Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de la secció dedicada a repassar la trajectòria professional, en la mesura de la informació disponible a internet i el temps i els mitjans de qui escriu aquestes línies, de diverses persones que han deixat la seva empremta més o menys profunda, i des de diverses disciplines, a la història dels videojocs.
Quan es parlar dels videojocs de Disney dels anys 90 es parla de qualitat, tot i algunes excepcions, i concretament sabem que parlem de bona teca quan esmentem els jocs basats en franquícies Disney per a consoles de Sega. Avui coneixerem una mica la principal responsable, o si més no la cara visible, d'aquelles felices col·laboracions.
Es tracta de l'Emiko Yamamoto, també coneguda pel seu sobrenom de l'època, Emirin, senyora japonesa de la qual no he estat capaç de trobar any ni lloc de naixement, però el nom de la qual ressona a la memòria dels aficionats a Sega més veterans pel que va significar.
I és que aquesta dona no treballava a la companyia de l'eriçó blau, sinó directament a Disney, on fa de productora i dissenyadora de videojocs. I si en parlem actualment és per la sèrie de col·laboracions que va iniciar el gegant multimèdia, a través de la seva persona, amb l'estudi intern AM7.
Tot i que els primers crèdits on apareix el nom d'Emirin sónels de The Revenge of Shinobi, de 1989, a l'apartat d'agraïments especials, la seva primera obra per a Sega va ser el disseny i la coordinació del Castle of Illusion, per a la Mega Drive, el 1990.
Pel que fa a les versions per a Master System i Game Gear del mateix joc, de 1991, la senyora Yamamoto, també hi va participar, amb un equip que es va encarregar que no fossin simples ports retallats adaptant-se a la inferioritat tecnològica de les consoles de 8 bits de Sega, sinó adaptacions tan meritòries, amb diferències intencionades, que fins i tot hi ha força gent que les prefereix per sobre de la versió de 16 bits.
L'any 1991 seria la dissenyadora i aquest cop també directora d'un altre títol que està considerat la segona part de la saga temàtica Illusion, el Quackshot, també per a la Mega Drive, i aquest cops sense més versions.
Repetiria funcions el 1992 a la tercera part, World of Illusion, que coprotagonitzaven els personatges que havien encapçalat les dues primeres aventures, en Mickey i en Donald, i que és prou conegut, a més de molt abundant al mercat de segona mà de la 16 bits de Sega.
En veure els bons resultats d'aquests projectes Disney i la mateixa Emirin estaven prou contents amb Sega com per confiar-hi per a futurs videojocs basats en les seves propietats intel·lectuals, i ella es va dedicar a tasques d'asessorament al Land of Illusion i al The Lucky Dime Caper, de la Master System i la Game Gear en tots dos casos, com reflecteix l'agraïment especial als crèdits d'aquests videojocs o del Deep Duck Trouble. Al capdavall, encara que ja no hi estigués implicada, són jocs que es van fer amb la base dels anteriors, que sí que va dissenyar, i de vegades dirigir, ella.
Però no es va dedicar a viure d'agraïments. Recordem que ella formava part de la plantilla de Disney, concretament de Disney Interactive en la seva divisió japonesa, i que els videojocs dels seus personatges no els va fer sempre Sega. De fet, també figura als crèdits de les seqüeles del Magical Quest, que són The Great Circus Mystery Starring Mickey & Minnie (1994) i Mickey to Donald: Magical Adventure 3 (1995), de Capcom.
Ha estat productora sènior en jocs com aquests i molts altres, com ara els de Malson abans de Nadal, Chicken Little, Buscant en Nemo o Tarzan, i més recentment el remake del Castle of Illusion (2013), a més de propostes de tota mena i per a tots els públics relacionades amb Disney, com els Disney Sports Basketball, Soccer i Skateboarding. Tanmateix, se la coneix sobretot per la seva implicació amb els jocs de Sega dels 90 i, després d'allò, com a responsable de la saga Kingdom Hearts, des de 2002 i fins ara, com a productora executiva. Poca broma amb l'Emirin.
Ho explicava fa poc en una altra entrada: la música forma part dels videojocs i la seva història gairebé des del principi, i ha arribat un punt que es fan fins i tot concerts de bandes sonores de videojocs en directe, però tant si som d'anar a aquests esdeveniments com si no, és evident que la música ens acompanya cada cop que ens endinsem en una d'aquestes aventures que tant ens agraden.
Hi ha molts noms responsables de les bandes sonores més emblemàtiques, i aquesta secció és perfectament vàlida per parlar d'alguns d'ells de tant en tant, com començo a fer avui.
Aquesta senyora és la Yôko Shimomura (1967), i com tants altres futurs músics va començar la seva carrera aprenent a tocar el piano quan era molt petita. I el cas és que afirma que s'inventava melodies i, sense voler, acabava composant-ne, cosa que acabaria fent en el futur per guanyar-se la vida.
Després de graduar-se en estudis de piano a la Universitat de Música d'Osaka el 1988, però, i anant contra els desitjos de la seva família es va presentar a una entrevista de feina en una companyia desenvolupadora de videojocs, perquè era un món que sempre li havia agradat i volia crear música per a aquest mitjà d'entreteniment. Aquella companyia es deia Capcom.
Allà va col·laborar o es va responsabilitzar d'un munt de bandes sonores, i si ens hem de refiar de la Wikipedia començava el 1988 amb la del Samurai Sword, un joc per al Famicom Disk System que, pel que podem escoltar al vídeo, el cert és que no és especialment memorable en aquest apartat.
Molt més conegut és el Final Fight (1989), per al qual va composar els temes de les àrees 2 i 3 de la pantalla 5, Bay Area. Però ho va fer en col·laboració amb altres músics i no surt acreditada. Després participaria en la del Codename: Viper (1990), el Gargoyle's Quest(1990) o el Nemo (1990) en versió recreativa, entre altres, no sempre acreditada i, quan ho era, feia servir pseudònims com ara Pii, Shimo-P i altres variants d'aquesta idea.
El 1991 li arribaria el primer gran èxit, segurament el més reconegut de la seva carrera, en encarregar-se gairebé en solitari de tota la banda sonora de l'Street Fighter II: The World Warrior, poca broma.
El mateix any feia el mateix amb el beat'em up The King of Dragons, i un altre títol del gènere, The Punisher (1993) també tenia una banda sonora signada per ella.
Aquell mateix any se n'anava a Square, actualment Square Enix, perquè afirmava que volia fer bandes sonores de videojocs de rol, i a Capcom la tenien fent títols de recreativa. El 1996 presentava la banda sonora del Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, un títol per a la Super Nintendo que curiosament no va desenvolupar la mateixa Nintendo, sinó l'esmentada Square.
Era l'any que també es faria càrrec de la música del Tobal No. 1, de la PlayStation, però formant part d'un equip força gran, cosa que passaria per últim cop en molts anys en què es dedicaria a composar en solitari.
Va ser el cas de la música del Parasite Eve (PlayStation, 1998), però també la tenim a la del Legend of Mana (PlayStation, 1999, i sembla ser que la seva preferida) o a la del següent títol, principi d'una saga on la senyora Shimomura es quedaria encarregant-se de la música.
Es tractava del Kingdom Hearts (PlayStation 2, 2002) i la feina que hi va fer va ser prou ben rebuda com perquè se li assignessin les continuacions, sinó perquè actualment sigui una de les sagues per les quals és reconegut el seu nom com a artista.
El destí la tornaria a fer trobar amb la mascota de Nintendo, perquè el 2003, després de deixar Square per ser mare i tornar a la feina com a freelance -cosa que no li va impedir continuar treballant per a Square quan calia-, feia la banda sonora del Mario & Luigi: Superstar Saga (Game Boy Advance), inici d'una altra sèrie però en certa manera hereu del ja esmentat Super Mario RPG, i sí, a partir de llavors també seria la compositora d'aquesta saga, fins als nostres dies, a més de signar coses com la major part de l'apartat musical del Final Fantasy XV (PlayStation 4, Xbox One i PC, 2016).
Aquí la podem veure al setembre de 2016 en un concert amb peces de l'esmentat títol, als Abbey Road Studios de Londres, en què va tocar alguna cançó al piano amb l'acompanyament de l'Orquestra Filharmònica de la capital britànica, que era l'encarregada del concert on ella estava convidada.
No era la primera vegada que la Yôko Shimomura participava en un espectacle d'aquesta mena, fos actuant ella mateixa o simplement sent homenatjada mitjançant les interpretacions d'altres persones. Perquè ens fem una idea de la importància de les seves contribucions al món dels videojocs.
L'any que ve sortirà el Kingdom Hearts III (PlayStation 4 i Xbox One) amb una banda sonora feta per ella, i és que no para. Desenes de videojocs tenen bandes sonores seves, o almenys algun tema compost per la que és considerada la compositora més important de la història dels videojocs, però com acostuma a passar, és una feina més a l'ombra que no pas la dels directors o programadors. I amb aquesta entrada volia contribuir a fer-la una mica més coneguda.
Havent repassat la presència als videojocs d'en Mickey i en Donald, tard o d'hora havia de dedicar-li una entrada al que sens dubte és el tercer de la trinitat de Disney, en Goofy, un gos antropomòrfic i bon amic del ratolí i l'ànec que va tenir la seva primera aparició el 1932 al curt Mickey's Revue, el 41è dels que formen part d'aquells dibuixos animats històrics iniciats el 1928 amb Steamboat Willie.
Retratat habitualment com un babau i un pocatraça, al contrari que els seus amics ell sí que és pare (d'en Max Goof, des de 1992), però també vidu, una característica tràgica recurrent als llargmetrages de Disney però sorprenent en aquesta mena de personatge.
Igual que en Mickey, va aparèixer en desenes de curts animats, i després es va independitzar, però havent provat diverses encarnacions va quedar relegat a breus aparicions o cameos en diversos productes a partir de la segona meitat dels anys 60. No va ser fins el 1990 que va protagonitzar la seva època més gloriosa amb la sèrie de televisió Goof Troop, que va durar fins el 1995. I bé, tot i que no té la importància ni la influència d'en Mickey o en Donald també ha aparegut en una colla de videojocs.
La primera aparició d'en Goofy en píxels es va produir el 1988 al Matterhorn Screamer, per a Commodore 64 i Apple II, un plataformes senzillet però propi de l'època i sobretot les plataformes a què se l'havia destinat.
El 1990 arribava el títol infantil Goofy's Railway Express, per a Atari ST, Amiga, Commodore 64 i MS-DOS, en què es convidava els més menuts a reaccionar a formes i colors per tal d'aconseguir que el tren anés on havia d'anar i recollís els personatges que esperaven a les estacions.
Segurament el més famós dels videojocs d'en Goofy és, però, el Goof Troop, basat evidentment en la sèrie de televisió que esmentava més amunt, que va aparèixer el juliol de 1993 per a la Super Nintendo. Amb el segell de Capcom, com a curiositat històrica val la pena destacar que va ser dissenyat per un tal Shinji Mikami, creador de les sagues Resident Evil i Dino Crisis, "petites" contribucions a la història dels videojocs.
Com podem veure, és un joc d'acció i aventures, i trencaclosques, en què podem controlar o bé en Goofy o bé el seu fill Max, i la modalitat de dos jugadors ens permet fer-ho alhora. Va ser criticat per un nivell de dificultat excessivament baix, però es considera un clàssic dels videojocs de Disney que en tots els altres aspectes val la pena provar.
Aquell mateix any, al setembre, sortia només per a les Mega Drive nord-americanes (per tant, Genesis) el Goofy's Hysterical History Tour, ja del gènere de les plataformes, en què se li encarregava recuperar peces robades d'un museu on treballava de conserge. No n'hi ha gaires crítiques, però les que hi ha consideren que els seus principals problemes són els controls i un desenvolupament repetitiu.
En el període 1998-2000, segons si parlem de recreativa, Nintendo 64, Playstation o Gameboy Color, a més del mercat concret, el tornaríem a veure com a personatge seleccionable al Magical Tetris Challenge, i també en companyia d'altres personatges sortia, entre 2002 i 2003, al Disney's Party, un videojoc d'estil joc de taula (com un Mario Party, vaja) per a Gameboy Advance i Gamecube, i el 2002 (2005 a Europa) al Disney Golf, on seria un dels 8 personatges seleccionables.
També se'l podia controlar el 2007 al Disney Magicboard Online, un videojoc en línia de curses sobre monopatí volador que només es va llançar per a PC i a la Xina. El 2008, tant per a Wii com per a PS2, va sortir el Disney Th!nk Fast, un títol d'estil Trivia on també apareixia en Goofy. Entre 2003 i 2013 van estar oberts els servidors de l'MMORPG Toontown Online, en què no era un personatge jugable però sí que, juntament amb altres personatges de la factoria Disney, podíem trobar de tant en tant.
Retrocedim per tornar als jocs on ell era el protagonista: veient aquest vídeo hom pensaria que el Goofy's Fun House (Playstation, 2001) no és un bon joc, segurament és culpa de l'emulador, però el cas és que aquesta proposta d'exploració, recol·lecció d'objectes, visionat de curts clàssics d'en Goofy i minijocs va agradar molt, si ens refiem de les altes puntuacions que va obtenir.
També el 2001, però aquest cop per als PC d'Occident, es llançava el Disney's Extremely Goofy Skateboarding, que com diu el títol i es pot veure al vídeo és un videojoc per als aficionats més joves al monopatí.
Evidentment no pensava deixar sense esmentar la popularíssima saga d'RPG Kingdom Hearts, amb una forta presència de personatges Disney, que des de 2002 ha triomfat arreu del món i que té, entre les seves escenes més memorables, aquesta de l'aparent mort d'en Goofy que hem vist i que correspon al Kingdom Hearts II (Playstation 2, 2005, i com a Kingdom Hearts 2.5 HD Remix per a Playstation 3, el 2014).
Com hem pogut veure, en Goofy ha protagonitzat uns quants videojocs, ha aparegut en d'altres de repartiment coral, i en d'altres ha fet papers molt més petits, entre els quals cal esmentar també cameos al Quackshot (Mega Drive, 1991), el Disney's Magical Quest Starring Mickey Mouse (Super Nintendo, 1992) o l'Epic Mickey (Wii, 2010), l'Epic Mickey 2: The Power of Two (Wii, Wii U, PS3, Xbox 360, PS Vita i PC, 2012) i l'Epic Mickey: Power of Illusion (Nintendo 3DS, 2012).
