Anàlisi: Live A Live

Jugar a un RPG és una aventura, per a mi. I no ho dic en sentit figurat, sinó gairebé literal. Em suposa una inversió de mesos i mesos, ateses les ocasions que tinc de jugar, que no són nombroses ni duren gaire. I el joc de què parlo avui tenia la fantasia d'acabar-lo abans que acabés l'any 2022, però ha hagut de ser al febrer, i encara gràcies que, en gaudir de setmanes que em queden del permís de paternitat, he tingut temps per jugar i fins i tot de fer-ho en mode docked. 

En fi, amb aquesta introducció volia dir que per a mi un videojoc de rol és tota una fita, però tot i que feia poc que havia acabat el Paper Mario vaig voler jugar a aquest altre pensant que seria més curt que no ha estat. Però bé, parlem-ne.

I pensava que era més aviat curt perquè, tot i que sabia que estava format per diversos episodis independents, aquests eren curts, però ai las! El joc tenia sorpreses preparades. Ja n'anirem parlant.

El Live A Live, títol gramaticalment estrany -probablement volien anomenar-lo "Live a Life" ("viu una vida") però venint del Japó aquestes coses ja passen-, té el seu origen a la Super Famicom, el 1994, amb el segell de Square. Poca broma. Però no va arribar en el seu moment. Ara, la companyia, amb el nom de Square Enix, sí que l'ha fet debutar a Occident, però a la Switch i en un remake que empra l'estil gràfic anomenat HD-2D, vist per primer cop a l'Octopath Traveler, i que consisteix en una barreja d'sprites bidimensionals amb un escenari tridimensional i efectes de llum preciosos.    

La gràcia d'això dels capítols independents, o potser autònoms, que són coses diferents com bé sabem, és que en aquest cas cadascun d'ells se situa en un moment temporal diferent. Tenim una història i un protagonista a l'edat de pedra, la Xina imperial, el Salvatge Oest, el període Edo japonès, el present, el futur proper i el futur llunyà. 

Els podem afrontar en qualsevol ordre, però jo, després de començar pel de l'Oest, que era el que més em cridava l'atenció inicialment, vaig triar una estructura com la del manga Hi no tori, d'Osamu Tezuka, un dels meus còmics preferits, que alterna històries de períodes diferents però, després de començar pels extrems, les va apropant. 

Cadascun dels protagonistes té unes característiques ben diferents, cosa que afecta al desenvolupament del seu episodi i les mecàniques que hi farem servir. Al de l'Oest, per exemple, hi controlem un pistoler i, per tant, els seus atacs en combat sempre seran d'arma de foc. 

I no només això, sinó que cada episodi requereix fer unes coses força diferents. Continuant amb l'exemple de l'Oest, haurem de preparar uns paranys per emboscar una banda de delinqüents, i és un episodi on l'acció és més lleugera i hi ha força diàlegs. 

En canvi, a l'episodi del futur llunyà hi portem un robotet que no lluita i només va amunt i avall en un context inspirat en Alien, al de l'edat de pedra farem servir el sentit de l'olfacte per trobar enemics, a la història d'un ninja podrem fer servir el sigil i al del futur proper tenim al nostre abast el poder de la telepatia, per posar alguns exemples.

Aquesta diversitat de personatges -per cert, tot i que el pixel art fa que no es noti, estan dissenyats per diversos autors de manga, l'únic conegut dels quals, per a nosaltres, en Gôshô Aoyama, pare del Detectiu Conan-, mecàniques i escenaris és el punt fort del joc, que també té una banda sonora excel·lent, en aquesta versió arranjada, a càrrec de la llegendària Yôko Shimomura.

Però també és una arma de doble tall: pot ser que no ens interessin, pels nostres gustos personals, totes les històries en la mateixa mesura. He de dir que, en general, m'han agradat, fos des del principi o a partir d'algun gir argumental, però justament l'última a la qual vaig jugar em va cansar força, malauradament.

Perquè fins llavors tot havia anat com una seda, i fins i tot pensava que el joc era més aviat fàcil, el sistema de combat, per torns, s'entenia de seguida -tenim unes caselles per moure'ns i des d'allà fer les accions o emprar els objectes que tinguem disponibles- i m'agafava la mà. 

I ho feia, les coses com són, especialment gràcies a un radar on veiem sempre cap a on hem d'anar, cosa que m'agradaria que existís en tots els RPG. Però és que ni tan sols això endolceix la sensació amarga que em va quedar amb l'últim episodi que vaig triar, que tenia alguns dels elements que menys m'agraden del gènere i que fins llavors no m'havia trobat: desorientació, backtracking i accions necessàries poc lògiques que no se m'haurien acudit si no hagués sucumbit a la temptació de buscar en una guia què era el que estava fent malament.

Superat aquest escull, que agraeixo que almenys trobés cap al "final" -altrament m'hauria desanimat massa al principi-, i acabats els 7 episodis, se'n desbloqueja un altre de tall més tradicional, en un context medieval europeu, més llarg i que sembla despenjat de la resta fins que un gir final molt dramàtic ho lliga tot plegat.

Ho fa d'una manera força superficial i deus ex machina, tot s'ha de dir, però després d'aquest encara hi ha més teca, amb el capítol final de debò. I és en aquest punt on vaig haver de tornar a fer consultes.

El Live A Live té diversos finals -sort de la possibilitat de desar partida en diversos slots-, que depenen d'unes decisions que no sempre se'ns acudiran de manera natural. Jo els he acabat veient tots gràcies al fet que estava avisat i també a les guies que existeixen, però hi vaig haver d'afegir unes hores per repetir el final bo, que no m'havia sortit bé del tot perquè aquesta part no estava ben redactada en una de les esmentades guies.

Tanmateix, la relliscada em va permetre gaudir del grinding en masmorres que té el joc, i que normalment és una cosa que m'emprenya en altres títols, però que aquí està implementada d'una manera força interessant i diversa. 

He pogut, doncs, treure tot el suc d'aquest joc, que al final no és tan llarg en comparació amb els RPG que arriben a les 3 xifres d'hores, i que m'ha agradat molt conceptualment, encara que algunes coses no m'hagin convençut tant i el seu missatge sigui una mica derrotista. 

No vull acabar sense comentar que, a banda de l'apartat gràfic i sonor renovats, però basats en l'original, també tenim diàlegs doblats en japonès i anglès, absents a la versió de Super Famicom, i podem canviar-los des del menú principal sempre que vulguem, cosa que pot servir per escollir l'idioma que trobem més adequat per a cada història, i text en més idiomes, i que hi ha un episodi que es desenvolupa sense ni una paraula parlada ni escrita, però que s'entén perfectament.

Ja veurem quin és el proper videojoc de rol que enceto, perquè tot i que de moment deixaré el gènere durant una temporada per no hipotecar el meu escàs temps lliure, m'ha agradat sortir, durant el 2022, de la zona de confort que em suposen els Dragon Quest, als quals, és clar, penso tornar per encarregar-me de les entregues que tinc pendents.

 
 

Noms: Yôko Shimomura

Ho explicava fa poc en una altra entrada: la música forma part dels videojocs i la seva història gairebé des del principi, i ha arribat un punt que es fan fins i tot concerts de bandes sonores de videojocs en directe, però tant si som d'anar a aquests esdeveniments com si no, és evident que la música ens acompanya cada cop que ens endinsem en una d'aquestes aventures que tant ens agraden.

Hi ha molts noms responsables de les bandes sonores més emblemàtiques, i aquesta secció és perfectament vàlida per parlar d'alguns d'ells de tant en tant, com començo a fer avui.

Aquesta senyora és la Yôko Shimomura (1967), i com tants altres futurs músics va començar la seva carrera aprenent a tocar el piano quan era molt petita. I el cas és que afirma que s'inventava melodies i, sense voler, acabava composant-ne, cosa que acabaria fent en el futur per guanyar-se la vida.

Després de graduar-se en estudis de piano a la Universitat de Música d'Osaka el 1988, però, i anant contra els desitjos de la seva família es va presentar a una entrevista de feina en una companyia desenvolupadora de videojocs, perquè era un món que sempre li havia agradat i volia crear música per a aquest mitjà d'entreteniment. Aquella companyia es deia Capcom.



Allà va col·laborar o es va responsabilitzar d'un munt de bandes sonores, i si ens hem de refiar de la Wikipedia començava el 1988 amb la del Samurai Sword, un joc per al Famicom Disk System que, pel que podem escoltar al vídeo, el cert és que no és especialment memorable en aquest apartat.



Molt més conegut és el Final Fight (1989), per al qual va composar els temes de les àrees 2 i 3 de la pantalla 5, Bay Area. Però ho va fer en col·laboració amb altres músics i no surt acreditada. Després participaria en la del Codename: Viper (1990), el Gargoyle's Quest (1990) o el Nemo (1990) en versió recreativa, entre altres, no sempre acreditada i, quan ho era, feia servir pseudònims com ara Pii, Shimo-P i altres variants d'aquesta idea.



El 1991 li arribaria el primer gran èxit, segurament el més reconegut de la seva carrera, en encarregar-se gairebé en solitari de tota la banda sonora de l'Street Fighter II: The World Warrior, poca broma.

El mateix any feia el mateix amb el beat'em up The King of Dragons, i un altre títol del gènere, The Punisher (1993) també tenia una banda sonora signada per ella.



Aquell mateix any se n'anava a Square, actualment Square Enix, perquè afirmava que volia fer bandes sonores de videojocs de rol, i a Capcom la tenien fent títols de recreativa. El 1996 presentava la banda sonora del Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, un títol per a la Super Nintendo que curiosament no va desenvolupar la mateixa Nintendo, sinó l'esmentada Square.

Era l'any que també es faria càrrec de la música del Tobal No. 1, de la PlayStation, però formant part d'un equip força gran, cosa que passaria per últim cop en molts anys en què es dedicaria a composar en solitari.



Va ser el cas de la música del Parasite Eve (PlayStation, 1998), però també la tenim a la del Legend of Mana (PlayStation, 1999, i sembla ser que la seva preferida) o a la del següent títol, principi d'una saga on la senyora Shimomura es quedaria encarregant-se de la música.



Es tractava del Kingdom Hearts (PlayStation 2, 2002) i la feina que hi va fer va ser prou ben rebuda com perquè se li assignessin les continuacions, sinó perquè actualment sigui una de les sagues per les quals és reconegut el seu nom com a artista.



El destí la tornaria a fer trobar amb la mascota de Nintendo, perquè el 2003, després de deixar Square per ser mare i tornar a la feina com a freelance -cosa que no li va impedir continuar treballant per a Square quan calia-, feia la banda sonora del Mario & Luigi: Superstar Saga (Game Boy Advance), inici d'una altra sèrie però en certa manera hereu del ja esmentat Super Mario RPG, i sí, a partir de llavors també seria la compositora d'aquesta saga, fins als nostres dies, a més de signar coses com la major part de l'apartat musical del Final Fantasy XV (PlayStation 4, Xbox One i PC, 2016).



Aquí la podem veure al setembre de 2016 en un concert amb peces de l'esmentat títol, als Abbey Road Studios de Londres, en què va tocar alguna cançó al piano amb l'acompanyament de l'Orquestra Filharmònica de la capital britànica, que era l'encarregada del concert on ella estava convidada.

No era la primera vegada que la Yôko Shimomura participava en un espectacle d'aquesta mena, fos actuant ella mateixa o simplement sent homenatjada mitjançant les interpretacions d'altres persones. Perquè ens fem una idea de la importància de les seves contribucions al món dels videojocs.

L'any que ve sortirà el Kingdom Hearts III (PlayStation 4 i Xbox One) amb una banda sonora feta per ella, i és que no para. Desenes de videojocs tenen bandes sonores seves, o almenys algun tema compost per la que és considerada la compositora més important de la història dels videojocs, però com acostuma a passar, és una feina més a l'ombra que no pas la dels directors o programadors. I amb aquesta entrada volia contribuir a fer-la una mica més coneguda.