Noms: Ayako Mori

He de confessar que aquesta secció cada cop em costa més de fer, perquè ja vaig dir quan la vaig estrenar que intentaria no parlar dels grans noms de la indústria dels videojocs, els més mediàtics i coneguts, i que m'estimava més parlar d'aquelles persones que no tenen tant de renom, però l'obra de les quals no és menys important.

Avui us porto un breu repàs a la carrera d'una dona de la qual no coneixia ni el nom, però a qui devem algunes composicions emblemàtics per a videojocs molt importants.

Ayako Mori, l'any i el naixement de la qual no he pogut trobar, va ser compositora per a Capcom durant només dos anys, de 1984 a 1986, i després va passar a treballar per a Sony Music Communications. Malauradament, no he pogut seguir-li la pista i no sé ni tan sols si continua en actiu o si és viva, de fet. Per tant, a diferència d'altres vegades no us en podré posar cap foto més o menys actual, i ens haurem de conformar amb aquesta, de 1986.

El cas és que, pel que sembla, va ser una de les primeres contractacions de Capcom pel que fa al so, i podria ser que en fos la primera compositora. En qualsevol cas, va deixar la seva empremta en una reduïda però selecta llista de videojocs, començant, segons diverses fonts que trobo, per la tasca de composició de so per al Vulgus, de 1984, encara que no va ser acreditada. I aquell mateix any va compondre la música del Pirate Ship Higemaru i cocrear, amb la Manami Matsumae, la banda sonora del SonSon. 

Una altra banda sonora important és la del 1942, també en el seu port a NES, que consisteix bàsicament en xiulets, però es tracta d'una saga de shmups llegendària. Curiosament, hi apareix un enemic que es diu Ayako.

A continuació tenim la que em toca més de prop, perquè tot i que jo vaig conèixer la saga per la seva segona entrega, Ghouls 'n Ghosts, els acords del tema principal d'aquell joc venen del primer, el Ghosts 'n Goblins, de 1985, que ja se li atribueix del tot a ella.

Aquell any també va compondre la banda sonora del Gun.Smoke, però l'any següent faria les seves últimes contribucions al llegat musical de Capcom, amb el Hyper Dyne Side Arms i el Trojan:

Potser és fàcil dir-ho quan se sap d'on ve tot plegat, però trobo semblances entre aquest estil i el del Ghosts 'n Goblins, totes dues bandes sonores tenen un punt tètric, encara que els jocs als que corresponen tinguin ambients totalment diferents.

També va adaptar bandes sonores seves a les versions de NES, com deia més amunt amb el 1942, i hi hem de sumar el SonSon, el Ghosts n' Goblins i el Trojan, tots tres de 1986. 

Malgrat que era una persona important dins de la companyia, sembla que la va abandonar per desavinences respecte a com aquesta tractava el personal dedicat a la música dels jocs. Tanmateix, ens queda la seva obra, de vegades acreditada (com era habitual, amb pseudònims, en el seu cas Wood o Kinchaku Aya) i, d'altres, sense reconeixement explícit, en aquests clàssics de la primera Capcom.

 

Fonts: Video Game Music Preservation Foundation, Moby Games, Capcom Database

Noms: Kinuyo Yamashita

La música dels videojocs, com tota la música, té la capacitat d'evocar records, sensacions, que ens transporten al moment en què vam sentir per primer cop aquelles composicions, i en el cas dels amants del retro ens acompanyen també ara quan, perquè sí, les escoltem sense que estiguem necessàriament jugant als jocs per als quals es van compondre.

La protagonista de l'entrada d'avui d'aquesta secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que van fer importants aportacions a la història dels videojocs és una compositora amb un extens llistat de creacions i col·laboracions en l'àmbit de les bandes sonores, i no pas poc conegudes, cosa que significa que segurament ens hem posat més d'un cop cançons creades per ella i demostra que hi ha pesos pesants més enllà de la Yôko Shimomura o la Michiru Yamane, de les quals ja vaig parlar. 

Nascuda a Amagasaki, prefectura de Hyôgo, al Japó, un 31 de desembre, segons que he trobat en una wiki, però d'un any indeterminat perquè sembla que no se n'ha recollit l'any de naixement enlloc, la Kinuyo Yamashita va començar a tocar el piano als 4 anys i va rebre classes d'aquest instrument durant la seva infantesa, però a la universitat va estudiar enginyeria electrònica. Ens diu la Wikipedia que se'n va graduar el 1986, i que van ser uns estudis de 2 anys, de manera que si tot va anar com estava previst, això faria que el seu any de naixement fos aproximadament el 1966. Misteri més o menys resolt.

En tot cas, només acabar els estudis va entrar a treballar a Konami, on li va tocar la grossa en rebre l'encàrrec de la banda sonora del Castlevania, que escriuria juntament amb la Satoe Terashima, el mateix 1986. En general es van repartir les peces, i una de les que va compondre Yamashita (amb el pseudònim humorístic James Banana) va ser, a tall d'exemple, aquesta:

L'èxit del joc va fer més popular una banda sonora que ja era indiscutiblement bona, però el cas és que a ella li va caure més feina, i va iniciar una carrera espectacular, llistada a la seva web oficial. Podem esmentar, per exemple, la música, els efectes de so i la programació sonora de l'Esper Dream (Famicom Disk System, 1987), la col·laboració en la composició del Maze of Galious i el Nemesis 2 (MSX, 1987), la participació també en la del King's Valley II (MSX i MSX2, 1988), on va coincidir amb la llegendària senyora Yamane, o la composició de la música del primer Parodius, exclusiu de l'MSX, el mateix any, de la qual poso un exemple a continuació:

Després d'allò va abandonar la plantilla de Konami i va passar a ser independent, i al seu currículum posterior hi podem veure, per exemple, les bandes sonores del Power Blade i el Power Blade 2, de Taito per a la NES, respectivament de 1991 i 1992, o aquesta tan encomanadissa per al Pocky & Rocky 2 de la Super Nintendo, de 1994 i per a Natsume:

La va compondre fent equip amb altres músics, un dels quals Hiroyuki Iwatsuki, responsable de la banda sonora de la primera part, més coneguda. Amb qui col·laboraria habitualment durant la seva carrera seria Iku Mizutani, que podem veure en encàrrecs com la música del Mighty Morphin Power Rangers per a la SNES el mateix 1994. 

També aquell any apareixia un cartutx -als Estats Units seria a través del Sega Channel, però- amb una banda sonora que no és seva, per la seva naturalesa de remake, però que va arranjar. Es tracta del Mega Man: The Wily Wars, llançat per a la Mega Drive amb versions de 16 bits dels tres primers Mega Man de la NES. Curiosament, però, no apareix a la seva web oficial ni ella als crèdits del joc, però sí que consta que va dur a terme aquesta tasca al currículum d'un programador de so anomenat Kôji Murata que no apareix als crèdits dels jocs on va participar. Escoltem-ne la versió Yamashita de la meva peça preferida, amb el so del xip Yamaha YM2612 de la 16 bits de Sega:

De la mateixa saga va rebre l'encàrrec de Capcom per composar la banda sonora del Mega Man X3, per a la Super Nintendo, cosa que va fer en solitari el 1995. 

Després d'allò, podem destacar la banda sonora de la versió japonesa del Casper per a la Super Famicom (totalment diferent del joc de SNES llançat internacionalment), el 1996, altre cop amb Mizutani, però les grans franquícies ja no tornarien: per resumir-ho força, veiem el Big Mountain 2000 (Nintendo 64, 1998), diverses entregues de la saga Medabot (Game Boy i Game Boy Color), la versió Game Boy Color del Croc 2 el 2001 (en tàndem amb Iku Mizutani altre cop), unes quantes participacions en títols menors i, com a últim encàrrec, una canço per al joc Walk it Out de la Wii, el 2010. 

A banda de tot això, entre 1991 i 1995 va formar part d'un duet que versionava cançons de pop estatunidenc i jazz, tot encarregant-se del piano, el saxòfon alt i cors, i ha fet de compositora de temes per a artistes de J-Pop i també per a cantants d'R&B dels Estats Units. Ocasionalment se l'ha pogut veure en concerts en directe tocant al piano peces del Castlevania, però fa una dècada que se li ha perdut la pista, sembla que perquè duu una vida discreta a Montague, Nova Jersey (Estats Units) des de 2010. 

Noms: Miki Higashino

Tot buscant el nou nom de la història dels videojocs per fer una altra entrada d'aquesta secció he vist diverses persones amb un currículum respectable, però potser no prou atractiu per parlar-ne al blog.

Això s'ha acabat quan m'he topat amb aquest nom, que segurament els més entesos coneixen de sobres, però que a mi, a diferència d'altres persones de les quals he parlat fins ara, ni tan sols em sonava, i la seva trajectòria és prou important, i amb obres que conec i m'han fet gaudir.

Es tracta de la Miki Higashino, compositora de música de videojocs que va ser una peça important dins de Konami, en haver creat mítiques bandes sonores de jocs igualment mítics.

Nascuda el primer dia de 1968 a la prefectura a Takarazuka (la ciutat on hi ha el Museu Osamu Tezuka), a l'edat de cinc anys va començar a estudiar piano i solfeig, i el seu pare, amant de la música clàssica, en posava cada dissabte al matí, a casa. Des de ben petita composava i cantava cançons, i després va voler estudiar seriosament música, però sembla que no era prou bona com a pianista i es va especialitzar en la composició a la Universitat Musical d'Osaka. I llavors, el 1984, va veure que Konami buscava compositors.



La primera tasca que se li va encarregar, tot i que al principi era treballadora de la companyia a temps parcial i era acreditada com a Miki-chan o Miki-chang, va ser la banda sonora del Gradius (1985), poca broma, i ella se'n va encarregar malgrat que no tenia experiència com a videojugadora. Ho va fer en col·laboració amb l'equip intern Konami Kureiha Club, però sembla que va tenir força llibertat.

Aquell joc va tenir un èxit espectacular, i per tant la seva música també es va fer immensament popular, fins al punt que es diu que compositors com el llegendari Yûzô Koshiro van triar aquesta feina després de conèixer la banda sonora del Gradius.



El mateix any la teníem composant la banda sonora del Yie-Ar Kung Fu, també per a recreatives, el 1986 participaria a la del Salamander tot i que amb menys poder de decisió, segons que explica, i aquell mateix any s'encarregaria de la música d'un dels videojocs més mítics de Konami per a l'MSX:



La inoblidable música del Knightmare la signa la senyora Higashino, i a la mateixa màquina adaptaria la banda sonora de la versió domèstica del Salamander el 1987. El 1989 participaria, amb tres pistes, a la música del Gradius III, i també es va encarregar, malgrat que no en solitari, de la banda sonora del Teenage Mutant Ninja Turtles de recreativa, aquest cop ja com a treballadora a temps complet de Konami.



Arribem a l'any 1992, en què va cocrear la música del Contra III: The Alien Wars per a la Super Nintendo. El 1993 es va encarregar de la banda sonora del Teenage Mutant Ninja Turtles: Tournament Fighters en versió Mega Drive, i el 1994, altre cop en companyia d'altres persones, va crear la música del Tokimeki Memorial, mític joc de la PC Engine CD.



Passem a l'any 1995, en què va participar -bé, hi va tenir un paper principal- en la creació de la banda sonora del Suikoden, RPG per a la PlayStation, un projecte en què va poder fer un salt qualitatiu, tant per experiència com per motius tecnològics, pel que fa a les seves creacions musicals. La seva seqüela, Suikoden II, de 1998 i per al mateix sistema, també duu el seu nom a l'apartat musical.



Sense deixar la saga que consta com una de les seves creacions més conegudes i populars, la teníem fent, respectivament el 2000 i el 2001, els dos primers volums dels spin-offs de Suikoden anomenats Gensô Suikoden, també per a la PlayStation.

Allò representaria el final de la seva etapa a Konami, perquè el 2001 se'n va anar per centrar-se en la seva vida personal, que afirmava que no havia cuidat gaire, i va decidir ser mare. Tot i que va intentar continuar treballant en el sector, no ho podia compaginar com li hauria agradat amb la seva vida familiar, i després d'una col·laboració amb en Yasunori Mitsuda al 10,000 Bullets, de PlayStation 2, que va sortir el 2005, sí que va deixar la feina.

Després d'allò ha fet alguna feina puntal, com ara al Pop'n Music: Adventure, de 2007, perquè el cuquet de composar i escriure lletres no li ha marxat, però es pot dir que, bàsicament, està retirada. Tot i així, ha deixat un llegat espectacular, i per això li havia de dedicar una entrada amb un repàs a algunes de les obres més representatives que ha signat.


Fonts: Wikipedia, VGM Online (article i entrevista)

Noms: Michiru Yamane

Diu la llegenda que l'any 1963 va néixer a la prefectura japonesa de Kagawa una nena que, quan tenia quatre anys, va començar a aprendre a tocar l'orgue electrònic, on amb el temps va aprendre a versionar cançons populars de rock.

Però també li va anar interessant la música clàssica, i als vuit anys sembla que ja feia composicions. Va estudiar en un institut especialitzat en música i a la universitat va aprendre a composar per a orquestra. 

Es deia, i encara es diu, Michiru Yamane, i després de tots aquests estudis i de trobar feina ensenyant, es va adonar que no li acabava d'agradar aquella feina, i va trobar una oferta de Konami i s'hi va presentar. 

Mai no s'havia plantejat ser compositora de música de videojocs, però els videojocs en si li agradaven, de fet eren un dels seus entreteniments principals en el seu temps lliure, i devia pensar "què coi...". 

Així va entrar a formar part, el 1988, del Konami Kureiha Club, l'equip de so de la casa, i tot i que al principi no les tenia totes perquè es pensava que no se'n sortiria programant-la, al principi només composava i tampoc va ser un problema.

D'acord amb la Wikipedia, la seva primera col·laboració va ser a la banda sonora del King's Valley II, de l'MSX i l'MSX2, a més del Risa no yôsei densetsu, per al Famicom Disk System, en tots dos casos del mateix 1988. 

Va treballar en diversos títols per a Game Boy, Famicom, MSX i recreatives, incloent-hi la saga Nemesis i el Detana!! Twinbee, però el 1989 va fer per primer cop la tasca de compositora principal:

Va ser el Ganbare Goemon 2, per a la Famicom, i després va col·laborar a la banda sonora del Rocket Knight Adventures (Mega Drive, 1993) i les dues versions de l'Sparkster, per a Super Nintendo i Mega Drive, el 1994. 

Aquell mateix any li va arribar un nou encàrrec en solitari, que la va introduir a la saga per la qual és més coneguda des del punt de vista musical:

Es tracta del Castlevania: Bloodlines, de la Mega Drive, amb una espectacular banda sonora que encaixa perfectament amb la seva formació clàssica i l'orgue electrònic, però que també respecta la música rockera de la saga fins llavors. Per cert, en aquest cas li va tocar programar la música, i no només composar-la.

Tres anys després, el 1997, sortia per a la PlayStation un altre joc de la saga, molt recordat i estimat encara ara, i en bona part per la banda sonora:

És el Castlevania: Symphony of the Night, i allà va poder treballar amb més llibertat i qualitat musical gràcies al suport CD. Com a curiositat, també va haver de fer efectes sonors, perquè l'equip anava curt de personal.

Però va continuar lligada a la saga, i va haver de tornar a treballar amb limitacions en composar música per a entregues de Game Boy Advance i Nintendo DS (concretament Aria of Sorrow (GBA, 2003), Portrait of Ruin (Nintendo DS, 2006, en col·laboració amb el mític Yûzô Koshiro) i Order of Ecclesia (Nintendo DS, 2008). Abans d'això, va treballar també a les entregues Lament of Innocence (PlayStation 2, 2003) i Curse of Darkness (PlayStation 2 i Xbox, 2005). 

Durant aquest temps també destaquen composicions per al Suikoden III (2002) i el Suikoden IV (2004), tots dos per a PS2, però després, el 2008, va deixar Konami i es va convertir en autònoma, situació en la qual va escriure música també per a televisió, cinema i animació, però no va deixar els videojocs com Otomedius Excellent (Xbox 360, 2011) o Skullgirls (multiplataforma, 2012).

Tampoc no és que trenqués relacions amb Konami, amb qui ha anat fent coses relacionades amb Castlevania, ni amb en Kôji Igarashi, creador de la saga, i ha aportat la música dels hereus espirituals de Castlevania anomenats Bloodstained: Curse of the Moon (2018) i Bloodstained: Ritual of the Night (2019). 

Aquí la tenim tocant en directe, perquè també ha participat en alguns concerts en viu, tot i que no gaires. 

Com veiem, és una de les grans compositores de música per a videojocs, tot unint les seves dues grans passions des que era petita. Un exemple de vida laboral basada en la vocació. 

  

Noms: Takenobu Mitsuyoshi

Nova entrega d'aquesta secció dedicada a fer un petit homenatge a noms de la història dels videojocs que no són de primera línia, i per tant no coneguts pel gran públic, però que cal destacar per les contribucions que han fet a aquest mitjà.

Avui, com a l'última entrega, la de la compositora Yôko Shimomura, la cosa va de música. També tenim un compositor, aquest cop un home, amb una particularitat que va ser el que em va cridar l'atenció quan el vaig descobrir.

És el mestre Takenobu Mitsuyoshi (1967), un home associat a Sega perquè ha compost diverses de les bandes sonores més emblemàtiques dels seus videojocs, i ha participat d'alguna manera en moltes altres. 

Sembla que el primer títol en què va treballar va ser l'R360 G-LOC (1990), de recreativa, però la seva primera banda sonora important, sobretot pel fet que la va compondre, va ser la del Virtua Racing en versió arcade, de 1992. 

Aquí ja es pot apreciar el seu estil característic, amb el piano com un dels instruments més destacats, el d'una música que associem mentalment als videojocs de Sega poligonals, o els de l'AM2 que va triomfar en recreatives, Saturn i Dreamcast. 

L'any 1994, en col·laboració amb en Takayuki Nakamura, un altre veterà, va compondre la banda sonora d'aquest també emblemàtic títol:

El Virtua Fighter 2, un dels videojocs de lluita 3D més importants de la història, duu la seva música. D'ell també sentim les creacions per a grans títols com el Sega Rally Championship (1995) i seqüela (2006), el Virtua Fighter 3 (1996), els dos primers Virtua Striker (1994 i 1997), el Fighters Megamix (1997), els dos Shenmue (1999 i 2001) en col·laboració amb altres músics o, sorprenentment, al tema F-Zero Medley del Super Smash Bros. Ultimate (2018), on també canta.

Aquests són només els noms més destacats, però si el coneixeu i trobeu a faltar l'esment d'un joc (i la seva saga) teniu raó. El que passa és que l'he deixat per al final. El motiu que fa que el mestre Mitsuyoshi sigui diferent és que també s'ha encarregat de posar la veu a alguns temes de les seves bandes sonores:

Un vídeo que fa posar la pell de gallina a qualsevol fan de Sega. La mítica cançó del Daytona USA (1993) la coneixem des de fa anys, però descobrir la cara de qui la canta i saber que és un compositor de bandes sonores de videojocs és una altra cosa.

També va compondre i cantar per a continuacions d'aquell títol, Daytona USA 2 (1996) i Daytona Championship USA (2017). 

Aquesta bogeria, la versió cantada del tema mític de l'Alex Kidd in Miracle World, també porta la seva veu, i va sortir a l'Alex Kidd Complete Album, de 2014. 

És només un exemple més de les múltiples col·laboracions que ha fet al llarg de la seva carrera, que ha comprès composicions, però també arranjaments, instruments concrets, parts vocals... Un artista polifacètic que és una llegenda vida de Sega. 

No és estrany, doncs, que la seva música també s'hagi pogut sentir en concerts tocada per orquestres, concretament la del Shenmue, que va formar part de l'edició de 2003 del Symphonic Game Music Concert de Lepzig, Alemanya, un recital que va suposar la primera vegada que la música de videojocs protagonitzava un concert fora del Japó.

Noms: Yôko Shimomura

Ho explicava fa poc en una altra entrada: la música forma part dels videojocs i la seva història gairebé des del principi, i ha arribat un punt que es fan fins i tot concerts de bandes sonores de videojocs en directe, però tant si som d'anar a aquests esdeveniments com si no, és evident que la música ens acompanya cada cop que ens endinsem en una d'aquestes aventures que tant ens agraden.

Hi ha molts noms responsables de les bandes sonores més emblemàtiques, i aquesta secció és perfectament vàlida per parlar d'alguns d'ells de tant en tant, com començo a fer avui.

Aquesta senyora és la Yôko Shimomura (1967), i com tants altres futurs músics va començar la seva carrera aprenent a tocar el piano quan era molt petita. I el cas és que afirma que s'inventava melodies i, sense voler, acabava composant-ne, cosa que acabaria fent en el futur per guanyar-se la vida.

Després de graduar-se en estudis de piano a la Universitat de Música d'Osaka el 1988, però, i anant contra els desitjos de la seva família es va presentar a una entrevista de feina en una companyia desenvolupadora de videojocs, perquè era un món que sempre li havia agradat i volia crear música per a aquest mitjà d'entreteniment. Aquella companyia es deia Capcom.



Allà va col·laborar o es va responsabilitzar d'un munt de bandes sonores, i si ens hem de refiar de la Wikipedia començava el 1988 amb la del Samurai Sword, un joc per al Famicom Disk System que, pel que podem escoltar al vídeo, el cert és que no és especialment memorable en aquest apartat.



Molt més conegut és el Final Fight (1989), per al qual va composar els temes de les àrees 2 i 3 de la pantalla 5, Bay Area. Però ho va fer en col·laboració amb altres músics i no surt acreditada. Després participaria en la del Codename: Viper (1990), el Gargoyle's Quest (1990) o el Nemo (1990) en versió recreativa, entre altres, no sempre acreditada i, quan ho era, feia servir pseudònims com ara Pii, Shimo-P i altres variants d'aquesta idea.



El 1991 li arribaria el primer gran èxit, segurament el més reconegut de la seva carrera, en encarregar-se gairebé en solitari de tota la banda sonora de l'Street Fighter II: The World Warrior, poca broma.

El mateix any feia el mateix amb el beat'em up The King of Dragons, i un altre títol del gènere, The Punisher (1993) també tenia una banda sonora signada per ella.



Aquell mateix any se n'anava a Square, actualment Square Enix, perquè afirmava que volia fer bandes sonores de videojocs de rol, i a Capcom la tenien fent títols de recreativa. El 1996 presentava la banda sonora del Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, un títol per a la Super Nintendo que curiosament no va desenvolupar la mateixa Nintendo, sinó l'esmentada Square.

Era l'any que també es faria càrrec de la música del Tobal No. 1, de la PlayStation, però formant part d'un equip força gran, cosa que passaria per últim cop en molts anys en què es dedicaria a composar en solitari.



Va ser el cas de la música del Parasite Eve (PlayStation, 1998), però també la tenim a la del Legend of Mana (PlayStation, 1999, i sembla ser que la seva preferida) o a la del següent títol, principi d'una saga on la senyora Shimomura es quedaria encarregant-se de la música.



Es tractava del Kingdom Hearts (PlayStation 2, 2002) i la feina que hi va fer va ser prou ben rebuda com perquè se li assignessin les continuacions, sinó perquè actualment sigui una de les sagues per les quals és reconegut el seu nom com a artista.



El destí la tornaria a fer trobar amb la mascota de Nintendo, perquè el 2003, després de deixar Square per ser mare i tornar a la feina com a freelance -cosa que no li va impedir continuar treballant per a Square quan calia-, feia la banda sonora del Mario & Luigi: Superstar Saga (Game Boy Advance), inici d'una altra sèrie però en certa manera hereu del ja esmentat Super Mario RPG, i sí, a partir de llavors també seria la compositora d'aquesta saga, fins als nostres dies, a més de signar coses com la major part de l'apartat musical del Final Fantasy XV (PlayStation 4, Xbox One i PC, 2016).



Aquí la podem veure al setembre de 2016 en un concert amb peces de l'esmentat títol, als Abbey Road Studios de Londres, en què va tocar alguna cançó al piano amb l'acompanyament de l'Orquestra Filharmònica de la capital britànica, que era l'encarregada del concert on ella estava convidada.

No era la primera vegada que la Yôko Shimomura participava en un espectacle d'aquesta mena, fos actuant ella mateixa o simplement sent homenatjada mitjançant les interpretacions d'altres persones. Perquè ens fem una idea de la importància de les seves contribucions al món dels videojocs.

L'any que ve sortirà el Kingdom Hearts III (PlayStation 4 i Xbox One) amb una banda sonora feta per ella, i és que no para. Desenes de videojocs tenen bandes sonores seves, o almenys algun tema compost per la que és considerada la compositora més important de la història dels videojocs, però com acostuma a passar, és una feina més a l'ombra que no pas la dels directors o programadors. I amb aquesta entrada volia contribuir a fer-la una mica més coneguda.

Especial musical Street Fighter

Continuem amb la celebració del missatge número 200 al bloc i ho fem amb el 201, curiosament. Avui vull posar-vos vídeos d'homenatges a la banda sonora de la saga Street Fighter, unes musiquetes que s'enganxen i que jo, personalment, taral·lejo o xiulo sovint. Però les clàssiques, les de l'Street Fighter II i derivats.

Primer de tot, la música de la pantalla d'en Ken, que amb els efectes de so de la lluita no se sent gaire bé, però amb una mica n'hi haurà prou per comparar-la amb una de les seves múltiples versions:

I ara el que deia, una altra versió. Es tracta del tema que obre el Super Street Fighter II Turbo HD Remix:

Déu n'hi do, eh? I ara la meva preferida, la de la pantalla d'en Ryû:

I una impressionant versió en balada:

Probablement, el tercer tema més conegut és el d'en Guile:

I en aquesta ocasió la comparo amb la versió d'aquesta mestra de la guitarra elèctrica:

I què dir de la música de la Chun Li? Una de les més enganxadisses del joc:

Per a aquesta he triat una versió maquinera dels noranta, i si no és d'aquella dècada n'imita perfectament l'estil:

I per acabar, la del Vega, plena de tòpics espanyols:

I una simpàtica versió en guitarra... espanyola, esclar:

Aquests eren, doncs, alguns exemples de la passió que desperta la música dels Street Fighter, especialment la segona entrega i les seves actualitzacions. Són cançons que s'enganxen fàcilment i que reconeixem de seguida quan les sentim, per molt que durant els combats ens concentrem tant en el que fan el nostre personatge i el seu enemic que ens pensem que no ens estem fixant en res més. Doncs sí, conscient o inconscientment, ho fem. I no som els únics.