Videojocs i animació: A Bug's Life

L'última entrada que vaig publicar d'aquesta secció, dedicada a repassar els videojocs que s'han fet basant-se en dibuixos animats, siguin en format sèrie o pel·lícula, va tenir com a protagonista un film de Pixar, Buscant en Nemo.

I avui, havent passat prou temps i prou entrades d'altres seccions pel mig com per repetir, parlo un altre cop de videojocs basats en animació i repetim Pixar, en aquest cop amb la segona pel·lícula de l'estudi. 

A Bug's Life (1998) no va tenir mala acollida com a pel·lícula, però tot i així no se sol citar gaire quan es parla de Pixar, probablement perquè el llistó en general és alt i la superen diverses altres produccions. 

L'hauré de tornar a veure algun dia, perquè no me'n recordo gens, també la seva "rival" FormigueZ (aquesta sí que es va doblar al català), de Dreamworks, que es va estrenar el mateix any, però el que de moment he trobat és que se'n va fer un videojoc. 

En vèiem la versió per a Nintendo 64, un plataformes 3D que ens posa a la pell de la formiga Filk i que segueix la història del llargmetratge en cinc zones dividides en tres parts cadascuna. Cal que arribem a la sortida, aconseguim un objectiu o derrotem un enemic final, i les nostres armes seran uns fruits que llançarem als enemics, mentre que hi ha elements de l'entorn que ens ajudaran d'una manera o una altra, per exemple ajudant-nos a arribar a llocs altrament inaccessibles o permetent que recuperem vida.

 

En van sortir més versions. De fet, la de la Nintendo 64, desenvolupada per Traveller's Tales, és de 1999, mentre que les primeres que van sortir van ser les de la PlayStation i PC, el 1998, desenvolupades per Psygnosis. La de la consola de Sony, per cert, va ser l'única que va sortir al Japó, amb llançament l'octubre de 1999.

 

 

Aquelles eren en 3D i similars a la de l'última consola de sobretaula de Nintendo amb suport cartutx, però vull mostrat també la versió més diferent de totes, per força, que és la de la Game Boy Color (1998 als Estats  Units, 1999 a Europa, on totes les versions van arribar aquell any), de Tiertex Design Studios, que com es pot veure és un plataformes bidimensional clàssic.

 

Malauradament cap de les versions va tenir bona acollida i va ser considerat el típic joc basat en la pel·lícula de moda i pensat per fer caixa i com a producte promocional que es vendria sol. Pel que sembla, no hi havia gaires queixes pel que fa als gràfics, però sí en l'aspecte de la jugabilitat i els controls, considerats lents i incòmodes. 

 

Això va provocar unes notes que van des del suspens fins al Bé, entès com la nota que gira al voltant del 6. El de la Game Boy Color, per altra banda, va ser titllat de repetitiu i excessivament curt, i en qüestió de notes va tenir una sort similar.

Videojocs i animació: Buscant en Nemo

Avui, en aquesta secció, toca parlar d'un dels grans clàssics de Pixar, amb una seqüela excel·lent de la qual vaig parlar fa temps, perquè es va estrenar el 2003, una època en què encara era molt habitual que es fessin videojocs basats en pel·lícules o, com a mínim, pensats per a fer-los d'acompanyament o tie-in.

Resulta que no era conscient, fins fa poc, que existien videojocs de Buscant en Nemo, i la veritat és que ho he descobert tot fent cerques de videojocs de segona mà. Per tant, vegem com és la seva adaptació electrònica en aquesta entrada que, com és habitual en aquest blog, redacto a mesura que jo mateix m'informo del tema en qüestió.

Llançat el mateix 2003, el Finding Nemo va sortir per a diversos sistemes als tres territoris principals. Curiosament, però, mentre que la portada americana i la japonesa tenien aquesta imatge, que transmet el to aventurer i infantil de la pel·lícula, a Europa se'n va triar una altra.

 
Com podem veure, en territori PAL es va optar per reproduir un dels moments de tensió i perill del film.

Això passava en tots els sistemes que van rebre el videojoc, que van ser la Xbox (no pas al Japó, però), la GameCube, la PlayStation 2, la Game Boy Advance i els ordinadors. Però vegem com és:



Aquí el teníem en moviment per a les consoles de sobretaula, que més o menys oferien el mateix producte segons les capacitats tècniques de cadascuna i que desenvolupava Traveller's Tales.

El videojoc repassa els moments essencials de la pel·lícula, tot controlant en Nemo, en Marlin o la Dory, i hi trobem escenes animades i amb les veus dels actors i les actrius que havien posat les veus a la pel·lícula, però va ser criticat, entre altres coses, per una dificultat frustrant en segons quins nivells.



La versió de la Game Boy Advance, com acostuma a passar, és diferent, no només per motius tecnològics i perquè té un desenvolupador diferent (Vicarious Visions), sinó també perquè té unes pantalles alternatives. Ja se sap que els títols basats en franquícies populars se solen vendre bé, independentment de la seva qualitat, però segons la Wikipedia aquest títol va ser el 10è més venut als Estats Units entre 2000 i 2006 pel que fa a consoles portàtils, de manera que alguna cosa bona devia tenir aquesta versió.

Això també devia influir en què el 2004 sortís una seqüela en exclusiva per a la portàtil de Nintendo, aquesta vegada creada per Naltron i sense discrepàncies pel que fa a caràtules, amb el títol de Finding Nemo: The Continuing Adventures.



En aquest cas se'ns convidava a ajudar a escapar els peixos de la peixera del dentista de la pel·lícula tot superant minijocs, i al final esquivar els perills del carrer per tal d'arribar al mar.



Acabem amb aquest tràiler, que és el del tercer joc d'en Nemo que va sortir, també de Naltron. Es tractava del Finding Nemo: Escape to the Big Blue, que va sortir el 2006 per a la Nintendo DS, però que el 2012 es va rellançar en una edició especial i aquest cop també en va sortir una versió per a la Nintendo 3DS, aprofitant l'estrena de la versió 3D de la pel·lícula als cinemes.

Al final era el mateix concepte que en el cas del The Continuing Adventures, un seguit de minijocs i l'objectiu d'ajudar els peixos del dentista a arribar al mar. Tanmateix, és curiós que es tragués tant de suc d'aquell film, però alhora és comprensible, atès que és una de les produccions més estimades de la col·laboració entre Disney i Pixar.

Videojocs i animació: Up

Hi ha una pel·lícula de Pixar que més o menys tothom té en gran estima, i que fins i tot va ser nominada a l'Oscar a la Millor Pel·lícula (general, no animada), cosa que abans només havia aconseguit Beauty and the Beast. 

Parlem d'Up, de 2009, un film especialment commovedor en els seus minuts inicials i que després baixa una mica el nivell (els primers minuts que esmento senzillament deixen el llistó massa alt), però ens ofereix una aventura original i divertida protagonitzada per un vell rondinaire i un nen que es fa amic seu, amb l'encant de les produccions de Disney Pixar.

La qüestió és que, com podeu veure, també se'n va fer un videojoc, que va sortir per a la Wii, Xbox 360, Playstation 2, Playstation 3, PSP, Nintendo DS i ordinadors.

Seguint l'argument de la pel·lícula, al videojoc d'Up controlem els personatges principals, que són el vell Carl Fredricksen i l'explorador infantil Russell, a més del gos Dug, i explorar els entorns de la pel·lícula, tant en solitari com amb un altre jugador.

Les notes que trobem de les anàlisis de les diverses versions d'aquest títol no són pas dolentes, tampoc exageradament bones, i coincideixen a considerar-lo força divertit per al públic a què va adreçat, que és l'infantil. El punt més negre potser és que la seva durada és més aviat escassa. 

Tanmateix, dels milers de videojocs basats en pel·lícules que hi deu haver, Up seria un dels recomanables si no s'espera que tingui, és clar, la qualitat del film en què es basa.

Videojocs i animació: Brave

Segurament ja heu vist l'èxit de Pixar de l'any passat, el 2012, que a més es va endur el més recent Premi de l'Acadèmia (o Oscar) a la Millor Pel·lícula Animada, a més d'altres guardons i nominacions. El seu nom era Brave i el pòster, aquest:

L'aclamat film, que per cert val molt la pena, està protagonitzat per la princesa escocesa Mèrida (sí, com la ciutat extremenya que abans es deia Emerita Augusta), experta arquera des que era petita i que s'oposa a casar-se de manera que provoca l'aventura que té lloc a la pel·lícula. Evidentment, si en parlo a 3 Botons i START és perquè se'n va fer un videojoc:

Brave: The Video Game va sortir el juny de 2012 i si heu llegit altres vegades articles sobre videojocs basats en pel·lícules, tant de dibuixos animats com d'imatge real però especialment en el cas dels films adreçats al públic més jove, ja deveu saber que no acostumen a sortir gaire bé. Què va passar en el cas de Brave? 

Malgrat que hi ha poques ressenyes publicades trobem que, segons l'agregador de GameRankings, la versió de la Playstation 3 va ser la més ben rebuda, amb un 74 i escaig %, seguida per la de la Xbox 360, que és la del vídeo que hem vist, amb un 67,70%, la de la Wii aprovaria pels pèls i la de la Nintendo DS no arribaria al suficient pelat. També va sortir, però, per a ordinadors. 

No les veurem totes, però valia la pena saber com era la versió de la portàtil de Nintendo, que per força havia de ser diferent. Se li va criticar la poca intel·ligència artificial dels enemics, la inutilitat dels elements RPG i una mala adaptació de la història. La versió de la Wii, per altra banda, tenia problemes amb la càmera i sembla que els únics moments divertits que oferia eren els de tir amb arc.

El cas és que el videojoc de Brave, en les versions més ben valorades, va agradar perquè estava prou cuidat en termes de sistema de joc com per cridar l'atenció del públic adult aficionat a les pel·lícules de Pixar, del doblatge de la protagonista se n'encarregava l'actriu escocesa de Boardwalk Empire Kelly MacDonald, com al film, i perquè al cap i a la fi era un videojoc d'aventures prou interessant que a més permetia el multijugador cooperatiu i l'ús de Kinect (en el cas de la Xbox 360) i de Playstation Move (PS3). La seva curta durada i una facilitat extrema, però, li van fer perdre força punts.

Petits clàssics: Unirally

Els més vells potser recordareu, de la vostra infantesa o adolescència, un títol que potser no vau tenir ni provar mai, però que segur que us va cridar l'atenció encara que només n'arribéssiu a veure la portada, perquè no es pot negar que el seu concepte era d'allò més original.

Estem parlant de l'Unirally, Uniracers als Estats Units, que va sortir en aquell país el desembre de 1994 i a Europa l'abril de 1995, només per a la Super Nintendo. Era un joc desenvolupat per DMA Design i Nintendo of America i per tant de la factoria Nintendo, però no tan important com per a esdevenir una franquícia ni passar a la història com un dels títols clau de la companyia.

El concepte és el que veiem: un unicicle que ha d'anar superant pistes, de disseny molt senzill, tot s'ha de dir, i fent trucs a l'aire per tal d'acumular velocitat i guanyar més punts, i d'acord amb la Wikipedia es va dur a terme per tal de demostrar que la Super Nintendo també podia fer jocs ràpids com els Sonic de Sega. I sí, ho va demostrar, però malgrat les seves bones crítiques hem d'admetre, com he dit abans, que tampoc no es van esforçar gaire en els fons o els escenaris.

Probablement una de les coses més interessants del joc són les modalitats que permeten la participació de dos jugadors a pantalla partida, al cap i a la fi la competició amb una altra persona sempre és un al·licient, però no és un joc que es vengués gaire. Només se'n van vendre, en total, 300.000 còpies. Per què?

Aquest que hem vist ara és el curt Red's Dream, de Pixar, que és de 1987 i que la productora va considerar que havia estat plagiat al videojoc que protagonitza l'entrada d'avui. La cosa va anar a judici i al final va acabar amb l'acord que Nintendo no fabricaria més cartutxos que els que ja havia posat a la venda, per tant entre els territoris nord-americà i europeu només hi ha 300.000 còpies de l'Unirally, de manera que si en veieu cap no dubteu i compreu-lo.