematogràfiques (o directament en format domèstic) sobre productes d'aquest sector, generalment fracassats i ridículs. I m'alegro de poder fer, per una vegada, una crítica -perquè aquest cop sí que he vist el film en qüestió- i que sigui per dir-ne coses bones.

Quan es va saber que es faria una pel·lícula de la mascota de Sega, i sobretot quan es va veure el primer disseny del personatge en CGI, la cosa tenia força mala pinta, però quan s'ha entregat el producte acabat i s'ha pogut veure a les sales de cinema d'arreu del món la reacció del públic ha estat molt diferent de la que tenen, per exemple, els lectors de còmics quan van a veure adaptacions de les seves històries preferides, que sembla que mai els agraden (especialment si són de DC). I superades les meves reticències inicials -al capdavall es tracta d'un personatge que va marcar la meva vida com a jugador, i que no descarto tatuar-me algun dia- hi vaig anar, i aquestes són les meves impressions.

Després d'anys, fins i tot dècades, de negociacions i projectes transformats, l'any 2017 Paramount Pictures va adquirir els drets de Sonic the Hedgehog, el tràiler de la qual va rebre una resposta força negativa el 2019 davant d'un disseny del protagonista que no s'assemblava gaire al que teníem al cap després de gairebé 30 anys de veure'l als videojocs, però va rectificar, va redissenyar el protagonista i ja fa unes setmanes que tenim la seva primera aventura cinematogràfica a les cartelleres d'arreu del món.

El que també mostrava aquell tràiler era que la premissa no tindria res a veure amb la que podem veure als videojocs de l'eriçó blau, sinó que ens el situarien en un món normal, amb humans, i ell seria l'únic element creat per ordinador. Semblava, doncs, la típica pel·lícula de mascota -peluix o animal- que parla i interactua amb una o més persones.

I, de fet, és una mica així. Se'ns parla dels seus orígens extraterrestres -la primera llicència que es pren el film, però res a dir- i de com va a parar a la Terra fugint d'una amenaça. El nostre planeta li agrada i viu més o menys amagat a Green Hills, Montana (Estats Units), nom que ens planta la primera picada d'ullet -no hi comptaria el logo modificat de Paramount, ja que encara no és metratge pròpiament dit-, i somia que és part de la família formada pel xèrif del poble i la seva parella (Tika Sumpter).

En un desenvolupament d'una previsibilitat innegable, en Sonic (amb veu de Ben Schwartz, per cert) i en Tom Wachowski (James Marsden) esdevenen una mena de parella policial en el sentit que, bé, un d'ells és policia, i es fica en un embolic per culpa de l'altre i la necessitat els obliga a col·laborar, cosa que durant el procés crea i reforça els seus lligams. És, en part, una buddy movie.

En aquest sentit, simplificacions i to infantil a banda, és una dinàmica que funciona i proporciona uns quants moments divertits en un rerefons més aviat dramàtic: des que es detecta l'existència d'en Sonic, si bé el món no té gaire idea de com és, se'l persegueix i no precisament per fer-li carícies, i això ho lidera cert científic genial però tocat de l'ala que té la cara més coneguda del repartiment.

Parlem del doctor Robotnik, interpretat per un Jim Carrey que a mi m'agrada molt quan fa papers dramàtics, però que aquí fa la seva habitual -i més popular- actuació histriònica, sospito que amb força màniga ampla per part de la direcció, signada per Jeff Fowler.

No és que no m'agradi, però. No li queda malament, a aquesta intepretació de l'enemic clàssic de la mascota de Sega, i tampoc aquest aspecte allunyat del que li coneixem. Sí que es veu, però, força més eficaç i menys babau del que recordem dels videojocs.

És una història senzilla, fàcil de seguir i pensada per a tots els públics, que diverteix la canalla i que als adults, especialment si som fans del personatge o el coneixem més o menys bé, ens regala picades d'ullet i "ous de Pasqua" de tota mena, des de referències visuals fins a noms de llocs, passant per alguns acords musicals i la referència a un conegudíssim meme.

No adapta cap videojoc de la franquícia, ni de bon tros, sinó que es pren una gran llicència en treure en Sonic del seu ambient habitual, però funciona, diverteix i toca la fibra nostàlgica dels que veiem el film amb coneixements previs, i aquesta manera d'arribar a tota mena d'espectadors és digna d'aplaudir.

Tampoc no cal exagerar: no és una pel·lícula imprescindible, ni és necessari plorar de nostàlgia ni anar-la a veure diverses vegades en pantalla gegant, que és el que veig a Twitter que fan alguns, però està molt millor del que semblava, val la pena si s'estima mínimament el personatge -com és el meu cas- i de moment ha fet prou benefici econòmic, incloent-hi el rècord de l'estrena amb més èxit a les taquilles d'una pel·lícula basada en un videojoc, com per més o menys garantir-ne una seqüela, que s'insinua amb intensitat en els darrers moments del film, incloent-hi una escena durant els d'altra banda meravellosos crèdits.

M'alegro que, encara que sigui quelcom excepcional, una adaptació tan delicada hagi funcionat, malgrat la predisposició a trobar-la dolenta que imperava -l'habitual en les adaptacions, però reforçada per una mala primera impressió- fins que es va poder veure. N'he quedat molt satisfet.