Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 3

Ha costat una mica, més que res perquè teníem altres pel·lícules pendents de veure (de les quals ja estic parlant a Cementiri de Pneumàtics), però per fi hem vist el tercer llargmetratge basat en les aventures de la mascota de Sega, i és hora de parlar-ne, en aquest blog en comptes de l'altre, com vaig fer amb les dues primeres parts, perquè és el seu lloc.

No ens hauríem pogut imaginar, quan va sortir aquell primer tràiler amb el nefast disseny inicial d'en Sonic, que no gaires anys després n'hauríem pogut veure 3 pel·lícules, i que la quarta tindria data per a dos anys després de la tercera, però amb la broma, la proposta d'adaptació pensada per a tots els públics ha demostrat que la fórmula és tot un èxit, i nosaltres ho hem de celebrar.

Sonic 3: The Movie, dirigida per Jeff Fowler com les dues anteriors, ens porta la trama que se'ns insinuava a l'escena post-crèdits de la segona, i és que un nou eriçó extraterrestre esdevé l'enemic principal de la nova aventura d'en Sonic i els seus amics, grup que suggerix -no sense reticències del nouvingut Knuckles- el sobrenom de "Sonic Team" en una clara picada d'ullet als coneixedors de la franquícia.

La pau dels Wachowski, ara amb tres "criatures" que no sé com poden mantenir, no podia durar gaire, i és que s'escapa d'unes instal·lacions militars secretes un ésser que havia romàs en animació suspesa durant 50 anys, i que és en Shadow, aparegut per primer cop l'any 1998 al Sonic Adventure (Dreamcast), d'on sorgeixen diversos elements argumentals de la pel·lícula.

El personatge té un passat traumàtic com a subjecte experimental, però sobretot per la tragèdia que li va tocar viure després d'haver fet amistat, gairebé germanor, amb la Maria Robotnik (Ayla Browne), neta d'un científic genial del que parlarem una mica més avall, però que pel nom i si no heu tancat en una cova ja deveu saber quina relació té amb l'univers Sonic.

Estem, doncs, davant d'un nou cas de dolent amb motius, i amb la ira mal enfocada, que juntament amb els seus increïbles poders presenta el repte sense el qual una pel·lícula d'acció i aventures com aquesta no tindria sentit.

La fugida es produeix a Tòquio, amb la qual cosa tenim l'excusa argumental per mostrar algunes escenes a la capital japonesa, i de pas introduir-hi algunes picades d'ullet per a experts en la mascota de Sega, també d'algun altre videojoc i, fins i tot, alguna referència a cert llargmetratge famosíssim d'anime.

Tot plegat serveix també, per què no dir-ho, per reconèixer la importància del país com a lloc de naixement d'un dels personatges més icònics de la història dels videojocs.

El lore augmenta amb l'aparició de la Maria, presentada més amunt, però també del seu avi, en Gerald Robotnik, interpretat magníficament pel mestre de la comèdia que és en Jim Carrey, que aquí fa un paper doble que la pel·lícula no fa cap intenta d'amagar, ans al contrari, però no vull parlar massa d'això per no carregar-me el gag.

Sense aquesta reinvenció de l'arxienemic d'en Sonic de patètic a geni divertit i tocat del bolet -sense convertir-lo tampoc en un triomfador-, estic segur que la franquícia no funcionaria tan bé al cinema, amb un humor que també trobem al bàndol dels bons, i que de moment aguanta prou bé com perquè no costi gens repassar films en preparació per al nou que s'estrena, com tampoc costarà quan fem el mateix de cara al quart, el 2027.

No vull revelar gaires més detalls de la trama, que tampoc és que permeti fer una crítica literària de gaire nivell, especialment per part meva, així que només diré que Sonic 3 ens mostra molts combats d'allò més perjudicials per a l'entorn, tant urbà com natural, aliances impossibles, traïcions, malentesos, transformacions i perills d'abast planetari, si bé l'acció es divideix entre la capital japonesa i Londres, aquesta vegada.

Per sota dels mastegots, les conyetes i algun gir de guió poc versemblant, això sí, hi trobem missatges més seriosos de superació, amistat, treball en equip i relacions sanes, de manera que tenim un producte final per a tots els públics, amb la durada adequada i prou qualitat i coherència per establir encara més la saga com una de les sorpreses més agradables del cinema crispeter dels darrers anys. El que no hauria de ser, a hores d'ara, una sorpresa, és que hi ha una escena després dels crèdits.

Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 2

Just abans que, per culpa de la pandèmia, els cines tanquessin durant força temps, al llunyà març de 2020, l'última pel·lícula que vam anar a veure en pantalla gran fins que es va poder tornar a fer tímidament va ser la delicada adaptació a cinema de les aventures de la mascota de Sega.

Un producte que, quan se'n van veure les primeres imatges, pintava malament, i que podria haver sortit fatal, sobretot tenint en compte els tradicionals fracassos pel que fa a adaptacions de videojocs a pel·lícules, però que per una vegada va agradar al públic de manera pràcticament unànime.

No és cap obra mestra, ni de bon tros. És una poca-soltada que s'ha de veure com la poca-soltada que és, i així ho va entendre el públic, que en parla molt millor que la crítica. Encara ara. Doncs bé, el cas és que va tenir prou èxit com perquè se'n rodés la seqüela que ja es prometia a l'escena post-crèdits en què feia aparició en Tails, i ara ha arribat l'hora de Sonic the Hedgehog 2, que vam anar a veure, per cert, tant amb la nena -que el 2020 era massa petita per anar al cinema- com amb els nostres nebots, amb els quals no havíem estat mai al cine.

Dirigida altre cop per Jeff Fowler, i sense que fos cap sorpresa havent-ne vist tràilers i els pòsters pertot arreu, aquesta segona entrega suposava l'arribada a la gran pantalla d'en Tails però també d'en Knuckles i, si ens hi fixàvem bé, també un element clàssic dels videojocs d'en Sonic que es pot veure a la part inferior del pòster.

Igual que als videojocs, en Knuckles és enemic d'en Sonic perquè en Robotnik s'alia amb ell i, lligant amb esdeveniments explicats al principi de la primera pel·li, pertanyen a races enfrontades des de fa generacions.

Ens trobem, doncs, amb la premissa que el protagonista, acomodat a casa dels Wachowski i pràcticament com a fill adoptiu de la parella, viu la gran vida ara ja de manera oberta i amb el crèdit adquirit per haver salvat el món, però se li presenta aquest rival que el supera clarament i que, a sobre, l'agafa per sorpresa.

Afortunadament no ho haurà de fer sol, sinó que comptarà amb l'ajuda d'un fan que també ve d'un altre planeta i que posarà a la seva disposició tota mena de ginys que ha creat ell mateix. Un company vulpí que pilota un avió vermell que els seguidors dels videojocs coneixem, i que és només una de les múltiples referències a la saga Sonic the Hedgehog que veurem escampades per la cinta, si és que les cacem totes, que em temo que jo, com és habitual, en dec haver deixat escapar alguna. 

Pel que fa a la resta, novament ens trobem davant d'una història original, que no pretén reflectir l'argument de cap dels videojocs de la franquícia -i ens n'adonarem de seguida, tant per les localitzacions reals de la Terra com per les situacions que viuen els seus personatges-, però que n'agafa cosetes d'aquí i d'allà, i en aquest cas la inspiració d'aquestes referències són el segon i el tercer joc. 

L'enemic principal, evidentment, és altre cop un Robotnik retornat de l'exili forçat, amb més poder que mai i un desenvolupat intel·lecte al seu servei, així com té al seu servei la particular capacitat còmica d'en Jim Carrey per donar-li vida, ara també acompanyat d'una caracterització més propera a la dels videojocs, però que ja s'havia ensenyat al final de la primera part. 

És una llàstima que hagi anunciat que es retira de l'actuació, i probablement la tercera pel·li, que se'ns insinua altre cop després de la part dels crèdits feta amb estil videojoc retro, no el tindrà com a dolent principal ni secundari, però si es fan les coses ben fetes, com ha estat el cas dels dos primers films, suposo que tot i trobar-lo a faltar -ha convertit un enemic clàssic de la història dels videojocs en un paio carismàtic sense que als jocs ho fos- no hem de patir en excés pel resultat final.

Sonic the Hedgehog 2 és un producte en la línia de la primera entrega: quelcom que ha sabut connectar amb els seguidors i no seguidors dels videojocs de l'eriçó blau tot presentant una proposta per a tots els públics, tant en el sentit de grau de vinculació emocional amb el personatge com en el de l'edat de l'audiència, amb acció, humor, picades d'ullet i també gags que es podrien haver fet en qualsevol film estàndard de comèdia. 

En aquest sentit, si li he de trobar una pega que, de moment -i potser amb el pas del temps canvio d'opinió-, fa que m'hagi agradat, però menys que la primera, és que té una durada per a mi una mica excessiva (122 minuts pels 99 del primer film) que es nota en algunes escenes allargassades, entre les quals algunes d'un casament a Hawaii que podrien passar perfectament, com deia, per les d'una comèdia romàntica qualsevol.

Tanmateix, Sonic 2 no decep: ens dona el que esperàvem, ja que aquest cop no ens podia sorprendre com la primera, ni positiva ni negativament, i si ens va agradar l'arriscada proposta de 2020 ens hauria d'agradar també aquesta. Esperem que a taquilla funcioni prou bé com perquè en un parell d'anys veiem si s'aprofita el potencial de l'enemic que ja ens han promès.