Anàlisi: The Legend of Zelda - Link's Awakening

Em resultaria molt sorprenent que algú em digués "ei, ja vas parlar d'aquest joc!", més que res perquè en fa més de 10 anys. Però li podria dir que no, que no és el mateix. Jo vaig parlar del de la Game Boy, l'original de 1993, que tot i que dècades després de la seva sortida original, va ser el meu primer The Legend of Zelda. 

Ara, havent jugat a uns quants títols de la saga, i després de més de 5 anys de retard respecte a la compra, he jugat al remake per a la Switch i és aquest, que té el mateix nom, el que protagonitza aquesta entrada. 

The Legend of Zelda: Link's Awakening va sortir el 2019 per a la Switch com una nova versió del clàssic de la primera portàtil que va dur el nom de Game Boy, i ens va enamorar amb la seva estètica de Pinypon, obra de Grezzo, que es va encarregar de desenvolupar aquesta versió després d'haver fet les versions 3D de l'Ocarina of Time i el Majora's Mask per a la Nintendo 3DS.

La veritat és que no recordava gaire de l'argument ni el desenvolupament del joc original, així com de la solució als trencaclosques, cosa que ja em va bé. Al capdavall, tinc la memòria que tinc i feia 12 anys de la meva partida a la versió de la Game Boy. 

Del Link's Awakening DX de la Game Boy Color, de 1998, no en puc dir res perquè no l'he provat mai, però aquest remake agafa una masmorra extra d'aquella versió i, en aquest sentit, podríem dir que indirectament n'he experimentat una part.

Tot i que la nova versió és un remake, és a dir que en canvia el motor gràfic i hi ha afegits i va molt més enllà que un rentat de cara, és fàcil veure-hi l'original. Tot és al mateix lloc i la perspectiva gairebé zenital és la mateixa. Tant és així que una amiga meva que no coneixia el de Game Boy, en veure una imatge del de la Switch em va dir que li recordava els Pokémon originals, que estèticament s'assemblen força al Zelda de la portàtil, o sigui que podem dir que l'essència gràfica d'aquell joc ha perdurat tot i el canvi d'estil.

A banda del canvi més evident, em consta -ho he hagut de llegir, perquè els meus records no arriben a tant- que hi ha hagut petits ajustos a la jugabilitat aquí i allà. Ara bé, sí que soc capaç de veure que el menú del joc és molt més còmode, amb la possibilitat d'afegir marcadors com podíem fer al Breath of the Wild (d'on s'extreuen alguns efectes de so del menú, per cert), molt útil en un joc que requereix tants viatges amunt i avall per aconseguir poders i objectes que permeten entrar o arribar a zones noves. També hi ha una novetat en forma de masmorres personalitzables per a una modalitat de joc fora de la principal, però és quelcom que no he fet servir perquè no em crida l'atenció.

Argumentalment és el mateix que l'original, i destaca dins la longeva, prolífica i llegendària saga perquè aquesta aventura, segurament per la naturalesa portàtil amb què va néixer, no té relació amb les altres més enllà del seu protagonista, que aquest cop es troba a l'illa Koholint, lluny de Hyrule, i no hi apareixen ni en Ganondorf (o Ganon) ni la princesa Zelda. Segons la història oficial de la saga, però, aniria després de l'A Link to the Past de la Super Nintendo, però aquesta cronologia oficial és complexa i discutible.

En qualsevol cas, en Link es desperta a la platja d'aquesta illa després d'un naufragi, i el recull la Marin, una noia de la vila de Mabe que li ofereix un llit on reposar. Després, un mussol li diu que ha de despertar el Peix del Vent, si vol tornar a casa, i ho haurà de fer després de trobar 8 instruments musicals màgics.

Per aconseguir-ho ha d'explorar l'illa, amb tots els seus racons i un parell de pobles, interactuar amb els seus habitants, siguin persones o animals, derrotar els molts enemics que es va trobant pel camí i agafar objectes amagats en matolls i altres llocs, com ara cors per recuperar vida, rúpies per poder comprar coses o uns cargols de mar que, acumulats i portats al lloc adequats, li proporcionen premis força interessants.

Explorar el paisatge ens obliga a pensar més d'un cop, perquè hi ha llocs als quals no es pot accedir fins que no tenim un objecte o un poder determinats, però on haurem d'esprémer-nos el cervell serà a les masmorres o coves, segons el cas, que és on es troben els instruments que busquem. 

S'hi ha de lluitar contra enemics de tota mena, i els combats contra els enemics finals d'aquestes masmorres no són gaire difícils, però el camí requereix posar bombes en parets esquerdades, empènyer blocs, saltar, fer servir un ganxo per superar forats massa grans i altres accions que no tindrem des del principi.

Com ja passava a la versió original, el joc té uns quants cameos de personatges de jocs de Nintendo, tant en forma d'enemics dins de les masmorres -especialment a les seccions de desplaçament lateral- com entre les figures col·leccionables del joc del ganxo que trobem a Mabe. Fins i tot hi ha una missió secundària on apareix el príncep Richard, del joc Kaeru no tame ni kane wa naru, un RPG de la Game Boy el motor del qual es va aprofitar per fer el primer Zelda portàtil, amb permís de la Game & Watch original.

The Legend of Zelda: Link's Awakening és un videojoc més aviat fàcil, he de dir que no he hagut de consultar res en guies d'internet com sí que, malauradament, em passa amb altres jocs. També és veritat que me l'he pres amb calma, he gaudit de cada sessió que li he dedicat, sense una data concreta de finalització al cap, i això hi deu haver tingut pes, però de debò que tot es pot treure sense ajuda. Fins i tot la famosa "cadena de favors" que se sol citar com un petit maldecap de l'original. 

És clar que també hi contribueixen la possibilitat de demanar pistes per telèfon a les casetes dedicades a aquesta funció, i la pròpia experiència jugant a altres videojocs de la saga, que fan que ens puguem imaginar com s'haurà de superar una dificultat determinada i treballem per aconseguir-ho. 

He gaudit molt d'aquest remake, m'ha agradat molt, i el nou estil gràfic m'ha semblat preciós, com a tothom que hi ha jugat. Cal esmentar també la banda sonora, que modernitza amb una versió instrumental la de l'original. 

M'alegro que el joc més recent de la saga, el The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom, hagi recuperat aquesta estètica, però d'aquest títol en parlarem en una propera ocasió, espero que d'aquí a no gaires mesos.

 

 

Especial: cameos de Taito

Una de les últimes entregues de la secció de Personatges -tot i que ja en fa mesos- va tenir com a protagonista un personatge de Taito, i arran de buscar-ne informació vaig descobrir que, en realitat, en aquesta companyia hi ha molts personatges que fan cameos en d'altres jocs i que, per tant, estem davant d'un univers Taito que avui m'agradaria repassar una mica per sobre, sense entrar en excessius detalls, perquè hi ha força teca.

Aquests autohomenatges que algunes companyies fan són una cosa que als jugadors ens agrada, almenys parlo per mi, i si juguem a un videojoc on hi ha referències a títols i personatges d'altres obres d'aquella desenvolupadora és difícil que evitem un somriure o que, de cop, assenyalem la pantalla de manera entusiasta mentre girem el cap tot buscant la complicitat de qui tinguem al costat, si és el cas.

De fet, he trobat documentades moltíssimes referències de tota mena a jocs i personatges de Taito en altres videojocs de la companyia i també de fora d'ella, així com fora del món dels videojocs. Però ens centrarem i veurem alguns exemples d'aquest sector, que és el que ens interessa al blog, començant per dos grans clàssics de la companyia que es van començar a creuar al primer Bubble Bobble, de 1986, on a partir de la pantalla 60 ens podem trobar un tipus d'enemic anomenat Invader, que suposo que no cal que us digui de quin altre emblemàtic joc de Taito surt, i que repetiria en posteriors entregues de la saga.

A l'Space Invaders DX, de 1993, hi ha una modalitat de joc que es diu Parody Mode, on els sprites de les pantalles es basen en diferents franquícies de Taito. Hi tenim personatges i enemics de The New Zealand Story, The Fairyland Story, Bubble Bobble, Rainbow Islands, Liquid Kids, Arkanoid, Kiki Kaikai, Darius i Don Doko Don. Poca broma.

I ja que hem vist en Tiki dins d'un Space Invaders, val a dir que a The New Zealand Story també hi ha cameos d'altres jocs, com per exemple aquesta col·locació de plataformes que constitueixen la imatge del rostre de la Ptolemy.

La protagonista de The Fairyland Story l'hem pogut veure també, a banda del seu joc de plataformes de pantalla fixa de 1985, en alguns títols de la saga Bubble Bobble, a l'Arkanoid vs Space Invaders -on se la pot triar, juntament amb molts altres personatges de l'univers Taito, com a copilot de la Vaus- o al Pop'n Pop, del que parlaré més avall. 

Aquí sota la veiem en finalitzar la pantalla 57 del Bubble Memories, el tercer Bubble Bobble, quan agafem tots els aliments que hi apareixen.

Passem ara al personatge que deia a l'inici de l'entrada, al que va tenir un article propi, que és la Sayo-chan del Kiki Kaikai i la posterior saga coneguda a Occident com a Pocky & Rocky. Ja vaig parlar dels cameos que havia fet, però en un especial de Taito no podia deixar d'esmentar-la, i en posaré un exemple, que és la seva aparició al Bubble Symphony o Bubble Bobble II, on fa d'enemiga, a més de sortir-hi com a ítem d'ajuda.

No us penseu pas que la sèrie de shoot'em ups per excel·lència de Taito, Darius, no ha rebut homenatges en altres jocs de la companyia que no hi tenen res a veure pel que fa al gènere. Sense sortir del Bubble Symphony en veiem, adaptats a l'estil bufó del joc, alguns enemics clàssics, però també en trobem referències a l'ending del Puzzle Bobble 2, al Growl o Runark, un beat'em up de 1991, o al Rainbow Islands, on hi ha un mon sencer dedicat al Darius. I, hi insisteixo, em limito a comentar només algunes referències i de jocs de Taito, perquè a fora també en trobem.

Hem vist els dos dragonets més emblemàtics de la història dels videojocs -amb el permís dels dracs figurats Billy i Jimmy- convidant gent a casa seva, i més que n'han convidat, però ells també han sortit de casa més d'un cop, i no només per llançar boletes de colors cap amunt a la seva altra saga tremendament addictiva i popular.

Per exemple, al ja esmentat Space Invaders DX tenen la seva pantalla a la modalitat de paròdia, però també al Pop'n Pop, una barreja de Space Invaders, Arkanoid i Puzzle Bobble de 1998 que en versió consola (PlayStation i Game Boy Color) tenia molts convidats de la companyia, incloent-hi els dragonets.

Hi tenim també les seves versions originals humanes, Bubby i Bobby, a més d'en Tiki, la Sayo-chan, la Ptolemy, en Hipopo del Liquid Kids, en Bob -res a veure amb el dragonet blau- del Don Doko Don, en Drunk, enemic habitual a Bubble Bobble, o en Chack'n, a més de múltiples enemics de tots aquests jocs com a rivals o personatges no jugables. La imatge de dalt de tot d'aquesta entrada pertany a aquest títol, i hi queda clar que és un festival de Taito, els seus personatges i tres de les seves franquícies més estimades.

Parlant d'en Chack'n, fins ara me l'he saltat, però estem parlant del primer personatge habitual de l'univers Taito, que va protagonitzar el Chack'n Pop el 1984 i, ja al Bubble Bobble, dos anys després, faria el primer cameo d'un personatge pròpiament dit.  

Segurament és el personatge que més visites ha fet i que menys n'ha rebut (naturalment, perquè el 1984 no existien en Bub, en Bob, la Sayo-chan ni cap dels altres), i el podem veure a la saga Bubble Bobble fent d'ítem, d'assistent, de vegades enemic i tot (Parasol Stars), mentre que en alguns Puzzle Bobble apareix al mig de la pantalla a la modalitat de 2 jugadors. A l'entrega més recent d'aquesta saga, Puzzle Bobble Everybubble!, té un paper més destacat com a ajudant i fins i tot personatge jugable. 

I ho aniré deixant aquí, trobo que ens podem fer una idea de l'amor que sent i demostra Taito pel seu propi llegat, i aquestes coses sempre ajuden a crear lore. Teniu algun cameo o referència preferit, vosaltres?

El personatge: Opa-Opa

Potser es podria argumentar que l'antropomorfisme dels personatges té un límit i que, segons quina sigui la base, no es poden considerar personatges com a tals.

Tanmateix, en el cas del personatge d'avui estem parlant d'una nau, sí, però d'una de ben bufona que té nom propi i que, als videojocs, té tractament de personatge, de manera que espero que l'accepteu com a protagonista de la nova entrada de la secció.

L'Opa-Opa és la nau protagonista de la saga Fantasy Zone, franquícia emblemàtica de la Sega dels anys 80, i a més de protagonitzar els jocs de l'esmentada sèrie també s'ha pogut veure fent aparicions estel·lars en diversos jocs tant de la companyia com d'altres, com anirem veient.

Es tracta d'un simpàtic vehicle sintent dissenyat per Yôji Ishii que, a la seva primera aventura, de 1986, es proposa alliberar la Fantasy Zone dels intents de domini del planeta Menon, que s'ha apoderat dels diners dels altres planetes de la zona.

Considerat, juntament amb el TwinBee de Konami, un dels precursors del subgènere dels cute'em ups, o els shoot'em ups bufons, el Fantasy Zone va ser un gran èxit de Sega per a recreativa que es va portar als sistemes domèstics de l'època, concretament la Master System, com seria lògic tractant-se d'un títol de Sega, però també per a màquines de la competència, encara que sigui sorprenent, com és el cas de la PC Engine, l'X68000, l'MSX i la Famicom.

Més endavant apareixeria en múltiples rellançaments tant de manera individual com en recopilatoris que la companyia ha anat llançant al llarg de les dècades -incloent-hi un port fet expressament per a la Mega Drive Mini 2-, però també va originar seqüeles: Fantasy Zone II: The Tears of Opa-Opa, Fantasy Zone: The Maze (que no és de naus, sinó que va en la línia del Pac-Man), Galactic Protector (un joc exclusiu del Japó que requereix l'ús del també únicament japonès controlador de rodeta), el Fantasy Zone de Game Gear, que és diferent, i el Super Fantasy Zone, de la Mega Drive, a més d'un parell de títols d'escurabutxaques japoneses més modernes.

Sempre s'ha dit que l'Opa-Opa és una de les primeres mascotes de Sega, almenys a l'imaginari popular, tot i que s'assumeix que abans d'en Sonic ho va ser l'Alex Kidd. El cas és que justament en un joc d'aquest últim, l'odiat Alex Kidd and the Lost Stars (1987) es va produir el primer dels moltíssims cameos que el nostre protagonista d'avui ha fet al llarg dels anys.

També va aparèixer, amb el seu germà Upa-Upa, a la sèrie animada del Zillion, un altre títol de la Master System, en un minijoc secret de l'Arnold Palmer Tournament Golf (Mega Drive), al Flash Point (un joc de puzzles de recreativa on també apareixia la Flicky), al sound test del Quartet i el veiem també, en diferents formes, en jocs més moderns com el Shenmue o el Yakuza 0 en forma de joguina que podem aconseguir a les recreatives, al Segagaga com a aliat, als dos Project x Zone com a part de l'atac especial de l'Ulala, com a convidat a l'exclusiu de recreativa Planet Harriers, al Sonic Riders com a monopatí volador o, de manera més directament jugable, el podem controlar al Sonic & Sega All-Stars Racing, de 2010.

No hi ha cap dubte que Sega estima el personatge i l'ha fet aparèixer en molts jocs, de manera molt testimonial la majoria de vegades, això és cert, però no se n'oblida, tampoc quan en rescata, per a sistemes moderns i de diferents maneres, els jocs que va protagonitzar.

Tanmateix, si ens queda l'espina de poder-lo tornar a controlar com a nau en un shmup, estem de sort, perquè al Dariusburst Chronicle Saviours (2016), de Taito, forma part d'un dels molts DLC que hi ha, concretament el de Sega, que ens permet jugar-hi amb naus de jocs mítics de la companyia, en concret amb ell, el senyor Harrier de l'Space Harrier (amb qui, per cert, es va estar a punt de trobar en un joc que no va veure la llum) i la nau del Galaxy Force II. 

Qui sap si el tornarem a veure en el futur, però tot i que la seva importància com a personatge protagonista va acabar a principis dels 90, sembla que ha aguantat prou bé el temps, de manera que no ens estranyi continuar tenint notícies de l'entranyable Opa-Opa tard o d'hora, com a mínim en algunes de les celebracions de la pròpia història que a Sega tant li agraden.
 

 

El personatge: Sayo-chan

M'agrada quan una companyia de videojocs té un univers de personatges que potser no són grans icones de la història del mitjà, però que es van veient aquí i allà. D'aquest tema en parlaré en un futur proper, però de moment volia dedicar una entrada a un d'aquests personatges.

Es tracta d'una jove sacerdotessa xintoista miko de Taito que protagonitza alguns jocs i apareix en uns quants altres com a convidada, com veurem a continuació. Segur que la coneixeu, no en tinc cap dubte.

Es tracta de la Sayo-chan, també coneguda a Occident com a Pocky, protagonista o coprotagonista de la saga Kiki Kaikai, que es va iniciar el 1986 a les recreatives. 

Ambientat al Japó feudal, el joc, que és un shooter multidireccional de perspectiva aèria, ens explica que mentre està preparant una cerimònia la visiten els Set Deus de la Fortuna, que l'avisen que s'acosta un greu perill. Llavors, una sèrie d'éssers sobrenaturals yôkai del folklore japonès segresten aquests deus i la Sayo-chan decideix anar a rescatar-los.

La sacerdotessa ataca els enemics llançant rotlles o-fuda i movent la seva vareta de purificació gohei per a atacs de proximitat, atacs que poden anar millorant a mesura que trobem els corresponents ítems, i dels ports que va tenir, que tampoc repassarem aquí, destaca el del Famicom Disk System, Kiki Kaikai: Dotôhen, que inclou un segon personatge anomenat Miki-chan, una altra sacerdotessa jove que al final no és res més que un canvi de color de l'sprite de la protagonista.

Dic això perquè aquella va ser la primera companya de la Sayo, però val a dir que la saga es va popularitzar amb l'entrega que va sortir per a la Super Nintendo el 1992, amb el nom de Pocky & Rocky, al Japó Kiki Kaikai: Nazo no kuro manto, on ella és la Pocky i el seu nou company, en Rocky, un os rentador que a la versió original es diu Manuke.

És un tanuki canviaformes també propi de la mitologia japonesa, i és que la Sayo lluita contra els yôkai quan fan dolenteries, però si esta tranquils es mostra amable amb ells, com en aquest cas en què fins i tot s'alia amb un d'ells, que precisament va ser un dels que van segrestar els Set Deus de la Fortuna.

Repetirien a la segona part, Pocky & Rocky 2 (Kiki Kaikai: Tsukiyo Sôshi), de 1994 i per a la mateixa consola, i el 2001 viurien una nova aventura al Pocky & Rocky with Becky, al Japó senzillament Kiki Kaikai Advance, perquè va ser per a la Game Boy Advance. Si us demaneu qui és la Becky, no és altra que la noia que al Japó es coneix com a Miki, és a dir la que va acompanyar la Sayo al joc del Famicom Disk System.

Ja he dit al principi que hi ha companyies amb universos de personatges, i Taito n'és una. Com a mostra d'això, molts dels seus personatges fan força cameos -ja en parlarem, hi insisteixo-, i la Sayo no n'és cap excepció. 

La trobem, per exemple, al Rainbow Islands de NES, de 1988, amb el nom de Cindy a Occident, però també com a enemiga... que en realitat és en Manuke transformat en ella. 

Al Bubble Symphony o Bubble Bobble II, de 1994, la sacerdotessa tornaria com a ítem d'ajuda per al jugador, però també com a enemiga altre cop per culpa d'en Manuke, ara de manera més evident perquè manté les orelles i la cua de tanuki.

Dins de la saga Bubble la podem veure també al Puzzle Bobble 2 (1995) en una escena del final, com a ítem altre cop al Bubble Memories o Bubble Bobble III, de 1996, de fons al Puzzle Bobble 3 (1996) i en forma de bombolla a l'Space Puzzle Bobble de la Nintendo DS (2008).  

Separada dels germans dracs per excel·lència del món dels videojocs, amb el permís d'en Billy i en Jimmy Lee, la podem veure en molts altres títols, com ara el Golf-kko Open de la Famicom (1989), on la tenim jugant al golf, o més ben dit ajudant el jugador, si comet prou errors. El 2004 tornaria a jugar a aquest esport al joc per a mòbils Bubblen Golf. Tornant al 1989, la Sayo apareixia a l'ending del Demon Sword per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo. 

Al Furu Furu Park (Wii, 2007), un conjunt de minijocs basats en franquícies de Taito que no va arribar a Europa però sí als Estats Units, n'hi ha un en què la veiem amb disseny poligonal, cosa no gaire habitual però que també va passar el 2011 en tenir-la com a personatge descarregable (gratuït) per a l'Elevator Action Deluxe, per a la PlayStation Store de la PS3. 

El 1998 la nostra protagonista d'avui va sortir al Pop'n Pop, una barreja de Puzzle Bobble, Arkanoid i Space Invaders per a recreatives, i el 2000 a PlayStation, Game Boy Color i Windows, juntament amb altres personatges de diverses franquícies de Taito.

Precisament a Space Invaders ha fet diverses aparicions, com ara a l'Space Invaders 95: Attack of the Lunar Loonies, també conegut com a Akkanvader, on pilota un arc tradicional torii i en cas que hi hagi segon jugador trobem la seva companya Miyo-chan, que  no coneixíem i que és exclusiva d'aquest joc, o a l'Arkanoid vs. Space Invaders (PlayStation 4, Switch i smartphones), de 2017, on fa de possible copilot de la Vaus. 

Saltem enrere en el temps perquè volia tractar les seves aparicions a la saga Space Invaders juntes, i és que el 1993 havia sortit a l'Space Invaders DX, a la modalitat paròdia, en què se substitueixen els elements del joc per d'altres basats en franquícies populars de Taito. Al setè món tenim el Kiki Kaikai, i hi controlem la Sayo defensant-se dels yôkai i protegint-se darrere d'uns torii que li fan d'escuts. Excel·lent.

Acabarem el repàs de la Sayo-chan amb una petita aparició en forma de targeta Hu-Card del port del Kiki Kaikai per a la PC Engine que podem veure a la magnífica sèrie Hi-Score Girl.

Si us demaneu què se n'ha fet, de la jove sacerdotessa xintoista, el 2022 va tornar amb el Pocky & Rocky: Reshrined (Switch i PlayStation 4, amb versió per a Windows el 2023), un aparent remake dels que Natsume ha estat fent en els darrers anys, com el del Wild Guns Reloaded i el The Ninja Saviors: Return of the Ninja Warriors, però en comptes d'afegir algun personatge nou, en el cas del retorn de Kiki Kaikai és en realitat una nova entrega, amb escenaris nous o reformats i sí, personatges nous. Però, sigui com sigui, la Sayo-chan és ben viva.

 

El personatge: Chelnov

Fa un temps vaig dedicar una entrada al personatge d'en Karnov, que es pot veure en diversos jocs de la companyia Data East. 

Amb un grapat de títols emblemàtics els drets dels quals es van repartir després del tancament de la desenvolupadora i distribuïdora, Data East també té una mena de petit univers amb força autorreferències (potser els dedico una entrada algun dia, qui sap) i alguns personatges que surten en jocs que no són el seu o el principal pel qual se'ls coneix. Va ser el cas d'en Karnov, i també ho és de l'homenatjat d'avui.

Efectivament, estem parlant d'en Chelnov, el corredor atòmic, que va debutar a la història dels videojocs amb un títol anomenat Atomic Runner Chelnov i un característic disseny de portada de còmic de superherois al flyer de la recreativa, que va ser llançada l'any 1988.

Amb una exquisida sensibilitat cap als afectats pel desastre nuclear de Txernòbil de tot just dos anys abans, la premissa és que un miner, afectat per la radiació d'una explosió en una central nuclear, en comptes d'agafar càncer i morir-se ha adquirit uns poders sobrehumans que una organització secreta vol aprofitar, i s'ha d'enfrontar a aquesta organització, l'enemiga al videojoc que protagonitza.

Aquí el tenim en moviment. Es tracta d'un joc de plataformes i acció o un run and gun en què el personatge que controlem corre i dispara als seus enemics amb diverses armes que va aconseguint, a més de power ups amb què millora els seus paràmetres d'atac, salt, etc., al llarg de set pantalles d'scroll automàtic. De fet, el protagonista només corre, no para mai, i ho fa automàticament. Nosaltres només podem saltar i disparar.

Al contrari del que acostumava a passar en aquella època, però, la conversió a un sistema domèstic va ser, excepcionalment, millor en tots els sentits, tot i que val a dir que va trigar 4 anys a sortir, prou temps com per fer una bona feina:

Ni punt de comparació, gairebé, oi? Quin scroll parallax, quin detall en els sprites, tot i que continuen sent petits... I l'apartat sonor és evident que millora, amb més melodies que la recreativa. Potser, per a un joc de la Mega Drive llançat el 1992, no era res de gaire espectacular, i per això tampoc no acostuma a sortir entre els grans títols de la consola. El 1993, per cert, va sortir també per a l'X68000 de Sharp, però aquell va ser fidel al màxim a la recreativa.

El de la Mega Drive era el joc arcade traslladat a casa, però enormement millorat. A banda d'això, la història aquest cop descarta els desastres nuclears i en Chelnov és el fill d'un científic que li ha deixat un uniforme atòmic que li dona els poders i amb el qual pretén derrotar una raça alienígena invasora.

Però aquesta entrada no està pensada per comparar la recreativa i els ports, ni tan sols pretenia analitzar el joc en si -potser ho faig algun dia, si hi acabo jugant-, sinó a conèixer el personatge. 

A banda del lore que ens donen al seu joc, que ja hem vist que depèn de la versió i la sensibilitat de l'època, ha fet una sèrie d'aparicions estel·lars en altres jocs de Data East, com he dit abans una companyia a la qual li agrada fer autorreferències, i el mateix 1988 vam poder veure, al Bad Dudes vs. DragonNinja, un vagó d'un tren que el transportava, presumptament.  

Igual que passava amb el seu "amic" Karnov -de fet, tots dos van fer cameos als mateixos jocs-, en tenim un pòster a l'Sly Spy, recreativa de 1989 coneguda per ser un joc de James Bond sense llicència (sí per matar, però).

El 1990 el tornaríem a veure, ara sí, en persona, en un títol de recreativa que és una autèntica i delirant bogeria i que ara que està disponible en Switch em compraré un dia d'aquests, el Trio the Punch: Never Forget Me..., on surt com a enemic del final d'una pantalla, equipat amb un martell gegant que s'ha comprat especialment per a l'ocasió.

Com a curiositat, en Chelnov apareix al Caveman Ninja (també conegut com a Joe & Mac) a la versió japonesa de la recreativa, de 1991, si es colpegen punts concrets de les dues primeres pantalles, i tocar-lo dona punts. 

A l'occidental, però, es va eliminar aquest efecte, i sembla ser que si apareix ho fa durant només un instant. Estrany.

A l'emblemàtic Tumblepop, plataformes de pantalla única també de 1991, en Chelnov tornava com a enemic (a la part superior dreta de la pantalla), aquest cop amb un aspecte més petit i bufó. 

El gènere li devia agradar, perquè el tornaríem a trobar l'any 1992 en un títol considerat la seva seqüela espiritual:

Altre cop a la pantalla de l'espai, aquesta vegada la captura correspon al Diet Go Go, un Tumblepop basat en el menjar. I, per si això fos poc...

...El 1994 tornava a fer un cameo al Joe & Mac Returns, un títol que, al contrari del que pot suggerir el seu nom, no és una continuació del mític joc de plataformes abans esmentat, sinó que és el tercer de la "trilogia Tumblepop" i, entre moltes altres aparicions estel·lars, com la d'en Karnov, que podem veure a la captura, també hi ha ítems d'en Chelnov per acumular punts.

Però, és clar, es va cansar de fer aquesta mena d'aparicions de vella glòria caiguda en desgràcia, i el que volia era tornar a l'acció, a repartir mastegots, i és el que va aconseguir el 1995:

A la tercera part de la saga Fighter's History, el Fighter's History: Mizoguchi Kiki Ippatsu!!, exclusiu de la Super Famicom malgrat que la segona entrega era de la Neo Geo, esdevenia l'enemic final del joc, tot i que amb un truc es podia seleccionar per controlar-lo. Aquí el podem veure enfrontant-se a un vell conegut en un festival de fanservice per part de Data East.

Aquella seria, però, la més interactiva de les seves aparicions posteriors al joc que el va veure debutar, perquè després l'home es va retirar per descansar i gaudir dels esports com a espectador:

No he tingut l'oportunitat de comprovar-ho ni n'he trobat cap imatge millor, però en Chelnov apareix, de vegades, entre el públic del Windjammers 2, títol multiplataforma d'aquest mateix 2022, després d'una llarguíssima absència, que també s'ha de dir que és normal tenint en compte que Data East va plegar.

Així doncs, hem repassat la trajectòria d'un personatge que en circumstàncies normals hauria estat el protagonista d'un títol més, perquè tampoc no és cap joc emblemàtic de les recreatives ni de la Mega Drive, però que gràcies al costum de Data East de celebrar-se a si mateixa hem pogut anar veient diverses vegades al llarg dels anys. Heu jugat a algun dels jocs on apareix?