Portades: BurgerTime

Avui faré una nova comparativa entre les diferents versions de la il·lustració de portada per a un videojoc, i és el torn d'un clàssic de recreativa que ara ja fa molts anys que no és a la primera línia de l'actualitat, però que es recorda amb afecte i que va tenir versions per a diversos sistemes.

Com que va sortir per a múltiples màquines, ens centrarem sobretot en les versions per a la NES i la Game Boy, que he descobert que va tenir portades radicalment diferents segons la regió. 

El BurgerTime, de Data East, es va llançar per a recreatives el 1982, amb un gran èxit gràcies a una fórmula repetitiva però addictiva que era el secret dels grans títols de l'època, i va arribar a la NES l'any 1985. Bé, de fet, va arribar aquell any al Japó, mentre que als Estats Units ho va fer el 1987 amb aquesta portada prou representativa del joc i amb un estil que recorda la il·lustració de portada d'un joc de taula.

El cas és, però, que, com deia, havia sortit primer al Japó, per a la consola equivalent de Nintendo al seu país d'origen, la Famicom, i allà el disseny de portada no tenia res a veure amb la que s'interpretaria després a l'estranger. 

Si ens hi fixem, el concepte és el mateix, però s'empra un estil que barreja una mica el còmic clàssic estatunidenc i el manga, amb els personatges dels ingredients menys amenaçadors que a la versió americana. La composició dels elements de la caràtula, a més, és la pròpia dels jocs que distribuïa allà Namcot, que era el nom que feia servir per publicar per a Nintendo. 

No sabria dir quin m'agrada més, la veritat és que tots dos estan ben trobats i deuen ser més o menys emblemàtics segons el que estiguéssim acostumats a veure, que en el meu cas és cap dels dos perquè no ha estat fins als sistemes actuals que he entrat en contacte amb el joc, i a sobre molt poquet, cosa a la qual vull posar remei, però això són figues d'un altre paner.

A la Game Boy hi va arribar el 1991 -i aquest cop, a diferència de la NES, a tots els mercats- amb el nom de BurgerTime Deluxe, i les versions occidentals presentaven aquesta portada on tornem a veure les salsitxes -què hi fan, en una hamburguesa?-, els ous ferrats i els cogombrets antropomòrfics amb una expressió hostil. Al capdavall, són els enemics del nostre protagonista, el xef Peter Pepper.

Del que hem vist abans podríem extrapolar que la versió japonesa devia ser una altra aproximació més bufona, com passa també amb tants altres jocs tot obeint a l'anticipació dels gustos de cada mercat, cosa que per altra banda és lògica i comprensible. Però no: al Japó, el BurgerTime Deluxe de la Game Boy tirava per un camí molt diferent:

És clar, s'associa tant l'hamburguesa a la gastronomia estatunidenca que, tot i l'impacte inicial, no ens hauria de sorprendre gaire que la imatge triada vulgui reflectir aquesta "americanitat", i ho fa amb una imatge real d'una noia amb uniforme d'alguna hamburgueseria imaginària tot sostenint perillosament a l'aire amb una sola mà una unitat del que probablement és un dels millors invents alimentaris de la Història. 

He dit que ens centraríem en les versions per a NES i Game Boy del BurgerTime, però tot i que no em vull posar a repassar les portades per a les conversions a ordinadors com l'Apple II o el BBC Micro ni per a consoles com la Intellivision o la ColecoVision, que aposten per dissenys també molt de cartoon americà, sí que he volgut compartir, per acabar, un exemple japonès de fora de Nintendo, en aquest cas per a l'ordinador X1 de Sharp, que coincideix amb la il·lustració que també trobem a l'MSX.

I ara ve la pregunta de sempre: quina de les portades us agrada més? A mi, per la sorpresa i la poca freqüència d'una portada així en aquell mercat, la que més m'agrada és la de la Game Boy japonesa. 

 

El personatge: Dr. DePlayne

No és la primera ni la segona vegada que en aquesta secció parlo de personatges de Data East, i ara ho tornaré a fer, perquè era una companyia desenvolupadora de videojocs a la qual li agradava fer autorreferències i reaparicions, entre breus i estel·lars segons el cas, dels seus personatges. 

Després de veure les d'en Karnov i en Chelnov, avui és el torn d'un dolent, un que surt en diversos videojocs de l'enyorada desenvolupadora, i que dona joc per dedicar-li una entrada.

Avui el protagonista és el doctor DePlayne, un personatge malvat que va debutar el 1991 al popular Tumblepop, joc de plataformes de pantalla estàtica que ens posava a la pell d'uns caçadors de fantasmes (i monstres en general) que els absorbien amb una mena d'aspiradora des d'on es llançaven als altres enemics com a manera alternativa de matar-los. 

El doctor, un científic boig que ens pot recordar una mica, més pel concepte que pel disseny, un tal Dr. Wil* de la saga Megam*n, fa servir, com aquell, un mecha de l'estil dels d'en Pilaf de Bola de Drac per atacar el jugador, i és que a banda de la seva ment de geni no és un enemic imponent des del punt de vista físic.

L'any següent, el 1992, l'home tornava a aparèixer en un joc que sovint es considera una seqüela espiritual d'aquest, perquè les mecàniques són molt similars i també pertany al gènere de les plataformes estàtiques:

Es tracta del Diet Go Go, un joc que canvia de protagonistes però que és un evident clon intencionat d'un altre títol de la mateixa companyia. Aquest cop, el Dr. DePlayne vol acabar amb la humanitat escampant l'obesitat i nosaltres ho hem d'evitar fent que siguin els enemics els que s'inflin i reventin, i això l'inclou a ell, l'enemic final altre cop, que aquest cop lluita sense artilugis.

L'home, però, tornava i tornava i es va poder veure en un joc d'un altre tipus l'any següent, el 1993, per a un sistema diferent:

És l'Spinmaster, un títol per a Neo Geo que va suposar el primer desenvolupament de Data East per a la recreativa d'SNK, que va tenir també versió domèstica per a la Neo Geo AES. 

Aquesta vegada estem davant d'un plataformes d'acció més convencional i el doctor surt dues vegades: com a enemic final de la primera pantalla i també com a last boss del joc. Com podem veure, el seu disseny es manté.

Havent provat, sense èxit, les plataformes estàtiques i les que tenen scroll, el doctor DePlayne va decidir tornar, el 1994, a les que coneixia millor, i el podem veure al Joe & Mac Returns, un altre clon del Tumblepop que aquesta vegada tenia com a protagonistes els cavernícoles del Joe & Mac, però canviant el tipus de joc. 

Encara que els escenaris i els enemics es basaven en les aventures anteriors dels ninges de les cavernes, hi va haver lloc per a diversos cameos de Data East i, en aquest context, no ha de sorprendre que l'enemic final del joc fos el nostre científic. 

I això va ser tot. No el vam tornar a veure més, que jo hagi estat capaç de trobar. Quatre aparicions en quatre anys consecutius i fent funcions molt similars, però va passar a formar part de la història de Data East com un dels seus personatges més emblemàtics.

El personatge: Chelnov

Fa un temps vaig dedicar una entrada al personatge d'en Karnov, que es pot veure en diversos jocs de la companyia Data East. 

Amb un grapat de títols emblemàtics els drets dels quals es van repartir després del tancament de la desenvolupadora i distribuïdora, Data East també té una mena de petit univers amb força autorreferències (potser els dedico una entrada algun dia, qui sap) i alguns personatges que surten en jocs que no són el seu o el principal pel qual se'ls coneix. Va ser el cas d'en Karnov, i també ho és de l'homenatjat d'avui.

Efectivament, estem parlant d'en Chelnov, el corredor atòmic, que va debutar a la història dels videojocs amb un títol anomenat Atomic Runner Chelnov i un característic disseny de portada de còmic de superherois al flyer de la recreativa, que va ser llançada l'any 1988.

Amb una exquisida sensibilitat cap als afectats pel desastre nuclear de Txernòbil de tot just dos anys abans, la premissa és que un miner, afectat per la radiació d'una explosió en una central nuclear, en comptes d'agafar càncer i morir-se ha adquirit uns poders sobrehumans que una organització secreta vol aprofitar, i s'ha d'enfrontar a aquesta organització, l'enemiga al videojoc que protagonitza.

Aquí el tenim en moviment. Es tracta d'un joc de plataformes i acció o un run and gun en què el personatge que controlem corre i dispara als seus enemics amb diverses armes que va aconseguint, a més de power ups amb què millora els seus paràmetres d'atac, salt, etc., al llarg de set pantalles d'scroll automàtic. De fet, el protagonista només corre, no para mai, i ho fa automàticament. Nosaltres només podem saltar i disparar.

Al contrari del que acostumava a passar en aquella època, però, la conversió a un sistema domèstic va ser, excepcionalment, millor en tots els sentits, tot i que val a dir que va trigar 4 anys a sortir, prou temps com per fer una bona feina:

Ni punt de comparació, gairebé, oi? Quin scroll parallax, quin detall en els sprites, tot i que continuen sent petits... I l'apartat sonor és evident que millora, amb més melodies que la recreativa. Potser, per a un joc de la Mega Drive llançat el 1992, no era res de gaire espectacular, i per això tampoc no acostuma a sortir entre els grans títols de la consola. El 1993, per cert, va sortir també per a l'X68000 de Sharp, però aquell va ser fidel al màxim a la recreativa.

El de la Mega Drive era el joc arcade traslladat a casa, però enormement millorat. A banda d'això, la història aquest cop descarta els desastres nuclears i en Chelnov és el fill d'un científic que li ha deixat un uniforme atòmic que li dona els poders i amb el qual pretén derrotar una raça alienígena invasora.

Però aquesta entrada no està pensada per comparar la recreativa i els ports, ni tan sols pretenia analitzar el joc en si -potser ho faig algun dia, si hi acabo jugant-, sinó a conèixer el personatge. 

A banda del lore que ens donen al seu joc, que ja hem vist que depèn de la versió i la sensibilitat de l'època, ha fet una sèrie d'aparicions estel·lars en altres jocs de Data East, com he dit abans una companyia a la qual li agrada fer autorreferències, i el mateix 1988 vam poder veure, al Bad Dudes vs. DragonNinja, un vagó d'un tren que el transportava, presumptament.  

Igual que passava amb el seu "amic" Karnov -de fet, tots dos van fer cameos als mateixos jocs-, en tenim un pòster a l'Sly Spy, recreativa de 1989 coneguda per ser un joc de James Bond sense llicència (sí per matar, però).

El 1990 el tornaríem a veure, ara sí, en persona, en un títol de recreativa que és una autèntica i delirant bogeria i que ara que està disponible en Switch em compraré un dia d'aquests, el Trio the Punch: Never Forget Me..., on surt com a enemic del final d'una pantalla, equipat amb un martell gegant que s'ha comprat especialment per a l'ocasió.

Com a curiositat, en Chelnov apareix al Caveman Ninja (també conegut com a Joe & Mac) a la versió japonesa de la recreativa, de 1991, si es colpegen punts concrets de les dues primeres pantalles, i tocar-lo dona punts. 

A l'occidental, però, es va eliminar aquest efecte, i sembla ser que si apareix ho fa durant només un instant. Estrany.

A l'emblemàtic Tumblepop, plataformes de pantalla única també de 1991, en Chelnov tornava com a enemic (a la part superior dreta de la pantalla), aquest cop amb un aspecte més petit i bufó. 

El gènere li devia agradar, perquè el tornaríem a trobar l'any 1992 en un títol considerat la seva seqüela espiritual:

Altre cop a la pantalla de l'espai, aquesta vegada la captura correspon al Diet Go Go, un Tumblepop basat en el menjar. I, per si això fos poc...

...El 1994 tornava a fer un cameo al Joe & Mac Returns, un títol que, al contrari del que pot suggerir el seu nom, no és una continuació del mític joc de plataformes abans esmentat, sinó que és el tercer de la "trilogia Tumblepop" i, entre moltes altres aparicions estel·lars, com la d'en Karnov, que podem veure a la captura, també hi ha ítems d'en Chelnov per acumular punts.

Però, és clar, es va cansar de fer aquesta mena d'aparicions de vella glòria caiguda en desgràcia, i el que volia era tornar a l'acció, a repartir mastegots, i és el que va aconseguir el 1995:

A la tercera part de la saga Fighter's History, el Fighter's History: Mizoguchi Kiki Ippatsu!!, exclusiu de la Super Famicom malgrat que la segona entrega era de la Neo Geo, esdevenia l'enemic final del joc, tot i que amb un truc es podia seleccionar per controlar-lo. Aquí el podem veure enfrontant-se a un vell conegut en un festival de fanservice per part de Data East.

Aquella seria, però, la més interactiva de les seves aparicions posteriors al joc que el va veure debutar, perquè després l'home es va retirar per descansar i gaudir dels esports com a espectador:

No he tingut l'oportunitat de comprovar-ho ni n'he trobat cap imatge millor, però en Chelnov apareix, de vegades, entre el públic del Windjammers 2, títol multiplataforma d'aquest mateix 2022, després d'una llarguíssima absència, que també s'ha de dir que és normal tenint en compte que Data East va plegar.

Així doncs, hem repassat la trajectòria d'un personatge que en circumstàncies normals hauria estat el protagonista d'un títol més, perquè tampoc no és cap joc emblemàtic de les recreatives ni de la Mega Drive, però que gràcies al costum de Data East de celebrar-se a si mateixa hem pogut anar veient diverses vegades al llarg dels anys. Heu jugat a algun dels jocs on apareix?

Portades: Joe & Mac

Hi ha molts videojocs que formen part de la meva memòria com a videojugador no necessàriament per haver-hi jugat personalment, sinó perquè en vaig veure tants cops les portades als catàlegs de les revistes o captures de pantalla a les revistes en si, que els conec, els reconeixeria de seguida i, fins i tot, m'arriben a fascinar encara que sigui tot just ara que hi estigui jugant per primer cop.

És el que em passa amb el Caveman Ninja, més conegut als sistemes domèstics com a Joe & Mac, amb el seu gegantí enemic del final de la primera pantalla, i també una portada que, pel que vaig descobrir no fa gaire, no és igual a tot arreu.

L'origen de tot plegat és al Japó, que és on Data East va presentar per a recreatives l'any 1991 aquest Joe & Mac: Tatakae Genshijin, amb el flyer que estem veient i que no és la imatge que jo en tenia quan era petit.

El seu port més conegut, que és el que jo coneixia i durant molts anys em pensava que era l'únic, va ser el mateix 1991 per a la Super Famicom, i com podem veure la portada respectava el flyer de la recreativa. Fins aquí, bé, però per trobar la il·lustració més estesa hem d'anar-nos-en a Europa.

Amb els anys vaig descobrir que era una versió una mica lliure, amb diverses diferències respecte a la recreativa, però tot i així popular. Sens dubte, aquesta portada és mítica, i es faria servir en altres versions que jo en aquell moment no m'havia assabentat que existien.

Com ara la de la NES, que ja em disculpareu que mostri d'aquesta manera, però els únics escaneigs que n'he trobat s'han fet a partir de portades molt deteriorades.

O la de la Game Boy, que ja forma part de la meva col·lecció, tot i que sense capsa. I pensar que de petit desitjava tenir el joc, però no sabia que estava disponible per a una consola que sí que tenia...!

Finalment, es podia comprar també per a MS-DOS i per a Amiga, però això em quedava lluny. Sigui com sigui, la portada era la mateixa.

Hi havia un port per a una consola que sí que tenia, però aquella versió no va sortir en territori europeu, així que tampoc és que fos una oportunitat que deixés escapar. Sí que me l'hauria comprat anys després, per internet, quan els preus encara eren raonables, però vaig badar i ja és massa tard:

Sí, aquell joc que tenia tan associat a Nintendo estava disponible per a la Mega Drive, i a sobre és una versió més fidel a la recreativa, de les poques vegades que hi ha hagut força consens en què la versió per a la 16 bits de Sega és superior a la del Cervell de la Bèstia. 

Potser us pregunteu per què us ensenyo tants cops la mateixa portada en diferents sistemes. Bé, doncs perquè hem saltat als Estats Units, on es repetia la portada europea, que és la que havia sortit primer, i és que el joc va trigar en aparèixer per a la Mega Drive al mercat d'aquell país: finals de 1993, i el 1994 a Brasil gràcies a TecToy. 

La cosa es posa interessant quan mirem què van fer, als Estats Units, els de Data East, que van publicar el joc ells mateixos, mentre que a Europa havia estat Elite. Bé, la versió de la Genesis era de Takara, però les de NES, Game Boy i SNES eren responsabilitat de la mateixa companyia que havia desenvolupat el joc.

Si ens hi fixem, la il·lustració de la versió per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo és diferent. Es repeteix per a la versió de Game Boy:

No és un canvi radical: hi ha dinosaures, un cavernícola i una noia amb problemes, o si més no espantada. La idea s'entén. Per què es va encarregar la il·lustració a algú altre, en comptes d'aprofitar l'europea, molt similar pel que fa a concepte, ja no s'entén tant.

El que és absurd, el que fa que aquest joc sigui tractat en aquesta secció -i espero poder-ne tornar a parlar un altre dia per analitzar el títol en si-, és el que es va fer, incomprensiblement, amb la versió estatunidenca de la Super Nintendo:

Des del meu característic respecte a un tema tan important per a mi com el dret a tenir diferents gustos, quina merda és aquesta?

Aquesta portada sembla ben bé una feina amateur, i amb un logo encara menys professional. Em sap greu, eh? Jo no ho sabria fer millor, però és que no és la meva feina. Si no fos pel nom, passant ràpidament la mirada per les prestatgeries d'una botiga de videojocs, mai em cridaria l'atenció positivament, ni pensaria que és la versió domèstica d'un arcade popular.

Malauradament, aquest cop no tinc, tot i que l'he buscat, informació sobre per què hi va haver aquest canvi, qui va pensar que seria bona idea ni quin és el nom de qui fos que el va perpetrar. Si vosaltres en sabeu alguna cosa més, us estaria molt agraït si ho compartíssiu amb mi. Quina de les quatre variants us agrada més?

El personatge: Karnov

Hi ha personatges de videojocs que són coneguts per tothom, encara que siguin secundaris i no els dugui ningú tatuats a la pell, i també n'hi ha que no tenen, ni de bon tros, la mateixa importància que un secundari d'un videojoc o una saga d'èxit, però que per alguna raó tenen un cert carisma i, com a tals, es mereixen una entrada en aquesta secció.

En el cas d'avui parlem d'un personatge que dubto que hagi tingut la transcendència que la seva companyia esperava en fer-lo aparèixer en diversos videojocs d'una manera o una altra, però Data East com a mínim se l'estimava fins al punt d'intentar que el veiéssim aquí i allà. 

És en Karnov, de nom sencer Jinborov Karnovski, un forçut d'aquells dels circs antics, amb el cap enfonsat en un coll curt i musculat com la resta del cos i un bigoti Fu Manchu, que representa que ve d'alguna república centreasiàtica pertanyent a la URSS -almenys a l'època de la seva primera aparició- i que va protagonitzar un videojoc, però va aparèixer en diverses formes, algunes jugables i altres no, en uns quants títols de l'esmentada mítica companyia desenvolupadora.

Al vídeo veiem la seva primera aparició en moviment, el títol arcade Karnov, de 1987. Es tracta d'un plataformes d'acció en què controlem el personatge que dona nom al joc en diversos escenaris en què ha de fer front a tota mena d'enemics gràcies als projectils de foc que dispara amb la boca, i que es poden anar millorant amb uns ítems que trobem, tot plegat amb l'objectiu de trobar un tresor.

A partir de finals d'any i durant el següent, el Karnov sortia per a la NES, però també el Commodore 64, l'Spectrum, l'Amstrad CPC, el PC i el Mac. Malgrat l'èxit del joc, sobretot a les recreatives, no va tenir una continuació, però, com deia al principi de l'entrada, el seu protagonista es va convertir en una mena de mascota de Data East, que el va fer servir en més videojocs.

Per exemple el mateix 1987, al Garyo Retsuden, un shooter vertical (però no de naus) en què el veiem aparèixer repetidament com a enemic comú, a partir del minut i escaig del vídeo. 

El 1988 apareixia com a enemic final de la primera pantalla del Bad Dudes vs. DragonNinja, un beat'em up del que vaig parlar aquí i en què després el veiem tornar en algun altre color:

Aquí és on l'he conegut jo, en jugar a aquest joc tant en versió arcade com en el seu port de NES, i ha refinat la tècnica del foc, que ara dispara en una flama ben llarga. 

El 1989 sortia un pòster seu a l'Sly Spy, un altre joc de Data East amb profusió de referències a la pròpia companyia.

Un any més tard, al Trio the Punch: Never Forget Me... el veiem també fer una aparició estel·lar. Bé, diverses. I no sé si estel·lars, però sí ben curioses:

El veiem com a enemic comú, però de diverses mides, també com a estàtua... L'havien de ficar com fos en aquest joc estranyíssim (i que quan escric això encara espero que es llanci en Switch, com es va anunciar fa tant de temps), i es van quedar a gust.

Un dels títols més populars de Data East, que ara veurem, també el té com a convidat: 

Sí, és el Tumblepop, el plataformes de 1991 de pantalla fixa que encara ara és recordat amb tant d'afecte, i que també conté cameos d'altres jocs de la companyia, com Atomic Runner Chelnov o Caveman Ninja (també conegut com a Joe & Mac). 

Un gènere que li faltava era el de la lluita 1 contra 1, i hi va debutar com a enemic final del Fighter's History, famós joc de 1993 (a la SNES el 1994) que es considera una còpia descarada de l'Street Fighter II però que no està gens malament. El joc originaria una trilogia, completada amb el Karnov's Revenge (Neo Geo, 1994; Saturn, 1997; Zeebo, 2010) i el Fighter's History: Mizoguchi Kiki Ippatsu!! (Super Famicom, 1995), però a la primera part només el podem controlar amb un truc.

El 1994 sortia el Joe & Mac Returns, que lluny de ser una seqüela de plataformes convencionals per a una nova aventura dels germans cavernícoles (això passaria al Joe & Mac 2 de la SNES), era un títol amb una jugabilitat estil Tumblepop, i aquí en Karnov s'hi tornaria a presentar, en escenes com la que veiem a la captura de dalt. 

També de 1994, veieu aquest senyor calb i amb bigoti de manillar (sembla que s'ha deixat créixer el pèl també sota el nas) amb una K a la samarreta? Doncs bé, això és un cameo d'en Karnov. Al capdavall, és l'Street Hoop, joc de bàsquet 3 contra 3 per a la Neo Geo i desenvolupat per... exacte, Data East.

Com hem pogut veure, en Karnov és un personatge estimat per Data East, però com que la companyia ja no existeix, per tornar-lo a veure haurem d'esperar que algú altre en ressusciti alguna IP o considerar que l'ombra del pare de la Shantae al Shantae and the Pirate's Curse és, com es diu, ell mateix. En tot cas, a mi m'ha caigut molt simpàtic, i per això li volia dedicar aquesta entrada.

Jocs estranys: Trio the Punch - Never forget me...

Ser un ignorant en el món dels videojocs té avantatges. És una ignorància que no podré solventar mai perquè el meu interès per aquest sector ha anat creixent amb els anys, però inicialment només hi jugava i no m'interessava pel que hi havia més enllà dels metres quadrats de casa meva, i com que la indústria no s'atura, és impossible posar-se al dia. 

Bé, el cas és que això em permet descobrir videojocs que no coneixia malgrat que porto dècades jugant a consoles, i gràcies a això també puc anar nodrint les seccions d'aquest blog, i avui en recupero una que feia temps que no tocava, la dels jocs estranys. 

Avui toca parlar del Trio the Punch: Never Forget Me..., una recreativa de 1990 creada per la mítica Data East que, juntament amb els videojocs Chelnov (1987) i Karnov (1988), forma part del que es coneix, sembla, com a "Deco-gee Trio". 

El flyer que veiem més amunt ja dona pistes sobre el fet que és una bogeria, però fixem-nos-hi bé, abans de parlar per parlar. El Trio the Punch és un beat'em up, gènere d'allò més normal i popular, en aquest cas sense profunditat, en què triem un personatge entre els tres disponibles -en Santos, un paio amb samarreta de tirants i gorra a l'inrevés; en Kamakura-kun, un ninja; i en Rose Sub, un bàrbar espadatxí- i avancem per pantalles tot lluitant contra enemics.

La cosa, però, comença a ser estranya per diversos motius: no totes les pantalles són amb desplaçament o scroll d'esquerra a dreta, algunes el presenten a l'inrevés i fins i tot de baix a dalt o de dalt a baix, però és que algunes directament són fixes. 

A més, els enemics que derrotem deixen anar uns cors que, en acumular-ne en prou quantitat, però sempre força baixa, fan aparèixer l'enemic final de la pantalla, i si no aquesta pantalla no s'acaba mai. O no, perquè de vegades apareix pel seu compte només començar. Ja veiem, doncs, que les normes són una mica laxes. A més, els escenaris que ens trobem són de tota mena, des de paisatges tropicals fins a ciutats, el Japó medieval o el futur, sense cap mena d'explicació argumental. 

Però tot això, o el fet que els enemics finals de vegades siguin molt més fàcils que els comuns, que és un capgirament de les convencions de la història dels videojocs, no és res comparat amb el disseny en si dels personatges i els escenaris, o amb situacions com poder saltar sobre les bales per fer-les servir de trampolins.

Això dels enemics de disseny esbojarrat és el que més destaca, amb coses com ara que aparegui en Karnov del videojoc del mateix nom esmentat al principi fent d'enemic -amb moltes variants-, i també d'enemic final en forma d'estàtua d'ell mateix portada per miniversions d'ell.

També hi apareix l'igualment esmentat Chelnov, i com a personatge no jugable el mestre del trio protagonista, un tal Mr. Chin, mestre d'arts marcials típic, que entre pantalles ens permet jugar a una ruleta -sembla que seria herència del fet que aquest joc s'havia començat a desenvolupar amb la idea que fos un joc de taula japonès sugoroku- en què podem obtenir millores o perjudicis per a les nostres armes, però que també apareix com a enemic en un parell de pantalles. Una bogeria.

Els enemics de final de pantalla també són per llogar-hi cadires: a més de l'estàtua que deia més amunt, tenim també un gat maneki neko, un puny gegant de pedra, el Coronel Sanders (mascota de KFC) o una ovella rosa que, malgrat que la vencem, ens transforma en ella durant la pantalla següent, entre moltes altres propostes absurdes.

Al marge d'això, sembla que Trio the Punch és un joc amb problemes de control i jugabilitat, i alguns glitches que obliguen a reiniciar el programa, però la bogeria absoluta que presenta és tan atractiva que és una llàstima que no arribés a Occident.

De fet, el 2007 i només al Japó va sortir per a PlayStation 2 un recopilatori d'arcades amb el títol de Oretachi gêsen zoku que contenia aquest títol, però en aquesta banda del món en gaudirem (o no) per primera vegada quan arribi a la línia Arcade Archives a la PS4 i la Switch, cosa que està prevista que passi en els propers mesos. Amb candeletes l'espero. 
 

Jocs que no van sortir del Japó: Cliff Hanger - Edward Randy

De jocs que no han sortit mai del Japó n'hi ha molts, però jo els trio segons el criteri de la rellevància. Generalment això significa que parlo de títols aquí inèdits que pertanyen a franquícies que coneixem perquè n'hem vist altres entregues. I com avui, de tant en tant n'hi ha algun que esmento perquè trobo que no és conegut ni l'hem trobat a faltar, però sí que hauria estat molt bé que arribés.

És el que passa amb el Cliff Hanger: Edward Randy, un títol de 1990 d'acció i aventura amb scroll lateral que no només no va sortir del Japó, sinó que ni tan sols va passar per cap consola domèstica llançada en aquell país, és a dir que és exclusiu de les recreatives japoneses. 

Els seus responsables eren els Data East, companyia que ja no existeix però que va fer, entre altres, la saga Joe & Mac, la versió de la Mega Drive de l'OutRunners, la versió per a recreatives del Road Avenger, els dos primers Robocop, el Two Crude Dudes o l'aclamat Windjammers. Alguns d'aquests eren realment prescindibles, però el que al Japó es coneix com a Edward Randy hauria estat molt bé que sortís fora, també: 

Si aquest joc d'ambientació steampunk us fa pensar en algun moment en l'Indiana Jones no us estareu equivocant, perquè també se situa als anys 30 del segle XX i a la Wikipedia també el comparen amb la pel·lícula Indiana Jones i l'Última Croada, perquè a més també hi apareix un exèrcit de l'estil dels nazis, els personatges ataquen amb fuets, etc. 

Un desplegament visual i tecnològic al servei d'una trama de comèdia i amb paròdies, segons llegim també a l'enciclopèdia lliure, d'obres de Buster Keaton o Hayao Miyazaki, que va ser popular però no va ser convertit mai a cap sistema domèstic.

Sembla que hi havia un projecte de dur-lo a la Saturn el 1998, però al final no es va fer realitat i tot plegat va quedar a l'aire. Tot i així el senyor HAN, nom artístic del dissenyador de personatges dels mítics Gunstar Heroes i Guardian Heroes era fan del joc i va decidir homenatjar-lo introduint alguns dels seus elements als esmentats títols, especialment al primer. Al segon, però, cal destacar que va anomenar dos dels personatges Edward M. Cognac i Randy M. Green. No és pas casualitat.