Els primers DLC

Ja fa uns quants anys que, si tenim consoles més o menys modernes, ens agradi o no ens estem acostumant als anomenats DLC, terme que ve de DownLoadable Content, és a dir "contingut descarregable". 

Es tracta de contingut extra dels videojocs, un concepte de moda i ja molt establert que no està exempt de polèmica, sobretot perquè gairebé sempre és de pagament i molts usuaris consideren que és una manera d'encarir el preu dels videojocs amb coses que podrien haver estat dins el disc, la targeta, el cartutx o el fitxer digital des del primer moment. I, de fet, de vegades es tracta de contingut que ja és al disc, però que s'ha de pagar per desbloquejar.

N'hi ha de millors i de pitjors, des d'uniformes alternatius fins a hores de joc, i sovint s'acaben afegint en edicions posteriors anomenades "Game of the Year", "Ultimate Edition" o coses semblants, però... d'on ve, tot això?

Tot i que ja havien existit serveis de descàrrega de videojocs sencers i de joc en línia per a consoles com la Mega Drive, amb el Sega Channel, i molt més enrere l'Atari 2600 amb el seu servei GameLine, els continguts addicionals per a videojocs ja existents van començar amb un títol de PC. 

Es tracta del joc d'estratègia en temps real Total Annihilation que, el 1997, va rebre contingut addicional per part dels desenvolupadors, és a dir de manera oficial. I ho va anar fent amb freqüència. Internet començava a agafar embranzida i això era cabdal per a aquesta mena de transmissió de dades.

En consoles això dels DLC va començar amb la Dreamcast, ja que va ser la primera consola amb mòdem integrat, i es va estrenar amb el Sonic Adventure, que des de 1999 i mentre els servidors de la consola estaven en marxa va anar oferint nous continguts com ara una ambientació nadalenca, de Halloween o el Samba GP a la pantalla Twinkle Circuit.



Al Sonic Adventure 2 també hi havia vehicles inspirats en la saga Fantasy Zone i en el Dr. Eggman, a més d'altres coses. Per la seva banda, el Samba de Amigo rebia noves cançons i també es podien descarregar cosetes per a d'altres títols, com per exemple l'Skies of Arcadia, el Phantasy Star Online Ver. 2, el ChuChu Rocket o el Jet Set Radio. I tot això, de franc.



Aquests continguts ja no estan disponibles, només qui els tingui descarregats en una VMU de la Dreamcast en pot continuar gaudint (tot i que sembla que hi ha "altres maneres" d'obtenir-los actualment), perquè a les conversions d'alguns d'aquests títols que es van fer per a d'altres consoles arran de la mort de Sega com a fabricant de sistemes es van perdre molts d'aquests DLC.

Sega, com sempre, era capdavantera, però més endavant les altres companyies, concretament Microsoft, Sony i Nintendo, van anar implementant les seves versions de joc online i les descàrregues de continguts addicionals, sempre amb alguna mena de pagament i cadascuna en un moment diferent, fins que a l'època actual ja fa temps que gairebé tot s'ha de pagar, sovint a uns preus per a molts excessius. 

D'altra banda, una variant d'aquest model és oferir jocs gratuïts però amb el contingut molt limitat, com és el cas del Killer Instinct (versió de 2013) i el Dead or Alive 5, i convidar l'usuari a adquirir personatges extra mitjançant el pagament. Però bé, més o menys aquesta és la història dels DLC.

El personatge: Knuckles

Observo que he fet relativament poques entrades sobre personatges dels videojocs, i sobretot em sorprèn que en els darrers anys ho he estat fent amb una freqüència d'un cop l'any, o fins i tot menys. Avui trenco aquesta tendència amb un homenatge a un personatge de Sega que ja fa molts anys que podem veure als jocs d'en Sonic o aquells en què es troben diversos personatges de l'antiga rival de Nintendo, generalment de caire lúdic i/o competitiu.

És en Knuckles, l'equidna -animal que, juntament amb l'ornitorinc, és l'únic mamífer que pon ous-, un personatge que és dels més coneguts dels que apareixen a la veterana i prolífica saga de l'eriçó blau de Sega, però que tot i la seva popularitat (sembla que és el quart més estimat, per darrere d'en Tails, en Shadow i el mateix Sonic) va debutar com a enemic.



Era l'any 1994 i al meravellós Sonic 3 de la Mega Drive ens el trobàvem com a enemic controlat pel Dr. Robotnik, avui Dr. Eggman. A diferència del mateix científic boig, que era un humà gras i de comportament ridícul, en Knuckles era un animal antropomòrfic, com en Sonic i en Tails, i tenia un atractiu diferent. Repetiria en el seu paper de dolent al Sonic Triple Trouble, també de 1994 i en exclusiva per a la Game Gear.

Però per tal de poder-lo controlar, un cop caiguda la bena i aliat amb els bons, ens hauríem d'esperar al Sonic & Knuckles, que va sortir també aquell any però uns mesos més tard.



Seria al Sonic & Knuckles, un curiós títol que es presenta en un cartutx diferent de tots els altres que hi ha al catàleg de la Mega Drive. Perquè hi trobem una aventura que continua els esdeveniments del Sonic 3 i ens permet controlar en Sonic o en Knuckles, que pot escalar parets amb les punxes que té als artells ("knuckles" en anglès), però permet col·locar-hi els cartutxos del Sonic 2 i el Sonic 3, amb diferents efectes.

En el cas de la segona entrega de la saga podem passar-nos el joc amb en Knuckles en comptes d'en Sonic o en Tails, i si hi posem el Sonic 3 tenim una versió lleugerament diferent del joc original, però a més si hi aconseguim les 7 Chaos Emeralds podrem aconseguir les Super Emeralds del Sonic & Knuckles, inaccessibles d'una altra manera. Amb el primer Sonic the Hedgehog no hi ha cap connexió, i posar aquest cartutx al del Sonic & Knuckles donava el mateix resultat que posar-hi el del FIFA 95 o l'Altered Beast: un missatge d'error.



En Knuckles començava a ser molt popular i Sega va decidir donar-li el protagonisme de l'únic joc de la franquícia que sortiria per al perifèric-consola 32X, el Knuckles Chaotix, de 1995, que en realitat era un spin-off i és un dels pocs jocs de la saga que no permeten controlar en Sonic.

Aquí, amb una mecànica molt semblant al que estàvem acostumats a veure, ens sorprenien però amb una característica única, que era el control d'en Knuckles i un dels seus amics alhora, units per una mena de corda màgica que hi ha entre dos anells. Els afortunats que tenen el fallit accessori tenen, o desitgen tenir, aquest videojoc que a l'actualitat es ven per prop de 300 euros tranquil·lament.



El 1998-1999 sortia per a la Dreamcast el genial Sonic Adventure, en què en Knuckles era un dels 6 personatges jugables, i cadascun d'ells tenia una història diferent. En el mateix sentit el podríem controlar el 2001 al Sonic Adventure 2.



El 2003, amb la Dreamcast ja abandonada i la retirada de Sega de la creació de consoles, sortiria el primer videojoc de la franquícia per a màquines de Microsoft i Sony. Era el Sonic Heroes, la continuació argumental del Sonic Adventure 2, i estava disponible per a la Gamecube, la Xbox i la Playstation 2.

Aquí podíem triar entre 4 equips de 3 personatges, un total de 12, i en Knuckles formava part del Team Sonic. Avançàvem per les pantalles alternant, segons la necessitat, entre els tres personatges, però sempre en controlàvem un i els altres dos ens seguien.



I he dit que amb el Sonic Heroes s'estrenava a Microsoft i a Sony, perquè a Nintendo ja ho havia fet amb el Sonic Advance, de 2001-2002 i per a la Gameboy Advance, on per cert si no vaig errat tenim el primer dels pocs exemples de jocs de plataformes de la franquícia amb en Knuckles controlable en consoles portàtils.

Després de l'èxit d'aquest videojoc, que va tenir una versió per a la N-Gage de Nokia anomenada SonicN, hi va haver dues seqüeles, el Sonic Advance 2 i el Sonic Advance 3, respectivament de 2002-2003 i 2004.



La seva última aparició en un joc de plataformes és la de l'spin-off conegut com a Sonic Boom, franquícia formada per una sèrie animada, un còmic i els videojocs Sonic Boom: Rise of Lyric (Wii U), Sonic Boom: Shattered Crystal (Nintendo 3DS), que es consideren ja els pitjors videojocs de tota la història d'en Sonic, i per al 2016 Sonic Boom: Fire & Ice (Nintendo 3DS), amb què esperem que hagin après la lliçó.



Pel que fa als jocs no de plataformes, sinó competitius o lúdics que deia al principi, la primera aparició d'en Knuckles es va produir el 1995 al Sonic Drift 2 de la Game Gear, la seqüela del primer intent fallit d'imitar el Super Mario Kart de la Super Nintendo. També el podíem portar al joc de curses a peu Sonic R, de la Saturn, que va sortir el 1997. I al Sonic Riders (2006) i el Sonic Riders: Zero Gravity (2008), multiplataformes, i el Sonic Free Riders (Xbox 360 -Kinect-, 2010), en què els personatges corrien sobre aerotaules i que no van tenir gaire bona acollida.



Molt millors, i també amb en Knuckles com un dels pilots, eren els multiplataformes Sonic & Sega All-Stars Racing (2010) i Sonic & All-Stars Racing Transformed (2012). 



Pel que fa a la lluita, al Sonic the Fighters, llançat per a recreatives el 1996 i disponible en consoles només a través del Sonic Gems Collection (2005) i als basars de la Xbox 360 i la Playstation 3 el 2012, era un dels lluitadors, com també al molt diferent, però també de lluita, Sonic Battle (Gameboy Advance, 2003).



A l'RPG Sonic Chronicles: The Dark Brotherhood, de 2008 i només per a la Nintendo DS, tenia un paper important i el podíem veure en un gènere gens habitual a l'univers Sonic.



També tenim la saga dels títols basats en els Jocs Olímpics, que ja duu unes quantes entregues per a consoles de sobretaula i portàtils de Nintendo, en què els universos Sonic i Mario s'uneixen i que va començar amb l'històric Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii, 2007 i Nintendo DS, 2008), i on òbviament l'equidna és un dels personatges que podem portar.

Ara bé, no sempre ha estat present en aquests jocs multitudinaris i de caire social, dels quals també cal esmentar el mediocre Sonic Shuffle, la resposta de Sega als Mario Party, que va sortir entre 2000 i 2001 per a la Dreamcast. No, en Knuckles també ha estat absent unes quantes vegades (no el podem controlar per exemple al Sega Superstars Tennis), i en d'altres ocasions fa cameos o també papers de suport, com en el cas del Sonic Generations (Playstation 3, Xbox 360, Nintendo 3DS i PC, 2011), el Sonic Rush (Nintendo DS, 2005) o el Sonic Lost World (Nintendo 3DS, Wii U i PC, 2013), entre altres.



Naturalment també havia de sortir als productes derivats de la franquícia. No només és fàcil trobar-ne marxandatge, sinó que el 1996 va fer el seu debut en versió animada amb l'OVA Sonic the Hedgehog, però també va sortir a les sèries Sonic Underground (1999), Sonic X (2003-2004) i des de 2014 a Sonic Boom, que més amunt explicava que havia generat dos lamentables videojocs amb la seva proposta de redisseny dels personatges i el seu món. I, per acabar, també el podem veure a les longeves col·leccions de còmics Sonic the Comic i Sonic the Hedgehog.

Com podem veure en Knuckles, tot i que no és tan inseparable d'en Sonic com en Tails, és clarament el tercer personatge en importància i nombre d'aparicions -amb el permís del Dr. Eggman-, i sens dubte un dels personatges més populars de la saga més popular de Sega, per tant un dels màxims representants de la companyia, i és per això que li volia dedicar un homenatge.

Història de les videoconsoles: la Dreamcast

Fa uns dies, el 27 de novembre, l'última videoconsola de Sega i la primera de la història dels videojocs amb una potència de 128 bits va fer 15 anys, concretament des que es va posar a la venda al Japó. Allò passava el mateix dia però de 1998, mentre que als Estats Units arribaria el 9 de setembre de 1999 i a Europa el 14 d'octubre d'aquell últim any de la dècada dels 90.

Estem parlant de la Dreamcast, el primer sistema del que es coneix com la sisena generació de videoconsoles (ara la Xbox One i la Playstation 4 han inaugurat la vuitena, encara que sovint s'hi inclou la Wii U), amb el qual Sega esdevenia una vegada més pionera, cosa que històricament s'ha demostrat que només l'ha perjudicat, perquè llançar consoles posteriorment, amb accés a tecnologia més avançada i aprenent dels errors de la competència, és molt fàcil, mentre que ser el primer comporta uns riscs.

Això és el que li va passar a la Dreamcast —entre molts altres problemes dels quals parlaré més avall—, però malgrat ser la primera i tenir una vida inusualment curta per a una consola (no va arribar als 3 anys que ja l'havien descontinuat als Estats Units, mentre que a Europa va ser el 2002 i al Japó el 2007) va ser una màquina magnífica, molt estimada i que encara ara gaudeix de l'admiració dels nostàlgics i d'una important escena d'afeccionats que li dediquen molt de temps.

Normalment posaria el primer anunci que va sortir al Japó, però a banda de no trobar-lo també és cert que aquests espanyols de 1999 amb la veu de doblatge d'en Bruce Willis estaven força bé (no els vaig veure en aquella època, però). 

La Dreamcast, a banda de ser la primera consola de 128 bits i la primera de la seva generació, va ser la primera amb una resolució de 640x480 píxels, la primera amb un mòdem integrat i connexió a Internet (a Europa de 33 k i als EUA i el Japó de 56, encara que es podia treure i substituir, més endavant, per l'adaptador de banda ampla), cosa que va fer que popularitzés el joc en línia en consoles (un altre aspecte en què va ser pionera), i també va ser la primera amb un sistema operatiu (el Windows CE, de fet).

Nostàlgies i amors a banda reconec que el comandament de la Dreamcast no és el més còmode amb què m'he hagut d'enfrontar. Potser rivalitzaria en disseny antiergonòmic amb el de la Nintendo 64, de fet. Entre altres coses per als videojocs de lluita (que en té molts) no és pràctic tenir només 4 botons frontals i dos gallets a la part del darrere, i tampoc no va ser gaire encertat col·locar el cable a la part de baix.

A la part esquerra de la foto tenim la Visual Memory, o VM (Visual Memory  Unit o VMU als EUA i Visual Memory System o VMS al Japó), que era el dispositiu on s'emmagatzemaven les dades, sobretot les partides. I com podeu veure té una pantalla LCD i botons que fan que sembli una miniconsola portàtil, perquè de fet podia interactuar amb alguns títols i a banda de fer de pantalla auxiliar s'hi podien descarregar minijocs.

Per desgràcia, com passa amb tots els sistemes de desar partides que no són en memòria interna, en estar organitzada en blocs aviat la teníem plena, de manera que no és estrany tenir unes quantes VMU, així com tampoc no ho era prendre la decisió de comprar algunes targetes de memòria no oficials. Tanmateix Sega va llançar, cap al final de la vida de la consola, la 4x Memory Card, amb 800 blocs de memòria en comptes de 200 però perdent pel camí totes les funcions de "miniconsola" que tenia la VM.

En aquest vídeo podem veure els 50 títols que qui els ha pujat considera més representatius de la Dreamcast, els més coneguts i populars dels quals trobarem cap al final del mateix, ja que va del 50 al que l'autor considera el número 1. En molts casos eren videojocs amb uns gràfics espaterrants pel que s'havia vist fins llavors, com és natural i com va passar també, en el seu moment i a la seva generació, amb la Xbox 360. De fet, la Dreamcast era la contrapartida domèstica de la placa Sega NAOMI de les recreatives, cosa que permetia traslladar pràcticament tal qual els jocs arcade a la consola de 128 bits de la companyia.

Hi ha de tot, des d'exclusius que inauguraven sagues fins a multiplataformes que també hi eren per a la Dreamcast (o s'hi van estrenar) encara que per desgràcia molta gent ignori aquest fet, i és que m'he trobat amb casos de persones que ni tan sols sabien que compartia generació amb la Playstation 2, la Xbox i la Gamecube. 

Els més destacats podríem dir que són els dos Shenmue, els dos Sonic Adventure (els primers Sonic en 3D de qualitat tot i la seva criticada càmera, que després van sortir en remake per a la Gamecube i Windows), l'Skies of Arcadia, el Grandia 2, l'Street Fighter III, els Marvel vs. Capcom, el Resident Evil 2 i el Resident Evil: Code Veronica, el Sega Rally 2, el Metropolis Street Racer, el Virtua Fighter 3, els Crazy Taxi, el Jet Set Radio, el Soul Calibur (exclusiu que inaugurava una saga de lluita amb espases que encara dura), el Dead or Alive 2, l'Space Channel 5, el Samba de Amigo, els Power Stone, el Phantasy Star Online i molts més.

Com no podia ser d'una altra manera, tenint en compte que parlem d'una consola de Sega, la Dreamcast també tenia tota mena d'accessoris, des de les pistoles per als jocs de disparar o els joysticks d'estil arcade fins al ratolí i el teclat imprescindibles per a connectar-se a internet, però també d'altres de curiosos com el Fishing Rod Controller (la canya de pescar de la foto, per als títols de pesca), les maraques per al Samba de Amigo o la càmera digital Dreameye, entre altres com el curiós cable que permetia que la Dreamcast i la Neo Geo Pocket Color interactuessin.

Els problemes de la Dreamcast

No es pot dir que a la consola en si se li pugui retreure res, però els problemes se li van acumular i van provocar-ne la prematuríssima defunció de què parlava més amunt. Per una banda, molta gent desconfiava de Sega després del fracàs de la Saturn (jo mateix, que havia triat la Saturn per sobre de la Playstation, em vaig empipar quan la de 32 bits de Sega va ser abandonada i vaig deixar de comprar consoles i videojocs durant uns quants anys, cosa que per cert va significar que em saltés la primera generació de 128 bits i no m'hi interessés fins que no era ja pràcticament retro) i les vendes de la màquina no van ser gaire bones (10,6 milions a tot el món), tot i que curiosament on es va vendre millor va ser a Occident.

Tanmateix, el gran problema que va tenir es deia Playstation 2: la segona consola més venuda de la història (fa uns mesos va ser avançada finalment per la Nintendo DS) va sortir el 2000 i encara que les vendes de la Dreamcast fins llavors no anaven del tot malament, la gent es va llançar de cap a comprar la segona màquina de Sony, que es va beneficiar en grandíssima mesura de l'èxit de la primera, encara que si l'analitzéssim tècnicament, deixant de banda els fanatismes que costa tant dissociar de la PS2 (i de la PSX, i de la PS3, i ara de la PS4...), veuríem com no va ser la millor de la seva generació. 

Però sí que era la millor en quantitat de seguidors i en suport per part dels desenvolupadors (Sega n'havia perdut molts amb el fracàs de la Saturn) i va enfonsar la competència: primer va acabar amb la Dreamcast (que fins i tot va patir la popularitat de la primera Playstation, d'una generació anterior, amb la qual va coincidir temporalment), i després va fer que les vendes de la Xbox i la Gamecube fossin molt inferiors al que es mereixien per virtuts pròpies. Sí, ho he dit diverses vegades: les circumstàncies de tot plegat em van fer agafar mania a aquesta consola, perquè va tenir un èxit desmesurat en relació amb les seves característiques, i el que és pitjor, fent fracassar altres sistemes de gran (i en alguns casos superior) qualitat.

Un altre dels problemes greus que va tenir va ser el format dels seus videojocs, el GD-ROM, que era un disc creat per Sega amb capacitat d'1,2 GB que li donava el nom, Giga Byte Disc. Perquè poc després la Playstation 2 es llançava amb format DVD, que permetia molta més capacitat (característica no aprofitada realment ni en aquella generació ni després amb la PS3 i el seu Blu-ray, però que atrau el públic) i la reproducció de pel·lícules a un preu inferior al dels reproductors de l'època. Sega tenia plans de llançar un reproductor de DVD extern per a la Dreamcast, però al final el projecte es va cancel·lar.

A més, la Dreamcast també llegia un altre format creat per Sega, el MIL-CD, pensat per a funcions multimèdia però que a la llarga va acabar d'enfonsar una companyia que ja tenia uns deutes enormes per culpa del fracàs comercial de la màquina al Japó: aquesta capacitat de lectura de la consola va permetre no només que qualsevol amb els coneixements adequats pogués crear títols per a la màquina, sinó també que es pogués piratejar sense gaires dificultats, fins al punt que va arribar un moment que només posant un joc gravat en un CD (jo mateix ho havia pogut fer, sense ni tan sols inserir-hi el famós boot CD anomenat Utopia) ja s'hi podia jugar al preu, això sí, d'anar castigant la lent, que treballava més en llegir aquests discs que els originals.

L'acumulació de situacions adverses i la incapacitat d'enfrontar-se a la competència amb campanyes publicitàries que ja no es podia permetre van fer que Sega prengués la duríssima decisió d'abandonar la Dreamcast i deixar de fabricar consoles, cosa que va provocar un fet molt curiós als Estats Units: un dels títols més ben valorats i estimats de la consola, el Shenmue II, no va aparèixer per a les Dreamcasts d'aquell país, sinó que Sega ja havia acordat amb Microsoft que allà sortiria en exclusiva per a la llavors nova Xbox, el 2002. Aquesta versió arribaria a Europa el 2003, i va ser un dels fruits de les contínues col·laboracions entre Sega i Microsoft (recordem el Windows CE), de les quals fins i tot podria haver nascut, si les negociacions haguessin prosperat, la "retrocompatibilitat" de la Xbox amb els videojocs de la Dreamcast.

La trista història de l'última consola de Sega arribava a la seva fi, i paradoxalment el país on va tenir la pitjor sort, el Japó, va ser també on es van continuar produint videojocs per al seu catàleg oficialment fins ben bé el 2007, i després d'aquella data encara en surt algun, de tant en tant, de manera legal però per part d'estudis independents, ja sense la llicència de Sega.



És el cas, per exemple, del Rush Rush Rally Racing, que es va llançar només a Europa el 2009 (i després per a WiiWare el 2012), però n'hi ha molts més.

Pel camí hi va haver projectes que es van quedar sense veure la llum, com ara el The House of the Dead III, el Virtua Fighter 4, el Propeller Arena o el Half-Life. Alguns es van acabar distribuint per internet perquè estaven pràcticament completats i d'altres van sortir per a d'altres sistemes, però cal que se sàpiga que si no hagués estat per la sobtada defunció de la consola haurien tingut versions, com a mínim, per a la Dreamcast. El que va fer més mal, però, va ser que no arribés a sortir la tercera i última part de la saga Shenmue, que tot i així podria haver sortit posteriorment per a d'altres sistemes i encara ara se'n parla. L'últim que se'n sap és que el seu creador, el llegendari Yû Suzuki, vol dur-lo a terme finançat pel micromecenatge.

Com acostuma a passar amb tot allò que acaba tràgicament i abans d'hora, tant per mèrits propis com pel simple fet de morir prematurament (i en el cas que avui ens ocupa podem dir que és per ambdues coses), la Dreamcast va esdevenir una consola de culte i jo, que me la vaig comprar de segona mà a principis de 2006, en recomano l'adquisició, perquè té títols que valen molt la pena i que, com ja he dit més amunt, encara que no tothom ho sàpiga es van estrenar en aquesta consola i no en els remakes o seqüeles que després rebrien els sistemes supervivents. Si a més som fans de Sega, com és el meu cas, és una màquina d'obligada compra.

I si us ha interessat el que us he explicat o ja coneixíeu i estimàveu (o no) la consola, potser us agradarà llegir també les entrades que vaig dedicar als seus models, una curiosa campanya publicitària, els seus videojocs més venuts, els seus títols de llançament o l'últim que va entrar al seu catàleg.



Si aneu al minut 3 d'aquest vídeo, que pertany al Sonic & All-Stars Racing Transformed (2012), podreu veure com el "personatge" de l'AGES, que és una Visual Memory, adopta la forma de comandament de la Dreamcast quan ha d'anar per l'aigua.

Un dels molts petits homenatges que ha rebut aquesta malaurada consola que, amb la seva mort, va provocar quelcom que llavors ens semblava impensable: que en Sonic (i altres franquícies de Sega) debutés en sistemes de la competència i fins i tot compartís alguns videojocs amb el seu antic rival, en Mario. Per molts rumors que hi hagi encara ara, segurament no veurem mai una Dreamcast 2 —tampoc no sembla que el mercat estigui obert a més de 2 o 3 consoles de sobretaula—, però la seva herència és ben viva i almenys la companyia que la va crear, Sega, sobreviu tot creant videojocs.

 

Els jocs més venuts de la Dreamcast

Ja sabeu que la Dreamcast, encara que incomprensiblement no hi jugo gaire, és una de les meves consoles preferides i que la seva trista i injusta història provoca la meva simpatia més absoluta. I no és que els seus títols aconseguissin gaires milions de còpies venudes, però sí que podem parlar dels 5 jocs més venuts de la 128 bits de Sega i és el que farem ara.

El més venut va ser el Sonic Adventure (1999), el primer títol en 3D reals de la mascota de Sega, que ara és discutit i absurdament comparat amb els jocs de plataformes actuals però que en aquell moment ens va meravellar perquè, senzillament, no s'havia fet mai res de tan bo en el camp de les plataformes. Va vendre 2,5 milions de còpies.

El segon, amb 1,3 milions, va ser el Soul Calibur, el primer d'una saga que encara veu aparèixer entregues però que ens va desencaixar la mandíbula el 1999 amb aquest joc que Gamerankings considera el millor joc de la Dreamcast i el 5è millor de la història. 

Amb 1,22 milions tenim el Crazy Taxi (2000), un títol divertit i purament arcade que va inaugurar una saga a la qual ja vaig dedicar una entrada fa temps. 

Gairebé l'atrapa el Shenmue (1999), amb 1,2 milions, un títol revolucionari que va tenir una seqüela i que des de fa més d'una dècada els seus fans esperen veure acabar (sembla que la història va quedar penjada al final del Shenmue II) en alguna de les consoles actuals, un projecte de moment sense concretar però que el seu creador, en Yû Suzuki, espera poder dur a terme algun dia. 

Acabem amb el Resident Evil: Code Veronica, de 2000, que després sortiria com a Resident Evil: Code Veronica X per a Gamecube i Playstation 2 amb alguns canvis. Va vendre 1,14 milions de còpies, segons la Wikipedia que és qui proporciona aquestes dades.

Anuncis japonesos de la Dreamcast

Ara feia temps que no escrivia cap entrada sobre anuncis de videojocs, però l'altre dia mentre redactava la dels primers jocs de la Dreamcast em vaig trobar, navegant per Youtube, amb divertits anuncis de jocs de l'última consola de Sega, amb el característic estil japonès que encara es veu de tant en tant, però que sobretot és cosa dels anys 90.



Comencem amb aquest del The House of the Dead 2, la segona part d'aquest clàssic de les recreatives de Sega en què unes oficinistes i el seu cap parlen (en un diàleg absurd) dels zombis, que són els enemics del joc com tots deveu saber ja a aquestes alçades.



El del Sega Rally 2 també és clarament humorístic, i recorda bastant aquell del Sonic 3 de la Mega Drive que veiem al final de l'entrada sobre anuncis japonesos que vaig fer fa moltíssim temps. Una altre anunci del mateix joc:



El noi segur que no va tornar a oferir a la seva xicota dur-la a casa amb el cotxe, després del que li va fer passar.  



Una altra bogeria, aquest cop per tal de promocionar el Chu Chu Rocket, un dels jocs més senzills i fàcils de trobar de la Dreamcast, però també molt recomanat. 



El Sonic Adventure, un clàssic que va tenir diversos anuncis, però sens dubte aquest va ser el més divertit... i absurd. I en posaré un altre en la mateixa línia torturadora de la mascota de Sega:



Impressionant. Com se'ls va acudir fer una animalada així. Queda a la memòria, però, de manera que l'objectiu està aconseguit.



El del Shenmue II més que humorístic és estrany, i també curt, però típicament japonès, per tant no el podia deixar passar.



No podia faltar el Samba de Amigo, una franquícia de Sega que va néixer en aquella època i que per força havia de donar lloc a un anunci divertit. Al final d'aquesta història, si us interessa saber-ho, el noi que volia passar una estona sol amb la seva xicota es presenta, "Sóc en Kimura", i el boig que ha entrat a l'habitació resulta que és el pare de la noia.



Acabarem amb el de la pròpia consola, un anunci on s'insistia en el fet que la Dreamcast ja estava acabada (en el sentit de finalitzada, no sigueu malpensats), i és que hi havia expectació davant la primera consola de 128 bits de la història.

Els primers jocs de la Dreamcast

No entenc com és que fins ara no havia dedicat una entrada d'aquesta secció a una de les consoles que més m'estimo, malgrat que és també una de les que menys he tocat, però ha arribat el moment de desfer aquest greure i parlar dels primers jocs de la Dreamcast. 

Al Japó l'última consola de Sega va sortir el 27 de novembre de 1998 i era la primera de 128 bits, amb unes possibilitats tècniques que no s'havien vist encara al món dels videojocs domèstics, però un dels seus 4 jocs de llançament va ser aquest modest Godzilla Generations, que ens posa en la pell del llegendari monstre de les pel·lícules japoneses i ens fa destruir tot el que trobem pel camí.

El Virtua Fighter 3 tb era la primera entrega de la saga per a la Dreamcast i no necessita presentació, però va ser una de les meves poquíssimes compres precintades anys després de la descontinuació de la consola. Era l'actualització del joc de les recreatives sense la part de tb, però sembla que amb les presses el resultat no va acabar de ser del tot fidel gràficament parlant, cosa que ja li havia passat al primer Virtua Fighter per a la Saturn. 

Aquest és el Pen Pen TriIcelon, un joc de curses estil cartoon protagonitzat per pingüins que curiosament també va sortir a Europa, encara que sembli mentida.

Acabem amb els llançaments japonesos després de veure aquest vídeo (per desgràcia amb banda sonora canviada, però no n'hi ha més) del July, un joc desconegut que pel que sembla barreja aventura de text i guerra. 

Uns quants mesos després la consola arribava als Estats Units, concretament el 9 de setembre de 1999, amb el Pen Pen TriIcelon com a únic títol que coincidia amb el Japó, però també amb una bona colla de jocs que l'acompanyarien:

Un d'ells era el Blue Stinger, un modest survival horror que pel que sembla va canviar el sistema de càmeres quan va saltar del Japó als Estats Units.

Aquí tenim el shoot'em up Expendable, que havia sortit per a PC el 1998 i que tindria una versió per a la Playstation el 2000.

El Flag to flag seria un dels primers títols d'un gènere, el de la velocitat, força ben representat a la Dreamcast, però no un dels seus millors exponents. 

Un clàssic, el The House of the Dead 2, que és un dels jocs que tinc a la llista de desitjos però que mai no aconsegueixo trobar a bon preu per eBay. 

El Hydro Thunder venia directament de la recreativa del mateix nom de 1999 i pertany al gènere de les curses de llanxes, i pel que sembla no va tenir pas mala acollida. El tindré en observació.

Un dels més aclamats i buscats, el Marvel vs. Capcom: Clash of Superheroes, primera conversió domèstica de les recreatives, que una mica més tard sortiria també per a la Playstation.

Tampoc no va ser especialment reeixit en el gènere de la velocitat el Monaco Grand Prix, que va agradar més en Playstation i Nintendo 64. 

El Mortal Kombat Gold era el nom que tenia a la Dreamcast el Mortal Kombat 4, però tot i el títol daurat no va aconseguir gaire bona acollida.

Com no podia ser d'una altra manera, també hi havia algun joc d'esports típicament americà, i en aquest cas va ser l'NFL 2K, de Sega Sports, que va fer diversos títols esportius per a una consola que no comptava amb el recolzament d'EA Sports.

No va ser l'únic joc de futbol americà al llançament de la Dreamcast als Estats Units, perquè com acabem de veure també hi havia l'NFL Blitz 2000, la proposta de Midway que s'acostava a aquest esport d'una manera molt més arcade i exagerada.

Un altre dels clàssics imprescindibles de la Dreamcast, tot i que la segona part va agradar encara més, és el Power Stone, una nova franquícia de Capcom, companyia que sí que va recolzar la blanqueta de Sega.

Del Ready 2 Rumble Boxing ja n'havia parlat, però l'he de tornar a esmentar perquè també va ser títol de llançament als Estats Units. 

El mític Sonic Adventure, el primer dels jocs tridimensionals (de debò, no com al Sonic 3D) de la mascota de Sega, que donaria lloc a una seqüela encara millor. 

Un altre imprescindible, el Soul Calibur, el primer de la saga (si no comptem el Soul Edge), per a molts el millor joc de la Dreamcast i un dels primers jocs en aconseguir la puntuació perfecta de la revista japonesa Famitsu. 

El South Park: Chef's Luv Shack era força mediocre, però segur que es va vendre relativament bé per la franquícia a la qual pertanyia, una cosa que totes les consoles necessiten. 

El TNN Motorsports Hardcore Heat (conegut com a Buggy Heat a Europa i al Japó) era una proposta diferent pel que fa a la velocitat, però encara quedava lluny dels futurs grans jocs de cotxes de la Dreamcast.

El Tokyo Xtreme Racer (a Europa Tokyo Highway Challenge i al Japó Shutokô Battle) tampoc no era cap meravella, i va agradar més la seva seqüela, però no té mala pinta.

Un altre de velocitat, però diferent, és aquest TrickStyle, que tampoc no és un imprescindible però que va agradar més que en la seva versió per a PC. I amb ell acabem el repàs als jocs de llançament de la Dreamcast als Estats Units, i passem als europeus, que la van acompanyar quan va sortir el 14 d'octubre de 1999. 

El Dynamite Cop va ser un d'ells, i si aquest beat'em up us recorda el Die Hard Arcade de la Saturn és per un motiu: la seva primera part, anomenada Dynamite Deka al Japó, va sortir a Occident amb el títol que agafava de la trilogia de pel·lícules protagonitzades per en Bruce Willis. 

I el Sega Rally 2, la continuació de la saga iniciada a les recreatives amb una primera entrega que en versió Saturn també va triomfar. 

Això vol dir que només van sortir 2 jocs amb la consola a Europa? Doncs no, però els altres ja els hem comentat: Blue Stinger, Hydro Thunder, Monaco Grand Prix, Mortal Kombat Gold, Power Stone, Ready 2 Rumble Boxing, Sonic Adventure, Tokyo Highway Challenge, TrickStyle i Virtua Fighter 3 tb.