Soc conscient que la mascota de Sega té diverses adaptacions animades, però he de reconèixer que fins ara no n'havia vist cap. Sempre les havia considerat productes per a un públic força per sota de mi en edat, i no és que jo no miri dibuixos animats, és clar, però no tinc temps de comprometre'm amb sèries llargues si no m'hi sento atret per alguna raó especial, i ser seguidor del personatge fins ara no havia estat prou motiu per fer-ho.
Va haver d'arribar la sèrie de què parlo avui, i especialment assabentar-me que Netflix l'havia traduït al català, perquè m'hi interessés, i que només tingués 8 episodis -almenys la seva primera temporada- hi ha ajudat.
Sonic Prime s'estrenava a la plataforma d'streaming el 15 de desembre de 2022 i el cert és que ja fa unes quantes setmanes que vaig acabar de veure-la amb la meva filla -és la primera sèrie que veiem junts i que ens interessa a tots dos, per cert-, però en aquest blog sempre tinc moltes coses per explicar i fins ara no li havia arribat el moment.
Aprofitant un bon moment del personatge, amb un Sonic Frontiers que ha agradat molt més a la gent que als mitjans especialitzats -també val a dir que de la saga sempre s'esperen coses dolentes i hi ha predisposició a fer sang- i dos llargmetratges cinematogràfics amb els quals ha passat el mateix, m'ha fet l'efecte que aquesta sèrie també triomfava entre els seguidors de l'eriçó blau.
La premissa de la sèrie és el desastre que provoca el seu protagonista en trencar, sense voler, el Prisma Paradoxal, un artefacte d'aquest tan típics de la saga, durant un combat contra el Dr. Eggman, als nostres cors sempre Dr. Robotnik.
Això dona lloc a la creació d'un multivers en què en Sonic es trobarà amb versions molt diferents del món i els amics que coneix, però que no l'inclouen a ell, que sol ser rebut per aquests companys alternatius (Tails, Knuckles, Amy, Big i Rouge) amb diferents graus d'hostilitat davant del desconegut.
Aquest truc dona vida a una trama que, per altra banda, trobo que no té tant de suc com caldria, i és que en Sonic ha de trobar els diferents trossos del Prisma -que en cadascun d'aquests llocs és un element important per algun motiu i causa d'un conflicte- per recompondre'l i tornar al seu món original, però hi ha un dels universos que apareix amb insistència i penso que no és excessivament interessant.
Es tracta del primer on va a parar, un món distòpic i robotitzat que podria ser perfectament la zona final d'algun dels videojocs de la saga, i en què coneixem el Consell del Caos, una associació de diferents versions del Dr. Eggman que, naturalment, volen conquerir el multivers.
Escrit així, la idea que una colla de Robotniks -permeteu-me novament la llicència- persegueixin en Sonic i els seus amics, que aquests apareguin en diverses versions i en alguns casos fins i tot convertits en dolents, a més dels combats i la velocitat pròpies de la franquícia, no sembla que hagi de ser dolenta. Fins i tot fa molt bona pinta.
Personalment, però, no m'ha acabat de fer el pes. No és que no m'hagi agradat, tampoc és això, senzillament és que per alguna raó he trobat a faltar més diversitat en els universos visitats -al final en són tres- i un guió una mica menys complex, tenint en compte el públic al qual va adreçada la sèrie.
Sembla que tot vagi molt ràpid, d'acord amb els poders del propi protagonista, però alhora que no estigui passant gran cosa i s'estigui girant tota l'estona al voltant del mateix. He d'insistir, això sí, en què no he consumit altres productes d'en Sonic fora dels videojocs i les pel·lícules del cinema, així que no descarto que les coses hagin estat així en sèries animades i còmics anteriors.
Tot i així, aplaudeixo la importància que es dona als amics d'en Sonic i les caracteritzacions especials que el tema del multivers permet -menció especial a la Rose Rovellada-, la qualitat de l'animació CGI, el bon doblatge al català -on fins i tot tenim la veu de la il·lustre Marta Barbarà- i la colla de picades d'ullet dedicades als experts i no tan experts en la saga Sonic the Hedgehog.
Veurem què ens té preparada la propera temporada de la sèrie. Espero que, com a mínim, una mica d'ordre en aquest caos -i no és per fer el joc de paraules, però posats a fer, també-, i que aconsegueixi que m'hi impliqui més.
Just abans que, per culpa de la pandèmia, els cines tanquessin durant força temps, al llunyà març de 2020, l'última pel·lícula que vam anar a veure en pantalla gran fins que es va poder tornar a fer tímidament va ser la delicada adaptació a cinema de les aventures de la mascota de Sega.
Un producte que, quan se'n van veure les primeres imatges, pintava malament, i que podria haver sortit fatal, sobretot tenint en compte els tradicionals fracassos pel que fa a adaptacions de videojocs a pel·lícules, però que per una vegada va agradar al públic de manera pràcticament unànime.
No és cap obra mestra, ni de bon tros. És una poca-soltada que s'ha de veure com la poca-soltada que és, i així ho va entendre el públic, que en parla molt millor que la crítica. Encara ara. Doncs bé, el cas és que va tenir prou èxit com perquè se'n rodés la seqüela que ja es prometia a l'escena post-crèdits en què feia aparició en Tails, i ara ha arribat l'hora de Sonic the Hedgehog 2, que vam anar a veure, per cert, tant amb la nena -que el 2020 era massa petita per anar al cinema- com amb els nostres nebots, amb els quals no havíem estat mai al cine.
Dirigida altre cop per Jeff Fowler, i sense que fos cap sorpresa havent-ne vist tràilers i els pòsters pertot arreu, aquesta segona entrega suposava l'arribada a la gran pantalla d'en Tails però també d'en Knuckles i, si ens hi fixàvem bé, també un element clàssic dels videojocs d'en Sonic que es pot veure a la part inferior del pòster.
Igual que als videojocs, en Knuckles és enemic d'en Sonic perquè en Robotnik s'alia amb ell i, lligant amb esdeveniments explicats al principi de la primera pel·li, pertanyen a races enfrontades des de fa generacions.
Ens trobem, doncs, amb la premissa que el protagonista, acomodat a casa dels Wachowski i pràcticament com a fill adoptiu de la parella, viu la gran vida ara ja de manera oberta i amb el crèdit adquirit per haver salvat el món, però se li presenta aquest rival que el supera clarament i que, a sobre, l'agafa per sorpresa.
Afortunadament no ho haurà de fer sol, sinó que comptarà amb l'ajuda d'un fan que també ve d'un altre planeta i que posarà a la seva disposició tota mena de ginys que ha creat ell mateix. Un company vulpí que pilota un avió vermell que els seguidors dels videojocs coneixem, i que és només una de les múltiples referències a la saga Sonic the Hedgehog que veurem escampades per la cinta, si és que les cacem totes, que em temo que jo, com és habitual, en dec haver deixat escapar alguna.
Pel que fa a la resta, novament ens trobem davant d'una història original, que no pretén reflectir l'argument de cap dels videojocs de la franquícia -i ens n'adonarem de seguida, tant per les localitzacions reals de la Terra com per les situacions que viuen els seus personatges-, però que n'agafa cosetes d'aquí i d'allà, i en aquest cas la inspiració d'aquestes referències són el segon i el tercer joc.
L'enemic principal, evidentment, és altre cop un Robotnik retornat de l'exili forçat, amb més poder que mai i un desenvolupat intel·lecte al seu servei, així com té al seu servei la particular capacitat còmica d'en Jim Carrey per donar-li vida, ara també acompanyat d'una caracterització més propera a la dels videojocs, però que ja s'havia ensenyat al final de la primera part.
És una llàstima que hagi anunciat que es retira de l'actuació, i probablement la tercera pel·li, que se'ns insinua altre cop després de la part dels crèdits feta amb estil videojoc retro, no el tindrà com a dolent principal ni secundari, però si es fan les coses ben fetes, com ha estat el cas dels dos primers films, suposo que tot i trobar-lo a faltar -ha convertit un enemic clàssic de la història dels videojocs en un paio carismàtic sense que als jocs ho fos- no hem de patir en excés pel resultat final.
Sonic the Hedgehog 2 és un producte en la línia de la primera entrega: quelcom que ha sabut connectar amb els seguidors i no seguidors dels videojocs de l'eriçó blau tot presentant una proposta per a tots els públics, tant en el sentit de grau de vinculació emocional amb el personatge com en el de l'edat de l'audiència, amb acció, humor, picades d'ullet i també gags que es podrien haver fet en qualsevol film estàndard de comèdia.
En aquest sentit, si li he de trobar una pega que, de moment -i potser amb el pas del temps canvio d'opinió-, fa que m'hagi agradat, però menys que la primera, és que té una durada per a mi una mica excessiva (122 minuts pels 99 del primer film) que es nota en algunes escenes allargassades, entre les quals algunes d'un casament a Hawaii que podrien passar perfectament, com deia, per les d'una comèdia romàntica qualsevol.
Tanmateix, Sonic 2 no decep: ens dona el que esperàvem, ja que aquest cop no ens podia sorprendre com la primera, ni positiva ni negativament, i si ens va agradar l'arriscada proposta de 2020 ens hauria d'agradar també aquesta. Esperem que a taquilla funcioni prou bé com perquè en un parell d'anys veiem si s'aprofita el potencial de l'enemic que ja ens han promès.
En la meva entrada més recent, la dedicada al personatge d'en Knuckles, vaig descobrir l'existència -o més aviat la no existència- d'un videojoc de Sega que hauria format part de la història de la seva mascota i del qual no tenia constància.
Forma part igualment de la llegenda d'en Sonic, sí, és clar, però com a curiositat més que no pas com a un dels títols que la van forjar. No va veure mai la llum, però per sort en aquest blog hi ha una secció dedicada a aquest tema.
Es tracta del Sonic Crackers, un projecte que s'estava desenvolupant per a la Mega Drive i havia de sortir en algun moment de 1994, de manera que hauria estat segurament el quart títol de la saga, posició que al final va ocupar el Sonic & Knuckles.
Val la pena veure sencer aquest vídeo, que tampoc no és tan llarg, perquè a més de ser la prova que el prototip es va acabar filtrant a internet i és relativament jugable, el seu autor explica en amens quadres de text els bugs i les curiositats d'aquest títol que es va deixar córrer en un estat tan primitiu, amb dues fases normals i dues d'especials amb prou feines, sense polir gens.
La mecànica i alguns elements, si teniu calés i sort i posseïu el 32X i el Knuckles Chaotix -o bé hi heu jugat en emulador- us sonaran. I és normal, perquè això dels dos personatges -si bé al final en van ser uns altres- lligats per uns anells enormes que porten agafats, la possibilitat de llançar-se mútuament i el disseny dels escenaris que sí que estaven més o menys avançats es van reciclar per al joc de plataformes protagonitzat per en Knuckles i els seus amics, a la venda el 1995. I les especials, sens dubte, van inspirar el futur Sonic 3D, de 1996, per a la Mega Drive i la Saturn.
El malaurat Sonic Crackers no va ser l'únic videojoc de l'eriçó blau que es va quedar sense acabar ni veure la llum, ja havíem parlat del Sonic X-Treme i del Sonic Extreme (sí, són diferents), però m'ha fet il·lusió descobrir-lo i aprendre un bocinet més de la història de la meva estimada Sega. El final d'aquestes històries és trist, atès que són videojocs dels quals el públic no va poder gaudir, cancel·lacions que van contribuir a enfonsar la companyia, però actualment ens permeten fer una mica d'arqueologia i parlar-ne.
Avui vinc amb una altra llegenda de la història dels videojocs, que en realitat ja havia esmentat breument quan vaig parlar del personatge d'en Tails, el company d'en Sonic. Avui intentaré parlar amb una mica més de profunditat del Tails Doll.
Vaig fer una entrada, fa poc, sobre el Sonic R, un dels jocs de la meva infantesa o, més ben dit, adolescència. En aquell joc de velocitat, els personatges desbloquejables eren el Dr. Robotnik (ara Dr. Eggman), la seva versió mecànica, el Sonic superguerrer, el Metal Sonic, el Metal Knuckles i aquest Tails Doll, que més que un robot és un peluix que sembla teledirigit i que va flotant.
Aquí el veiem com a personatge jugable, en la versió de PC del joc, que tenia millores com ara els efectes climàtics. Bé, en realitat és un personatge més, però va generar una llegenda urbana videojoquística segons la qual un nen havia mort d'un atac d'epilèpsia mentre s'esforçava per desbloquejar-lo. I com que no estava diagnosticat de la malaltia ni hi havia antecedents a la família, la llegenda estava servida.
Fos veritat o no, la història va circular i la gent va començar a dir que el Tails Doll existia i que es presentava a la gent per anunciar-li la seva mort. Sega sabia que això no era veritat, però no va tornar a fer servir un personatge que, per altra banda, és un dels millors del Sonic R. Es diu que apareix en un minijoc del Sonic Adventure, però en realitat el que es veu són uns quants peluixos d'en Tails, igual que se'n veuen d'en Knuckles i d'en Sonic. On sí que apareix de manera oficial i per darrera vegada és en una carta del Sonic Rivals. Vegem el següent vídeo:
Es tracta d'una modalitat de joc en què s'ha de jugar a tocar i parar ("Tag 4 Characters" dins "Time Attack") i la llegenda diu que moriràs si ho fas amb el Tails Doll i atrapes el Metal Knuckles, el Metal Sonic, el Dr. Robotnik metàl·lic i el Sonic Superguerrer, que ha de ser l'últim o no funcionaria.
Altres maneres de morir que circulen per la xarxa (i sempre hi ha versions lleugerament diferents) són escoltar les cançons Can you feel the sunshine? o Living in the City amb els llums apagats, en el sentit normal o invertides. Hi ha gent realment obsessionada amb aquest tema i un munt de vídeos a Youtube que proven de demostrar o desmentir els rumors, així com paròdies i bromes de gust divers. Un tema certament curiós.
Hi ha versions més rebuscades, que inclouen coses com ara el Tails Doll sortint de la pantalla del televisor, del mirall del lavabo, matant-te, transformant la teva família en peluixos o matant-los directament, i fins i tot que en comptes d'escoltar les cançons que deia abans s'han de cantar (a l'inrevés, esclar). Una bona pila de collonades que hi ha gent que no gosa comprovar, mentre d'altres s'estimen més "jugar-se la vida". Casualment, quan algú diu que ho ha provat i que no li ha passat res, sempre salta algú altre que diu que només funciona en una altra versió del joc (recordem que el Sonic R és de la Saturn, però que també va sortir per a PC i que és al recopilatori Sonic Gems Collection, de la Playstation 2 i la Gamecube).
L'article número 100 del meu bloc sobre videojocs, que vaig inaugurar al febrer i que he actualitzat cada dia llevat de 4 o 5 vegades per causes de força major, el volia dedicar a un personatge que ahir ja vaig insinuar. Els lectors més observadors us deveu haver adonat que fins ara havia evitat parlar, a la secció "El personatge", de les mascotes de les dues grans companyies de videojocs de tota la vida, en Mario i en Sonic. Doncs bé, per celebrar el centenari serà en Sonic l'homenatjat a l'entrega d'avui.
Com ja vaig explicar ahir en parlar del primer títol que va protagonitzar, en Sonic va ser creat per guanyar-se el públic americà, absolutament rendit a en Mario, i la seva aposta era un caràcter més aviat rebel, valent, fresc i unes habilitats diferents de les de la mascota de Nintendo. En Sonic corre com un dimoni, salta, es fa una bola i s'empipa si el deixem gaire estona sense córrer. Anteriorment Sega havia confiat en l'Alex Kidd com a emblema de la companyia, però no tenia prou caràcter i no va assolir, ni de lluny, la fama i la influència que aconseguiria després l'eriçó blau més conegut del món.
Abans que Service Games es decidís per en Sonic hi va haver altres propostes, algunes de les quals es van reciclar en jocs posteriors, però la que va triomfar va ser la del porc espí que ens ocupa, proposat per Naoto Ôshima com a Mr. Needlemouse.
Aquí veiem el creador tot orgullós, i no és per a menys.
Pel que fa a l'aspecte d'en Sonic, sembla ser que és blau perquè havia de coincidir amb el color del logo de Sega i les seves sabatilles estan inspirades en les d'en Michael Jackson. I quan ja el tenien dissenyat, els nois de Sega van invertir molts esforços en publicitar el primer joc que va protagonitzar, el Sonic the Hedgehog de la Mega Drive.
L'hem vist sortir en desenes de jocs, principalment de plataformes però també de minijocs, de velocitat, de lluita, de rol i d'esports, i l'hem vist evolucionar amb el temps, tant pel que fa a l'aspecte com en les seves habilitats (a partir del Sonic 2 podia rodolar sense necessitat d'anar corrent i al Sonic Adventure va aprendre a atacar des de l'aire). També n'hem sentit la veu quan els jocs de la saga van començar a incorporar actors de doblatge.
El SegaSonic the Hedgehog, de 1993, l'únic joc que no ha sortit en cap consola i que es va quedar a les recreatives. Allà la mascota de Sega feia sentir la seva veu per primera vegada.
També li sentíem la veu a les sèries d'animació que es van basar en el seu univers: Adventures of Sonic the Hedgehog va ser la primera de les sèries, amb 65 capítols, i qui li posava la veu era en Jaleel White, el mític Urkel de Family Matters.
Aquí veiem una mostra d'aquells primers dibuixos animats. Posteriorment es va fer una altra sèrie, Sonic the Hedgehog, amb 26 episodis i novament amb la veu de Jaleel White, però amb un to força més seriós. Després va venir Sonic Underground, amb 40 entregues i el mateix doblador, i llavors va arribar el primer OVA (episodi especial directament per a la venda, típic al Japó) produït al País del Sol Naixent.
Aquí podíem veure el primer tros d'aquell OVA.
I també al Japó es va fer la següent sèrie protagonitzada per en Sonic, Sonic X. Amb 78 episodis, s'ha emès en castellà al canal especialitzat Jetix, que té per costum traduir les sèries des de la versió americana.
Però no només s'ha dedicat a la televisió. El famós eriçó també s'ha deixat veure als còmics. Ha donat nom a diverses col·leccions: Sonic the Comic, de 223 números entre 1993 i 2002; Sonic the Hedgehog, també des de 1993 i encara tirant, havent arribat ja al número 200; Sonic X, de 2005 a 2008 amb 40 números. També se'n van fer un parell de sèries de manga, una d'elles recopilant històries curtes en dos toms i l'altra protagonitzada per un noi que es podia transformar en Sonic.
Aquesta és la portada del número 1 de la col·lecció principal dels còmics d'en Sonic. Però el que ens interessa principalment és en quins videojocs ha aparegut, de manera que enganxo aquí i modifico una mica la llista que vaig posar a l'article sobre l'etern enemic d'en Sonic, el Doctor Robotnik.
-Sonic the Hedgehog (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1991)
-Sonic the Hedgehog 2 (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1992)
-Sonic the Hedgehog Chaos (Master System, Game Gear, 1993)
-Sonic the Hedgehog Spinball (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1993)
-Dr. Robotnik's Mean Bean Machine (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1993)
-Sonic the Hedgehog CD (Mega-CD, 1993; PC, 1996)
-SegaSonic the Hedgehog (Arcade, 1993)
-Sonic the Hedgehog 3 (Mega Drive, 1994)
-Sonic & Knuckles (Mega Drive, 1994)
-Sonic Drift (Game Gear, 1994)
-Sonic Triple Trouble (Game Gear, 1994)
-Sonic Drift Racing (Sonic Drift 2 al Japó, Game Gear, 1995)
-Sonic Labyrinth (Game Gear, 1995)
-Sonic 3D (Mega Drive, 1996; Saturn i PC, 1997, subtitulat Flickie's Island o Blast segons la regió)
-Sonic the Fighters (Arcade, 1996, inclòs a Sonic Gems Collection per a Gamecube i Ps2)
-Sonic Blast (Game Gear, 1996; Master System (només Brasil), 1997)
-Sonic R (Saturn, 1997; 1998, PC)
-Sonic Jam (Saturn, 1997. A banda dels Sonics recopilats tenim el Sonic World)
-Sonic Adventure (Dreamcast, 1998-1999; Gamecube, 2003; PC, 2003-2004)
El Sonic Adventure va meravellar el sector en el seu moment, però ara se l'acostuma a infravalorar. Continuem...
El Sonic Rush de la Nintendo DS va rebre crítiques molt bones, era el primer en molts i molts anys que recuperava l'esperit dels primers títols. Però la cosa no acaba aquí...
-Sonic Riders (Gamecube, Ps2, Xbox i PC, 2006)
-Sonic the Hedgehog (Xbox 360 i Ps3, 2006)
-Sonic Rivals (PSP, 2006)
-Sonic Rush Adventure (Nintendo DS, 2007)
-Sonic Rivals 2 (PSP, 2007)
-Sonic & The Secret Rings (Wii, 2007)
-Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii, 2007; Nintendo DS, 2008)
-Sonic Riders Zero Gravity (Ps2 i Wii, 2008)
-Sega Superstars Tennis (Ps2, Ps3, Xbox 360, Wii i Nintendo DS, 2008)
-Sonic Unleashed (P23, Ps3, Xbox 360 i Wii, 2008)
-Sonic Chronicles: The Dark Brotherhood (Nintendo DS, 2008)
-Super Smash Bros. Brawl (Wii, 2008)
-Sonic & The Black Knight (Wii, 2009)
A més, feia cameos a altres jocs del seu univers però no protagonitzats per ell, com el Dr. Robotnik's Mean Bean Machine (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1993), el Knuckles Chaotix (32x, 1993), el Tails' Skypatrol (Game Gear, 1995), el Tails' Adventure (Game Gear, 1995) i el Shadow the Hedgehog (Gamecube, Xbox i Playstation 2, 2005).
Però també el podem veure fent cameos al Phantasy Star Universe (Ps2, PC, 2006) el dia 23 de juny, que es considera el del seu aniversari, al remake per a la Wii del Samba de Amigo (2008), al Christmas Nights into Dreams (Saturn, 1996), al Donkey Kong Country 2: Diddy's Kong Quest (al remake de la Gameboy Advance), a l'Art Alive de la Mega Drive (1991-1992), al Shining Force II (Mega Drive, 1993-1994), al Clockwork Knight 2 (Saturn, 1995), al Soleil (Mega Drive, 1993), a l'arcade Rad Mobile (només a la Saturn japonesa, en versió domèstica, 1994), al Tom & Jerry: The Movie (Game Gear, Master System, 1992-1993 ), al Beach Spikers (Gamecube, 2002), al Billy Hatcher and the Giant Egg (Gamecube, 2003), al Bug! (Saturn, 1995), al Super Monaco GP 2 (Mega Drive, Game Gear, Master System, 1992), al Daytona USA (Saturn, 1994), al Last Bronx (Saturn, 1996), al Le Mans 24 (arcade, 1998), a l'Out Runners (arcade, 1992), al Popful Mail (Mega-CD, 1994), al Sega 4-in-1 (Game Gear, 1992), al Shenmue (Dreamcast, 1999-2000), a l'Streets of Rage 3 (Mega Drive, 1994), al Toy Commander (Dreamcast, 1999), al Virtua Striker 3 (Gamecube, 2002), al Wacky Worlds (Mega Drive, 1994), a The Incredible Hulk (Nintendo DS, Ps2, Ps3, Xbox 360, Wii i PC, 2008), a The Simpsons Game (Nintendo DS, Ps2, Ps3, Xbox 360, Wii i PSP, 2007). En tots aquests títols el podem veure d'una manera o una altra, de vegades com a personatge jugable i d'altres com a pòster o estàtua que només veurem si ens hi fixem molt, però la llarguíssima llista només és una mostra de la importància del personatge.
Aquí el tenim, fent amics.
Quan Sega patrocinava l'equip Williams de Fórmula 1, el 1993. Mireu els cascs.
Rèplica del Williams Renault FW15C, on es veu "Sega" a l'aleró i el peu del Sonic com si fos ell qui pilotés el cotxe del que va ser campió aquella temporada 1992-93, l'Alain Prost. Gràcies al comentari de l'Enric, un altre Segòfil com jo, he pogut fer aquesta actualització.
Sempre rivalitzant en popularitat amb en Mario, al qual ha arribat a vèncer en algunes de les classificacions que s'han fet, fa un parell d'anys va començar a coincidir-hi en alguns videojocs (Mario & Sonic at the Olympic Games, Super Smash Bros. Brawl...) després de protagonitzar durant anys diversos jocs per a consoles de Nintendo en no existir ja Sega com a companyia fabricant de maquinària. I la tendència continua amb el proper Mario & Sonic at the Winter Olympics. En fi, que malgrat el trist comiat de Sega del món de la fabricació de consoles, la seva mascota ha continuat ben viva, si bé la majoria dels seus jocs han decebut, però encara n'hi ha que recuperen el gust dels clàssics. L'última notícia que tenim del porc espí blau és que serà un dels participants del Sonic & Sega Superstars Racing, previst per al 2010.
De debò, desitjo que sigui un grandíssim joc de curses com per desgràcia no ho han estat els Sonic Riders. En Sonic es mereix tornar a tenir la popularitat de la que gaudia fa tants anys, i que deixin de fer-lo servir com a reclam per a jocs mediocres. En Sonic és immortal.
Tornem a parlar d'un personatge de Sega i he pensat que estaria bé fer un homenatge al Tails, que és el sobrenom de la coneguda guineu Miles Prower, que acompanya el Sonic des de la segona entrega dels jocs protagonitzats per la mascota de Sega. Per cert, és mascle, tot i la mania de molta gent de dir "la Tails". Que quedi clar, és un noi, i la xicota d'en Sonic és l'Amy.
La primera aparició d'aquest simpàtic personatge, que tot i la inferioritat respecte a en Sonic tant pel que fa a jugabilitat com en popularitat és bastant estimat, es va produir al joc Sonic the Hedgehog 2... de la Master System i la Game Gear! Allò va ser a l'octubre de 1992, i el joc que la majoria de la gent considera com a primer on apareixia la guineu de dues cues és la versió de la Megadrive, que va sortir el novembre d'aquell mateix any. Això sí, era la primera vegada que es podia controlar. A les 8 bits de Sega no el vam poder portar fins a Sonic the Hedgehog Chaos (1993).
Sigui com sigui, les seves característiques dues cues el convertien en un personatge capaç no de volar, però sí de planejar, habilitat útil en molts casos. Malgrat que el seu nom real, Miles Prower, és una referència indiscutible a miles per hour (milles per hora), no corria tant com el seu company, i en posteriors jocs se l'ha deixat en un segon pla fent tasques de mecànica o conduint aparells robòtics, com en el cas dels Sonic Adventure de la Dreamcast.
El segon Sonic de la Megadrive mantenia l'esperit del primer i permetia controlar el nou personatge de diverses maneres: per una banda, duent en Sonic i deixant en Tails a la màquina; per l'altra, controlant únicament la guineu; i finalment, connectant un segon comandament a la consola i fent que un segon jugador es fes càrrec del company d'en Sonic. Per primer cop un Sonic cooperatiu!
A Sonic the Hedgehog 3, de la Megadrive, podíem tornar-lo a portar, i a Sonic the Hedgehog Chaos, de la Master System i la Game Gear, el controlàvem per primera vegada en 8 bits. Amb els anys ha aparegut en d'altres jocs de l'univers Sonic, per a diverses consoles, però sovint ha tornat al seu paper de personatge ajudant del protagonista sense que es pugués controlar.
Però en Tails també ha protagonitzat jocs pel seu compte i en solitari. Tails' Sky patrol, de 1995 per a la Game Gear, que no va sortir del Japó i que és tan dolent com difícil. El mateix any va sortir Tails' Adventures, un joc una mica millor:
El 1994, a banda de ser l'any de l'aparició de Sonic Triple Trouble, també en exclusiva per a la Game Gear, un joc on podem dur novament en Sonic i en Tails, va néixer el joc més friki de tots els que han tingut mai a veure amb en Tails: Tails and the Music Maker, un joc d'educació musical exclusiu de la màquina Sega Pico, un aparell que connectat a un televisor feia que les pàgines que passàvem també es moguessin a la pantalla. Una frikada, vaja, per als més petits:
Després d'allò no el vam tornar a veure fins el Sonic R (Saturn i PC, 1997 i 1999 respectivament), l'únic joc nou (no compto el Sonic Jam, que era un recull dels Sonic de la Megadrive) que la Saturn va rebre de la franquícia. I llavors ja passem als dos Sonic Adventure de la Dreamcast (i les seves posteriors adaptacions a PC i Gamecube), on va tenir un paper actiu pràcticament per darrer cop (també el té als tres Sonic Advance de la Game Boy Advance), ja que després va passar a fer tasques auxiliars, com en els casos de Sonic Heroes (Xbox, Playstation 2 i Gamecube, 2004) o directament de personatge de fons, com a Super Smash Bros. Brawl (Wii, 2008) o Shadow the Hedgehog (Gamecube, Ps2 i Xbox, 2005). En un paper entre una cosa i l'altra, no controlable però participant en la trama, el tenim a Sonic Rush i Sonic Rush Adventure (Nintendo DS, 2005 i 2007 respectivament).
La llista de jocs on en Tails té un paper més o menys important, controlable o no, és llarga, però també n'hi ha que no són estrictament de plataformes, com l'anomenat Sonic R, els més recents Sonic Riders (Ps2, Xbox, Gamecube i PC, 2006)i Sonic Riders Zero Gravity (Ps2 i Wii, 2008), o el Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii i Nintendo DS, 2007 i 2008 respectivament).
Aquest vídeo és del Zero Gravity, l'últim que va sortir de velocitat de l'univers Sonic, un autèntic fracàs de crítica, encara més que el seu predecessor i que els mítics però molt mediocres Sonic Drift per a la Game Gear.
En fi, aquest ha estat un repàs dels jocs més importants on ha aparegut aquest simpàtic personatge, també ho ha fet en diverses sèries animades basades en Sonic, i en queden al tinter uns quants. Espero que en propers jocs el tornin a fer servir, després d'absències temporals, i que sigui en papers més importants que en els recents Sonic and the Dark Brotherhood (Nintendo DS, 2008) i Sonic Unleashed (Xbox 360, Ps2, Ps3 i Wii, 2008), encara que aquestes aparicions fan pensar allò de "millor poc que res".
Acabem, però, amb una curiositat per a no dormir: Qui és en Tails Doll?
Aquest personatge desbloquejable de Sonic R només es pot fer servir en aquest joc, Sega no li ha donat cap paper important en cap altre títol, únicament surt en un minijoc de Sonic Adventure i en una carta de Sonic Rivals (PSP, 2006). Per què no s'ha fet servir més? Doncs perquè al seu voltant s'ha format una llegenda que afirma que si el fas servir et maleeix i et roba l'ànima, perquè es veu que un nen dels Estats Units va morir d'un atac epilèptic mentre intentava desbloquejar-lo, i es va muntar un cacau per internet que va fer que Sega s'oblidés pràcticament del tot de fer-lo servir. Quines coses, eh? Què faré així que tingui un moment i ara que m'he comprat un cartutx de memòria per no haver de tornar a pensar en la pila de la Saturn? Acabar-me de nou el Sonic R! La llàstima és que diuen que la maledicció només afecta a la versió de PC... I vas per fòrums i et trobes moltíssima gent que s'ho creu, tot això. Potser el rumor va ser posat en marxa per Sony o Nintendo...
%20(Peque%C3%B1o).jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
