Malalts dels videojocs: Tatuatges de Castlevania

No discutirem ara que una de les sagues més emblemàtiques de Konami, que no n'ha fet pas poques de reeixides, és Castlevania. Amb múltiples entregues al llarg de gairebé 40 anys, al seu historial hi ha coses millors i pitjors, aquestes últimes normalment associades als seus llançaments més recents.

Tot i així, és una saga molt popular, recordada per alguns, jugada encara ara per alguns altres, i com a mínim coneguda per a la resta. Els propietaris de les parts del cos que veurem ara, però, van dur aquest amor més enllà.

Comencem amb una cama decorada amb l'espectacular i icònica portada del primer joc de la saga, anomenat senzillament Castlevania, on se'ns mostra en Simon Belmont amb un posat combatiu simbòlic, atès que el castell del Comte Dràcula és encara lluny i sabem que és seu més que res perquè en veiem la cara, enorme, flotant al cel de la nit.

Uns colors i unes ombres espectaculars que fan justícia a la il·lustració original... si no fos perquè veiem que en Simon s'ha tornat esquerrà. Suposarem, però, que es tracta d'una inversió de la foto que en alguna part del procés que ha permès que la puguem contemplar algú ha provocat de manera inadvertida.

Aquí tenim una versió diferent de la mateixa composició, ja sense el senyor comte i amb un castell més complex, a més d'en Simon agafant el seu fuet Vampire Killer amb la mà correcta. Correcta en el sentit que sabem que és la que fa servir, no que hi hagi res de dolent en ser esquerrà.

Aquí tornem a la mateixa il·lustració amb què hem començat, però aquest tatuatge fa ús de línies gruixudes i, si us he de dir la veritat, m'agrada menys, perquè em recorda aquells per a mi horribles filtres que es posen, de vegades sense possibilitat de desactivar-los, a l'hora de "suavitzar" els píxels en emuladors.

El famós castell, en la seva versió més elaborada, ha estat objecte també de devoció epidèrmica en més d'una ocasió, com veiem en el cas d'aquesta persona de braços amples, que en aquest cas opta pel blanc i negre. 

També el tenim en bessons, un lloc força típic per lluir tatuatges d'aquesta mena. S'ha d'admetre que queda molt bé, i que pot ser una bona idea per a aquells que tenim els braços menys ensenyables. 

Però, malgrat la importància dels escenaris de la saga, que és innegable, no seria res sense els seus personatges, i aquí tenim un Simon del Castlevania II, fàcilment recognoscible pels colors de la seva indumentària.

El seu rebesavi, en Trevor, és el protagonista del Castlevania III i d'allà s'extreu aquesta escena habitual del joc, amb l'heroi a punt de clavar-li una fuetada a un esquelet en el que seria l'última i més ambiciosa entrega de la saga per a la NES.

A la part interior de l'avantbraç d'aquesta persona tenim altre cop en Simon, però ara amb un disseny més net, de dibuixos animats o de còmic, fent anar el seu inseparable Vampire Killer. 

Ara bé, segurament voleu veure alguna coseta basada en entregues posteriors de la franquícia, quan va assolir encara més popularitat amb un pixel art més elaborat gràcies a la potència de les consoles de 16 i 32 bits.

Per exemple, aquí tenim el popular Richter Belmont, protagonista del Castlevania: Rondo of Blood i amb aparicions al Symphony of the Night i al Portrait of Ruin, decorant mig braç d'aquesta dona, que el llueix amb orgull, com ha de ser.

I parlant del Symphony of the Night, la immensament popular entrega per a Saturn i PlayStation, després portada a sistemes més moderns, aquí tenim un tatuatge de l'Alucard atacant, una autèntica frikada.

Però, és clar, voleu veure aquest personatge en el que probablement és la seva imatge més coneguda, ho sé i no us vull decebre:

Es tracta, tot i que novament invertida, de part de la il·lustració de portada del joc, a càrrec d'Ayami Kojima, artista que ja es va quedar a fer les meravelloses portades de la saga en la majoria dels casos de llavors ençà, i que també vam poder veure treballar al Bloodstained: Ritual of the Night, de forta inspiració "castlevànica". 

Acabarem amb un pas enrere pel que fa a elaboració, però feu-me cas: aquest tatuatge resumeix tota la saga i segur que provoca un somriure a qualsevol que la conegui, de manera que podem dir que de vegades el més senzill -que no vol dir que no hi hagi feina al darrere- és el que més funciona.

La inicial del nom de la saga en l'estil habitual dels logos, el llegendari fuet embolicat a la part superior, i au. Doncs molt bé, sí senyor.

Aquest ha estat el recull dels tatuatges que més m'han agradat entre tots els que he trobat dedicats a Castlevania, que no en són pocs. Quin us agrada més? Us en faríeu algun?

Anàlisi: Castlevania II - Simon's Quest

Castlevania és una saga l'existència de la qual he conegut des que era petit, però com que no vaig tenir una NES a l'època que tocava no li vaig seguir la pista i no en vaig tenir cap joc per a cap sistema que sí que posseís, si bé recordo haver jugat a un dels de la Game Boy, no sé quin, que em van deixar.

Com ja deveu saber, actualment comprar qualsevol de les seves entregues en format físic és massa complicat econòmicament, fins i tot les de temps relativament recents com la Nintendo DS, així que he entrat a la franquícia per la via digital. Legal, però digital. Gràcies a això, fa temps parlava del primer, l'inaugural, Castlevania, i avui és el torn de la seva primera seqüela. 

Es tracta del Castlevania II: Simon's Quest, un títol llançat originalment el 1987 per al Famicom Disk System que va arribar en cartutx a les NES estatunidenques el 1988 i a les europees el 1990, tremendament tard respecte al Japó, però de cap manera excepcional en aquella època. 

A diferència del que passa en la majoria de títols de la longeva saga, aquí reprenem les aventures del protagonista del joc anterior, en Simon Belmont, que busca la manera d'alliberar-se de la maledicció que l'afecta des que va derrotar en Dràcula al primer títol. 

Aquesta entrega sovint és criticada perquè va presentar un seguit de canvis que, sumats a problemes amb la localització, la van fer innecessàriament difícil. I reconec que em feia mandra jugar-hi, però també volia fer-ho tant sí com no per poder passar, posteriorment, a títols més populars com el III, els de 16 bits i els cèlebres Rondo of Blood i Symphony of the Night. 

Les plataformes i el combat són com els que coneixíem i com deduïm de la captura que he posat més amunt, però em va sorprendre, sabent que es considerava un joc feixuc de jugar actualment, que la dificultat fos molt inferior a la del primer títol. Aquí hi ha menys situacions en què ens acorralen els enemics, menys salts de píxel exacte, i encara que anem equipats amb el fuet més senzill, ens en podem sortir sense grans problemes. 

També, els combats amb els enemics finals són més fàcils de superar, els he hagut de repetir menys vegades si és que ho havia de fer alguna, mentre que al primer joc em van costar moltíssim. No, no és que jo m'hagi tornat més bo, creieu-me, perquè continuo sent un inútil en molts altres jocs.

El problema del Castlevania II, el que fa que per a mi i per a molta gent sigui un títol per jugar-hi amb una guia al costat (o al mòbil) per saber què fer en alguns moments, és que de vegades s'ha de dur a terme alguna acció amb un objecte concret en un punt de l'escenari que no hauríem pensat mai pel nostre compte, i que és imprescindible.

I que s'hagi d'anar amunt i avall tot repetint visites, fent el backtracking que a partir d'aquest joc i de l'anterior Metroid donaria lloc a l'etiqueta metroidvania, no ajuda a que el jugador se senti segur respecte a on ha d'anar i què ha de fer. 

El joc, a més, intenta compensar aquesta desorientació amb les frases que ens deixen anar els vilatans dels diversos pobles que trobem -molt similars entre si, cosa que no ajuda a saber on som, i aquest cop no hi ha un mapa visible-, però aquest és el punt més infame del videojoc que avui ens ocupa: hi ha pistes, sí, però algunes són intencionadament mentida i d'altres, a la versió occidental, es van traduir malament i despisten més que una altra cosa. Afortunadament, a internet hi ha taules que indiquen quina hauria estat la traducció correcta.

En aquests pobles, per cert, també hi ha secrets: les botigues solen ser habitacions sense res, i si llancem al punt adequat ampolles d'aigua sagrada, que en aquest joc causen explosions, se'ns obre un forat que ens permet, ara sí, arribar al botiguer. Tot plegat, doncs, és força obscur pel que fa a què hem de fer en cada moment.

Una mecànica interessant és la dels cicles de dia i nit. En qualsevol moment ens pot sortir aquest missatge, que indica que s'ha fet de nit. Això es tradueix en què els enemics seran més forts, i en què als pobles no hi trobarem les botigues obertes, ni l'església per recuperar energia que hi ha en alguns d'ells, i els vilatans s'han transformat en enemics -o s'han amagat perquè han arribat enemics, no s'acaba d'explicar-. És un moment en què les recompenses per derrotar enemics són el doble de bones, això sí. 

Si ho fem bé, no com jo, veurem aquests canvis poques vegades, perquè el Castlevania II té tres finals diferents que depenen del que hàgim trigat a acabar l'aventura. En el meu cas, evidentment, vaig obtenir el pitjor. I això que vaig recórrer a una guia més vegades de les que m'hauria agradat... 

Aquesta vegada també comptem amb el fuet com a arma principal, però també n'hi ha de secundàries -a les quals accedim amb el menú de pausa- com l'esmentada aigua sagrada, ganivets i un diamant que rebota per la pantalla. Ara bé, els ítems estrella són les anomenades "parts del cos de Dràcula", que s'aconsegueixen en cadascuna de les cinc mansions que hem de visitar i que són necessàries per a l'enfrontament final, alhora que ens proporcionen avantatges mentre no arriba aquell moment: una fa d'escut, mentre que una altra ens permet veure coses amagades dins de les pedres o una altra fa que un personatge ens dugui a un lloc que altrament no podríem atènyer. 

Els cors, que deixen anar els enemics normals quan els vencem, aquesta vegada no només són el comptador d'usos restants d'algunes de les armes especials, sinó que també són la nostra divisa per comprar i, a més a més, ens donen experiència. Quan pugem de nivell, tenim més vida i més resistència. 

Amb tot això, al final és un joc molt complet, amb unes innovacions molt interessants, que queda tacat, això sí, per les complicacions innecessàries pel que fa a les pistes, agreujades per una mala localització. Encara que amb internet he tingut una ajuda que els jugadors de l'època -i els que ara ho fan "com cal"- no van tenir, i això afecta a la meva percepció del resultat, m'ha agradat més que no em pensava, sincerament. 

 

M'he acabat el Castlevania!

En els darrers anys, entre els meus propòsits videojoquístics pensats tant per mitigar parcialment la meva dispersió natural com per motivar-me a jugar d'una vegada a determinats títols, el nom de la saga Castlevania ha sortit diverses vegades, però no me n'acabava la primera entrega perquè, sincerament, tampoc no m'hi esforçava gaire.

Primer en vaig fer un tast a la NES Mini, però l'any passat vaig comprar el recopilatori digital Castlevania Anniversary Collection, que conté gran part de les entregues de 8 i 16 bits de la franquícia, per a la Switch, i és allà que per fi, després de molt d'esforç, m'he pogut acabar aquest gran clàssic de la història dels videojocs.  

Llançat el 1986 per al Famicom Disk System -posteriorment rellançat en cartutx de NES també al Japó- i alhora per a l'MSX 2 (allà amb diferències i com a Vampire Killer), el Castlevania -com es coneixeria a Occident l'Akumajô Dracula, que és com es deia al Japó- és l'iniciador d'una saga emblemàtica no només de Konami, sinó dels videojocs en general, que ha originat des de llavors un munt de continuacions per a molts sistemes, amb històries relacionades entre si però una cronologia complicada que requereix consultar-la o haver-se-la estudiat bé.

En el meu cas el meu únic contacte amb la saga quan era petit va ser quan un company em va deixar el Castlevania: The Adventure per a la Game Boy, però no en recordo gran cosa, més enllà de l'sprite d'en Simon Belmont -també protagonista del joc que avui ens ocupa- i el seu fuet. 

En fi, com deia a la introducció, el primer Castlevania l'havia tocat a la NES Mini per provar-lo, però el vaig deixar aparcat fins que vaig adquirir la col·lecció digital commemorativa de l'aniversari de Konami, i ara sí que hi he jugat, i he gaudit de l'ambientació vampírica -però la bona, la inspirada per l'obra de Bram Stoker-, la música de la Kinuyo Yamashita (en parlaré en una futura entrada de la secció Noms), els escenaris i la seva limitada però entranyable paleta de colors, les plataformes d'acció i els enemics no finals que, a còpia de trobar-m'hi i morir o perdre energia per culpa seva, me'ls he trobat tants cops que m'han acabat caient bé i tot.

Hi ha coses que no m'han agradat, però que també són producte de l'època: la precisió que requereixen alguns salts, que rebotem enrere quan un enemic ens toca mentre saltem -cosa que sovint ens fa caure al buit-, que caiguem al buit també si entomem malament unes escales... 

En canvi, el sistema d'armes secundàries i els efectes que tenen m'ha agradat força, així com he lamentat precipitar-me en agafar el ganivet, la pitjor que hi ha, en moments cabdals, i també m'ha satisfet l'estratègia d'assaig i error en repetir un cop rere l'altre pantalles o segments de pantalles on m'encallava, perquè al capdavall es tracta d'aprendre's patrons dels enemics i els obstacles. 

Agraeixo, i d'un joc d'aquella època no m'ho esperava, que les continuacions siguin infinites, i que en cada segment de cada pantalla hi hagi un checkpoint per no haver-ho de repetir tot a cada vida perduda, ni després de cada pantalla de game over. 

Quan més amunt deia que he jugat "ara" al Castlevania volia dir "aquest any". Vaig començar-lo al gener. M'ha costat, m'he encallat en alguns punts, sobretot en aquest combat contra el penúltim enemic de final de pantalla, la mateixa Mort, possiblement l'enemic al qual m'he enfrontat més vegades a la meva història com a videojugador. Fins i tot sabent el que havia de fer, perquè ho vaig mirar, no hi havia manera, fins que al final ho vaig aconseguir. El vídeo que he penjat és d'una partida meva, per cert.  

Aquest enemic fa honor al seu nom, i és més difícil -m'ho havien dit- que l'enemic final del joc, el mateix Comte Dràcula -no és estrany, doncs, que m'acabés el joc dos dies després-, però aconseguir-ho proporciona una satisfacció que és el motiu pel qual juguem a aquests videojocs clàssics, dissenyats perquè costés acabar-se'ls i sense la benevolència dels videojocs actuals.

Per fi m'he acabat, doncs, el mític Castlevania, i tot i que ara em dedicaré a altres coses, tornaré aviat a la saga amb la segona entrega de la NES.