Cinema: En Ralph destrueix internet

Fa gairebé 6 anys vaig publicar la meva crítica sobre En Ralph el destructor, pel·lícula de Disney que tant ens va agradar als amants dels videojocs retro i que no ha estat fins ara que ha tingut una seqüela, que evidentment havia de veure i de la qual havia de parlar aquí, en comptes de Cementiri de Pneumàtics. Aviso: hi ha una mica d'spoilers, aquest cop.

En Ralph destrueix internet, ho he de reconèixer, em feia una mica de por quan n'anava veient el tràiler. Això que les recreatives vuitanteres cedissin el lloc a internet en general com a escenari em semblava arriscat, trobava que seria difícil de fer visuals unes coses que a la nostra ment són tan abstractes i que a la realitat són tan complicades que els mortals ens costen d'entendre, i argumentalment també em feia una mica de por que no arribés a estar a l'alçada.

Però m'equivocava, perquè si bé és cert que els moments d'intentar caçar tots els cameos de personatges i videojocs dels 80 i 90 són molt menys presents i molt més breus -i altre cop no hi surt en Mario, tot i que es va prometre que a la seqüela sortiria, però per qüestions de drets no s'ha pogut aconseguir-, la resta de la pel·lícula apel·la igualment als coneixements i la complicitat del públic, ja no com a nostàlgic d'aquella època, sinó com a usuari d'internet i dels videojocs actuals.

L'arribada a internet del duet protagonista comporta l'aparició d'un munt de marques conegudíssimes, en unes escenes que recorden la pel·lícula Ready Player One, però és evident que es tracta d'una pel·lícula de Disney i que les seves marques, ara que cada cop és propietària de més franquícies i un dia acabarà sent propietària també dels nostres cossos, hi tenen un pes particular, com es pot veure en aquest captura.

Però també hi veurem coses com Movistar+ (sí...), Twitter, Instagram, Pinterest... i YouTube (amb un altre nom), amb el món dels mems com a protagonista, o eBay, que té un paper especial dins la trama.

Perquè aquest cop en Ralph i la Vanellope, grans amics des dels fets de la primera pel·lícula, i que viuen un plàcid dia a dia al saló recreatiu on hi ha les seves respectives màquines i estan junts sempre que no "treballen", han d'anar-se'n a internet per tal de trobar un volent de recanvi per al moble del Sugar Rush, el joc de la menuda "defectuosa", i només n'hi ha un, evidentment a eBay.

Les coses es compliquen i es trobaran que han d'aconseguir els diners per pagar-lo, i com que són novells en això de la xarxa de xarxes acaben vivint una aventura que forma el nucli del film.

Un dels llocs on van a parar és el joc multijugador online anomenat Slaughter Race (nom força ben adaptat a la versió catalana de la pel·lícula, per cert, imitant d'una manera més que acceptable la pronunciació americana), un títol de curses i violència que enamora la Vanellope, secretament desitjosa de trobar nous reptes a la vida.

Allà hi coneixen la Shank (Gal Gadot, la Wonder Woman dels films de DC), una noia cool que és personatge del joc i que la Vanellope admira de seguida, i en vol seguir els passos. Aquest és el conflicte principal de En Ralph destrueix internet, deixant de banda la qüestió del volant. Més ben dit, són dues trames paral·leles.

En el fons el problema és que l'amistat entre la nena i el destraler protagonista, que amb la millor intenció però males decisions complica les coses de manera incalculable, es troba en un punt d'inflexió en què perilla, i veurem si desapareix o evoluciona. Sigui com sigui, com la primera part, la història ens parla d'acceptació de nosaltres mateixos i dels altres, i dels canvis que es puguin produir en les persones. L'embolcall és diferent, però el missatge més o menys es manté.

No vull entrar en més detalls, que ja hi he entrat prou, així que acabo dient que les referències i els cameos, encara que siguin publicitat desacomplexada i desvergonyida, ens fan somriure un i altre cop, i en especial les escenes de les princeses Disney -no és cap spoiler que hi surtin, ja que al tràiler les veiem- són d'allò més divertides.

Per tot plegat, En Ralph destrueix internet és un film divertidíssim, un encert com a seqüela, una evolució lògica, i no hauria de decebre ningú, així que si teniu por de les mateixes coses que tenia por jo... podeu estar tranquils. Ah, i com sempre... mireu els crèdits sencers.

Còmics i videojocs: Capità Amèrica

El Capità Amèrica és un dels superherois més importants i longeus de la història del còmic, i un dels símbols de Marvel i el seu univers, tot i que va néixer molt abans que Marvel existís com a tal. Ho va fer gràcies a Joe Simon i Jack Kirby en un còmic ultrapatriòtic i propagandístic de 1941, en el context de la II Guerra Mundial, però amb el pas de les dècades es va anar convertint en un personatge cada cop més interessant, que representa els valors amb què es van fundar els Estats Units, encara que aquests hagin estat ignorats i violats per successives administracions tant republicanes com demòcrates.

Ens agradin o no els Estats Units com a país i la seva política, el Capità Amèrica representa unes creences que més o menys totes les persones normals compartim, i per això és un dels pocs personatges de Marvel que "segueixo" (em falta moltíssima feina a fer) i un dels meus superherois preferits. Per tant, volia saber si se n'havien fet videojocs.

La resposta és que sí, i el primer de tots, Captain America in: The Doom Tube of Dr. Megalomann, ells va sortir el 1987 per a Amstrad CPC, Commodore 64, Atari ST, Amiga  i ZX Spectrum, és a dir els ordinadors domèstics més importants de l'època, amb el permís de l'absent MSX.



Aquí el veiem en moviment en la seva versió per a Commodore 64. Amb el títol alternatiu de Captain America Defies the Doom Tube, ens convidava a evitar que el malvat Doctor Megalomann llancés uns coets amb un virus mortal, i ho havíem de fer en un màxim d'una hora real.

Aquell videojoc no va rebre bones crítiques, però ha passat a la història com el primer protagonitzat pel Capità Amèrica, que tornaria als ordinadors el 1989.



Ho faria les mateixes plataformes, més DOS (que és la versió del vídeo), i acompanyat d'un altre dels superherois més importants de la gegant editorial dels Estats Units, l'Spider-man. El títol, Spider-man and Captain America in Doctor Doom's Revenge, on els podem controlar tots dos de manera alternativa i els emprem per a enfrontar-nos a un reguitzell de superdolents de la Marvel, de diferent importància i propis dels còmics de tots dos, amb el Doctor Doom com a enemic final.

Aquest videojoc tampoc no va acabar d'entusiasmar els crítics, però es va tornar a intentar el 1991 amb un títol de què ja vaig parlar a l'entrada sobre els videojocs dels Avengers, i és que malgrat la força i el carisma que té el Capità Amèrica, probablement les seves aventures més populars són les que comparteix amb el grup de superherois més famós de tots els temps (amb un altre permís, el de la Lliga de la Justícia de DC Comics), grup que ha liderat en més d'una etapa.



El Captain America and the Avengers va debutar a les recreatives (versió del vídeo) i és un beat'em up dels de tota la vida, en què podien jugar fins a 4 jugadors alhora. Va tenir versions per a NES, Mega Drive, Super Nintendo, Game Gear i Gameboy.



Cal destacar la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, que canvia el gènere pel de les plataformes d'acció i ens permet controlar només el Capità Amèrica i la Visió, amb la missió de rescatar els altres dos personatges, Iron Man i Hawkeye. En qualsevol cas cap de les versions no va triomfar excessivament, amb notes de bé alt (6 i escaig) en el millor dels casos.



Però en solitari, pròpiament dit, no el tornaríem a veure fins el 2011, al Captain America: Super Soldier, per a Xbox 360 (al vídeo), Playstation 3, Wii, Nintendo DS i Nintendo 3DS. Aquell videojoc aprofitava l'estrena de la pel·lícula d'imatge real del personatge i comptava amb les veus dels actors principals.

Ara bé, la cosa tampoc no va millorar gaire: curt, amb uns apartats gràfic i sonor mediocres, dificultat i intel·ligència artificial molt millorables...



El període que va passar entre 1991 i 2011 ens va permetre veure el Capità Amèrica en diversos videojocs, no us penseu pas que no, però sempre formant part de la plantilla de diversos títols dedicats als superherois de Marvel en general i tot diluint el protagonisme del que avui ens ocupa.

És el cas del Marvel Super Heroes: War of the Gems (1996), Marvel Super Heroes (1995, al vídeo), el Marvel Super Heroes vs. Street Fighter (1998), la saga Marvel vs. Capcom (amb diverses entregues des de 1994), el Marvel Nemesis: Rise of the Imperfects (2005), el simpàtic Marvel Super Hero Squad (2009) o, a punt de sortir quan publico aquesta entrada i aprofitant que Marvel és propietat de Disney des de 2009, el Disney Infinity: Marvel Super Heroes (2014).

Cinema i videojocs: X-Men

No, no m'he equivocat pas de secció. Avui no parlaré dels videojocs basats en els còmics dels X-Men, que n'hi ha molts, sinó en els que es basen en les pel·lícules de la franquícia, que és diferent i pertany, hi estareu d'acord, a la secció Cinema i videojocs.

El primer va sortir el 2003 coincidint amb la segona pel·lícula, que es deia X2: X-Men United. Es deia X2: Wolverine's Revenge i malgrat la coincidència comercial, argumentalment parlant anava per una altra banda. 

Sembla que no va desagradar, ans al contrari, amb notes d'entre un 60 i un 67 sobre 100 en el cas de les versions (per ordre ascendent de notes) de PC, Playstation 2, Xbox i Gamecube, i un més que respectable 76,67 (segons GameRankings) en el cas de la Gameboy Advance.

El segon d'aquests títols, X-Men: The Official Game (2006), va sortir per a Playstation 2, Gamecube, Xbox, Gameboy Advance, Nintendo DS, Xbox 360 i PC, i la idea era d'allò més bona: normalment els videojocs que adapten pel·lícules tenen el punt feble en la linealitat i un excés de fidelitat amb el film, de manera que no sorprenen en absolut.

Però aquest títol era allò que en diuen un tie-in, i argumentalment se situava entre la segona i la tercera pel·lícules de la saga cinematogràfica, tot explicant per exemple alguns dels canvis de la plantilla de personatges que es produeixen entre un film i l'altre.

Poso també un vídeo de la versió per a la Nintendo DS, que com era d'esperar té un aspecte completament diferent. Parlant de versions, en algunes hi havia personatges exclusius, cosa que tampoc no està malament en termes comercials, però que sempre cau malament a qui no vol tenir més d'una versió del mateix videojoc.

Sigui com sigui totes les versions van tenir mala acollida, perquè tot i la implicació de guionistes dels còmics i alguns dels actors de les pel·licules posant veus a les versions que en tenien, en general cap d'aquestes versions no va agradar gaire, i les anàlisis en citen com a causes un desenvolupament repetitiu, una intel·ligència artificial dels enemics pobra, gràfics mediocres (cosa que és especialment greu a la versió de la Xbox 360, la consola més avançada que va rebre el joc) i, en el cas de les portàtils, problemes de control.

És evident que en Wolverine ha tingut un pes especial als videojocs dels X-Men, com també als seus còmics, i com que també s'ha notat a les pel·lícules al final ha acabat tenint un spin-off que, de moment, porta dues entregues. La primera, X-Men Origins: Wolverine, de 2009, també va tenir videojocs.

Especialment ben rebudes van ser les versions per a Xbox 360, Playstation 3 i PC, en el que es va conèixer com la Uncaged Edition. Són les que van rebre puntuacions entre el 75 i el 78 sobre 100 i veient-ne el vídeo es nota que aquest cop Activision va oferir un producte més treballat.

No van tenir la mateixa sort les versions de la Wii (al vídeo) i la Playstation 2, que de nota mitjana no arriben a l'aprovat, per culpa de problemes amb els gràfics i els controls i per un desenvolupament també repetitiu. La versió per a la Nintendo DS va quedar lleugerament per sobre de l'aprovat i la de la PSP, amb una mica més de sort, va superar el 62 sobre 100.

I de moment aquest ha estat el pas dels X-Men cinematogràfics pel món dels videojocs. Veurem si amb la propera arribada de dues noves pel·lícules de la franquícia sorgeixen més títols.

Videojocs polèmics: The Punisher

Després de gairebé un any sense tocar aquesta secció la recupero amb un títol que, si no fos perquè he pensat que era millor tractar a la secció dels videojocs que han provocat controvèrsia, hauria anat a Còmics i videojocs.

The Punisher, amb el nom civil de Frank Castle, va debutar al número 129 de The Amazing Spider-man (1974) i és un dels personatges més violents dels còmics. A diferència de la majoria dels seus companys de l'Univers Marvel, aquest antiheroi no s'autoimposa la norma d'or de no matar. Ben al contrari, ho fa sense cap mena d'escrúpol i també és un mestre de la tortura i l'amenaça, tot per la seva guerra contra el crim després que la màfia li matés la dona i els fills. 

Basant-se en part en la pel·lícula estrenada el 2004 i en part en la minisèrie de 2000-2001 The Punisher: Welcome Back, Frank, el joc de The Punisher va sortir per a Xbox, Playstation 2 i PC l'any 2005 i des d'abans de sortir va tenir problemes, encara que tothom sabia de quin material bevia.

Veient aquestes imatges, que corresponen per cert a la versió de la Xbox, hom diria que és un simple shooter en tercera persona i que hi ha la violència justa que es pot esperar d'un videojoc d'aquestes característiques, on es fan servir armes de foc. 

La crítica, en realitat, el va tractar relativament bé i es podria dir que és un títol recomanable per als amants no només del personatge, sinó dels gèneres del combat, l'exploració i la infiltració, però algunes de les coses que hi podem fer van escandalitzar els més conservadors.

The Punisher té escenes com aquesta, en què interroguem gent d'una manera d'allò més cruel si som en els punts del joc que ho permeten. A més, sempre que es donin les condicions necessàries pel que fa a l'oponent, la localització i el nivell d'agressivitat del protagonista podrem executar enemics ràpidament.

Però escenes com les que hem vist només es poden veure així gràcies a un pedaç, ja que per tal de passar la censura i que es pogués vendre a les botigues se li van haver de fer canvis. Als Estats Units els desenvolupadors del títol van refer en blanc i negre les escenes més violentes per tal d'aconseguir la qualificació de "Mature" (per a audiències madures) i evitar la d'"AO" (Adults Only, aparentment més perjudicial en termes comercials), en un cas semblant al de les pel·lícules de Kill Bill, de Quentin Tarantino.

Mentrestant, al Regne Unit es va poder vendre amb l'etiqueta de videojoc per a més grans de 18 anys després d'afegir efectes de zoom als interrogatoris per tal de mostrar aquestes dures escenes d'una manera menys directa, cas semblant al de la sempre hipersensible Austràlia, on a més es van haver d'eliminar del tot dues escenes. 

Tot i així, el pitjor cas va ser el d'Alemanya, on va entrar a la llista federal de mitjans perjudicials per al jovent, cosa que va fer que es prohibís la seva venda.

Jo continuo pensant que la censura hauria de desaparèixer i que, això sí, s'hauria d'impedir que els menors d'edat accedeixin a aquests productes, que haurien de ser de lliure adquisició en la seva versió original, i no censurada, per part dels adults.

 

Còmics i videojocs: The Avengers

Abans-d'ahir vaig parlar d'un videojoc dels Avengers que va ser cancel·lat i del que molt recentment s'ha fet públic un vídeo. Havia de ser el joc de la pel·lícula de 2012, però va ser arxivat per THQ Australia. Segurament algú altre s'encarregarà de tenir preparat algun altre títol que el substitueixi a l'hora d'acompanyar l'esperat film basat en el grup de superherois més famós de la Marvel, però això no vol dir que no existeixin ja videojocs dels Avengers. Els repassem:

Captain America and the Avengers és una recreativa de 1991 que, com podem veure al vídeo, té com a formació el Capità Amèrica, l'Iron Man, la Visió i en Hawkeye. Gràficament no és gaire espectacular, els personatges es veuen força petits, però sembla divertit, i és que els beat'em up gairebé sempre ho eren. A més, permet jugar amb un altre jugador i també amb tres més, que deu ser encara millor. Se'n van fer versions domèstiques, d'aquest:

La primera, el mateix 1991, va ser per a la NES, encara que no s'assemblava excessivament al concepte de la versió arcade, perquè en comptes d'un beat'em up amb llibertat de moviments horitzontals i verticals, aquest és més aviat de plataformes. A més, només es poden controlar el Capità Amèrica i en Hawkeye, que han de rescatar els altres dos. Per tal de veure les versions més fidels a la recreativa haurem d'anar-nos-en al 1992:

Va ser l'any de la versió per a la Mega Drive, però després també va sortir per a la Super Nintendo, la Game Gear i la Gameboy, aquestes dues el 1993. Veurem la de la Gameboy, que sembla que no era gaire bona:

No sembla, com a mínim, gaire fluïda. Amb això ja hem repassat el 50 per cent dels videojocs dels Avengers, encara que sembli mentida per la popularitat del grup, perquè el 1995 tindríem l'últim videojoc que se'n va fer:

Avengers in Galactic Storm era responsabilitat de la mateixa gent, Data East, però la jugabilitat canviava completament. Era un joc de lluita 1 contra 1 i la seva plantilla estava basada en l'arc argumental Operation: Galactic Storm, que el 1992 va néixer com a crossover de diverses col·leccions relacionades amb els Avengers. Per tant, no és la plantilla habitual, només el Capità Amèrica és realment conegut, però sí que hi ha com a assistents l'Iron Man, en Hank Pym, la Visió i en Thor.

Malgrat que no va tenir versió domèstica, aquest títol destaca perquè va ser el primer joc de lluita que va incloure el concepte dels assistents, cosa que després veuríem moltes vegades en d'altres títols, entre els quals els relacionats amb Marvel com ara els Marvel vs. Capcom. És en aquesta mena de jocs que tornaríem a veure els personatges, protagonistes també de videojocs en solitari, però amb la marca pròpiament dita de The Avengers la cosa es va acabar el 1995. Això sí, com ja hem dit previsiblement hi haurà un tercer títol el 2012, 17 anys després.