Ho deia l'últim dia i ho he complert: avui parlaré d'una consola bastant desconeguda, que representa l'únic intent d'entrar al mercat de les consoles per part d'una companyia que és famosa per la seva línia de microordinadors CPC durant els vuitanta i part dels noranta: Amstrad.
Es tracta de l'Amstrad GX4000, apareguda el 1990 i basada en tecnologia del microordinador Amstrad CPC 464+. Funciona amb cartutxos, com aquell sistema i també el 6128+, i aporta algunes millores gràfiques.
Va ser l'aposta d'Amstrad en el món de les consoles, que en aquell moment eren de 8 bits, però molt poc després arribaven les de 16, com la Mega Drive i la Super Nintendo, i encara que no hagués estat així, l'empresa no tenia el renom de les seves competidores japoneses. Va ser un fracàs estrepitós, perquè tot i que era capaç d'oferir una lleugerament major qualitat gràfica (bàsicament en els colors) que les altres màquines d'Amstrad, a l'hora de la veritat la majoria dels cartutxos que es van publicar eren ports de títols ja existents en els altres Amstrad, sense canvis, amb la diferència d'un format que suposava l'eliminació dels temps de càrrega però que sortia molt més car que les tradicionals cintes de caset.
Aquí teníem l'anunci d'una consola que es va unir a la llarga llista de sistemes fracassats pràcticament des del seu naixement. D'acord, era compatible amb els cartutxos del 464+ i el 6128+, i viceversa, i tenia al seu favor que alguns jocs sí que presentaven millores gràfiques en comparació amb els mateixos jocs en microordinadors compatibles, però en un catàleg de menys de 30 títols "alguns" significa "massa pocs".
El Burnin' Rubber era un dels més coneguts, dins el que cap. S'hauria de dir que és un dels títols que van acompanyar la consola en el seu llançament, però seria una ximpleria perquè al cap d'unes setmanes el sistema es va començar a vendre a preu reduït i en uns mesos ja estava descontinuat, de manera que pràcticament tots els seus jocs el van acompanyar des del principi.
El Navy Seals, basat en la pel·lícula del mateix nom, n'era un altre. Gràficament no estaven malament, aquests videojocs, però és evident que no arriben al nivell de la Mega Drive ni la Super Nintendo. Pel que fa al so, no cal ni intentar comparar-lo.
Els seus responsables asseguraven que sí que podria haver estat a l'alçada de les consoles de 16 bits, però el mal plantejament inicial va matar la màquina abans que es pogués comprovar. Tampoc no sabrem mai quant hauria durat si haguessin sortit més jocs que aprofitessin al màxim la capacitat gràfica de la GX4000 i que al mateix temps fossin exclusius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada