Portades: Castlevania - Symphony of the Night

Fa poc tocava la saga Castlevania per fer-ne una entrada relacionada amb els tatuatges que molts malalts de les aventures dels Belmont s'han fet i han mostrat a les xarxes per tal que tots plegats els admiréssim. 

Avui tornem a la mítica franquícia de Konami per una altra qüestió, i és que una de les coses que més reconeixem d'aquests videojocs són les portades, en alguns casos autèntiques obres d'art. I l'entrega escollida d'avui per a la secció és probablement la més popular, la que per a molts ho va canviar tot i va fer entrar aquests videojocs en una etapa de consolidació definitiva.

La majoria de la gent que, a casa nostra, va poder jugar al Castlevania: Symphony of the Night original i el va tenir -i espero que encara el tingui- en físic, no com els que ens hem de conformar, pels preus que es toquen, amb versions digitals llançades en consoles més modernes, devia acostumar-se a aquesta caràtula de la versió PlayStation.

El joc va sortir al Japó per a la 32 bits de Sony el 20 de març de 1997, i ho va fer amb una caràtula molt similar a la que he mostrat, que és l'europea, de novembre d'aquell mateix any. 

Canvien detalls com la col·locació dels logos, el títol en japonès, és clar, i la franja més discreta -però trobo que innecessària en especificar el gènere del joc- respecte a l'europea, amb la faixa negra de PlayStation que tapa una mica de la part inferior del dibuix, tot i que no és pas greu.

A la il·lustració veiem l'emblemàtic castell del comte Dràcula i, en primer pla, un detallat Alucard que protagonitza aquesta imatge pictòrica que caracteritzaria la saga a partir de llavors, i que era obra d'Ayami Kojima, il·lustradora que debutava a la indústria dels videojocs amb aquest encàrrec. Arribar i moldre.

Als Estats Units, on el joc va arribar a l'octubre, una mica abans que al Vell Continent, sovint reben videojocs que només travessen un oceà i no volen saltar l'Atlàntic, però també és veritat que de vegades s'enduen la pitjor portada, i aquest és un cas clar del que estic dient.

No és pas lletja, i per a ells deu ser molt icònica, no dic que no, però comparant-la amb la que podria haver estat, trobo que no em discutireu gaire que hi van sortir perdent.

El 1998 se'n va fer un port per a la Saturn, que a diferència d'altres casos es considera pitjor que el de la PlayStation perquè l'equip que se'n va encarregar no va a estar a l'altura de les circumstàncies i no va aprofitar al màxim les capacitats 2D de la 32 bits de Sega, a més que hi ha un seguit de problemes de rendiment que no compensen els continguts addicionals, però sigui com sigui no va sortir del Japó.

L'esmento aquí, però, perquè presenta una portada alternativa, obra també de la senyora Kojima, amb una composició totalment diferent però plena de detalls i personatges que sí que permetrien debatre sobre quina és la millor portada per al Symphony of the Night. Què en penseu, vosaltres?

Malalts dels videojocs: Tatuatges de Castlevania

No discutirem ara que una de les sagues més emblemàtiques de Konami, que no n'ha fet pas poques de reeixides, és Castlevania. Amb múltiples entregues al llarg de gairebé 40 anys, al seu historial hi ha coses millors i pitjors, aquestes últimes normalment associades als seus llançaments més recents.

Tot i així, és una saga molt popular, recordada per alguns, jugada encara ara per alguns altres, i com a mínim coneguda per a la resta. Els propietaris de les parts del cos que veurem ara, però, van dur aquest amor més enllà.

Comencem amb una cama decorada amb l'espectacular i icònica portada del primer joc de la saga, anomenat senzillament Castlevania, on se'ns mostra en Simon Belmont amb un posat combatiu simbòlic, atès que el castell del Comte Dràcula és encara lluny i sabem que és seu més que res perquè en veiem la cara, enorme, flotant al cel de la nit.

Uns colors i unes ombres espectaculars que fan justícia a la il·lustració original... si no fos perquè veiem que en Simon s'ha tornat esquerrà. Suposarem, però, que es tracta d'una inversió de la foto que en alguna part del procés que ha permès que la puguem contemplar algú ha provocat de manera inadvertida.

Aquí tenim una versió diferent de la mateixa composició, ja sense el senyor comte i amb un castell més complex, a més d'en Simon agafant el seu fuet Vampire Killer amb la mà correcta. Correcta en el sentit que sabem que és la que fa servir, no que hi hagi res de dolent en ser esquerrà.

Aquí tornem a la mateixa il·lustració amb què hem començat, però aquest tatuatge fa ús de línies gruixudes i, si us he de dir la veritat, m'agrada menys, perquè em recorda aquells per a mi horribles filtres que es posen, de vegades sense possibilitat de desactivar-los, a l'hora de "suavitzar" els píxels en emuladors.

El famós castell, en la seva versió més elaborada, ha estat objecte també de devoció epidèrmica en més d'una ocasió, com veiem en el cas d'aquesta persona de braços amples, que en aquest cas opta pel blanc i negre. 

També el tenim en bessons, un lloc força típic per lluir tatuatges d'aquesta mena. S'ha d'admetre que queda molt bé, i que pot ser una bona idea per a aquells que tenim els braços menys ensenyables. 

Però, malgrat la importància dels escenaris de la saga, que és innegable, no seria res sense els seus personatges, i aquí tenim un Simon del Castlevania II, fàcilment recognoscible pels colors de la seva indumentària.

El seu rebesavi, en Trevor, és el protagonista del Castlevania III i d'allà s'extreu aquesta escena habitual del joc, amb l'heroi a punt de clavar-li una fuetada a un esquelet en el que seria l'última i més ambiciosa entrega de la saga per a la NES.

A la part interior de l'avantbraç d'aquesta persona tenim altre cop en Simon, però ara amb un disseny més net, de dibuixos animats o de còmic, fent anar el seu inseparable Vampire Killer. 

Ara bé, segurament voleu veure alguna coseta basada en entregues posteriors de la franquícia, quan va assolir encara més popularitat amb un pixel art més elaborat gràcies a la potència de les consoles de 16 i 32 bits.

Per exemple, aquí tenim el popular Richter Belmont, protagonista del Castlevania: Rondo of Blood i amb aparicions al Symphony of the Night i al Portrait of Ruin, decorant mig braç d'aquesta dona, que el llueix amb orgull, com ha de ser.

I parlant del Symphony of the Night, la immensament popular entrega per a Saturn i PlayStation, després portada a sistemes més moderns, aquí tenim un tatuatge de l'Alucard atacant, una autèntica frikada.

Però, és clar, voleu veure aquest personatge en el que probablement és la seva imatge més coneguda, ho sé i no us vull decebre:

Es tracta, tot i que novament invertida, de part de la il·lustració de portada del joc, a càrrec d'Ayami Kojima, artista que ja es va quedar a fer les meravelloses portades de la saga en la majoria dels casos de llavors ençà, i que també vam poder veure treballar al Bloodstained: Ritual of the Night, de forta inspiració "castlevànica". 

Acabarem amb un pas enrere pel que fa a elaboració, però feu-me cas: aquest tatuatge resumeix tota la saga i segur que provoca un somriure a qualsevol que la conegui, de manera que podem dir que de vegades el més senzill -que no vol dir que no hi hagi feina al darrere- és el que més funciona.

La inicial del nom de la saga en l'estil habitual dels logos, el llegendari fuet embolicat a la part superior, i au. Doncs molt bé, sí senyor.

Aquest ha estat el recull dels tatuatges que més m'han agradat entre tots els que he trobat dedicats a Castlevania, que no en són pocs. Quin us agrada més? Us en faríeu algun?

Logos: Konami

Se m'ha acudit una nova secció, ves per on, i serà la tercera que s'estrena aquest any. Potser no tindrà un nombre d'entrades espaterrant, tot depèn del que vagi trobant, però de moment en tenim una.

I és que no és una cosa que em sorprengui, però no se m'havia acudit fer-ne una secció, el fet que els logos de les nostres estimades i no tan estimades companyies de videojocs canviïn amb el temps.

Nascut com a composició de la primera síl·laba dels cognoms dels seus fundadors, Kagemasa Kōzuki, Yoshinobu Nakama, and Tatsuo Miyasako, aquest nom ens evoca una part importantíssima de la història dels videojocs que va començar el 1969 com l'identificador d'una companyia de lloguer i manteniment de màquines jukebox, però que es va iniciar al món dels videojocs a la temporada 1977-78.

No és aquest el lloc per parlar de la seva història, tampoc crec que ho faci a la secció Companyies, nova d'enguany, que reservo per a les empreses no tan conegudes. Només volia donar una mica de context al seu primer logo oficial i documentat, nascut el 1981 i per a mi emblemàtic perquè era el que em trobava als jocs de l'MSX signats per Konami. 

De fet, dins dels videojocs no es va començar a veure fins al 1984, amb títols com el Hyper Sports o el Road Fighter. Abans, a les pantalles de títol sortia el nom de Konami amb una font equivalent a la resta del text informatiu.

El seu segon logo suposa un canvi radical d'estil: es manté el nom, que passa a tenir lletra de pal, en cursiva i de color gris, i afegeix aquestes faixes ondulades, molt emblemàtiques també, de color taronja i vermell respectivament.

Podríem dir sense por d'equivocar-nos que és el logo més recordat pels que vam créixer als 80 i 90, atès que el vam poder veure a l'època indiscutiblement de més esplendor de la companyia, de 1986 a 1998. Al primer any, naturalment de transició, trobem jocs que portaven l'antic (Double Dribble) i d'altres que ja mostraven el nou (Mr. Goemon, Salamander...).

A partir de 1998 i només durant cinc anys, fins al 2003, tenim un redisseny més discret: es mantenen les tires de colors, però el nom de la companyia deixa el gris i la cursiva pel negre i la rodona en negreta.

El podem veure per últim cop en jocs de PlayStation 2 com el Contra: Shattered Soldier, de 2002, mentre que al Castlevania: Lamment of Innocence ja veiem el següent, el que es va estrenar el 2003. 

Un altre canvi radical, desapareixen les mítiques franges taronja i vermella en un gir minimalista dels que d'uns anys ençà impregnen el món del disseny. 

Va durar deu anyets, i encara es veuria en títols com el Silent Hill HD Collection, de 2012. Però com ja podeu deduir de les meves paraules, hi hauria almenys un canvi més.

Encara més minimalista és el logo que identifica la companyia des de 2013 i que, per tant, a la publicació d'aquesta entrada ja té també deu anys.

Ara els colors s'han invertit i la bandera sobre la que hi havia el nom ja no hi és, o és blanca i només ens ho sembla. Des de principis d'any ja es va poder veure al Dance Dance Revolution 2013 de recreativa, i en consola al Pro Evolution Soccer 2014, per exemple. 

Suposo que aquests logos que hem vist ens desperten més o menys nostàlgia segons l'època en què vam enganxar més jocs de Konami, personalment els que més m'agraden són els dos primers, però és evident que ara la companyia fa menys videojocs que en dècades anteriors i que en general, com a desenvolupadora, està molt lluny del que havia estat, també als ulls del públic. Però sempre ens quedarà la seva època daurada, i els logos que llavors lluïa.

Noms: Hidehiro Funauchi

Ara feia temps que no publicava una entrada dedicada a un nom propi de la indústria dels videojocs, i el cas d'avui trobo que té sentit perquè no es tracta d'una personalitat de primera ni segona línia. He parlat de persones prou conegudes, sense ser les que ja coneix absolutament tothom, però el protagonista d'avui és una mica més obscur.

I ho és perquè al seu currículum tampoc figuren gaires coses, però les que hi ha -i s'han pogut confirmar, que en segons quines èpoques i segons la informació que circuli per internet, és una altra batalla- són de gran qualitat.

Hidehiro Funauchi va néixer el 1962 al Japó i la seva curta carrera en la composició de videojocs -m'imagino que després va canviar de gènere, però no de professió, o sí- la va dur a terme a Konami, poca broma, on va formar part del seu sound team, l'anomenat Konami Kureiha Club. 

El primer videojoc en què consta que va participar és un títol de 1989 per a la Famicom, on figura amb el pseudònim FK-King en col·laboració amb Sukenomiya (Atsushi Fujio) i Flamingo (Katsuhiko Suzuki):

He de reconèixer que no sabia que hi hagués un Twinbee 2, encara menys un Twinbee 3, que és el videojoc al qual pertany aquesta banda sonora que no he aconseguit desgranar per saber a quin dels tres músics pertanyia cada peça, com sí que he pogut en d'altres ocasions. Aquella seria, per cert, la seva primera i última composició per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Potser és que directament tots tres van participar en tots els temes, com sembla que també passa al Castlevania: The Adventure, igualment de 1989 però per a la Game Boy -consola on es va quedar-, en què apareix amb el seu nom real -cosa que fa estrany l'ús de pseudònim el mateix any- acompanyat per Shigeru Fukutake i Norio Hanzawa:

Després tenim que el 1990 va participar en el disseny de so -no pas en la composició- del Quarth en versió Game Boy, la banda sonora del qual va fer l'esmentat Norio Hanzawa, però el tornem a veure composant, tot i que en companyia d'Akiko Itô, en un títol mític:

 

Allò passava el 1991, any en què també va participar, aquest cop en tàndem amb Kazuo Noguchi, a la banda sonora de l'Skate or Die: Bad 'n Rad, i en què el trobem acreditat en solitari a l'Operation C, amb un tema de la primera pantalla que us hauria de sonar:

 

Aquell any va ser especialment prolífic, perquè a banda de tot això també el trobem, altre cop en equip amb Akiko Itô, en una versió portàtil d'un títol emblemàtic com és el Parodius: 

 

I tancarem el 1991 amb una altra composició en solitari que es considera la millor de la seva carrera, i no ens ha d'estranyar, perquè el Castlevania II: Belmont's Revenge és un dels títols més estimats de la Game Boy, i se n'aplaudeix sempre la magnífica banda sonora:

Tampoc vull omplir més de vídeos aquesta entrada, em consta que després la càrrega de les pàgines és difícil i, amb els anys, si eliminen els vídeos de YouTube, queden molt lletges, de manera que només esmentaré que va participar, en col·laboració amb un o una tal M. Shindô, en la banda sonora del Tiny Toon: Babs' Big Break, de 1992, un dels videojocs de la meva infantesa. 

Junts van signar també la música del Zen: Intergalactic Ninja, de 1993, que seria la darrera composició del senyor Funauchi tant per a la Game Boy com de la seva carrera. 

Perquè després d'allò se sap que va fer un gir inesperat i va participar en la creació de vídeos o seqüències animades per al Policenauts i el Gradius Deluxe Pack de la PlayStation el 1996 i el Nagano Winter Olympics'98 per a la mateixa consola el 1997, però llavors va desaparèixer del sector. 

Hidehiro Funauchi va ser un compositor pràcticament d'un sol sistema, la primera portàtil de Nintendo, i un home de Konami. El seu currículum no té gaires entrades, però són obres potents i té un parell de feines llegendàries per les quals valia la pena fer-li aquest petit homenatge.

Fonts: Castlevania Wiki, Video Game Music Preservation Foundation, Moby Games, Time Extension

Reptes per a 2023

Bon any 2023 a tothom! Primer de tot vull agrair el vostre suport, perquè encara que no tingui gaires visites sempre hi ha algú que llegeix el blog encara que no hi comenti, però com que l'any passat vaig crear un compte de Twitter específic de 3 Botons i START sí que rebo una mica de feedback per allà, de manera que moltes gràcies a totes i tots els que em llegiu i/o interactueu amb mi de la manera que sigui.

I ara ve la tradicional primera entrada de l'any, emparentada amb l'última de l'anterior, la del repàs de 2022, i que és la dels reptes o propòsits en matèria de videojocs per a l'any que acaba de començar.

Com de costum, he rellegit ara l'entrada equivalent de 2022 per veure quines coses em vaig proposar i quines vaig complir, i a partir d'aquí veuré com encaro el 2023. 

Aquella entrada era plena d'objectius no complerts i prorrogats, que he de tornar a prorrogar, com per exemple continuar amb la saga Super Mario.

No tinc pràcticament temps lliure, però per proposar-se coses que no quedi, i enguany vull jugar a més jocs de la mascota de Nintendo, així en general, però en particular m'agradaria jugar al Super Mario Bros. 2 occidental.

També de manera general vull jugar a tants jocs d'en Sonic com pugui, celebrant el seu 32è aniversari, que es produeix enguany. Si Sega en va celebrar el 31è, qui soc jo per obsessionar-me amb números rodons?

I una altra saga que he de continuar tant sí com no és Streets of Rage, que em fa vergonya haver de dir que encara no he jugat seriosament al 2...

Cada any penso que és el de la represa del Dragon Quest XI, el meu llançament més esperat de 2019, i ens hem plantat al 2023 amb això pendent.

Bona part de la culpa la té el fet que els jocs llargs em poden ocupar mesos a causa de la manca de temps lliure abans esmentada. Però tornaré a intentar fer-li lloc.

També he de fer lloc a l'últim intent de reparació de la meva Super Nintendo, la meva gran espina en temes pendents pel que fa a videojocs. A més, vull arreglar el lector de la Xbox original, que de cop falla (i no la faig servir, així que no és per abús ni mal ús), la pantalla de la Nintendo DS amb la fatídica ratlla negra (que també va aparèixer un dia de fa anys sense que m'hagués caigut ni res) i l'altaveu de la meva vella i atrotinada Game Boy. Molt ambiciós, ja ho sé.

Sí que vaig aconseguir acabar-me el The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D, i em proposo continuar jugant a jocs de la saga, idealment dos, però sense fer promeses en aquest sentit ni especificar títols.

El 2022 no vaig jugar a cap joc de la saga Castlevania, tot i haver-me proposat el III i el IV, i vull passar aquell repte al 2023. 

Vull continuar també amb els Mega Man i explorant beat'em ups i ara també shoot'em ups, que els vaig agafar el gust l'any passat.

Sempre em proposo comprar menys i jugar més, i 2022 va ser un any en què vaig jugar poc -no per manca de ganes- i comprar molt, tot i que de manera eficient i amb l'ajuda d'un augment d'ingressos sobretot per la venda de coses que ja no volia (de fora de l'àmbit dels videojocs), però això no pot ser. 

És veritat que ara tinc una PlayStation nova per nodrir, i que segur que aniran sortint coses interessants per a la Xbox One i la Switch, i l'Evercade i, és clar, la Ps5, i que vaig trobant coses retro que eren a la meva llista, però vull jugar al que ja tinc, i en aquest sentit em proposo específicament fer que les consoles mini em serveixin per a alguna cosa més que fer bonic i agafar pols.

A banda d'això, no amplio la meva llista de jocs per jugar, que em continuo prenent com un suggeriment o tot plegat convertiria la meva afició en un deure, i el 2023 faré el mateix que el 2022: jugar sense pressions, encara que impliqui acabar l'any amb només una desena de títols finalitzats. 

Ja veurem l'any vinent si he complert el que m'he proposat.

Reptes per a 2022

Des de fa uns anys, amb cada canvi d'any, tinc la tradició de fer un repàs videojoquístic, però també, en una entrada immediatament posterior, un seguit de propòsits o reptes per al nou any en aquest àmbit.

Dins d'aquesta tradició, el que acostumo a fer és tornar-me a mirar aquella entrada, per veure, al cap d'un any, si he recordat el que m'havia proposat (i ho he seguit) o no. Aquest cop no serà diferent, i avui el que faré serà veure què em vaig proposar fa un any i, com sempre, fer nous propòsits/reptes per al que acabem d'estrenar.

He decidit que aquest cop començo amb les "males notícies": m'havia proposat una sèrie de coses i la majoria no les he aconseguit. Per exemple, continuar amb la saga Metroid, que passa per acabar-me el primer joc, molt dens i dur actualment, i anar jugant als posteriors. Doncs bé, resulta que aquella primera entrega de NES la vaig posar només un dia, per això no apareix al meu resum anual de videojocs jugats.

Queda prorrogat, perquè no ho penso deixar estar. També prorrogo el de jugar a més jocs d'en Mario, cosa que no he fet. Concretament volia posar-me amb el Super Mario Bros. 2 japonès, però ni vaig fer això, ni vaig acabar el Super Mario 64 (tot i que vaig avançar una mica), ni tan sols vaig fer més llunes del Super Mario Odyssey. Sí que li vaig acabar fument força canya al Mario Kart 8 Deluxe a finals d'any, aconseguint diversos objectius. 

Després de no estrenar-lo el 2019, quan va sortir, i d'haver-lo tocat molt poques hores el 2020, l'any passat havia de ser l'any en què em posaria seriosament amb el Dragon Quest IX, però no el vaig engegar ni una vegada. I això que era el joc més esperat per mi d'aquell ja llunyà 2019! Soc un cas. A veure si el 2022 és, per fi, el moment.

Per enèsima vegada em proposava acabar 3 jocs de la Wii U, però no en vaig acabar cap, i diria que només la vaig engegar perquè la meva filla jugués un parell de cops al Super Mario Maker. Veurem si el 2022 la cosa s'anima.

I el Donkey Kong Country, que sembla que no vulgui acabar mai, ni tan sols el vaig tocar. Queda prorrogat, això sí, perquè és un deute pendent amb mi mateix, aquest i tota la saga. Igual que queda prorrogat, perquè realment em ve de gust, i més ara que m'ha agafat fort amb els beat'em ups, continuar la saga Streets of Rage, que no vaig tocar el 2021.

I ara anem amb les bones notícies: volia jugar a més jocs de la saga Mega Man i a principis d'any em vaig acabar la seva cinquena entrega de la NES. No és gaire, però el cas és que la cosa ha tirat endavant, i ja sento el cuquet de jugar a dos o tres jocs més enguany.

També m'havia proposat continuar la saga Castlevania, de la qual vaig acabar la segona entrega fa un temps. Espero jugar al III i al Super Castlevania IV durant 2022. 

Normalment vull jugar a almenys un joc de la saga The Legend of Zelda cada any, i el 2020 vaig posposar l'Ocarina of Time 3D perquè amb els companys de Retroscroll vam jugar a l'A Link to the Past per al podcast corresponent, però el 2021 va ser l'any en què, per fi, em vaig posar a jugar seriosament a aquest clàssic entre clàssics, i tot i que no me'l vaig acabar, ja va quedant menys i espero poder fer-ho properament.

Un propòsit relativament aconseguit: volia jugar a diversos jocs d'en Sonic, atès que 2021 va marcar el seu 30è aniversari, però al final només vaig acabar jugant al primer de tots, precisament el que feia les tres dècades. El mateix puc dir de continuar amb la saga Kirby: vaig jugar a l'entrega de la NES, però a cap més. I sobre fer el mateix amb la d'en Kunio-kun, bé, vaig tornar a jugar al River City Ransom (hi havia jugat en la versió japonesa) i vaig jugar per primer cop a l'esbojarrat títol d'hoquei sobre gel Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô. Aconseguit, doncs. I en tots dos casos espero jugar a més jocs durant l'any en curs.

I ara ve un moment de reflexió. 2021 va ser un any en què em vaig adonar que havia canviat com a videojugador, que hi havia coses aparentment immutables en les quals em basava per prendre decisions que ja representaven més un llast que una altra cosa. En parlava no fa gaire a Retroscroll. 

El 2020 em vaig fer una llista de videojocs als que volia jugar per anar reduint la "feina pendent", l'anomenat backlog, i això em va ajudar a centrar-me. Vaig cometre l'error de, sense haver pogut guixar tots els seus elements, sumar-ne de cara al 2021. Això ha fet la bola encara més grossa, i el que és pitjor, m'ha fet estressar i encarar els videojocs com si fossin deures. I això no pot ser. Hi jugo per passar-m'ho bé, i com que de tota manera en gaudeixo siguin de l'època que siguin, quin sentit té que tingui pressa per jugar a tal o qual joc? No hi fa res que jugui a un títol de 2014 l'any 2022, oi? Arriba un punt que ja no ve d'aquí.

Reconec que m'influeix molt veure gent del món del retro parlant de jocs imprescindibles amb els quals va passar incomptables hores a la seva infantesa o en què va gastar infinites monedes de la seva setmanada, i llavors m'agafa l'ànsia i penso que m'he de "posar al dia" per no quedar fora de les converses. Doncs no, el retro m'encanta, però no tinc temps, diners ni logística per transformar-me en un expert de manera accelerada i compensar tots els anys en què per una raó o una altra no vaig jugar a tal joc ni vaig tenir tal consola. El temps passat és perdut. 

Així que he decidit que jugaré al que em vingui de gust en cada moment, deixant de banda aquella llista que m'havia d'ajudar a centrar-me (m'hi puc continuar inspirant i ja he dit més amunt que prorrogava algun repte, però sense obligacions), perquè el que vull ara és passar-m'ho bé, no jugar pensant en terminis ni en si un joc va abans que un altre. Això, creieu-me, és un gran canvi en mi. De vegades em vindria de gust jugar a un títol, però llavors penso que no, perquè abans he de jugar a un grapat més per saber d'on ve tot plegat. Em continua agradant fer aquesta arqueologia, però puc fer alguna excepció i gaudir d'entregues anteriors com si fossin preqüeles. Per què no? 

No crec que la dispersió sigui bona, i és un mal que jo patia i que encara no he resolt del tot, però he volgut exigir-me a mi mateix una disciplina massa fèrria i al final ha acabat sent contraproduent, de manera que m'ho prendré tot amb més calma, i jugaré per divertir-me, perquè passi el que passi sé que sempre em quedaré fora de determinades converses, o sigui que val més no lluitar a cops de puny contra les onades i seure a la vora del mar tranquil·lament. 

I això sovint vol dir poder fer unes partides, o dedicar les hores que calguin, a algun títol arcade que gràcies als sistemes actuals puc esprémer sense haver-me de gastar monedes reals, però que no tenen final -o jo no seré capaç d'arribar-hi- i, per tant, no són d'una llista on els pugui guixar un cop acabats. M'agraden, m'ho passo bé jugant-hi i ho continuaré fent, independentment de l'any de llançament o de si representa que tothom se'ls va poder passar quan tenia 10 anys i jo, amb gairebé 40, no passo de la tercera pantalla. Tant se val. I el mateix amb els títols més moderns: si hi jugo al cap de 5 o 6 anys del seu llançament m'ho passaré tan bé com si ho hagués fet quan "tocava", i fins i tot és possible que deixant-los reposar, alguns jocs que no van ser ben rebuts en aquell moment ara siguin més apreciats per la gent. No seria el primer cop.

Un altre repte, perquè coneixent-me és més un repte que un propòsit, i no és pas nou i hi ha marge de millora, és el de comprar menys i jugar més. Vaig gastar més en videojocs el 2021 que el 2020, tot i que de manera més eficient, més intel·ligent. Però això no ajuda a reduir la despesa ni a solucionar problemes logístics ni d'angoixa pel que fa al consum d'aquestes adquisicions, sobretot quan es té poc temps, i enguany en tindré menys, a partir de maig, quan arribi el meu fill i passi a ser pare de dues criatures.

Repàs videojoquístic de 2021

L'última entrada de l'any estarà dedicada al repàs de com m'ha anat, en matèria de videojocs, el 2021. Faré un repàs dels esdeveniments més destacats, les petites fites personals que he assolit, i finalment hi posaré, com ja és tradició, un llistat dels videojocs que m'he acabat i també un muntatge de vídeo amb els títols als que he jugat almenys un parell de vegades. 

Per exemple, puc dir que ha estat un any en què m'he posat seriosament a repassar la història dels beat'em ups, un gènere que cada cop m'apassiona més, i el primer títol que em vaig passar va ser el Nekketsu Kôha Kunio-kun o Renegade.

En vaig parlar a Retroscroll, és un dels primers videojocs del gènere, va definir moltes coses i també va iniciar la saga Kunio-kun, que m'agrada molt i de la qual he jugat a dos títols més durant el 2021.

D'aquí vaig anar a parar al seu "cosí" Double Dragon, una llegenda de les recreatives que també va aportar coses molt importants al gènere i que després em va dur a la seva seqüela, el Double Dragon II: The Revenge. 

També de lluita al carrer he dedicat més o menys temps a jocs com el Bad Dudes vs Dragon Ninja (també en vaig parlar a Retroscroll), el Rival Turf!, l'Iron Commando i el Night Slashers.

No marxem encara dels mastegots, perquè pel que fa a la lluita 1 contra 1 ha estat un any en què he enfonsat els dits dels peus a la saga The King of Fighters, gràcies a les versions digitals que he anat comprant d'unes quantes de les seves entregues per a la Switch o la Xbox One. Espero continuar-la explorant.

Ha estat un any en què he jugat a menys jocs, però amb més dedicació, i he fet descobriments interessants, autèntiques sorpreses, com la bogeria esportiva del Paddle Mania, o el joc que m'ha captivat més, el Yakuza Kiwami, que ha fet que automàticament m'enamorés d'una saga de la qual no he tocat res més, però que tinc la certesa que m'encantarà quan m'hi posi.

Repassant el llistat de jocs als que he jugat, i que veurem al vídeo més avall, m'adono que possiblement he jugat a més videojocs retro que mai, i bona part de la culpa la tenen els meus estimats recopilatoris de clàssics -i els clàssics comprats digitalment de manera individual-, entre els quals es podrien comptar, segons com, les consoles mini, i enguany per l'aniversari em van regalar l'Astro City Mini, rèplica d'un model de moble de recreativa amb 37 clàssics de Sega que penso esprémer l'any 2022 com no ho he fet, entre una cosa i l'altra, el 2021.

I una altra cosa que, coneixent-me, estava clar que m'acabaria cridant l'atenció és l'Evercade, una consola portàtil de Blaze Entertainment que va sortir el 2020 i que destaca perquè funciona amb cartutxos que recopilen precisament clàssics, amb llicència oficial. Ha estat una font de descobriments, perquè no acostumen a ser "primeres espases", sinó coses més de segona, tercera o quarta categoria, i a mi m'encanta nedar a les profunditats dels catàlegs, atès que normalment els títols imprescindibles ja els tenim en una o altra banda.

Com que les estones per jugar les tinc sobretot al transport públic, que enguany he fet servir força poc per les causes que tothom coneix, i les meves estones amb els videojocs acostumen a ser igualment esgarrapades quan soc a casa, les consoles portàtils em van molt bé, i una vella idea s'ha materialitzat aquest any en produir-se, per fi, la compra d'una PSP de segona mà però recomanada per un amic que en va comprovar l'estat, i aquest desembre ha entrat a la meva col·lecció juntament amb els primers videojocs del meu llistat d'objectius. En aquest sentit també m'he posat a augmentar la meva col·lecció de jocs de Game Gear. 

Abans de procedir al llistat de títols acabats i al vídeo de resum, deixeu-me recordar (o anunciar, si no ho sabíeu) que aquest any he estrenat presència a les xarxes dedicada al blog, concretament un compte d'Instagram i un altre de Twitter, per si els voleu fer una ullada. Els he obert pensant, per una banda, en emprar-los com una eina per compartir coses més breus que una entrada, fer bullir l'olla, i per l'altra diferenciar-les dels meus comptes personals. Hi tinc molt pocs seguidors, però crec que la idea ha sortit bé, perquè la gent amb qui comparteixo interessos videojoquístics m'hi ha començat a seguir, així que ja no cal que doni la tabarra als que em coneixen però no són amants dels videojocs. 

En fi, allò que és promès, sigui atès. Aquesta és la llista de videojocs que m'he acabat el 2021. Hi ha hagut una baixada important, de 26 l'any passat a 17 aquest, però què hi farem...

1. Renegade / Nekketsu Kōha Kunio-kun (arcade) - via Switch
2. Mega Man 5 (NES) - via Xbox One
3. Double Dragon (arcade) - via Switch
4. Donut County (Xbox One)
5. Stranger Things 3: The Game (Xbox One)
6. The Way Remastered (Switch)
7. Flashback 25th Anniversary (Switch)
8. Boogerman: A Pick and Flick Adventure (SNES) - via Evercade
9. River City Ransom (NES) - via Switch      
10. Sonic the Hedgehog (Mega Drive) - via Switch (Sega Ages)
11. Kirby's Adventure (NES) - via NES Mini
12. Do-re-mi Fantasy: Milon no dokidoki daibōken (Super Famicom) - via SNES Mini "ampliada"
13. Yakuza Kiwami (Xbox One)
14. Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantō (Famicom) - via Switch
15. Castlevania II: Simon's Quest (NES) - via Switch
16. Phantasy Star (Master System) - via Switch (Sega Ages)
17. Touhou Luna Nights (Xbox One)

Val a dir que el Yakuza Kiwami m'ha ocupat més d'una setantena d'hores, i això per la meva disponibilitat es converteix en mesos de dedicació, però vaig començar l'any amb la intenció de superar-me i ha passat tot el contrari. Ara, però -i això és matèria de la propera entrada, la primera de 2022-, m'he de replantejar coses com ara aquesta: que no he de buscar la quantitat, sinó la qualitat, és a dir passar-m'ho bé. 

 

I ara sí, el vídeo de resum dels meus videojocs de 2021, aquesta vegada més curtet i digerible, de 7 minuts i escaig. No se'ls mira ni Déu, però potser amb aquesta durada tinc més sort.

 

Us desitjo un gran 2022! Us continuaré donant la tabarra durant tant de temps com en tingui ganes, i em sembla que me'n queden moltes...

Anàlisi: Castlevania II - Simon's Quest

Castlevania és una saga l'existència de la qual he conegut des que era petit, però com que no vaig tenir una NES a l'època que tocava no li vaig seguir la pista i no en vaig tenir cap joc per a cap sistema que sí que posseís, si bé recordo haver jugat a un dels de la Game Boy, no sé quin, que em van deixar.

Com ja deveu saber, actualment comprar qualsevol de les seves entregues en format físic és massa complicat econòmicament, fins i tot les de temps relativament recents com la Nintendo DS, així que he entrat a la franquícia per la via digital. Legal, però digital. Gràcies a això, fa temps parlava del primer, l'inaugural, Castlevania, i avui és el torn de la seva primera seqüela. 

Es tracta del Castlevania II: Simon's Quest, un títol llançat originalment el 1987 per al Famicom Disk System que va arribar en cartutx a les NES estatunidenques el 1988 i a les europees el 1990, tremendament tard respecte al Japó, però de cap manera excepcional en aquella època. 

A diferència del que passa en la majoria de títols de la longeva saga, aquí reprenem les aventures del protagonista del joc anterior, en Simon Belmont, que busca la manera d'alliberar-se de la maledicció que l'afecta des que va derrotar en Dràcula al primer títol. 

Aquesta entrega sovint és criticada perquè va presentar un seguit de canvis que, sumats a problemes amb la localització, la van fer innecessàriament difícil. I reconec que em feia mandra jugar-hi, però també volia fer-ho tant sí com no per poder passar, posteriorment, a títols més populars com el III, els de 16 bits i els cèlebres Rondo of Blood i Symphony of the Night. 

Les plataformes i el combat són com els que coneixíem i com deduïm de la captura que he posat més amunt, però em va sorprendre, sabent que es considerava un joc feixuc de jugar actualment, que la dificultat fos molt inferior a la del primer títol. Aquí hi ha menys situacions en què ens acorralen els enemics, menys salts de píxel exacte, i encara que anem equipats amb el fuet més senzill, ens en podem sortir sense grans problemes. 

També, els combats amb els enemics finals són més fàcils de superar, els he hagut de repetir menys vegades si és que ho havia de fer alguna, mentre que al primer joc em van costar moltíssim. No, no és que jo m'hagi tornat més bo, creieu-me, perquè continuo sent un inútil en molts altres jocs.

El problema del Castlevania II, el que fa que per a mi i per a molta gent sigui un títol per jugar-hi amb una guia al costat (o al mòbil) per saber què fer en alguns moments, és que de vegades s'ha de dur a terme alguna acció amb un objecte concret en un punt de l'escenari que no hauríem pensat mai pel nostre compte, i que és imprescindible.

I que s'hagi d'anar amunt i avall tot repetint visites, fent el backtracking que a partir d'aquest joc i de l'anterior Metroid donaria lloc a l'etiqueta metroidvania, no ajuda a que el jugador se senti segur respecte a on ha d'anar i què ha de fer. 

El joc, a més, intenta compensar aquesta desorientació amb les frases que ens deixen anar els vilatans dels diversos pobles que trobem -molt similars entre si, cosa que no ajuda a saber on som, i aquest cop no hi ha un mapa visible-, però aquest és el punt més infame del videojoc que avui ens ocupa: hi ha pistes, sí, però algunes són intencionadament mentida i d'altres, a la versió occidental, es van traduir malament i despisten més que una altra cosa. Afortunadament, a internet hi ha taules que indiquen quina hauria estat la traducció correcta.

En aquests pobles, per cert, també hi ha secrets: les botigues solen ser habitacions sense res, i si llancem al punt adequat ampolles d'aigua sagrada, que en aquest joc causen explosions, se'ns obre un forat que ens permet, ara sí, arribar al botiguer. Tot plegat, doncs, és força obscur pel que fa a què hem de fer en cada moment.

Una mecànica interessant és la dels cicles de dia i nit. En qualsevol moment ens pot sortir aquest missatge, que indica que s'ha fet de nit. Això es tradueix en què els enemics seran més forts, i en què als pobles no hi trobarem les botigues obertes, ni l'església per recuperar energia que hi ha en alguns d'ells, i els vilatans s'han transformat en enemics -o s'han amagat perquè han arribat enemics, no s'acaba d'explicar-. És un moment en què les recompenses per derrotar enemics són el doble de bones, això sí. 

Si ho fem bé, no com jo, veurem aquests canvis poques vegades, perquè el Castlevania II té tres finals diferents que depenen del que hàgim trigat a acabar l'aventura. En el meu cas, evidentment, vaig obtenir el pitjor. I això que vaig recórrer a una guia més vegades de les que m'hauria agradat... 

Aquesta vegada també comptem amb el fuet com a arma principal, però també n'hi ha de secundàries -a les quals accedim amb el menú de pausa- com l'esmentada aigua sagrada, ganivets i un diamant que rebota per la pantalla. Ara bé, els ítems estrella són les anomenades "parts del cos de Dràcula", que s'aconsegueixen en cadascuna de les cinc mansions que hem de visitar i que són necessàries per a l'enfrontament final, alhora que ens proporcionen avantatges mentre no arriba aquell moment: una fa d'escut, mentre que una altra ens permet veure coses amagades dins de les pedres o una altra fa que un personatge ens dugui a un lloc que altrament no podríem atènyer. 

Els cors, que deixen anar els enemics normals quan els vencem, aquesta vegada no només són el comptador d'usos restants d'algunes de les armes especials, sinó que també són la nostra divisa per comprar i, a més a més, ens donen experiència. Quan pugem de nivell, tenim més vida i més resistència. 

Amb tot això, al final és un joc molt complet, amb unes innovacions molt interessants, que queda tacat, això sí, per les complicacions innecessàries pel que fa a les pistes, agreujades per una mala localització. Encara que amb internet he tingut una ajuda que els jugadors de l'època -i els que ara ho fan "com cal"- no van tenir, i això afecta a la meva percepció del resultat, m'ha agradat més que no em pensava, sincerament. 

 

Noms: Kinuyo Yamashita

La música dels videojocs, com tota la música, té la capacitat d'evocar records, sensacions, que ens transporten al moment en què vam sentir per primer cop aquelles composicions, i en el cas dels amants del retro ens acompanyen també ara quan, perquè sí, les escoltem sense que estiguem necessàriament jugant als jocs per als quals es van compondre.

La protagonista de l'entrada d'avui d'aquesta secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que van fer importants aportacions a la història dels videojocs és una compositora amb un extens llistat de creacions i col·laboracions en l'àmbit de les bandes sonores, i no pas poc conegudes, cosa que significa que segurament ens hem posat més d'un cop cançons creades per ella i demostra que hi ha pesos pesants més enllà de la Yôko Shimomura o la Michiru Yamane, de les quals ja vaig parlar. 

Nascuda a Amagasaki, prefectura de Hyôgo, al Japó, un 31 de desembre, segons que he trobat en una wiki, però d'un any indeterminat perquè sembla que no se n'ha recollit l'any de naixement enlloc, la Kinuyo Yamashita va començar a tocar el piano als 4 anys i va rebre classes d'aquest instrument durant la seva infantesa, però a la universitat va estudiar enginyeria electrònica. Ens diu la Wikipedia que se'n va graduar el 1986, i que van ser uns estudis de 2 anys, de manera que si tot va anar com estava previst, això faria que el seu any de naixement fos aproximadament el 1966. Misteri més o menys resolt.

En tot cas, només acabar els estudis va entrar a treballar a Konami, on li va tocar la grossa en rebre l'encàrrec de la banda sonora del Castlevania, que escriuria juntament amb la Satoe Terashima, el mateix 1986. En general es van repartir les peces, i una de les que va compondre Yamashita (amb el pseudònim humorístic James Banana) va ser, a tall d'exemple, aquesta:

L'èxit del joc va fer més popular una banda sonora que ja era indiscutiblement bona, però el cas és que a ella li va caure més feina, i va iniciar una carrera espectacular, llistada a la seva web oficial. Podem esmentar, per exemple, la música, els efectes de so i la programació sonora de l'Esper Dream (Famicom Disk System, 1987), la col·laboració en la composició del Maze of Galious i el Nemesis 2 (MSX, 1987), la participació també en la del King's Valley II (MSX i MSX2, 1988), on va coincidir amb la llegendària senyora Yamane, o la composició de la música del primer Parodius, exclusiu de l'MSX, el mateix any, de la qual poso un exemple a continuació:

Després d'allò va abandonar la plantilla de Konami i va passar a ser independent, i al seu currículum posterior hi podem veure, per exemple, les bandes sonores del Power Blade i el Power Blade 2, de Taito per a la NES, respectivament de 1991 i 1992, o aquesta tan encomanadissa per al Pocky & Rocky 2 de la Super Nintendo, de 1994 i per a Natsume:

La va compondre fent equip amb altres músics, un dels quals Hiroyuki Iwatsuki, responsable de la banda sonora de la primera part, més coneguda. Amb qui col·laboraria habitualment durant la seva carrera seria Iku Mizutani, que podem veure en encàrrecs com la música del Mighty Morphin Power Rangers per a la SNES el mateix 1994. 

També aquell any apareixia un cartutx -als Estats Units seria a través del Sega Channel, però- amb una banda sonora que no és seva, per la seva naturalesa de remake, però que va arranjar. Es tracta del Mega Man: The Wily Wars, llançat per a la Mega Drive amb versions de 16 bits dels tres primers Mega Man de la NES. Curiosament, però, no apareix a la seva web oficial ni ella als crèdits del joc, però sí que consta que va dur a terme aquesta tasca al currículum d'un programador de so anomenat Kôji Murata que no apareix als crèdits dels jocs on va participar. Escoltem-ne la versió Yamashita de la meva peça preferida, amb el so del xip Yamaha YM2612 de la 16 bits de Sega:

De la mateixa saga va rebre l'encàrrec de Capcom per composar la banda sonora del Mega Man X3, per a la Super Nintendo, cosa que va fer en solitari el 1995. 

Després d'allò, podem destacar la banda sonora de la versió japonesa del Casper per a la Super Famicom (totalment diferent del joc de SNES llançat internacionalment), el 1996, altre cop amb Mizutani, però les grans franquícies ja no tornarien: per resumir-ho força, veiem el Big Mountain 2000 (Nintendo 64, 1998), diverses entregues de la saga Medabot (Game Boy i Game Boy Color), la versió Game Boy Color del Croc 2 el 2001 (en tàndem amb Iku Mizutani altre cop), unes quantes participacions en títols menors i, com a últim encàrrec, una canço per al joc Walk it Out de la Wii, el 2010. 

A banda de tot això, entre 1991 i 1995 va formar part d'un duet que versionava cançons de pop estatunidenc i jazz, tot encarregant-se del piano, el saxòfon alt i cors, i ha fet de compositora de temes per a artistes de J-Pop i també per a cantants d'R&B dels Estats Units. Ocasionalment se l'ha pogut veure en concerts en directe tocant al piano peces del Castlevania, però fa una dècada que se li ha perdut la pista, sembla que perquè duu una vida discreta a Montague, Nova Jersey (Estats Units) des de 2010.