Noms: Ayako Mori

He de confessar que aquesta secció cada cop em costa més de fer, perquè ja vaig dir quan la vaig estrenar que intentaria no parlar dels grans noms de la indústria dels videojocs, els més mediàtics i coneguts, i que m'estimava més parlar d'aquelles persones que no tenen tant de renom, però l'obra de les quals no és menys important.

Avui us porto un breu repàs a la carrera d'una dona de la qual no coneixia ni el nom, però a qui devem algunes composicions emblemàtics per a videojocs molt importants.

Ayako Mori, l'any i el naixement de la qual no he pogut trobar, va ser compositora per a Capcom durant només dos anys, de 1984 a 1986, i després va passar a treballar per a Sony Music Communications. Malauradament, no he pogut seguir-li la pista i no sé ni tan sols si continua en actiu o si és viva, de fet. Per tant, a diferència d'altres vegades no us en podré posar cap foto més o menys actual, i ens haurem de conformar amb aquesta, de 1986.

El cas és que, pel que sembla, va ser una de les primeres contractacions de Capcom pel que fa al so, i podria ser que en fos la primera compositora. En qualsevol cas, va deixar la seva empremta en una reduïda però selecta llista de videojocs, començant, segons diverses fonts que trobo, per la tasca de composició de so per al Vulgus, de 1984, encara que no va ser acreditada. I aquell mateix any va compondre la música del Pirate Ship Higemaru i cocrear, amb la Manami Matsumae, la banda sonora del SonSon. 

Una altra banda sonora important és la del 1942, també en el seu port a NES, que consisteix bàsicament en xiulets, però es tracta d'una saga de shmups llegendària. Curiosament, hi apareix un enemic que es diu Ayako.

A continuació tenim la que em toca més de prop, perquè tot i que jo vaig conèixer la saga per la seva segona entrega, Ghouls 'n Ghosts, els acords del tema principal d'aquell joc venen del primer, el Ghosts 'n Goblins, de 1985, que ja se li atribueix del tot a ella.

Aquell any també va compondre la banda sonora del Gun.Smoke, però l'any següent faria les seves últimes contribucions al llegat musical de Capcom, amb el Hyper Dyne Side Arms i el Trojan:

Potser és fàcil dir-ho quan se sap d'on ve tot plegat, però trobo semblances entre aquest estil i el del Ghosts 'n Goblins, totes dues bandes sonores tenen un punt tètric, encara que els jocs als que corresponen tinguin ambients totalment diferents.

També va adaptar bandes sonores seves a les versions de NES, com deia més amunt amb el 1942, i hi hem de sumar el SonSon, el Ghosts n' Goblins i el Trojan, tots tres de 1986. 

Malgrat que era una persona important dins de la companyia, sembla que la va abandonar per desavinences respecte a com aquesta tractava el personal dedicat a la música dels jocs. Tanmateix, ens queda la seva obra, de vegades acreditada (com era habitual, amb pseudònims, en el seu cas Wood o Kinchaku Aya) i, d'altres, sense reconeixement explícit, en aquests clàssics de la primera Capcom.

 

Fonts: Video Game Music Preservation Foundation, Moby Games, Capcom Database

Logos: Capcom

Avui parlarem de logo d'una de les companyies més longeves i emblemàtiques de la història dels videojocs, encara en actiu i sense perdre rellevància atesa la força de les seves franquícies.

Té un dels logotips més recognoscibles del sector, i només veure'l en podem reproduir mentalment la musiqueta de les versions domèstiques sobretot de Super Nintendo -però també algunes de NES, Game Boy, Game Boy Advance i Mega Drive- i que ens fan imaginar quina és la pantalla de títol que veurem a continuació.

Capcom és un nom que neix de la contracció del nom de Japan Capsule Computers, una empresa subsidiària d'I.R.M. Corporation, al seu torn fundada el 1979 per Kenzô Tsujimoto quan encara treballava a la també mítica Irem. 

El 1981 va canviar el nom de totes dues empreses, dedicades a la fabricació i distribució de màquines electròniques de jocs, que anomenava, amb l'afany de protegir simbòlicament els seus productes, "Capsule Computers", pel de Sanbi Co. Ltd., i el 1983 va crear una divisió de vendes que va batejar amb un nom inspirat per aquests "ordinadors encapsulats", i va quedar com a Capcom Co. Ltd. 

El logo amb què hem començat l'entrada va ser, doncs, el primer del futur gegant dels videojocs. No sempre portaria rectangle, i les lletres negres sobre fons blanc tampoc eren sempre l'estàndard, però la font, almenys, sí que seria fixa, i és la ITC Korinna Extra Bold.

La primera màquina que es va llançar amb el nom de Capcom va ser Little League, el mateix 1983, però no cal que la busqueu als múltiples recopilatoris de clàssics de la companyia, perquè va ser una escurabutxaques amb tema de beisbol.

Sí que hi trobareu, en molts d'ells, el que va ser el primer videojoc de la companyia, el shoot'em up Vulgus, de 1984. 

Al flyer d'aquesta recreativa, a la dreta, sota el nom del joc, podem apreciar el primer logo de Capcom, que es va poder veure per primera vegada, almenys en un videojoc -perquè de la màquina Little League no he trobat imatges prou grans per determinar si el moble el duia-, en aquest títol.

A partir d'aquí tenim una gloriosa dècada dels 80 amb un munt de videojocs de gran èxit internacional i conversions domèstiques. No és el lloc per repassar-los, però esmentarem el 1942, el Commando, el Ghosts 'n Goblins o la seva seqüela Ghouls 'n Ghosts.

Però compte: després del primer logo, de 1983, una de les variants que anomenava es va convertir en cooficial, i va ser aquesta, amb lletra blanca sobre rectangle vermell, que va sorgir el 1985 i va coexistir amb l'altra fins al 1994. Ja veurem que no és el primer cas en què diferents logos d'aquesta companyia se solapen i coexisteixen un temps. He de dir, però, que jo el veig per primer cop al port per a NES del Legendary Wings, de 1986.

Si ens hi fixem, hi ha un detall tipogràfic que crida l'atenció, i és que la base de la lletra C toca més a "terra" que no pas la del logo original, però es manté la font.

El 1989 passaven dues coses a la companyia: en primer lloc, es van fusionar Capcom i Sanbi, la filla es va menjar el matrimoni dels pares, i en segon lloc es va crear aquest logo, que en realitat manté la tipografia, però apropa les lletres, grogues com una de les variants que deia més amunt, i els dona una vora blava que també tapa els forats. 

Aquest és el logo que més associem a l'empresa, i és normal, perquè ha quedat com el definitiu, o si més no encara dura. Val a dir, però, que en un joc tan emblemàtic com l'Street Fighter II, de 1991, al moble original, encara veiem el logo de lletres blanques sobre rectangle vermell.

En canvi, un altre emblemàtic i cosí germà de la saga Street Fighter, el Final Fight, de 1989, presentava en el seu flyer japonès el nou logo. No he estat capaç de trobar-ne cap ús anterior a aquest, el 1989, ni en consola ni en recreativa.

Com ja he dit, es produïa solapament. Una cosa és l'any de creació d'una de les variants del logo i una altra, quan es van començar a fer servir en exclusiva en els productes que veia el públic.

Capcom és una companyia llegendària, ho sap, i també sap que el seu logo evoca en milions de jugadors grans experiències passades i futures, i és per això que el 2019 se li va acudir llançar aquest stick arcade doble amb gairebé una vintena de les seves llicències més estimades i la forma del seu logotip. 

Deixant de banda les possibilitats molt més econòmiques de jugar a aquests jocs proporcionades per la mateixa companyia -amb l'excepció de l'Alien vs. Predator, que només ha rellançat aquí- i el problema logístic que suposa un trasto així, val a dir que, tot i que potser no és la cosa amb més bona estètica que hem vist mai, té la seva gràcia. I potser indica que Capcom no té intenció de tornar a canviar el seu logo.
 

Fonts: Logopedia, Wikipedia, Time Extension, The Arcade Flyer Archive