Per fi puc escriure i publicar aquesta entrada. I, estrictament, el titular és cert des de fa molt de temps. Mesos. Potser gairebé un any. Però he trigat a fer tot el que volia fer -després ho explico- i no volia dedicar-li un text sense que això es complís.
El cas és que, amb renovat interès per la meva saga preferida de videojocs RPG degut al fet que per motius de feina vaig treballar amb materials que hi estaven relacionats, i havent descobert que els tres primers títols de la saga havien arribat per primer cop a Europa el 2014 en versió mòbil, vaig jugar al Dragon Quest i al Dragon Quest II. Ara, finalment, he completat l'anomenada "trilogia d'Erdrick" en acabar-me el Dragon Quest III.
El cas és que, amb renovat interès per la meva saga preferida de videojocs RPG degut al fet que per motius de feina vaig treballar amb materials que hi estaven relacionats, i havent descobert que els tres primers títols de la saga havien arribat per primer cop a Europa el 2014 en versió mòbil, vaig jugar al Dragon Quest i al Dragon Quest II. Ara, finalment, he completat l'anomenada "trilogia d'Erdrick" en acabar-me el Dragon Quest III.
Aparegut originalment l'any 1988 per a la Famicom, la NES japonesa, amb el segell d'Enix i amb remakes per a Super Famicom (SNES) el 1996, Game Boy Color l'any 2000, smartphones el 2014 i PlayStation 4 i Nintendo 3DS -només al Japó- el 2017, Dragon Quest III: The Seeds of Salvation és un gran salt endavant respecte les dues primeres entregues, que com ja vaig explicar a les respectives entrades mostraven una evolució, però el cas és que no tanta com la que es veu del II al III.
Evidentment, torna l'ambientació medieval de fantasia heroica pròpia de la saga, amb els camins on ens assalten enemics de manera aleatòria, els combats per torns, l'augment de nivell dels personatges, els encanteris i les tècniques que aprenen a mesura que guanyen experiència, a més dels monstres tan coneguts i melodies que se'ns encomanen. Tot això és el que defineix la saga, però també hi ha novetats.
Per començar, és la primera vegada (i passaria poques vegades més, malauradament) que podem triar el gènere del personatge protagonista, de manera que en el meu cas, com que vaig decidir que fos noia, controlava la Toni, filla de l'Ortega, un heroi llegendari del qual es va perdre el rastre quan anava a lluitar contra el dimoni malvat de torn.
Ara ens encarreguen a nosaltres, en haver fet 16 anys, alliberar el món d'aquesta amenaça, res d'extremament original, ni tan sols dins la saga. I, per tal de fer-ho, aquest cop no comptem amb l'ajuda de dos personatges més, sinó tres, de manera que el grup serà, per primer cop, de 4 membres.
En no haver jugat als jocs en l'ordre de llançament és inevitable fer comparacions, i com que, a sobre, jo vaig estrenar la saga amb el Dragon Quest IV, trobo a faltar que els companys de la protagonista tinguin una història, i és que aquí només els creem, o els triem entre alguns que ens ofereixen, i no tenen rerefons ni parlen.
Tot i així, un altre avenç relacionat amb això és que, per primer cop -i això tampoc no es veuria a totes les continuacions que arribarien, sinó només en algunes- es feia servir el sistema de les classes (en entregues posteriors, "vocacions"), que són els perfils a què responen els personatges (guerrer, mag, sacerdot, lladre, etc.) i que determinen els seus punts forts i febles.
A més, es poden canviar a partir de determinat moment, però en aquest primer experiment, per desgràcia, si canviem de classe i després, un cop apresos els encanteris i les tècniques d'aquella classe que ens interessaven, volem tornar a la classe original o a alguna d'anterior que ens agradava més, tornarem a començar des del nivell 1.
És una mecànica interessant, encara que aquí primitiva -i, és clar, ho estic comparant amb com evolucionaria, però en el seu moment devia ser impressionant poder fer això-, i compensa una mica el fet que els personatges acompanyants no tinguin història. Sí que tenen personalitat, però, igual que la protagonista: en aquest joc, o almenys als remakes, hi ha uns llibres que un cop llegits canvien la manera de ser dels personatges, cosa que afecta a quins paràmetres augmenten més en anar pujant de nivell, tot i que això ho determina sobretot la classe a la qual pertanyen. És un detall més, en tot cas.
Les novetats no s'acaben aquí, tot i que ja he repassat les més importants: és la primera vegada, per exemple, que l'agilitat afecta a l'ordre amb què ataquen aliats i enemics en un combat, per primer cop hi ha cicles de dia i nit -que afecten alguns esdeveniments que només poden passar en un moment o l'altre-, quan emprem un encanteri de retorn (o l'ala de quimera) es pot triar on es torna per primer cop a la saga, s'estrenen les arenes de monstres on es poden veure combats i apostar-hi diners, i hi ha magatzems on podem desar els objectes i els diners que no necessitem.
Els remakes, començant pel de la Super Nintendo, també van introduir importants canvis: és aquí quan es pot, per primera vegada, examinar prestatgeries, gerres, barrils, etc., entrar dins dels pous, apareix la bossa amb un enorme espai per als objectes que no volem que portin a sobre els personatges, s'estrenava també la possibilitat d'escollir quantitats a l'hora de comprar i vendre, apareixen les minimedalles col·leccionables -que venen del Dragon Quest IV-, i hi ha armes que poden fer mal a diversos enemics alhora, entre altres coses que ens fan la vida més fàcil, i que ens hem acostumat a tenir els que vam entrar a la saga en entregues més modernes, però que a les versions originals de les tres primeres parts no hi eren i ho feien, tot plegat, més feixuc.
Tornant a l'argument del joc, i sense entrar en més detalls, perquè al capdavall tampoc no és tan profund ni tan sols per als baixos estàndards de la sèrie en aquest sentit, el Dragon Quest III destaca per tenir un mapa del món molt similar al nostre, amb països que tenen noms tan identificables com Portoga, Romaria (Itàlia) o Jipang, que probablement és l'única vegada a la saga on es veu un escenari d'estil japonès, malgrat que és una franquícia nascuda allà.
Això dona lloc a divertits diàlegs basats en tòpics, i també a l'aparició de paraules d'altres idiomes diferents al del text, una característica habitual a Dragon Quest des que els dialectes van debutar al remake del Dragon Quest IV.
L'objectiu de la història és una cosa tan vaga i aplicable a qualsevol entrega com aplegar una sèrie d'objectes per tal de tenir accés a nous territoris, així com fer favors a alguns personatges no jugables, intercanviar coses per a obtenir les que ens interessen a nosaltres i, és clar, enfrontar-nos al gran dimoni que amenaça l'existència. En absolut original ni trencador, però executat d'una manera que fa el joc divertit i interessant, i amb una durada notablement més llarga, ja dins dels estàndards Dragon Quest.
Però, com és ben sabut, aquest videojoc està cronològicament situat abans dels títols I i II, i si hem jugat a aquells jocs trobarem referències en forma de noms de personatges, llocs i esdeveniments que en aquelles dues entregues eren llegendes del passat, com el cas del bard Galen, a la imatge de dalt. De fet, Dragon Quest III completa la "trilogia d'Erdrick" perquè la més gran llegenda, la de l'heroi Erdrick (Loto o Roto segons la versió), s'origina en aquesta tercera part numerada.
És això el que ens trobem en acabar el joc, no és cap spoiler. Però la cosa no s'acaba aquí: a més dels canvis introduïts als remakes que hem vist més amunt, que es feien basant-se en novetats de títols posteriors que es va considerar que enriquirien els més primitius 3 o 4 jocs, d'altres ens compliquen la vida.
Al Dragon Quest III una d'elles és la de l'aparició del "post-joc", la "masmorra extra", que va néixer al Dragon Quest V i que es va aplicar als remakes del III.
En parlar d'altres jocs de la saga -posteriors al III- que m'he acabat és quelcom que sempre he esmentat, perquè em resulta pesat i ho faig perquè no em vull quedar sense fer-ho, no perquè em faci il·lusió. Altres coses, com ara les minimedalles que em falten, implicarien una exploració tan exhaustiva de llocs ja visitats que les descarto i no dormo pitjor per això, però saber que hi ha un enemic extra després d'haver acabat la història original fa que necessiti derrotar-lo.
I en el cas d'aquest títol tinc clar que ha estat el post-joc més pesat que he fet mai: és normal, durant la història, no tenir prou nivell per acabar amb algun enemic important i haver de picar pedra tot lluitant en desenes de combats per augmentar l'experiència i, per tant, el nivell dels personatges. Però a la masmorra extra els enemics finals acostumen a estar tan per sobre del nivell amb què hom acaba la història que és desesperant la quantitat de combats repetitius que s'han de dur a terme, i al Dragon Quest III jo estava uns 20 nivells per sota del que calia per derrotar en Xenlon, un evident drac Shenron de Bola de Drac (no "Xèron" com s'havia traduït al principi erròniament per a la sèrie animada). No és pas casual que els dissenys de personatges i monstres de la saga siguin de l'Akira Toriyama. En fi, resulta que amb el meu nivell havia completat el joc sense gaires problemes, però per tal de derrotar aquest enemic no era prou, ni de bon tros.
Doncs bé, vaig haver de passar moltes hores lluitant contra grups d'enemics en una zona concreta -que vaig consultar, sí- perquè hi havia moltes possibilitats que entre ells hi hagués els llims de metall líquid, que són els que proporcionen més experiència de tot el joc, a canvi de ser immunes als encanteris i escapar-se abans de morir més del 90% de les vegades. Em va resultar molt pesat i extremament repetitiu, i anava provant de derrotar el drac quan aconseguia pujar alguns nivells, sempre sense èxit. El dia que ho vaig aconseguir ho vaig fer, de manera miraculosa i al límit de saltar pel balcó, en el nombre exacte de torns màxims en què calia fer-ho. Un torn més i hauria perdut elt temps.
Tot plegat va tacar una mica l'experiència, més encara quan el joc en si me l'havia acabat feia tantíssim temps, però aquesta part em feia tanta mandra que hi anava tornant de tant en tant, a estonetes al sofà de casa, amb el mòbil vell -no vaig poder passar la partida al nou perquè no es desa en cap mena de núvol, i existeixen mètodes per fer-ho però són massa complicats per a mi-, i la cosa s'ha allargat força.
En fi, suposo que el balanç és positiu: és un Dragon Quest amb totes les característiques amb què associem aquesta franquícia, un gran salt endavant amb un resultat no pas perfecte, però sí molt satisfactori, tot i que reconec que hi deu influir el fet que jo hagi jugat directament al remake i m'hagi estalviat els dissenys obsolets de la versió Famicom, que forma part de la meva col·lecció més com una peça de museu que un cartutx que cregui que faré servir.
En qualsevol cas, ara ja he jugat als 7 primers jocs de la saga, sense forats, així que és l'hora de posar-me amb el Dragon Quest VIII.
Evidentment, torna l'ambientació medieval de fantasia heroica pròpia de la saga, amb els camins on ens assalten enemics de manera aleatòria, els combats per torns, l'augment de nivell dels personatges, els encanteris i les tècniques que aprenen a mesura que guanyen experiència, a més dels monstres tan coneguts i melodies que se'ns encomanen. Tot això és el que defineix la saga, però també hi ha novetats.
Per començar, és la primera vegada (i passaria poques vegades més, malauradament) que podem triar el gènere del personatge protagonista, de manera que en el meu cas, com que vaig decidir que fos noia, controlava la Toni, filla de l'Ortega, un heroi llegendari del qual es va perdre el rastre quan anava a lluitar contra el dimoni malvat de torn.
Ara ens encarreguen a nosaltres, en haver fet 16 anys, alliberar el món d'aquesta amenaça, res d'extremament original, ni tan sols dins la saga. I, per tal de fer-ho, aquest cop no comptem amb l'ajuda de dos personatges més, sinó tres, de manera que el grup serà, per primer cop, de 4 membres.
En no haver jugat als jocs en l'ordre de llançament és inevitable fer comparacions, i com que, a sobre, jo vaig estrenar la saga amb el Dragon Quest IV, trobo a faltar que els companys de la protagonista tinguin una història, i és que aquí només els creem, o els triem entre alguns que ens ofereixen, i no tenen rerefons ni parlen.
Tot i així, un altre avenç relacionat amb això és que, per primer cop -i això tampoc no es veuria a totes les continuacions que arribarien, sinó només en algunes- es feia servir el sistema de les classes (en entregues posteriors, "vocacions"), que són els perfils a què responen els personatges (guerrer, mag, sacerdot, lladre, etc.) i que determinen els seus punts forts i febles.
A més, es poden canviar a partir de determinat moment, però en aquest primer experiment, per desgràcia, si canviem de classe i després, un cop apresos els encanteris i les tècniques d'aquella classe que ens interessaven, volem tornar a la classe original o a alguna d'anterior que ens agradava més, tornarem a començar des del nivell 1.
És una mecànica interessant, encara que aquí primitiva -i, és clar, ho estic comparant amb com evolucionaria, però en el seu moment devia ser impressionant poder fer això-, i compensa una mica el fet que els personatges acompanyants no tinguin història. Sí que tenen personalitat, però, igual que la protagonista: en aquest joc, o almenys als remakes, hi ha uns llibres que un cop llegits canvien la manera de ser dels personatges, cosa que afecta a quins paràmetres augmenten més en anar pujant de nivell, tot i que això ho determina sobretot la classe a la qual pertanyen. És un detall més, en tot cas.
Les novetats no s'acaben aquí, tot i que ja he repassat les més importants: és la primera vegada, per exemple, que l'agilitat afecta a l'ordre amb què ataquen aliats i enemics en un combat, per primer cop hi ha cicles de dia i nit -que afecten alguns esdeveniments que només poden passar en un moment o l'altre-, quan emprem un encanteri de retorn (o l'ala de quimera) es pot triar on es torna per primer cop a la saga, s'estrenen les arenes de monstres on es poden veure combats i apostar-hi diners, i hi ha magatzems on podem desar els objectes i els diners que no necessitem.
Els remakes, començant pel de la Super Nintendo, també van introduir importants canvis: és aquí quan es pot, per primera vegada, examinar prestatgeries, gerres, barrils, etc., entrar dins dels pous, apareix la bossa amb un enorme espai per als objectes que no volem que portin a sobre els personatges, s'estrenava també la possibilitat d'escollir quantitats a l'hora de comprar i vendre, apareixen les minimedalles col·leccionables -que venen del Dragon Quest IV-, i hi ha armes que poden fer mal a diversos enemics alhora, entre altres coses que ens fan la vida més fàcil, i que ens hem acostumat a tenir els que vam entrar a la saga en entregues més modernes, però que a les versions originals de les tres primeres parts no hi eren i ho feien, tot plegat, més feixuc.
Tornant a l'argument del joc, i sense entrar en més detalls, perquè al capdavall tampoc no és tan profund ni tan sols per als baixos estàndards de la sèrie en aquest sentit, el Dragon Quest III destaca per tenir un mapa del món molt similar al nostre, amb països que tenen noms tan identificables com Portoga, Romaria (Itàlia) o Jipang, que probablement és l'única vegada a la saga on es veu un escenari d'estil japonès, malgrat que és una franquícia nascuda allà.
Això dona lloc a divertits diàlegs basats en tòpics, i també a l'aparició de paraules d'altres idiomes diferents al del text, una característica habitual a Dragon Quest des que els dialectes van debutar al remake del Dragon Quest IV.
L'objectiu de la història és una cosa tan vaga i aplicable a qualsevol entrega com aplegar una sèrie d'objectes per tal de tenir accés a nous territoris, així com fer favors a alguns personatges no jugables, intercanviar coses per a obtenir les que ens interessen a nosaltres i, és clar, enfrontar-nos al gran dimoni que amenaça l'existència. En absolut original ni trencador, però executat d'una manera que fa el joc divertit i interessant, i amb una durada notablement més llarga, ja dins dels estàndards Dragon Quest.
Però, com és ben sabut, aquest videojoc està cronològicament situat abans dels títols I i II, i si hem jugat a aquells jocs trobarem referències en forma de noms de personatges, llocs i esdeveniments que en aquelles dues entregues eren llegendes del passat, com el cas del bard Galen, a la imatge de dalt. De fet, Dragon Quest III completa la "trilogia d'Erdrick" perquè la més gran llegenda, la de l'heroi Erdrick (Loto o Roto segons la versió), s'origina en aquesta tercera part numerada.
És això el que ens trobem en acabar el joc, no és cap spoiler. Però la cosa no s'acaba aquí: a més dels canvis introduïts als remakes que hem vist més amunt, que es feien basant-se en novetats de títols posteriors que es va considerar que enriquirien els més primitius 3 o 4 jocs, d'altres ens compliquen la vida.
Al Dragon Quest III una d'elles és la de l'aparició del "post-joc", la "masmorra extra", que va néixer al Dragon Quest V i que es va aplicar als remakes del III.
En parlar d'altres jocs de la saga -posteriors al III- que m'he acabat és quelcom que sempre he esmentat, perquè em resulta pesat i ho faig perquè no em vull quedar sense fer-ho, no perquè em faci il·lusió. Altres coses, com ara les minimedalles que em falten, implicarien una exploració tan exhaustiva de llocs ja visitats que les descarto i no dormo pitjor per això, però saber que hi ha un enemic extra després d'haver acabat la història original fa que necessiti derrotar-lo.
I en el cas d'aquest títol tinc clar que ha estat el post-joc més pesat que he fet mai: és normal, durant la història, no tenir prou nivell per acabar amb algun enemic important i haver de picar pedra tot lluitant en desenes de combats per augmentar l'experiència i, per tant, el nivell dels personatges. Però a la masmorra extra els enemics finals acostumen a estar tan per sobre del nivell amb què hom acaba la història que és desesperant la quantitat de combats repetitius que s'han de dur a terme, i al Dragon Quest III jo estava uns 20 nivells per sota del que calia per derrotar en Xenlon, un evident drac Shenron de Bola de Drac (no "Xèron" com s'havia traduït al principi erròniament per a la sèrie animada). No és pas casual que els dissenys de personatges i monstres de la saga siguin de l'Akira Toriyama. En fi, resulta que amb el meu nivell havia completat el joc sense gaires problemes, però per tal de derrotar aquest enemic no era prou, ni de bon tros.
Doncs bé, vaig haver de passar moltes hores lluitant contra grups d'enemics en una zona concreta -que vaig consultar, sí- perquè hi havia moltes possibilitats que entre ells hi hagués els llims de metall líquid, que són els que proporcionen més experiència de tot el joc, a canvi de ser immunes als encanteris i escapar-se abans de morir més del 90% de les vegades. Em va resultar molt pesat i extremament repetitiu, i anava provant de derrotar el drac quan aconseguia pujar alguns nivells, sempre sense èxit. El dia que ho vaig aconseguir ho vaig fer, de manera miraculosa i al límit de saltar pel balcó, en el nombre exacte de torns màxims en què calia fer-ho. Un torn més i hauria perdut elt temps.
Tot plegat va tacar una mica l'experiència, més encara quan el joc en si me l'havia acabat feia tantíssim temps, però aquesta part em feia tanta mandra que hi anava tornant de tant en tant, a estonetes al sofà de casa, amb el mòbil vell -no vaig poder passar la partida al nou perquè no es desa en cap mena de núvol, i existeixen mètodes per fer-ho però són massa complicats per a mi-, i la cosa s'ha allargat força.
En fi, suposo que el balanç és positiu: és un Dragon Quest amb totes les característiques amb què associem aquesta franquícia, un gran salt endavant amb un resultat no pas perfecte, però sí molt satisfactori, tot i que reconec que hi deu influir el fet que jo hagi jugat directament al remake i m'hagi estalviat els dissenys obsolets de la versió Famicom, que forma part de la meva col·lecció més com una peça de museu que un cartutx que cregui que faré servir.
En qualsevol cas, ara ja he jugat als 7 primers jocs de la saga, sense forats, així que és l'hora de posar-me amb el Dragon Quest VIII.
