M'he acabat el Castlevania!

En els darrers anys, entre els meus propòsits videojoquístics pensats tant per mitigar parcialment la meva dispersió natural com per motivar-me a jugar d'una vegada a determinats títols, el nom de la saga Castlevania ha sortit diverses vegades, però no me n'acabava la primera entrega perquè, sincerament, tampoc no m'hi esforçava gaire.

Primer en vaig fer un tast a la NES Mini, però l'any passat vaig comprar el recopilatori digital Castlevania Anniversary Collection, que conté gran part de les entregues de 8 i 16 bits de la franquícia, per a la Switch, i és allà que per fi, després de molt d'esforç, m'he pogut acabar aquest gran clàssic de la història dels videojocs.  

Llançat el 1986 per al Famicom Disk System -posteriorment rellançat en cartutx de NES també al Japó- i alhora per a l'MSX 2 (allà amb diferències i com a Vampire Killer), el Castlevania -com es coneixeria a Occident l'Akumajô Dracula, que és com es deia al Japó- és l'iniciador d'una saga emblemàtica no només de Konami, sinó dels videojocs en general, que ha originat des de llavors un munt de continuacions per a molts sistemes, amb històries relacionades entre si però una cronologia complicada que requereix consultar-la o haver-se-la estudiat bé.

En el meu cas el meu únic contacte amb la saga quan era petit va ser quan un company em va deixar el Castlevania: The Adventure per a la Game Boy, però no en recordo gran cosa, més enllà de l'sprite d'en Simon Belmont -també protagonista del joc que avui ens ocupa- i el seu fuet. 

En fi, com deia a la introducció, el primer Castlevania l'havia tocat a la NES Mini per provar-lo, però el vaig deixar aparcat fins que vaig adquirir la col·lecció digital commemorativa de l'aniversari de Konami, i ara sí que hi he jugat, i he gaudit de l'ambientació vampírica -però la bona, la inspirada per l'obra de Bram Stoker-, la música de la Kinuyo Yamashita (en parlaré en una futura entrada de la secció Noms), els escenaris i la seva limitada però entranyable paleta de colors, les plataformes d'acció i els enemics no finals que, a còpia de trobar-m'hi i morir o perdre energia per culpa seva, me'ls he trobat tants cops que m'han acabat caient bé i tot.

Hi ha coses que no m'han agradat, però que també són producte de l'època: la precisió que requereixen alguns salts, que rebotem enrere quan un enemic ens toca mentre saltem -cosa que sovint ens fa caure al buit-, que caiguem al buit també si entomem malament unes escales... 

En canvi, el sistema d'armes secundàries i els efectes que tenen m'ha agradat força, així com he lamentat precipitar-me en agafar el ganivet, la pitjor que hi ha, en moments cabdals, i també m'ha satisfet l'estratègia d'assaig i error en repetir un cop rere l'altre pantalles o segments de pantalles on m'encallava, perquè al capdavall es tracta d'aprendre's patrons dels enemics i els obstacles. 

Agraeixo, i d'un joc d'aquella època no m'ho esperava, que les continuacions siguin infinites, i que en cada segment de cada pantalla hi hagi un checkpoint per no haver-ho de repetir tot a cada vida perduda, ni després de cada pantalla de game over. 

Quan més amunt deia que he jugat "ara" al Castlevania volia dir "aquest any". Vaig començar-lo al gener. M'ha costat, m'he encallat en alguns punts, sobretot en aquest combat contra el penúltim enemic de final de pantalla, la mateixa Mort, possiblement l'enemic al qual m'he enfrontat més vegades a la meva història com a videojugador. Fins i tot sabent el que havia de fer, perquè ho vaig mirar, no hi havia manera, fins que al final ho vaig aconseguir. El vídeo que he penjat és d'una partida meva, per cert.  

Aquest enemic fa honor al seu nom, i és més difícil -m'ho havien dit- que l'enemic final del joc, el mateix Comte Dràcula -no és estrany, doncs, que m'acabés el joc dos dies després-, però aconseguir-ho proporciona una satisfacció que és el motiu pel qual juguem a aquests videojocs clàssics, dissenyats perquè costés acabar-se'ls i sense la benevolència dels videojocs actuals.

Per fi m'he acabat, doncs, el mític Castlevania, i tot i que ara em dedicaré a altres coses, tornaré aviat a la saga amb la segona entrega de la NES.