Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Takenobu Mitsuyoshi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Takenobu Mitsuyoshi. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 d’abril del 2020

Exclusius de recreativa: Burning Rival

Més d'una vegada he dit que una de les coses que donen vida a aquest blog -tot i que, ho tinc ben clar, és un blog sobre videojocs retro, en català i escrit per algú que no és precisament una estrella de les xarxes socials ni un youtuber- i que m'ajuden a tirar-lo endavant amb regularitat més enllà del seu 11è aniversari és la creació de noves seccions, cosa que, per fortuna, en ple 2020 torna a passar.

No sé per què fins ara no se m'havia acudit, o per què ho havia anat posposant si és que m'havia passat pel cap, però inauguro amb aquesta entrada la secció dels videojocs que no van rebre cap port o versió per a sistemes domèstics. Els exclusius de recreativa, en altres paraules.


En tot cas, el joc que em va fer pensar en posar en marxa aquesta nova secció va ser un que vaig veure fugaçment a la sèrie animada Hi Score Girl ara que n'he repassat la primera temporada per encarar la segona, on apareix molt de metratge real de videojocs, especialment del gènere de la lluita, i que em va permetre descobrir un títol del qual no havia sentit mai a parlar: Burning Rival.

Llançat per als salons arcade japonesos en exclusiva el 1993, quan Sega ja estava apostant pel revolucionari videojoc de lluita poligonal Virtua Fighter, el joc de què vull parlar avui, fet pel mateix equip de desenvolupament, el llegendari AM2, presentava uns gràfics 2D que li donaven un aspecte d'anime, amb tècnica de cel shading, a més de conferir-li un nivell d'animació força bo per l'època i encara ara digne de lloar.



Ara bé, els gràfics no ho són tot, i durant els primers minuts del vídeo ja ens podem endur la sensació que el joc és més aviat lent, poc àgil, i que cap personatge no acaba de ser especialment carismàtic, una percepció accentuada pel fet que ni a la pantalla de selecció ni durant els combats en podem veure el nom, que només apareix a la pantalla que presenta cada combat. I una plantilla de 8 personatges -amb tòpics del gènere, com la kunoichi, el mestre xinès d'arts marcials o el karateka itinerant- també començava a quedar curta.

Argumentalment representa que participen en un torneig de lluita molt violent, sense normes gaire estrictes en aquest sentit, en una ciutat fictícia canadenca anomenada Destiny City, alguns pels calés i d'altres per la satisfacció d'esdevenir els més forts del món.

En un gènre tan saturat com el de la lluita 2D, tant llavors com durant encara bona part dels 90, per destacar calia alguna cosa més, sobretot amb rivals del nivell de les sagues Street Fighter i Fatal Fury, i amb el primer King of Fighters a l'horitzó. Probablement aquesta va ser la causa que el Burning Rival no assolís l'èxit i que tampoc hi hagués cap esforç, si més no reeixit, per fer-ne alguna conversió domèstica, que potser hauria estat possible -teoria meva, així que no em feu gaire cas- si hagués sortit una mica més tard i hagués coincidit amb la Saturn al mercat.


Tanmateix, em crida l'atenció i m'agradaria provar-lo, perquè que no sigui trencador ni hagi passat a la història no vol dir que no pugui ser entretingut, a més que podem parlar d'una fita, que és que es tracta del primer joc de lluita d'AM2, ja que va sortir al juliol d'aquell any, mentre que el Virtua Fighter va arribar a les recreatives a l'octubre.

Com a curiositat, la veu del personatge Bill, el jugador de futbol americà, és la d'en Takenobu Mitsuyoshi, el mític cantant del Daytona USA a qui vaig dedicar una entrada en una altra secció.

També podem dir que va ser un dels primers videojocs en fer ús de l'esmentada tècnica del cel shading, que no acaba de ser ben bé el mateix que l'estil dibuixat "a mà" que es posaria de moda gràcies a Capcom (Darkstalkers, Street Fighter Alpha, X-Men: Children of the Atom). Qui sap, fins i tot, si va ser el primer videojoc que la va fer servir. Podria ser, perquè es posaria de moda uns anys després. No he estat capaç de confirmar-ho ni desmentir-ho.





 

dilluns, 18 de març del 2019

Noms: Takenobu Mitsuyoshi

Nova entrega d'aquesta secció dedicada a fer un petit homenatge a noms de la història dels videojocs que no són de primera línia, i per tant no coneguts pel gran públic, però que cal destacar per les contribucions que han fet a aquest mitjà.

Avui, com a l'última entrega, la de la compositora Yôko Shimomura, la cosa va de música. També tenim un compositor, aquest cop un home, amb una particularitat que va ser el que em va cridar l'atenció quan el vaig descobrir.


És el mestre Takenobu Mitsuyoshi (1967), un home associat a Sega perquè ha compost diverses de les bandes sonores més emblemàtiques dels seus videojocs, i ha participat d'alguna manera en moltes altres. 

Sembla que el primer títol en què va treballar va ser l'R360 G-LOC (1990), de recreativa, però la seva primera banda sonora important, sobretot pel fet que la va compondre, va ser la del Virtua Racing en versió arcade, de 1992. 


Aquí ja es pot apreciar el seu estil característic, amb el piano com un dels instruments més destacats, el d'una música que associem mentalment als videojocs de Sega poligonals, o els de l'AM2 que va triomfar en recreatives, Saturn i Dreamcast. 

L'any 1994, en col·laboració amb en Takayuki Nakamura, un altre veterà, va compondre la banda sonora d'aquest també emblemàtic títol:


El Virtua Fighter 2, un dels videojocs de lluita 3D més importants de la història, duu la seva música. D'ell també sentim les creacions per a grans títols com el Sega Rally Championship (1995) i seqüela (2006), el Virtua Fighter 3 (1996), els dos primers Virtua Striker (1994 i 1997), el Fighters Megamix (1997), els dos Shenmue (1999 i 2001) en col·laboració amb altres músics o, sorprenentment, al tema F-Zero Medley del Super Smash Bros. Ultimate (2018), on també canta.

Aquests són només els noms més destacats, però si el coneixeu i trobeu a faltar l'esment d'un joc (i la seva saga) teniu raó. El que passa és que l'he deixat per al final. El motiu que fa que el mestre Mitsuyoshi sigui diferent és que també s'ha encarregat de posar la veu a alguns temes de les seves bandes sonores:


Un vídeo que fa posar la pell de gallina a qualsevol fan de Sega. La mítica cançó del Daytona USA (1993) la coneixem des de fa anys, però descobrir la cara de qui la canta i saber que és un compositor de bandes sonores de videojocs és una altra cosa.

També va compondre i cantar per a continuacions d'aquell títol, Daytona USA 2 (1996) i Daytona Championship USA (2017). 


Aquesta bogeria, la versió cantada del tema mític de l'Alex Kidd in Miracle World, també porta la seva veu, i va sortir a l'Alex Kidd Complete Album, de 2014. 

És només un exemple més de les múltiples col·laboracions que ha fet al llarg de la seva carrera, que ha comprès composicions, però també arranjaments, instruments concrets, parts vocals... Un artista polifacètic que és una llegenda vida de Sega. 


No és estrany, doncs, que la seva música també s'hagi pogut sentir en concerts tocada per orquestres, concretament la del Shenmue, que va formar part de l'edició de 2003 del Symphonic Game Music Concert de Lepzig, Alemanya, un recital que va suposar la primera vegada que la música de videojocs protagonitzava un concert fora del Japó.





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...