Sèries: Hi Score Girl

A mesura que m'he anat fent gran no he deixat de llegir còmics, encara que el ritme ha baixat molt perquè dedico molt més temps, del poc que tinc, als videojocs que no pas a llegir en general. Però sí que feia anys que no mirava pràcticament cap sèrie d'anime, i ni tan sols pel·lícules. 

Però han confluït diversos factors que fan que em trobi redactant una entrada sobre una sèrie d'animació japonesa... al meu blog de videojocs, i és que vaig descobrir que a Netflix hi havia aquesta obra de la qual abans no sabia res, i que és una delícia per als aficionats als videojocs retro.

Hi Score Girl és una sèrie animada de 12 episodis i 3 OVAs (aquests encara no s'han distribuït en el moment d'escriure i publicar aquesta entrada, tot i que falten només uns dies), creada pel prestigiós i veterà estudi J.C. Staff basant-se en el manga homònim de 10 volums de Rensuke Oshikiri, i que la plataforma de streaming televisiu més popular del món ens ha portat, i he de reconèixer que a mi segurament m'hauria passat desapercebuda si no hagués estat aquesta, la via de distribució, i hagués hagut de descarregar-me'n els episodis.

La història, en tot cas, ens explica el dia a dia d'en Haruo Yaguchi, un adolescent més aviat esquerp i que no destaca en res del que acostumen a destacar els personatges dels manga o anime d'institut: no és bo en els estudis ni en els esports, ni destaca tampoc per ser víctima de bullying, que també seria un arquetip d'aquesta mena de relats. No, ell viu discretament i només el preocupa una cosa, allò en què realment excel·leix i que el fa feliç: els videojocs.

En plena dècada dels 90, és un addicte als salons recreatius, i allà impressiona la parròquia amb el seu domini de l'Street Fighter II, fins que un dia s'enfronta a una rival que el supera, una noia anomenada Akira Ono que és companya seva de classe i que, malgrat que ve de família rica i crida l'atenció dels nois per la seva bellesa, és extremament tímida i no la sentim pronunciar ni una paraula.

Resulta que la vida estricta que duu a casa fa que s'escapi per jugar als centres arcade, i és també una crac dels videojocs i esdevé la rival per excel·lència d'un Haruo que li ensenya altres jocs, en què també li costarà arribar al ritme d'ella i el seu talent natural.

Hi ha un punt de la sèrie en què ens presenten la Koharu Hidaka, una altra companya que sí que parla, i que sembla molt interessada en el protagonista, i precisament per això s'endinsa en els videojocs sense gaires coneixements previs i resulta que té talent també per als títols de lluita, cosa que la converteix en la rival i companya amb interessos comuns amb en Haruo quan l'Akira, per circumstàncies de la vida, no és al seu entorn.

Es crea, doncs, amb ella, un triangle amorós del qual som conscients com a espectadors, però que el protagonista, indiferent a les convencions socials i concentrat en l'única cosa que li interessa, ignora.

En el fons Hi Score Girl és una excusa per parlar-nos de videojocs, amb un munt de referències que als amants d'aquest mitjà d'entreteniment ens fan somriure tot sovint i fins i tot aprendre coses que no sabíem. O almenys és el que m'ha passat a mi, que per molt viciat que pugui semblar que estic, comparat amb els autèntics mestres no jugo ni tinc la meitat de coneixements que ells.

Crec que és un dels casos en què podem dir que la versió animada supera el manga, i ho dic sense haver llegit mai la versió en paper. El motiu és ben senzill: després del que m'imagino que va ser un infern de negociacions per les llicències, veiem un munt de videojocs en moviment, amb la seva banda sonora i els seus efectes de so, a més de mobles arcade i explicacions sobre trucs i tècniques.

No és que no tingui gens d'història fora d'això, no és aquesta la impressió que vull transmetre. De fet, durant els primers episodis sí que m'ho semblava, però després els videojocs cedeixen una mica -no gaire- de protagonisme als maldecaps romàntics típics de les sèries ambientades en instituts.

Però no patiu, que l'únic que fa això és proporcionar una mica de salsa en aquest festival del videojoc noranter, que posa l'atenció sobretot al món de les recreatives, amb un fort protagonisme de l'Street Fighter II i les seves variants, i amb alguna incursió en el terreny de les consoles domèstiques.

Hi Score Girl, en definitiva, és una obra que cap aficionat al videojoc clàssic s'hauria de perdre, perquè encara que com a història no sigui cap meravella, ni de bon tros, apel·la a un perfil de públic que sent celebrada la seva infantesa o adolescència amb la desfilada de títols que apareixen en major o menor mesura durant els anys que cobreix la història. Per tant, absolutament recomanable.