Sèries: Sonic Prime (primera temporada)

Soc conscient que la mascota de Sega té diverses adaptacions animades, però he de reconèixer que fins ara no n'havia vist cap. Sempre les havia considerat productes per a un públic força per sota de mi en edat, i no és que jo no miri dibuixos animats, és clar, però no tinc temps de comprometre'm amb sèries llargues si no m'hi sento atret per alguna raó especial, i ser seguidor del personatge fins ara no havia estat prou motiu per fer-ho.

Va haver d'arribar la sèrie de què parlo avui, i especialment assabentar-me que Netflix l'havia traduït al català, perquè m'hi interessés, i que només tingués 8 episodis -almenys la seva primera temporada- hi ha ajudat.

Sonic Prime s'estrenava a la plataforma d'streaming el 15 de desembre de 2022 i el cert és que ja fa unes quantes setmanes que vaig acabar de veure-la amb la meva filla -és la primera sèrie que veiem junts i que ens interessa a tots dos, per cert-, però en aquest blog sempre tinc moltes coses per explicar i fins ara no li havia arribat el moment.

Aprofitant un bon moment del personatge, amb un Sonic Frontiers que ha agradat molt més a la gent que als mitjans especialitzats -també val a dir que de la saga sempre s'esperen coses dolentes i hi ha predisposició a fer sang- i dos llargmetratges cinematogràfics amb els quals ha passat el mateix, m'ha fet l'efecte que aquesta sèrie també triomfava entre els seguidors de l'eriçó blau.

La premissa de la sèrie és el desastre que provoca el seu protagonista en trencar, sense voler, el Prisma Paradoxal, un artefacte d'aquest tan típics de la saga, durant un combat contra el Dr. Eggman, als nostres cors sempre Dr. Robotnik. 

Això dona lloc a la creació d'un multivers en què en Sonic es trobarà amb versions molt diferents del món i els amics que coneix, però que no l'inclouen a ell, que sol ser rebut per aquests companys alternatius (Tails, Knuckles, Amy, Big i Rouge) amb diferents graus d'hostilitat davant del desconegut.

Aquest truc dona vida a una trama que, per altra banda, trobo que no té tant de suc com caldria, i és que en Sonic ha de trobar els diferents trossos del Prisma -que en cadascun d'aquests llocs és un element important per algun motiu i causa d'un conflicte- per recompondre'l i tornar al seu món original, però hi ha un dels universos que apareix amb insistència i penso que no és excessivament interessant.

Es tracta del primer on va a parar, un món distòpic i robotitzat que podria ser perfectament la zona final d'algun dels videojocs de la saga, i en què coneixem el Consell del Caos, una associació de diferents versions del Dr. Eggman que, naturalment, volen conquerir el multivers.

Escrit així, la idea que una colla de Robotniks -permeteu-me novament la llicència- persegueixin en Sonic i els seus amics, que aquests apareguin en diverses versions i en alguns casos fins i tot convertits en dolents, a més dels combats i la velocitat pròpies de la franquícia, no sembla que hagi de ser dolenta. Fins i tot fa molt bona pinta.

Personalment, però, no m'ha acabat de fer el pes. No és que no m'hagi agradat, tampoc és això, senzillament és que per alguna raó he trobat a faltar més diversitat en els universos visitats -al final en són tres- i un guió una mica menys complex, tenint en compte el públic al qual va adreçada la sèrie.

Sembla que tot vagi molt ràpid, d'acord amb els poders del propi protagonista, però alhora que no estigui passant gran cosa i s'estigui girant tota l'estona al voltant del mateix. He d'insistir, això sí, en què no he consumit altres productes d'en Sonic fora dels videojocs i les pel·lícules del cinema, així que no descarto que les coses hagin estat així en sèries animades i còmics anteriors.

Tot i així, aplaudeixo la importància que es dona als amics d'en Sonic i les caracteritzacions especials que el tema del multivers permet -menció especial a la Rose Rovellada-, la qualitat de l'animació CGI, el bon doblatge al català -on fins i tot tenim la veu de la il·lustre Marta Barbarà- i la colla de picades d'ullet dedicades als experts i no tan experts en la saga Sonic the Hedgehog.

Veurem què ens té preparada la propera temporada de la sèrie. Espero que, com a mínim, una mica d'ordre en aquest caos -i no és per fer el joc de paraules, però posats a fer, també-, i que aconsegueixi que m'hi impliqui més.

Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 2

Just abans que, per culpa de la pandèmia, els cines tanquessin durant força temps, al llunyà març de 2020, l'última pel·lícula que vam anar a veure en pantalla gran fins que es va poder tornar a fer tímidament va ser la delicada adaptació a cinema de les aventures de la mascota de Sega.

Un producte que, quan se'n van veure les primeres imatges, pintava malament, i que podria haver sortit fatal, sobretot tenint en compte els tradicionals fracassos pel que fa a adaptacions de videojocs a pel·lícules, però que per una vegada va agradar al públic de manera pràcticament unànime.

No és cap obra mestra, ni de bon tros. És una poca-soltada que s'ha de veure com la poca-soltada que és, i així ho va entendre el públic, que en parla molt millor que la crítica. Encara ara. Doncs bé, el cas és que va tenir prou èxit com perquè se'n rodés la seqüela que ja es prometia a l'escena post-crèdits en què feia aparició en Tails, i ara ha arribat l'hora de Sonic the Hedgehog 2, que vam anar a veure, per cert, tant amb la nena -que el 2020 era massa petita per anar al cinema- com amb els nostres nebots, amb els quals no havíem estat mai al cine.

Dirigida altre cop per Jeff Fowler, i sense que fos cap sorpresa havent-ne vist tràilers i els pòsters pertot arreu, aquesta segona entrega suposava l'arribada a la gran pantalla d'en Tails però també d'en Knuckles i, si ens hi fixàvem bé, també un element clàssic dels videojocs d'en Sonic que es pot veure a la part inferior del pòster.

Igual que als videojocs, en Knuckles és enemic d'en Sonic perquè en Robotnik s'alia amb ell i, lligant amb esdeveniments explicats al principi de la primera pel·li, pertanyen a races enfrontades des de fa generacions.

Ens trobem, doncs, amb la premissa que el protagonista, acomodat a casa dels Wachowski i pràcticament com a fill adoptiu de la parella, viu la gran vida ara ja de manera oberta i amb el crèdit adquirit per haver salvat el món, però se li presenta aquest rival que el supera clarament i que, a sobre, l'agafa per sorpresa.

Afortunadament no ho haurà de fer sol, sinó que comptarà amb l'ajuda d'un fan que també ve d'un altre planeta i que posarà a la seva disposició tota mena de ginys que ha creat ell mateix. Un company vulpí que pilota un avió vermell que els seguidors dels videojocs coneixem, i que és només una de les múltiples referències a la saga Sonic the Hedgehog que veurem escampades per la cinta, si és que les cacem totes, que em temo que jo, com és habitual, en dec haver deixat escapar alguna. 

Pel que fa a la resta, novament ens trobem davant d'una història original, que no pretén reflectir l'argument de cap dels videojocs de la franquícia -i ens n'adonarem de seguida, tant per les localitzacions reals de la Terra com per les situacions que viuen els seus personatges-, però que n'agafa cosetes d'aquí i d'allà, i en aquest cas la inspiració d'aquestes referències són el segon i el tercer joc. 

L'enemic principal, evidentment, és altre cop un Robotnik retornat de l'exili forçat, amb més poder que mai i un desenvolupat intel·lecte al seu servei, així com té al seu servei la particular capacitat còmica d'en Jim Carrey per donar-li vida, ara també acompanyat d'una caracterització més propera a la dels videojocs, però que ja s'havia ensenyat al final de la primera part. 

És una llàstima que hagi anunciat que es retira de l'actuació, i probablement la tercera pel·li, que se'ns insinua altre cop després de la part dels crèdits feta amb estil videojoc retro, no el tindrà com a dolent principal ni secundari, però si es fan les coses ben fetes, com ha estat el cas dels dos primers films, suposo que tot i trobar-lo a faltar -ha convertit un enemic clàssic de la història dels videojocs en un paio carismàtic sense que als jocs ho fos- no hem de patir en excés pel resultat final.

Sonic the Hedgehog 2 és un producte en la línia de la primera entrega: quelcom que ha sabut connectar amb els seguidors i no seguidors dels videojocs de l'eriçó blau tot presentant una proposta per a tots els públics, tant en el sentit de grau de vinculació emocional amb el personatge com en el de l'edat de l'audiència, amb acció, humor, picades d'ullet i també gags que es podrien haver fet en qualsevol film estàndard de comèdia. 

En aquest sentit, si li he de trobar una pega que, de moment -i potser amb el pas del temps canvio d'opinió-, fa que m'hagi agradat, però menys que la primera, és que té una durada per a mi una mica excessiva (122 minuts pels 99 del primer film) que es nota en algunes escenes allargassades, entre les quals algunes d'un casament a Hawaii que podrien passar perfectament, com deia, per les d'una comèdia romàntica qualsevol.

Tanmateix, Sonic 2 no decep: ens dona el que esperàvem, ja que aquest cop no ens podia sorprendre com la primera, ni positiva ni negativament, i si ens va agradar l'arriscada proposta de 2020 ens hauria d'agradar també aquesta. Esperem que a taquilla funcioni prou bé com perquè en un parell d'anys veiem si s'aprofita el potencial de l'enemic que ja ens han promès.

El personatge: Knuckles

Observo que he fet relativament poques entrades sobre personatges dels videojocs, i sobretot em sorprèn que en els darrers anys ho he estat fent amb una freqüència d'un cop l'any, o fins i tot menys. Avui trenco aquesta tendència amb un homenatge a un personatge de Sega que ja fa molts anys que podem veure als jocs d'en Sonic o aquells en què es troben diversos personatges de l'antiga rival de Nintendo, generalment de caire lúdic i/o competitiu.

És en Knuckles, l'equidna -animal que, juntament amb l'ornitorinc, és l'únic mamífer que pon ous-, un personatge que és dels més coneguts dels que apareixen a la veterana i prolífica saga de l'eriçó blau de Sega, però que tot i la seva popularitat (sembla que és el quart més estimat, per darrere d'en Tails, en Shadow i el mateix Sonic) va debutar com a enemic.



Era l'any 1994 i al meravellós Sonic 3 de la Mega Drive ens el trobàvem com a enemic controlat pel Dr. Robotnik, avui Dr. Eggman. A diferència del mateix científic boig, que era un humà gras i de comportament ridícul, en Knuckles era un animal antropomòrfic, com en Sonic i en Tails, i tenia un atractiu diferent. Repetiria en el seu paper de dolent al Sonic Triple Trouble, també de 1994 i en exclusiva per a la Game Gear.

Però per tal de poder-lo controlar, un cop caiguda la bena i aliat amb els bons, ens hauríem d'esperar al Sonic & Knuckles, que va sortir també aquell any però uns mesos més tard.



Seria al Sonic & Knuckles, un curiós títol que es presenta en un cartutx diferent de tots els altres que hi ha al catàleg de la Mega Drive. Perquè hi trobem una aventura que continua els esdeveniments del Sonic 3 i ens permet controlar en Sonic o en Knuckles, que pot escalar parets amb les punxes que té als artells ("knuckles" en anglès), però permet col·locar-hi els cartutxos del Sonic 2 i el Sonic 3, amb diferents efectes.

En el cas de la segona entrega de la saga podem passar-nos el joc amb en Knuckles en comptes d'en Sonic o en Tails, i si hi posem el Sonic 3 tenim una versió lleugerament diferent del joc original, però a més si hi aconseguim les 7 Chaos Emeralds podrem aconseguir les Super Emeralds del Sonic & Knuckles, inaccessibles d'una altra manera. Amb el primer Sonic the Hedgehog no hi ha cap connexió, i posar aquest cartutx al del Sonic & Knuckles donava el mateix resultat que posar-hi el del FIFA 95 o l'Altered Beast: un missatge d'error.



En Knuckles començava a ser molt popular i Sega va decidir donar-li el protagonisme de l'únic joc de la franquícia que sortiria per al perifèric-consola 32X, el Knuckles Chaotix, de 1995, que en realitat era un spin-off i és un dels pocs jocs de la saga que no permeten controlar en Sonic.

Aquí, amb una mecànica molt semblant al que estàvem acostumats a veure, ens sorprenien però amb una característica única, que era el control d'en Knuckles i un dels seus amics alhora, units per una mena de corda màgica que hi ha entre dos anells. Els afortunats que tenen el fallit accessori tenen, o desitgen tenir, aquest videojoc que a l'actualitat es ven per prop de 300 euros tranquil·lament.



El 1998-1999 sortia per a la Dreamcast el genial Sonic Adventure, en què en Knuckles era un dels 6 personatges jugables, i cadascun d'ells tenia una història diferent. En el mateix sentit el podríem controlar el 2001 al Sonic Adventure 2.



El 2003, amb la Dreamcast ja abandonada i la retirada de Sega de la creació de consoles, sortiria el primer videojoc de la franquícia per a màquines de Microsoft i Sony. Era el Sonic Heroes, la continuació argumental del Sonic Adventure 2, i estava disponible per a la Gamecube, la Xbox i la Playstation 2.

Aquí podíem triar entre 4 equips de 3 personatges, un total de 12, i en Knuckles formava part del Team Sonic. Avançàvem per les pantalles alternant, segons la necessitat, entre els tres personatges, però sempre en controlàvem un i els altres dos ens seguien.



I he dit que amb el Sonic Heroes s'estrenava a Microsoft i a Sony, perquè a Nintendo ja ho havia fet amb el Sonic Advance, de 2001-2002 i per a la Gameboy Advance, on per cert si no vaig errat tenim el primer dels pocs exemples de jocs de plataformes de la franquícia amb en Knuckles controlable en consoles portàtils.

Després de l'èxit d'aquest videojoc, que va tenir una versió per a la N-Gage de Nokia anomenada SonicN, hi va haver dues seqüeles, el Sonic Advance 2 i el Sonic Advance 3, respectivament de 2002-2003 i 2004.



La seva última aparició en un joc de plataformes és la de l'spin-off conegut com a Sonic Boom, franquícia formada per una sèrie animada, un còmic i els videojocs Sonic Boom: Rise of Lyric (Wii U), Sonic Boom: Shattered Crystal (Nintendo 3DS), que es consideren ja els pitjors videojocs de tota la història d'en Sonic, i per al 2016 Sonic Boom: Fire & Ice (Nintendo 3DS), amb què esperem que hagin après la lliçó.



Pel que fa als jocs no de plataformes, sinó competitius o lúdics que deia al principi, la primera aparició d'en Knuckles es va produir el 1995 al Sonic Drift 2 de la Game Gear, la seqüela del primer intent fallit d'imitar el Super Mario Kart de la Super Nintendo. També el podíem portar al joc de curses a peu Sonic R, de la Saturn, que va sortir el 1997. I al Sonic Riders (2006) i el Sonic Riders: Zero Gravity (2008), multiplataformes, i el Sonic Free Riders (Xbox 360 -Kinect-, 2010), en què els personatges corrien sobre aerotaules i que no van tenir gaire bona acollida.



Molt millors, i també amb en Knuckles com un dels pilots, eren els multiplataformes Sonic & Sega All-Stars Racing (2010) i Sonic & All-Stars Racing Transformed (2012). 



Pel que fa a la lluita, al Sonic the Fighters, llançat per a recreatives el 1996 i disponible en consoles només a través del Sonic Gems Collection (2005) i als basars de la Xbox 360 i la Playstation 3 el 2012, era un dels lluitadors, com també al molt diferent, però també de lluita, Sonic Battle (Gameboy Advance, 2003).



A l'RPG Sonic Chronicles: The Dark Brotherhood, de 2008 i només per a la Nintendo DS, tenia un paper important i el podíem veure en un gènere gens habitual a l'univers Sonic.



També tenim la saga dels títols basats en els Jocs Olímpics, que ja duu unes quantes entregues per a consoles de sobretaula i portàtils de Nintendo, en què els universos Sonic i Mario s'uneixen i que va començar amb l'històric Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii, 2007 i Nintendo DS, 2008), i on òbviament l'equidna és un dels personatges que podem portar.

Ara bé, no sempre ha estat present en aquests jocs multitudinaris i de caire social, dels quals també cal esmentar el mediocre Sonic Shuffle, la resposta de Sega als Mario Party, que va sortir entre 2000 i 2001 per a la Dreamcast. No, en Knuckles també ha estat absent unes quantes vegades (no el podem controlar per exemple al Sega Superstars Tennis), i en d'altres ocasions fa cameos o també papers de suport, com en el cas del Sonic Generations (Playstation 3, Xbox 360, Nintendo 3DS i PC, 2011), el Sonic Rush (Nintendo DS, 2005) o el Sonic Lost World (Nintendo 3DS, Wii U i PC, 2013), entre altres.



Naturalment també havia de sortir als productes derivats de la franquícia. No només és fàcil trobar-ne marxandatge, sinó que el 1996 va fer el seu debut en versió animada amb l'OVA Sonic the Hedgehog, però també va sortir a les sèries Sonic Underground (1999), Sonic X (2003-2004) i des de 2014 a Sonic Boom, que més amunt explicava que havia generat dos lamentables videojocs amb la seva proposta de redisseny dels personatges i el seu món. I, per acabar, també el podem veure a les longeves col·leccions de còmics Sonic the Comic i Sonic the Hedgehog.

Com podem veure en Knuckles, tot i que no és tan inseparable d'en Sonic com en Tails, és clarament el tercer personatge en importància i nombre d'aparicions -amb el permís del Dr. Eggman-, i sens dubte un dels personatges més populars de la saga més popular de Sega, per tant un dels màxims representants de la companyia, i és per això que li volia dedicar un homenatge.