Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Enix. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Enix. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de maig del 2019

M'he acabat el Dragon Quest III!

Per fi puc escriure i publicar aquesta entrada. I, estrictament, el titular és cert des de fa molt de temps. Mesos. Potser gairebé un any. Però he trigat a fer tot el que volia fer -després ho explico- i no volia dedicar-li un text sense que això es complís.

El cas és que, amb renovat interès per la meva saga preferida de videojocs RPG degut al fet que per motius de feina vaig treballar amb materials que hi estaven relacionats, i havent descobert que els tres primers títols de la saga havien arribat per primer cop a Europa el 2014 en versió mòbil, vaig jugar al Dragon Quest i al Dragon Quest II. Ara, finalment, he completat l'anomenada "trilogia d'Erdrick" en acabar-me el Dragon Quest III.


Aparegut originalment l'any 1988 per a la Famicom, la NES japonesa, amb el segell d'Enix i amb remakes per a Super Famicom (SNES) el 1996, Game Boy Color l'any 2000, smartphones el 2014 i PlayStation 4 i Nintendo 3DS -només al Japó- el 2017, Dragon Quest III: The Seeds of Salvation és un gran salt endavant respecte les dues primeres entregues, que com ja vaig explicar a les respectives entrades mostraven una evolució, però el cas és que no tanta com la que es veu del II al III.

Evidentment, torna l'ambientació medieval de fantasia heroica pròpia de la saga, amb els camins on ens assalten enemics de manera aleatòria, els combats per torns, l'augment de nivell dels personatges, els encanteris i les tècniques que aprenen a mesura que guanyen experiència, a més dels monstres tan coneguts i melodies que se'ns encomanen. Tot això és el que defineix la saga, però també hi ha novetats.


Per començar, és la primera vegada (i passaria poques vegades més, malauradament) que podem triar el gènere del personatge protagonista, de manera que en el meu cas, com que vaig decidir que fos noia, controlava la Toni, filla de l'Ortega, un heroi llegendari del qual es va perdre el rastre quan anava a lluitar contra el dimoni malvat de torn.

Ara ens encarreguen a nosaltres, en haver fet 16 anys, alliberar el món d'aquesta amenaça, res d'extremament original, ni tan sols dins la saga. I, per tal de fer-ho, aquest cop no comptem amb l'ajuda de dos personatges més, sinó tres, de manera que el grup serà, per primer cop, de 4 membres.


En no haver jugat als jocs en l'ordre de llançament és inevitable fer comparacions, i com que, a sobre, jo vaig estrenar la saga amb el Dragon Quest IV, trobo a faltar que els companys de la protagonista tinguin una història, i és que aquí només els creem, o els triem entre alguns que ens ofereixen, i no tenen rerefons ni parlen.

Tot i així, un altre avenç relacionat amb això és que, per primer cop -i això tampoc no es veuria a totes les continuacions que arribarien, sinó només en algunes- es feia servir el sistema de les classes (en entregues posteriors, "vocacions"), que són els perfils a què responen els personatges (guerrer, mag, sacerdot, lladre, etc.) i que determinen els seus punts forts i febles.


A més, es poden canviar a partir de determinat moment, però en aquest primer experiment, per desgràcia, si canviem de classe i després, un cop apresos els encanteris i les tècniques d'aquella classe que ens interessaven, volem tornar a la classe original o a alguna d'anterior que ens agradava més, tornarem a començar des del nivell 1.

És una mecànica interessant, encara que aquí primitiva -i, és clar, ho estic comparant amb com evolucionaria, però en el seu moment devia ser impressionant poder fer això-, i compensa una mica el fet que els personatges acompanyants no tinguin història. Sí que tenen personalitat, però, igual que la protagonista: en aquest joc, o almenys als remakes, hi ha uns llibres que un cop llegits canvien la manera de ser dels personatges, cosa que afecta a quins paràmetres augmenten més en anar pujant de nivell, tot i que això ho determina sobretot la classe a la qual pertanyen. És un detall més, en tot cas.


Les novetats no s'acaben aquí, tot i que ja he repassat les més importants: és la primera vegada, per exemple, que l'agilitat afecta a l'ordre amb què ataquen aliats i enemics en un combat, per primer cop hi ha cicles de dia i nit -que afecten alguns esdeveniments que només poden passar en un moment o l'altre-, quan emprem un encanteri de retorn (o l'ala de quimera) es pot triar on es torna per primer cop a la saga, s'estrenen les arenes de monstres on es poden veure combats i apostar-hi diners, i hi ha magatzems on podem desar els objectes i els diners que no necessitem.

Els remakes, començant pel de la Super Nintendo, també van introduir importants canvis: és aquí quan es pot, per primera vegada, examinar prestatgeries, gerres, barrils, etc., entrar dins dels pous, apareix la bossa amb un enorme espai per als objectes que no volem que portin a sobre els personatges, s'estrenava també la possibilitat d'escollir quantitats a l'hora de comprar i vendre, apareixen les minimedalles col·leccionables -que venen del Dragon Quest IV-, i hi ha armes que poden fer mal a diversos enemics alhora, entre altres coses que ens fan la vida més fàcil, i que ens hem acostumat a tenir els que vam entrar a la saga en entregues més modernes, però que a les versions originals de les tres primeres parts no hi eren i ho feien, tot plegat, més feixuc.


Tornant a l'argument del joc, i sense entrar en més detalls, perquè al capdavall tampoc no és tan profund ni tan sols per als baixos estàndards de la sèrie en aquest sentit, el Dragon Quest III destaca per tenir un mapa del món molt similar al nostre, amb països que tenen noms tan identificables com Portoga, Romaria (Itàlia) o Jipang, que probablement és l'única vegada a la saga on es veu un escenari d'estil japonès, malgrat que és una franquícia nascuda allà.

Això dona lloc a divertits diàlegs basats en tòpics, i també a l'aparició de paraules d'altres idiomes diferents al del text, una característica habitual a Dragon Quest des que els dialectes van debutar al remake del Dragon Quest IV.


L'objectiu de la història és una cosa tan vaga i aplicable a qualsevol entrega com aplegar una sèrie d'objectes per tal de tenir accés a nous territoris, així com fer favors a alguns personatges no jugables, intercanviar coses per a obtenir les que ens interessen a nosaltres i, és clar, enfrontar-nos al gran dimoni que amenaça l'existència. En absolut original ni trencador, però executat d'una manera que fa el joc divertit i interessant, i amb una durada notablement més llarga, ja dins dels estàndards Dragon Quest.

Però, com és ben sabut, aquest videojoc està cronològicament situat abans dels títols I i II, i si hem jugat a aquells jocs trobarem referències en forma de noms de personatges, llocs i esdeveniments que en aquelles dues entregues eren llegendes del passat, com el cas del bard Galen, a la imatge de dalt. De fet, Dragon Quest III completa la "trilogia d'Erdrick" perquè la més gran llegenda, la de l'heroi Erdrick (Loto o Roto segons la versió), s'origina en aquesta tercera part numerada.


És això el que ens trobem en acabar el joc, no és cap spoiler. Però la cosa no s'acaba aquí: a més dels canvis introduïts als remakes que hem vist més amunt, que es feien basant-se en novetats de títols posteriors que es va considerar que enriquirien els més primitius 3 o 4 jocs, d'altres ens compliquen la vida.

Al Dragon Quest III una d'elles és la de l'aparició del "post-joc", la "masmorra extra", que va néixer al Dragon Quest V i que es va aplicar als remakes del III.

En parlar d'altres jocs de la saga -posteriors al III- que m'he acabat és quelcom que sempre he esmentat, perquè em resulta pesat i ho faig perquè no em vull quedar sense fer-ho, no perquè em faci il·lusió. Altres coses, com ara les minimedalles que em falten, implicarien una exploració tan exhaustiva de llocs ja visitats que les descarto i no dormo pitjor per això, però saber que hi ha un enemic extra després d'haver acabat la història original fa que necessiti derrotar-lo.


I en el cas d'aquest títol tinc clar que ha estat el post-joc més pesat que he fet mai: és normal, durant la història, no tenir prou nivell per acabar amb algun enemic important i haver de picar pedra tot lluitant en desenes de combats per augmentar l'experiència i, per tant, el nivell dels personatges. Però a la masmorra extra els enemics finals acostumen a estar tan per sobre del nivell amb què hom acaba la història que és desesperant la quantitat de combats repetitius que s'han de dur a terme, i al Dragon Quest III jo estava uns 20 nivells per sota del que calia per derrotar en Xenlon, un evident drac Shenron de Bola de Drac (no "Xèron" com s'havia traduït al principi erròniament per a la sèrie animada). No és pas casual que els dissenys de personatges i monstres de la saga siguin de l'Akira Toriyama. En fi, resulta que amb el meu nivell havia completat el joc sense gaires problemes, però per tal de derrotar aquest enemic no era prou, ni de bon tros.

Doncs bé, vaig haver de passar moltes hores lluitant contra grups d'enemics en una zona concreta -que vaig consultar, sí- perquè hi havia moltes possibilitats que entre ells hi hagués els llims de metall líquid, que són els que proporcionen més experiència de tot el joc, a canvi de ser immunes als encanteris i escapar-se abans de morir més del 90% de les vegades. Em va resultar molt pesat i extremament repetitiu, i anava provant de derrotar el drac quan aconseguia pujar alguns nivells, sempre sense èxit. El dia que ho vaig aconseguir ho vaig fer, de manera miraculosa i al límit de saltar pel balcó, en el nombre exacte de torns màxims en què calia fer-ho. Un torn més i hauria perdut elt temps.


Tot plegat va tacar una mica l'experiència, més encara quan el joc en si me l'havia acabat feia tantíssim temps, però aquesta part em feia tanta mandra que hi anava tornant de tant en tant, a estonetes al sofà de casa, amb el mòbil vell -no vaig poder passar la partida al nou perquè no es desa en cap mena de núvol, i existeixen mètodes per fer-ho però són massa complicats per a mi-, i la cosa s'ha allargat força.

En fi, suposo que el balanç és positiu: és un Dragon Quest amb totes les característiques amb què associem aquesta franquícia, un gran salt endavant amb un resultat no pas perfecte, però sí molt satisfactori, tot i que reconec que hi deu influir el fet que jo hagi jugat directament al remake i m'hagi estalviat els dissenys obsolets de la versió Famicom, que forma part de la meva col·lecció més com una peça de museu que un cartutx que cregui que faré servir.

En qualsevol cas, ara ja he jugat als 7 primers jocs de la saga, sense forats, així que és l'hora de posar-me amb el Dragon Quest VIII.







divendres, 6 d’abril del 2018

M'he acabat el Dragon Quest II!

No fa gaire que vaig tenir l'oportunitat de jugar al primer Dragon Quest i acabar-lo, gràcies a la seva versió Android, i vaig poder comprovar que aquella primera proposta presentava les característiques principals que defineixen la saga encara ara, tant des del punt de vista de l'ambientació medieval com pel que fa a mecàniques de joc i estil narratiu.

Però era un primer joc una mica primitiu en aquest sentit, cosa que sabem per comparació, i ara que he acabat el Dragon Quest II em disposo a parlar d'aquesta nova experiència i de com fa evolucionar l'entrega inaugural de la franquícia.


Amb el subtítol de Luminaries of the Legendary Line en la seva versió internacional, el joc va sortir originalment per a la Famicom, la NES japonesa, el 1987, i l'any següent per a l'MSX i l'MSX2. 

Atès el resultat de la primera part, llançada un any abans, hi havia molta expectativa davant la sortida d'aquest joc, que va tornar a ser un gran èxit. I ara, per fi, hi he pogut jugar també en versió per a mòbils.


Un dels canvis més significatius és que d'un personatge passem a controlar-ne tres, que són els que tindrem quan el protagonista, el príncep d'un dels regnes fundats pel protagonista del primer joc i la seva reina, coneix els descendents de dos altres regnes, cosins llunyans seus.

A diferència de les entregues posteriors al Dragon Quest III, entre els tres primers sí que hi ha relació, tot i que no és necessari jugar a tots ni en cap ordre particular. Sempre és millor, però. El cas és que el Dragon Quest II connecta amb el Dragon Quest per les referències a l'avantpassat comú dels personatges, i diuen les explicacions que circulen per internet que han passat 100 anys des de la primera entrega. Però també hi ha referències a l'avantpassat tant d'ells com del protagonista del primer joc, aquell mític Erdrick del qual tots plegats són descendents i que protagonitzaria el Dragon Quest III, però no ens avancem als esdeveniments.


Aquesta introducció dels equips de personatges està acompanyada -o potser compensa- del fet que els enemics comencen a aparèixer en grup. Ja no ens els trobem individualment com a l'anterior entrega, i això, juntament amb què cadascun dels protagonistes està especialitzat en un aspecte -el protagonista principal és només lluitador i no sap fer conjurs, la noia és especialista en màgia i l'altre noi és una mica de tot però en menor mesura-, dona als combats un component estratègic nou i des d'aleshores característic de la saga.

També afecta als desplaçaments, perquè quan un personatge domina el conjur de la teletransportació ens convé que no li faltin punts de màgia, i és tot un problema quan el guió el deixa fora de combat durant una temporada i hem de recórrer un mapa que és molt més gran que el de la primera entrega sense aquesta ajuda inestimable.


En créixer el mapa, per cert, també apareix per primer cop el mar, i per tant també el vaixell, elements que tornarem a trobar a les entregues següents.

Del primer joc només surt una localitat, totes les altres són noves, cosa que ajuda a passar pàgina i centrar-nos en el que és una història, en realitat, independent. I no gaire elaborada, per cert: un dolent anomenat Hargon està atacant diversos regnes i al protagonista, príncep d'un d'ells, li encarreguen que el derroti.


En el futur arribarien històries més profundes i complexes, però això no vol dir que aquest joc no sigui divertit.

Ho és, i jugant-hi amb coneixements de la saga el veiem encara relativament lluny dels Dragon Quest posteriors, però sens dubte més treballat que el primer.


Més llarg que el primer, però tampoc no gaire, també introdueix nous elements (els teleportals, per exemple) i és més difícil en el sentit que hem d'anar amunt i avall (i a esquerra i dreta) constantment per tal de reunir un seguit d'objectes necessaris per accedir al castell de l'enemic final, i no em fa una vergonya excessiva reconèixer que m'hi he encallat diversos cops i que he recorregut a consultar guies en alguns casos.

Però els tombs i l'assaig i error permeten guanyar experiència i per tant nivell d'una manera natural, tot fent que quan ens enfrontem a enemics més difícils en principi ja tinguem el nivell adequat. Pot semblar obvi, però en alguns jocs posteriors sovint cal combatre repetidament per aconseguir-ho, sobretot al contingut post-crèdits, cosa que no m'agrada gaire.


Sigui com sigui es tracta d'un videojoc que enganxa i que satisfarà qualsevol fan de la franquícia, i és un pas endavant respecte a una primera part encantadorament primitiva.

Ja he començat a jugar al tercer, però trigaré més a acabar-lo i parlar-ne. Paciència, que en vull gaudir sense pressa.



dimarts, 6 de març del 2018

M'he acabat el Dragon Quest!

Sempre dic que Dragon Quest és la meva saga d'RPG preferida, i una franquícia que en general m'agrada moltíssim en totes les seves formes, ja des de quan, de petit i sense saber quina relació tenia amb els videojocs, una de les meves sèries de dibuixos preferides era la que aquí coneixíem com a Fly o Les aventures de Fly. Que, per cert, malgrat el que es pensa la gent de manera majoritària, no adapta cap videojoc de la saga. És una història original.

Doncs bé, fins ara només havia jugat a les entregues numerades 4 a 7, amb les posteriors (excepte la desena, inèdita a Occident sense que sembli que hagi de canviar la situació) pendents, però les tres primeres entregues les vaig haver de comprar en japonès perquè no van arribar mai a Europa. Mai? Bé, com vaig descobrir fa poc, sí que van arribar, el 2014, però en anglès i per a mòbils.


I gràcies a aquesta avinentesa -i amb la motivació extra que el Dragon Quest Builders es basa argumentalment en un final alternatiu del joc que ens ocupa- he pogut jugar al títol que va generar la saga, el primer Dragon Quest, de 1986, primera col·laboració del ja llegendari trio format pel creador i guionista Yûji Horii, el compositor Kôichi Sugiyama i el dissenyador de personatges i monstres, un tal Akira Toriyama, que va acceptar l'encàrrec perquè el seu editor a la revista on publicava Bola de Drac li va recomanar que acceptés també altres feines, que seria enriquidor en més d'un sentit.

Aquell primer videojoc va obtenir un gran èxit i va ser el responsable que les companyies de videojocs vegessin per primer cop el rol com un gènere que podia funcionar en format videojoc, i una de les conseqüències que va tenir aquella obertura d'ulls va ser que el senyor Hironobu Sakaguchi va veure com Square li acceptava tirar endavant el desenvolupament d'un joc que es diria Final Fantasy. Curiosament, la competència dels Dragon Quest, d'Enix. Actualment les dues sagues són germanastres dins el paraigua d'Square Enix.


En fi, no m'embolico més. El 1986 va començar tot amb aquest Dragon Quest que es va llançar per a la Famicom i l'MSX, i que va tenir un remake per a la Super Famicom i un altre per a la Game Boy Color. El de la Famicom veuria la llum als Estats Units, i per tant a la NES, amb el nom de Dragon Warrior per qüestions de drets, nom que es mantindria al remake de la Game Boy Color.

A Europa no el vam ensumar, ni aquell ni les dues entregues posteriors, fins que el 2014 es va llançar per a Android i iOs, amb un apartat visual semblant al de la Super Nintendo japonesa i una banda sonora orquestrada -no com la que vam rebre els jugadors occidentals dels Dragon Quest VII i VIII per a la Nintendo 3DS-, un remake com la Deessa mana, i el cert és que jugant uns minuts a l'original és fàcil veure que li va anar molt bé, el rentat de cara.


No només pel que fa a gràfics, sinó també per les mecàniques del joc, com ara que per parlar amb els NPC, obrir portes o pujar i baixar escales calgués obrir el menú i triar una acció que ara és de sentit comú -i així és al remake- que només requereixi, com a màxim, el toc d'un botó.

Les comparacions, donades les circumstàncies en què he jugat a aquest joc, són inevitables. I el cas és que he jugat al primer Dragon Quest sabent com són molts dels posteriors i, per tant, coneixent com evolucionaria la saga.


A la primera entrega hi podem veure els elements bàsics de la franquícia: sistema de combats per torns, atacs físics i encanteris, monstres entranyables, poblacions escampades per un mapamundi on en caminar-hi ens embranquem en combats molt freqüents, recol·lecció d'objectes per tal d'accedir a noves àrees, progressió del personatge a través de l'experiència i de la compra de millors armes i armadures...

Però en faltarien d'altres que sortirien més endavant (navegar pel mar, formar un grup de personatges, desar partida a les esglésies...). De fet, és un joc clarament més curt que els que el seguirien, amb una trama molt més senzilla i, com he dit, amb un sol personatge controlable.


Som un descendent del llegendari Erdrick (Roto al Japó), l'heroi a què també es referirà el Dragon Quest II i que protagonitzarà el III, situat abans dels altres dos cronològicament, i un rei ens encarrega alliberar el món d'un nou monstre que ha sorgit després de tants anys de pau. Cap subtrama en especial, llevat de rescatar una princesa, i cap gir de guió.

Aquesta senzillesa, però, ho és amb el punt de vista d'ara, en fer les esmentades comparacions inevitables. És fàcil entendre per què va agradar tant en el seu moment. I és una curiositat interessant, veure un Dragon Quest meravellosament primitiu, però divertit i sens dubte digna entrega de la saga. Com he sentit dir alguna vegada, no hi ha Dragon Quest dolent.



dilluns, 13 d’abril del 2009

Grans sagues de la història dels videojocs: Dragon Quest

L'article inaugural d'aquesta secció, que em fa molta il·lusió fer, pica ben alt: parlaré sobre Dragon Quest, la saga de jocs de rol més famosa de tots els temps amb el permís de Final Fantasy. Curiosament, si la primera franquícia havia estat sempre en mans d'Enix, la segona era propietat d'Square, però avui dia totes dues companyies programadores s'han fusionat, de manera que Square Enix és la mà que signa els millors JRPG (Japan Role Playing Game) del món.


Però què és Dragon Quest? Doncs la saga on va néixer el sistema de joc dels RPG que consisteixen en parlar, investigar i lluitar per torns i seguint menús que ens permeten triar entre atacar, defensar-nos o fer servir objectes. Tenir companys que ens acompanyin durant l'aventura i ens ajudin als combats també és una idea nascuda a Dragon Quest, així com els arguments d'estil medieval que amb el temps han esdevingut tan tòpics del gènere.

Així doncs, la franquícia va sorgir de la feina conjunta de tres personatges que volien crear un videojoc de rol accessible per a tots els públics: el programador Yuji Horii, el compositor Koichi Sugiyama i el dissenyador de personatges i monstres, el famosíssim Akira Toriyama. Entre ells tres i la resta de l'equip perfilarien els elements característics de la sèrie: un univers medieval amb episodis independents, que de fet es poden jugar en l'ordre que vulguem, i precisament aquesta és una de les seves grandeses: les diverses entregues tenen com a única relació algunes localitzacions i esporàdiques referències a personatges, si bé els fans, en contra de l'opinió dels seus creadors, acostumen a considerar les sis primeres parts com a dues trilogies; a més dels simpàtics monstres de Toriyama, que surten a tots els jocs, i que tan pesats es poden fer.



El 1986 sortia per a la NES japonesa (la Famicom), i es portaria a l'MSX, la primera entrega de la llegendària saga, amb un èxit immediat que només es veuria superat per les seves seqüeles, que encara ara van sortint. La senzillesa de la seva mecànica, la seva interessant història i tot l'esforç que hi havia al darrere van fer gran Dragon Quest des del principi. Tant, que a partir de la tercera entrega es va haver de prohibir per llei que nous jocs de la saga sortissin a la venda en dies feiners, ja que quan passava augmentaven casualment les campanes escolars i les baixes laborals. Això al Japó, on hi ha una autèntica adoració per la sèrie.

A la resta del món ha tingut un tímid èxit als Estats Units (on es va reanomenar com a Dragon Warrior fins a la setena entrega perquè ja hi havia un joc de rol, aquest cop de taula, amb aquest nom), i a Europa, malauradament, no va arribar fins a la vuitena part, El Periplo del Rey Maldito, a la Playstation 2. A partir de llavors sí que han arribat els nous títols, com els remakes de la quarta i la cinquena part per a la Nintendo DS, el Dragon Quest Monsters: Joker per a la mateixa consola i el Dragon Quest Swords: La Reina Enmascarada y la Torre de los Espejos de la Wii.



Aquest és un vídeo del naixement de Dragon Quest. Vist ara sembla poca cosa, cap meravella visual ni jugable, però va ser una autèntica revolució dins els RPG, un títol que marcaria com fer les coses fins ara: durant els combats no veiem el nostre personatge, sinó només els efectes dels seus atacs mentre en pantalla sempre hi tenim l'enemic, aspecte que va canviar a Dragon Quest VIII, veurem si serà o no un precedent. Tampoc no veurem quines coses diu el nostre heroi, només les respostes dels altres.


Al dibuix, del primer joc, es pot apreciar l'inconfusible estil del mestre Toriyama, que malauradament, amb el pas dels anys, ha anat mostrant menys esforç en els seus dissenys, cosa que també s'ha notat en la seva feina a la saga que ens ocupa.

Per no allargar-me massa comentant cada capítol, faig una llista de tots els títols de la saga:

-Dragon Quest (Famicom (NES) i MSX 1986, i remakes el 1993 per a la Super Nintendo i el 1999 per a la Gameboy Color).

-Dragon Quest II: Akuryo no Kamigami (Famicom i MSX, 1987; remakes el 1993 per a la Super Nintendo i el 1999 per a la Gameboy Color).


-Dragon Quest III: Soshite densetsu e... (Famicom, 1988; remakes el 1996 per a la Super Nintendo i el 2000 per a la Gameboy Color).


-Dragon Quest IV: Michibikareshi Monotachi (Famicom, 1990; remakes el 2001 per a la Playstation i el 2007 per a la Nintendo DS)


-Dragon Quest V: Tenkû no Hanayome (Super Nintendo, 1992; remakes el 2004 per a la Ps2 i el 2008 per a la Nintendo DS)


-Dragon Quest VI: Maboroshi no Daichi (Super Nintendo, 1995; remake per a la Nintendo DS a punt de sortir)


-Dragon Quest VII: Eden no Senshi-tachi (Playstation, 2000)


-Dragon Quest VIII: Sora to Umi to Daichi no Norowareshi Himegimi (Playstation 2, 2004)


-Dragon Quest IX: Hoshizora no Moribito (previst per a la Nintendo DS aquest 2009)

-Dragon Quest X (encara sense subtítol, programant-se per a la Wii)


Segurament us esteu preguntant com ho heu de fer per tenir-los tots en un idioma que no sigui el japonès. Tranquils, jo també estic preocupat per aquest tema i us ho explicaré. Si podem seguir un joc de rol en anglès ho tenim solucionat: als Estats Units han sortit tots, i si volem estalviar-nos haver de comprar una NES, una Super Nintendo i una Playstation americanes podem recórrer a la Gameboy Color, que és portàtil i aquesta mena de consoles no tenen regions. Els dos primers Dragon Quest els trobem al cartutx Dragon Warrior I&II, i el tercer al joc Dragon Warrior III de la mateixa consola. Les parts IV, V i VI les podem aconseguir europees i per primera vegada en idiomes que no són el japonès ni l'anglès (alemany, castellà, etc.) en remakes per a la Nintendo DS. S'ha de dir, però, que la sisena part encara no ha sortit, però està programada. Per a la setena part hem de recórrer novament als Estats Units, i la vuitena va ser la primera de Dragon Quest que va sortir a Europa. Ara que la cosa s'ha normalitzat, la novena i la desena parts en principi han de vendre's sense problemes al Vell Continent.



Com es pot veure en aquest vídeo, el Dragon Quest VIII va ser el primer en traduir-se al castellà. A banda d'això veiem com el sistema de joc i les característiques de la saga es mantenen malgrat els avenços tecnològics que permeten els gràfics actuals.

L'èxit de totes les parts ha estat tan gran, i tan important ha estat la influència d'aquesta mítica sèrie en la cultura japonesa, que a banda de la línia principal també tenim spin-offs de tota mena, jocs basats en els mateix univers però amb un estil diferent. Són els següents, agrupats per subsèries:

-Dragon Quest Monsters (Gameboy Color, 1998; Playstation 2, 2002)
-Dragon Quest Monsters 2: Ruka's Journey (GBC, 2001; Ps2, 2002)
-Dragon Quest Monsters 2: Iru's Adventure (GBC, 2001; Ps2, 2002)
-Dragon Quest Monsters: Caravan Heart (Gameboy Advance, 2003)
-Dragon Quest Monsters: Joker (Nintendo DS, 2006)

De tots aquests, que són jocs més de l'estil Pokémon, on hem de capturar i equipar diferents monstres i l'aspecte d'investigació perd la importància que té en un joc de rol tradicional, a Europa només ha arribat l'últim:



La resta, llevat del Caravan Heart de la Gameboy Advance, incomprensiblement, els podem tenir dels Estats Units per a la Gameboy Color. Continuem:

-Torneko no Daibôken: Fushigi no Dungeon (Super Nintendo, 1993)
-Torneko no Daibôken: Fushigi no Dungeon 2 (Playstation, 1999; Gameboy Advance, 2001)
-Torneko no Daibôken: Fushigi no Dungeon 3 (Playstation 2, 2002; GBA, 2004)

Aquests tres títols, protagonitzats per en Torneko, un dels protagonistes del Dragon Quest IV, no els podem tenir en anglès llevat de la segona part, que es va rebatejar per dissimular com a Torneko: The Last Hope, per a la Playstation el 2000.

També repeteix protagonista, aquest cop el Yangus, procedent de la vuitena part, el Shônen Yangus to Fushigi no Dungeon, per a la Playstation 2 el 2006, incomprensiblement editat només al Japó.



Present en tots els jocs de la franquícia, el simpàtic monstre i sovint aliat Slime ha estat també protagonista en algun títol, com el Slime Mori Mori Dragon Quest: Shôgeki no Shippo Dan (Gameboy Advance, 2003) i el Dragon Quest Heroes: Rocket Slime (Nintendo DS, 2005). El primer no va sortir del Japó, mentre que el segon va arribar almenys als Estats Units.



Continuem amb una cosa estranya, el Kenshin Dragon Quest: Yomigaerishi Densetsu no Ken, un joc de 2003 que venia dins una espasa de plàstic que alhora era un control remot amb detecció de moviment i que es connectava a la televisió.



Així és com es veia el joc, que no va sortir del Japó, i aquesta és la seva impressionant capsa:



La idea seria reciclada per a l'única consola que podia respectar-ne les característiques. Sí, estem parlant de la Wii, que va rebre el tècnicament impecable però massa curt Dragon Quest Swords: Kamen no Joô to Kagami no Toô, anomenat en castellà (sí, va arribar a Europa el 2007) La Reina Enmascarada y la Torre de los Espejos.



Queda per parlar només dels curiosos Itadaki Street i dels dos arcades. Els primers són uns jocs de l'estil Monopoly que barregen personatges de Dragon Quest i d'altres universos, segons la consola. Així, per exemple, tenim Dragon Quest & Final Fantasy in Itadaki Street Special (Ps2, 2004), Dragon Quest & Final Fantasy in Itadaki Street Portable (PSP, 2006) i Itadaki Street DS (Nintendo DS, 2007). Pels títols es pot deduir de quines sagues agafen alguns personatges. El darrer, tot i que no ho explicita el títol, barreja Dragon Quest amb l'univers Mario. Cap d'ells no ha sortit del Japó.



Com deia, queden els dos arcades, Dragon Quest: Monster Battle Road (2007) i Dragon Quest: Monster Battle Road 2 (2009), exclusius del Japó.



Per acabar, voldria esmentar que, com no podia ser d'una altra manera amb una saga de tant d'èxit, a banda de múltiples CD amb la banda sonora dels jocs també hi ha hagut versions en manga i anime.

Dragon Quest: Abel Yûsha tenia 43 episodis i als Estats Units es va traduir com a Dragon Warrior, tot i que només se'n van emetre 13 capítols:



El manga Dragon Quest: Emblem of Roto, que va arribar als 21 volums entre 1991 i 1997 i va tenir un llargmetratge animat, se situava 100 anys després dels esdeveniments del Dragon Quest III.

Dragon Quest: Princess Alena era un manga basat en el quart capítol de la saga:


Inspirat en la cinquena part tenim Dragon Quest: Tenkû Monogatari.


Entre 1997 i 2001 es va publicar en 10 volums el manga basat en Dragon Quest VI, Dragon Quest: Maboroshi no Daichi, de la mà de Masaomi Kanzaki.


Amb una mica més de durada tenim el basat en la setena entrega, el Dragon Quest: Warriors of Eden, que va durar 14 volums entre 2001 i 2006.


A banda d'aquests també hi ha còmics com Dragon Quest Monsters, de 5 volums; uns de més infantils protagonitzats per l'Slime i un recopilatori de curts anomenat Dragon Quest Monster Story.

Què? No, no me n'he oblidat, el deixava per al final. Dragon Quest: Dai no Daibôken, que no es basava en cap episodi concret de la saga, sinó únicament en el seu univers i esperit, va ocupar 37 toms entre 1989 i 1996. Creat per Riku Sanjo (guió) i Koji Inada (dibuixos) va arribar a ser publicat en castellà parcialment per Planeta DeAgostini sota el nom de Las Aventuras de Fly, que fa temps que ens fa esperar amb la seva anunciada reedició en volums, i a Catalunya, abans d'això, va ser conegut per la versió animada de 46 capítols de títol Fly (transformació que va patir el nom del seu protagonista, Dai, per motius fonètics, ja que era especialment malsonant en anglès), amb la següent entrada, mítica entre el públic catalanoparlant i seguidor de les sèries d'anime (per cert, aneu al minut 3:37 del vídeo del Kenshin Dragon Quest i mireu qui és l'enemic):



Com es pot comprovar amb aquest modest article, Dragon Quest és molt més que una saga de rol: és l'origen d'una manera d'entendre els jocs de rol, un univers que ha arrelat als cors de molta gent i una manera de tenir-nos enganxats per sempre fent servir, paradoxalment, històries que no tenen res a veure entre elles. Val la pena apropar-s'hi encara que no siguem grans fans dels RPG, com és el meu cas. He jugat de moment només una mica al Dragon Quest: Los Capítulos de los Elegidos (el IV per a la Nintendo DS) i m'he enamorat de la saga.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...