Anàlisi: The Legend of Zelda - Echoes of Wisdom

Fa molt poc vaig publicar una entrada d'anàlisi, i tot i que ja sabeu que m'agrada alternar i posar espai tant d'espai com puc entre seccions, ja que m'acabo pocs jocs a l'any, per una vegada que en completo dos de seguits, deixeu que em salti una mica aquesta norma autoimposada. 

Se m'havien acumulat els dos Zelda de "Pin y Pon" i he acabat jugant a tots dos aquest any. Després de parlar fa uns mesos del remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, tocava jugar a aquesta altra proposta d'idèntica estètica, però que, ara sí, era una entrega totalment nova i amb una novetat important que ens va fer xalar quan ens el van presentar en un Nintendo Direct. 

The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom és un joc que va sortir per a la Switch el 2024 i que esperàvem amb candeletes, com dic, des que el van anunciar per sorpresa. Aquest cop no era un refregit de cap màquina anterior, ni en forma de remake ni de remaster, sinó un títol completament nou, i amb una premissa original dins de la saga: aquest cop, la protagonista, ara sí, és la Zelda.

La princesa de Hyrule emprèn una aventura en què ha de restaurar la normalitat al seu regne després que uns enormes forats hagin aparegut al llarg de les diferents zones del territori i hagin absorbit tot el que hi havia a l'espai en què han aparegut. 

A l'escena introductòria del joc veiem con en Link rescata la Zelda d'en Ganon, res de nou a la saga, però a continuació s'obre una escletxa a sota seu i se l'empassa. A partir d'aquí, la Zelda es troba en la situació de ser enemiga pública número u, perquè al castell de Hyrule s'hi han instal·lat uns impostors que l'han acusat de ser la causant de l'aparició d'aquests esvorancs.

La nostra nova protagonista recorre, doncs, el mapa, tot descobrint zones, pobles i ètnies, i ajudant la gent del regne a tancar aquests forats i rescatar els qui han estat absorbits. Ho fa entrant-hi ella mateixa i anant al Món del Buit gràcies als poders que li confereix en Tri, un ésser volador i molt bufó que l'acompanya durant l'aventura i li permet, a més, dur a terme la mecànica principal i innovadora del joc. 

Es tracta de la recreació de còpies d'objectes i éssers que l'ajudaran a superar obstacles, combatre enemics -ella, com a tal, només pot lluitar activant el mode lluitadora, i de manera limitada temporalment, amb un mesurador de l'anomenat energium que mostra el seu consum i que es pot emplenar en determinades circumstàncies- i també completar missions que requereixen l'aparició d'objectes concrets.

És una mecànica molt divertida que consisteix en copiar aquests elements i després, quan els necessitem, recrear-los tot traient-los d'un inventari que va creixent a mesura que avança el joc. Hi ha una percepció popular que l'Echoes of Wisdom va de crear llits per pujar a llocs, i tot i que és veritat que es fan servir moltíssim com a mitjà còmode per enfilar-se allà on la Zelda no arriba amb el seu salt -ni amb l'ampliat que aconsegueix més endavant gràcies a un dels molts accessoris que li potencien diferents aspectes-, i que hi ha molts objectes i enemics que no recrearem gaires vegades perquè farem les coses a la nostra manera, en realitat fem molt més que amuntegar llits, en aquesta entrega de la saga.

En algunes coves, deixant de banda la càmera zenital clàssica de la saga, podrem gaudir de segments amb càmera lateral, recuperades del Link's Awakening, però també les haurem de resoldre fent ús de l'enginy que ens obligarà a pensar en quins són els elements que hem de recrear, o quina combinació d'aquests, i és tremendament satisfactori trobar la manera de superar un problema amb aquest mètode, més encara quan, tot sovint, ni ha més d'una possibilitat.

L'aventura ens permet passejar i completar missions en zones d'allò més diverses, conegudes pels fans de la saga en situar-se al mateix univers, però com sempre, es pot jugar de manera independent i no passaria res si fos el primer Zelda al que ens enfrontem.

És una delícia visual i musical amb què la gent de Grezzo, que ja ens havia portat el remake del Link's Awakening i, abans d'això, les versions 3D de l'Ocarina of Time i el Majora's Mask per a la Nintendo 3DS, presenta una excel·lent aventura protagonitzada, per fi, per la princesa que dona nom a una de les sagues més emblemàtiques de la història dels videojocs.

A mi m'ha encantat tant per la proposta argumental com per les mecàniques, i també hi ha contribuït el fet que no he hagut de consultar a internet pràcticament res, i quan ho he fet ha estat bàsicament per trobar missions secundàries, col·leccionables o accessoris que em faltaven, per tossuderia de fer-ho tot, però per avançar en l'aventura estrictament parlant, només va ser un cop i, a sobre, per confirmar el que ja sospitava. I això és nou per a mi, que acostumo a necessitar ajuda quan no sé què he de fer, i dono gràcies a aquest joc per no fer-me sentir, per un cop, inútil del tot. Un dels millors jocs als que he jugat aquest 2025, sens dubte.

 

 

 

Anàlisi: The Legend of Zelda - Link's Awakening

Em resultaria molt sorprenent que algú em digués "ei, ja vas parlar d'aquest joc!", més que res perquè en fa més de 10 anys. Però li podria dir que no, que no és el mateix. Jo vaig parlar del de la Game Boy, l'original de 1993, que tot i que dècades després de la seva sortida original, va ser el meu primer The Legend of Zelda. 

Ara, havent jugat a uns quants títols de la saga, i després de més de 5 anys de retard respecte a la compra, he jugat al remake per a la Switch i és aquest, que té el mateix nom, el que protagonitza aquesta entrada. 

The Legend of Zelda: Link's Awakening va sortir el 2019 per a la Switch com una nova versió del clàssic de la primera portàtil que va dur el nom de Game Boy, i ens va enamorar amb la seva estètica de Pinypon, obra de Grezzo, que es va encarregar de desenvolupar aquesta versió després d'haver fet les versions 3D de l'Ocarina of Time i el Majora's Mask per a la Nintendo 3DS.

La veritat és que no recordava gaire de l'argument ni el desenvolupament del joc original, així com de la solució als trencaclosques, cosa que ja em va bé. Al capdavall, tinc la memòria que tinc i feia 12 anys de la meva partida a la versió de la Game Boy. 

Del Link's Awakening DX de la Game Boy Color, de 1998, no en puc dir res perquè no l'he provat mai, però aquest remake agafa una masmorra extra d'aquella versió i, en aquest sentit, podríem dir que indirectament n'he experimentat una part.

Tot i que la nova versió és un remake, és a dir que en canvia el motor gràfic i hi ha afegits i va molt més enllà que un rentat de cara, és fàcil veure-hi l'original. Tot és al mateix lloc i la perspectiva gairebé zenital és la mateixa. Tant és així que una amiga meva que no coneixia el de Game Boy, en veure una imatge del de la Switch em va dir que li recordava els Pokémon originals, que estèticament s'assemblen força al Zelda de la portàtil, o sigui que podem dir que l'essència gràfica d'aquell joc ha perdurat tot i el canvi d'estil.

A banda del canvi més evident, em consta -ho he hagut de llegir, perquè els meus records no arriben a tant- que hi ha hagut petits ajustos a la jugabilitat aquí i allà. Ara bé, sí que soc capaç de veure que el menú del joc és molt més còmode, amb la possibilitat d'afegir marcadors com podíem fer al Breath of the Wild (d'on s'extreuen alguns efectes de so del menú, per cert), molt útil en un joc que requereix tants viatges amunt i avall per aconseguir poders i objectes que permeten entrar o arribar a zones noves. També hi ha una novetat en forma de masmorres personalitzables per a una modalitat de joc fora de la principal, però és quelcom que no he fet servir perquè no em crida l'atenció.

Argumentalment és el mateix que l'original, i destaca dins la longeva, prolífica i llegendària saga perquè aquesta aventura, segurament per la naturalesa portàtil amb què va néixer, no té relació amb les altres més enllà del seu protagonista, que aquest cop es troba a l'illa Koholint, lluny de Hyrule, i no hi apareixen ni en Ganondorf (o Ganon) ni la princesa Zelda. Segons la història oficial de la saga, però, aniria després de l'A Link to the Past de la Super Nintendo, però aquesta cronologia oficial és complexa i discutible.

En qualsevol cas, en Link es desperta a la platja d'aquesta illa després d'un naufragi, i el recull la Marin, una noia de la vila de Mabe que li ofereix un llit on reposar. Després, un mussol li diu que ha de despertar el Peix del Vent, si vol tornar a casa, i ho haurà de fer després de trobar 8 instruments musicals màgics.

Per aconseguir-ho ha d'explorar l'illa, amb tots els seus racons i un parell de pobles, interactuar amb els seus habitants, siguin persones o animals, derrotar els molts enemics que es va trobant pel camí i agafar objectes amagats en matolls i altres llocs, com ara cors per recuperar vida, rúpies per poder comprar coses o uns cargols de mar que, acumulats i portats al lloc adequats, li proporcionen premis força interessants.

Explorar el paisatge ens obliga a pensar més d'un cop, perquè hi ha llocs als quals no es pot accedir fins que no tenim un objecte o un poder determinats, però on haurem d'esprémer-nos el cervell serà a les masmorres o coves, segons el cas, que és on es troben els instruments que busquem. 

S'hi ha de lluitar contra enemics de tota mena, i els combats contra els enemics finals d'aquestes masmorres no són gaire difícils, però el camí requereix posar bombes en parets esquerdades, empènyer blocs, saltar, fer servir un ganxo per superar forats massa grans i altres accions que no tindrem des del principi.

Com ja passava a la versió original, el joc té uns quants cameos de personatges de jocs de Nintendo, tant en forma d'enemics dins de les masmorres -especialment a les seccions de desplaçament lateral- com entre les figures col·leccionables del joc del ganxo que trobem a Mabe. Fins i tot hi ha una missió secundària on apareix el príncep Richard, del joc Kaeru no tame ni kane wa naru, un RPG de la Game Boy el motor del qual es va aprofitar per fer el primer Zelda portàtil, amb permís de la Game & Watch original.

The Legend of Zelda: Link's Awakening és un videojoc més aviat fàcil, he de dir que no he hagut de consultar res en guies d'internet com sí que, malauradament, em passa amb altres jocs. També és veritat que me l'he pres amb calma, he gaudit de cada sessió que li he dedicat, sense una data concreta de finalització al cap, i això hi deu haver tingut pes, però de debò que tot es pot treure sense ajuda. Fins i tot la famosa "cadena de favors" que se sol citar com un petit maldecap de l'original. 

És clar que també hi contribueixen la possibilitat de demanar pistes per telèfon a les casetes dedicades a aquesta funció, i la pròpia experiència jugant a altres videojocs de la saga, que fan que ens puguem imaginar com s'haurà de superar una dificultat determinada i treballem per aconseguir-ho. 

He gaudit molt d'aquest remake, m'ha agradat molt, i el nou estil gràfic m'ha semblat preciós, com a tothom que hi ha jugat. Cal esmentar també la banda sonora, que modernitza amb una versió instrumental la de l'original. 

M'alegro que el joc més recent de la saga, el The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom, hagi recuperat aquesta estètica, però d'aquest títol en parlarem en una propera ocasió, espero que d'aquí a no gaires mesos.

 

 

M'he acabat el The Legend of Zelda: Ocarina of Time!

Mig per tenir l'excusa d'analitzar un joc quan no fa gaire que vaig publicar una anàlisi, mig perquè ha requerit dedicació, mig -quantes meitats hi pot haver? És que soc de lletres- perquè és un clàssic que se suposa que hauria d'haver tocat abans, ha arribat l'hora de parlar d'un llegendari videojoc que forma part d'una saga que cada cop m'agrada més, i que amb aquesta entrega s'ha fet un lloc encara més gran al meu cor. 

El cas és que fa molts anys que el tinc, no des de l'època, perquè no en tenia la consola per a la qual es va desenvolupar, però sí que va ser dels primers que vaig comprar quan vaig aconseguir la màquina. Tot i així, el temps va anar passant i al que he acabat jugant ha estat al remake aparegut per a la Nintendo 3DS l'any 2011, uns mesos després que sortís la pròpia consola al mercat, però comprat per part meva fa pocs anys. Entre unes coses i les altres, doncs, he trigat a posar-m'hi seriosament, però ja ho he fet, l'he acabat i no em puc estar de parlar-ne. 

The Legend of Zelda: Ocarina of Time (1998) és considerat per molts el millor títol de la saga, que és fàcil de dir. Potser ara, des de l'aparició del Breath of the Wild, té una forta competència en aquest sentit. És una qüestió de gustos, però el que és evident és que va ser un joc revolucionari, almenys per a la pròpia franquícia, perquè va ser el primer Zelda tridimensional i va suposar, d'aquesta manera, un canvi molt gran, un gran salt, respecte a l'últim joc que n'havia sortit per a una consola de sobretaula, l'A Link to the Past, 7 anys abans, i també, és clar, respecte al portàtil Link's Awakening, de 1993.

El salt a les 3D d'una saga estimada sempre era un risc, i no totes se'n van sortir igual de bé, però Nintendo va aconseguir un gran èxit amb aquesta proposta, que ens traslladava a una nova interpretació del món de Hyrule, el seu folclore i la seva mitologia, segurament sense saber, en la seva primera versió, que aquesta entrega seria un punt d'inflexió en la complexa cronologia de la sèrie.

En tot cas, des del punt de vista argumental tenim en Link, que es desperta a la seva caseta del bosc de Kokiri, després d'un malson del qual el desperta la fada Navi, una mena de bola de llum voladora que ajuda el protagonista cridant-li l'atenció sobre enemics, llocs o objectes, i que sembla que als jugadors els resulta pesada, però he de dir que a mi no m'ha fet aquesta impressió.

En Link aviat s'assabenta que el regne de Hyrule està amenaçat per en Ganondorf, el rei bruixot dels Gerudo, que vol conquerir el país mitjançant el poder de la Triforça, la gran protagonista inanimada de la saga, i que la princesa Zelda també està en perill. A partir d'aquí, haurà d'anar amunt i avall per aplegar unes pedres espirituals per tal d'aconseguir la Triforça abans que l'enemic, però ja ens podem imaginar que la cosa es complica, altrament el joc no tindria gràcia.

La característica argumental més destacada de l'Ocarina of Time és que a partir de cert moment podrem accedir al Temple del Temps, on arrencant l'Espasa Mestra del seu pedestal o tornant-l'hi a posar ens podrem moure en el temps, tot controlant en Link nen i l'adult, de 7 anys després, per dur a terme tasques o accedir a llocs que són exclusius del protagonista en cadascuna de les dues edats en què el veiem representat en aquest títol.

He de dir, i espero que no se'm consideri blasfem en afirmar això, que trobo que no se li treu tot el suc que se'n pot esperar quan comença a ser possible fer aquests "viatges en el temps", més enllà de l'ocasional acció d'en Link nen que provoca un canvi necessari en el futur, res d'espectacular, o l'ús d'unes armes i uns objectes per part de l'un que l'altre no pot fer servir.  

Més interessant que el Time em sembla l'Ocarina, perquè aquesta mecànica jugable sí que l'he trobat interessant i original: tenim una ocarina, un bonic instrument de vent amb reminiscències prehistòriques que serveix perquè, en determinats llocs i moments, passin coses: resolució de trencaclosques en aparèixer o moure's algun element de l'escenari, aparició d'ítems o fades que ens fan recuperar l'energia o, encara millor, la possibilitat de teletransportar-nos a punts concrets ja visitats i no haver de recórrer a peu (o sobre l'Epona en el millor dels casos) grans extensions de l'escenari.

Perquè aquesta és una de les coses que no m'agradaven gaire del joc quan el vaig començar, i va fer que em fes mandra tornar-hi: el sistema de desat de partida permet conservar la progressió argumental, l'equip, la quantitat de contenidors de cor, etc., però normalment en carregar la partida apareixem a casa d'en Link, i si hem de continuar la trama a l'altra punta del mapa del joc -que no és un GTA, però anant a peu es fa pesat-, ens toca caminar molt cada cop. Llevat que haguéssim desat la partida dins d'una masmorra o que tinguem la possibilitat d'aparèixer al lloc on hem d'anar tot tocant-ne la melodia corresponent amb l'ocarina, que a partir de cert moment és possible.

Com deia, el món del The Legend of Zelda: Ocarina of Time no és immens, però Déu n'hi do, i això dona lloc a zones de disseny prou diferent, com ens té acostumats la saga, que enriqueixen l'experiència i proporcionen innovacions pel que fa a mècaniques, objectes i trencaclosques.

A cada zona on haguem d'aconseguir un medalló de poder, a cada masmorra on haguem de derrotar un enemic final, ens hi estarem algunes hores, part de les quals mirant d'esbrinar com resoldre alguna complicació -he de dir que, com sempre, vaig acabar consultant alguna cosa, però a mesura que avançava el joc li anava agafant el truc i al final ja m'espavilava sol-, però com que són ambients tan diferents els uns dels altres no s'arriba a fer pesat.

Ni tan sols l'infame Temple de l'Aigua, odiat per molta gent perquè implica anar amunt i avall canviant els nivells de l'aigua per poder desbloquejar sales, em va fer abandonar. Li tenia por, era una mena de hype invertit, però potser va ser perquè va coincidir amb el moment en què em començava a espavilar sol i a gaudir de debò del joc, que al final el vaig resoldre amb relativa facilitat, que no vol dir que no hi dediqués unes hores. Perquè no, no anava a fer cap speedrun i a mi les coses em costen, o sigui que per molt que es consideri un títol de 25 horetes, jo m'hi he estat gairebé el doble.

Ara bé, és possible que en part n'hagi gaudit tant perquè la versió a la qual he jugat jo, com he dit al principi, és la de la Nintendo 3DS, en què la gent de Grezzo va fer una magnífica feina en recrear l'original, afegint-hi les 3D estereoscòpiques, polint textures i modificant alguna coseta per fer la jugabilitat una mica més amable, perquè el de la Nintendo 64, encara que fos (i sigui) considerat una obra mestra, també tenia les seves punyetetes. 

Com es podia esperar d'aquesta versió, la pantalla inferior de la Nintendo 3DS, que és tàctil, és la que es fa servir per al mapa i la gestió de l'inventari, d'una manera prou entenedora i còmoda, cosa que també és una millor respecte a la versió original.

A més, a l'hora de disparar fletxes amb l'arc, la vista passa a ser en primera persona i la tecnologia de la consola ens permet apuntar movent les mans gràcies al giroscopi, que funciona prou bé. 

The Legend of Zelda: Ocarina of Time potser ja no és el millor videojoc de la història, fins i tot és possible que no sigui el millor Zelda, però després de jugar-hi entenc perquè hi ha tanta gent que considera que sí, i per què hi ha consens com a mínim en el fet que és una entrega cabdal de la franquícia.

M'ho he passat molt bé -no des del primer moment, com he dit- explorant aquesta versió de Hyrule, descabdellant la trama -una mica complexa quan entra en mitologies i altres dimensions, i si hi afegim viatges en el temps soc particularment obtús-, coneixent personatges i ètnies que hauria d'haver conegut abans de jugar al Breath of the Wild, perquè així la interpretació moderna m'hauria fet més gràcia, aprenent a dominar les mecàniques, trobant diferents maneres de resoldre situacions, lluitant contra enemics finals que encara que al principi em frustressin he de reconèixer que són batalles molt divertides, i gaudint de la proposta audiovisual general que és aquest Ocarina of Time, especialment amb aquest rentat de cara per a l'última portàtil pura de Nintendo.

Assumeixo que ja hi deveu haver jugat, fins i tot diverses vegades i aconseguint totes les skulltules d'or -jo no-, però m'agradaria que em diguéssiu què us va semblar, què representa per a vosaltres o quines parts us agraden més (o menys) del joc.