El personatge: Chelnov

Fa un temps vaig dedicar una entrada al personatge d'en Karnov, que es pot veure en diversos jocs de la companyia Data East. 

Amb un grapat de títols emblemàtics els drets dels quals es van repartir després del tancament de la desenvolupadora i distribuïdora, Data East també té una mena de petit univers amb força autorreferències (potser els dedico una entrada algun dia, qui sap) i alguns personatges que surten en jocs que no són el seu o el principal pel qual se'ls coneix. Va ser el cas d'en Karnov, i també ho és de l'homenatjat d'avui.

Efectivament, estem parlant d'en Chelnov, el corredor atòmic, que va debutar a la història dels videojocs amb un títol anomenat Atomic Runner Chelnov i un característic disseny de portada de còmic de superherois al flyer de la recreativa, que va ser llançada l'any 1988.

Amb una exquisida sensibilitat cap als afectats pel desastre nuclear de Txernòbil de tot just dos anys abans, la premissa és que un miner, afectat per la radiació d'una explosió en una central nuclear, en comptes d'agafar càncer i morir-se ha adquirit uns poders sobrehumans que una organització secreta vol aprofitar, i s'ha d'enfrontar a aquesta organització, l'enemiga al videojoc que protagonitza.

Aquí el tenim en moviment. Es tracta d'un joc de plataformes i acció o un run and gun en què el personatge que controlem corre i dispara als seus enemics amb diverses armes que va aconseguint, a més de power ups amb què millora els seus paràmetres d'atac, salt, etc., al llarg de set pantalles d'scroll automàtic. De fet, el protagonista només corre, no para mai, i ho fa automàticament. Nosaltres només podem saltar i disparar.

Al contrari del que acostumava a passar en aquella època, però, la conversió a un sistema domèstic va ser, excepcionalment, millor en tots els sentits, tot i que val a dir que va trigar 4 anys a sortir, prou temps com per fer una bona feina:

Ni punt de comparació, gairebé, oi? Quin scroll parallax, quin detall en els sprites, tot i que continuen sent petits... I l'apartat sonor és evident que millora, amb més melodies que la recreativa. Potser, per a un joc de la Mega Drive llançat el 1992, no era res de gaire espectacular, i per això tampoc no acostuma a sortir entre els grans títols de la consola. El 1993, per cert, va sortir també per a l'X68000 de Sharp, però aquell va ser fidel al màxim a la recreativa.

El de la Mega Drive era el joc arcade traslladat a casa, però enormement millorat. A banda d'això, la història aquest cop descarta els desastres nuclears i en Chelnov és el fill d'un científic que li ha deixat un uniforme atòmic que li dona els poders i amb el qual pretén derrotar una raça alienígena invasora.

Però aquesta entrada no està pensada per comparar la recreativa i els ports, ni tan sols pretenia analitzar el joc en si -potser ho faig algun dia, si hi acabo jugant-, sinó a conèixer el personatge. 

A banda del lore que ens donen al seu joc, que ja hem vist que depèn de la versió i la sensibilitat de l'època, ha fet una sèrie d'aparicions estel·lars en altres jocs de Data East, com he dit abans una companyia a la qual li agrada fer autorreferències, i el mateix 1988 vam poder veure, al Bad Dudes vs. DragonNinja, un vagó d'un tren que el transportava, presumptament.  

Igual que passava amb el seu "amic" Karnov -de fet, tots dos van fer cameos als mateixos jocs-, en tenim un pòster a l'Sly Spy, recreativa de 1989 coneguda per ser un joc de James Bond sense llicència (sí per matar, però).

El 1990 el tornaríem a veure, ara sí, en persona, en un títol de recreativa que és una autèntica i delirant bogeria i que ara que està disponible en Switch em compraré un dia d'aquests, el Trio the Punch: Never Forget Me..., on surt com a enemic del final d'una pantalla, equipat amb un martell gegant que s'ha comprat especialment per a l'ocasió.

Com a curiositat, en Chelnov apareix al Caveman Ninja (també conegut com a Joe & Mac) a la versió japonesa de la recreativa, de 1991, si es colpegen punts concrets de les dues primeres pantalles, i tocar-lo dona punts. 

A l'occidental, però, es va eliminar aquest efecte, i sembla ser que si apareix ho fa durant només un instant. Estrany.

A l'emblemàtic Tumblepop, plataformes de pantalla única també de 1991, en Chelnov tornava com a enemic (a la part superior dreta de la pantalla), aquest cop amb un aspecte més petit i bufó. 

El gènere li devia agradar, perquè el tornaríem a trobar l'any 1992 en un títol considerat la seva seqüela espiritual:

Altre cop a la pantalla de l'espai, aquesta vegada la captura correspon al Diet Go Go, un Tumblepop basat en el menjar. I, per si això fos poc...

...El 1994 tornava a fer un cameo al Joe & Mac Returns, un títol que, al contrari del que pot suggerir el seu nom, no és una continuació del mític joc de plataformes abans esmentat, sinó que és el tercer de la "trilogia Tumblepop" i, entre moltes altres aparicions estel·lars, com la d'en Karnov, que podem veure a la captura, també hi ha ítems d'en Chelnov per acumular punts.

Però, és clar, es va cansar de fer aquesta mena d'aparicions de vella glòria caiguda en desgràcia, i el que volia era tornar a l'acció, a repartir mastegots, i és el que va aconseguir el 1995:

A la tercera part de la saga Fighter's History, el Fighter's History: Mizoguchi Kiki Ippatsu!!, exclusiu de la Super Famicom malgrat que la segona entrega era de la Neo Geo, esdevenia l'enemic final del joc, tot i que amb un truc es podia seleccionar per controlar-lo. Aquí el podem veure enfrontant-se a un vell conegut en un festival de fanservice per part de Data East.

Aquella seria, però, la més interactiva de les seves aparicions posteriors al joc que el va veure debutar, perquè després l'home es va retirar per descansar i gaudir dels esports com a espectador:

No he tingut l'oportunitat de comprovar-ho ni n'he trobat cap imatge millor, però en Chelnov apareix, de vegades, entre el públic del Windjammers 2, títol multiplataforma d'aquest mateix 2022, després d'una llarguíssima absència, que també s'ha de dir que és normal tenint en compte que Data East va plegar.

Així doncs, hem repassat la trajectòria d'un personatge que en circumstàncies normals hauria estat el protagonista d'un títol més, perquè tampoc no és cap joc emblemàtic de les recreatives ni de la Mega Drive, però que gràcies al costum de Data East de celebrar-se a si mateixa hem pogut anar veient diverses vegades al llarg dels anys. Heu jugat a algun dels jocs on apareix?

Jocs estranys: Trio the Punch - Never forget me...

Ser un ignorant en el món dels videojocs té avantatges. És una ignorància que no podré solventar mai perquè el meu interès per aquest sector ha anat creixent amb els anys, però inicialment només hi jugava i no m'interessava pel que hi havia més enllà dels metres quadrats de casa meva, i com que la indústria no s'atura, és impossible posar-se al dia. 

Bé, el cas és que això em permet descobrir videojocs que no coneixia malgrat que porto dècades jugant a consoles, i gràcies a això també puc anar nodrint les seccions d'aquest blog, i avui en recupero una que feia temps que no tocava, la dels jocs estranys. 

Avui toca parlar del Trio the Punch: Never Forget Me..., una recreativa de 1990 creada per la mítica Data East que, juntament amb els videojocs Chelnov (1987) i Karnov (1988), forma part del que es coneix, sembla, com a "Deco-gee Trio". 

El flyer que veiem més amunt ja dona pistes sobre el fet que és una bogeria, però fixem-nos-hi bé, abans de parlar per parlar. El Trio the Punch és un beat'em up, gènere d'allò més normal i popular, en aquest cas sense profunditat, en què triem un personatge entre els tres disponibles -en Santos, un paio amb samarreta de tirants i gorra a l'inrevés; en Kamakura-kun, un ninja; i en Rose Sub, un bàrbar espadatxí- i avancem per pantalles tot lluitant contra enemics.

La cosa, però, comença a ser estranya per diversos motius: no totes les pantalles són amb desplaçament o scroll d'esquerra a dreta, algunes el presenten a l'inrevés i fins i tot de baix a dalt o de dalt a baix, però és que algunes directament són fixes. 

A més, els enemics que derrotem deixen anar uns cors que, en acumular-ne en prou quantitat, però sempre força baixa, fan aparèixer l'enemic final de la pantalla, i si no aquesta pantalla no s'acaba mai. O no, perquè de vegades apareix pel seu compte només començar. Ja veiem, doncs, que les normes són una mica laxes. A més, els escenaris que ens trobem són de tota mena, des de paisatges tropicals fins a ciutats, el Japó medieval o el futur, sense cap mena d'explicació argumental. 

Però tot això, o el fet que els enemics finals de vegades siguin molt més fàcils que els comuns, que és un capgirament de les convencions de la història dels videojocs, no és res comparat amb el disseny en si dels personatges i els escenaris, o amb situacions com poder saltar sobre les bales per fer-les servir de trampolins.

Això dels enemics de disseny esbojarrat és el que més destaca, amb coses com ara que aparegui en Karnov del videojoc del mateix nom esmentat al principi fent d'enemic -amb moltes variants-, i també d'enemic final en forma d'estàtua d'ell mateix portada per miniversions d'ell.

També hi apareix l'igualment esmentat Chelnov, i com a personatge no jugable el mestre del trio protagonista, un tal Mr. Chin, mestre d'arts marcials típic, que entre pantalles ens permet jugar a una ruleta -sembla que seria herència del fet que aquest joc s'havia començat a desenvolupar amb la idea que fos un joc de taula japonès sugoroku- en què podem obtenir millores o perjudicis per a les nostres armes, però que també apareix com a enemic en un parell de pantalles. Una bogeria.

Els enemics de final de pantalla també són per llogar-hi cadires: a més de l'estàtua que deia més amunt, tenim també un gat maneki neko, un puny gegant de pedra, el Coronel Sanders (mascota de KFC) o una ovella rosa que, malgrat que la vencem, ens transforma en ella durant la pantalla següent, entre moltes altres propostes absurdes.

Al marge d'això, sembla que Trio the Punch és un joc amb problemes de control i jugabilitat, i alguns glitches que obliguen a reiniciar el programa, però la bogeria absoluta que presenta és tan atractiva que és una llàstima que no arribés a Occident.

De fet, el 2007 i només al Japó va sortir per a PlayStation 2 un recopilatori d'arcades amb el títol de Oretachi gêsen zoku que contenia aquest títol, però en aquesta banda del món en gaudirem (o no) per primera vegada quan arribi a la línia Arcade Archives a la PS4 i la Switch, cosa que està prevista que passi en els propers mesos. Amb candeletes l'espero.