Noms: Hidehiro Funauchi

Ara feia temps que no publicava una entrada dedicada a un nom propi de la indústria dels videojocs, i el cas d'avui trobo que té sentit perquè no es tracta d'una personalitat de primera ni segona línia. He parlat de persones prou conegudes, sense ser les que ja coneix absolutament tothom, però el protagonista d'avui és una mica més obscur.

I ho és perquè al seu currículum tampoc figuren gaires coses, però les que hi ha -i s'han pogut confirmar, que en segons quines èpoques i segons la informació que circuli per internet, és una altra batalla- són de gran qualitat.

Hidehiro Funauchi va néixer el 1962 al Japó i la seva curta carrera en la composició de videojocs -m'imagino que després va canviar de gènere, però no de professió, o sí- la va dur a terme a Konami, poca broma, on va formar part del seu sound team, l'anomenat Konami Kureiha Club. 

El primer videojoc en què consta que va participar és un títol de 1989 per a la Famicom, on figura amb el pseudònim FK-King en col·laboració amb Sukenomiya (Atsushi Fujio) i Flamingo (Katsuhiko Suzuki):

He de reconèixer que no sabia que hi hagués un Twinbee 2, encara menys un Twinbee 3, que és el videojoc al qual pertany aquesta banda sonora que no he aconseguit desgranar per saber a quin dels tres músics pertanyia cada peça, com sí que he pogut en d'altres ocasions. Aquella seria, per cert, la seva primera i última composició per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Potser és que directament tots tres van participar en tots els temes, com sembla que també passa al Castlevania: The Adventure, igualment de 1989 però per a la Game Boy -consola on es va quedar-, en què apareix amb el seu nom real -cosa que fa estrany l'ús de pseudònim el mateix any- acompanyat per Shigeru Fukutake i Norio Hanzawa:

Després tenim que el 1990 va participar en el disseny de so -no pas en la composició- del Quarth en versió Game Boy, la banda sonora del qual va fer l'esmentat Norio Hanzawa, però el tornem a veure composant, tot i que en companyia d'Akiko Itô, en un títol mític:

 

Allò passava el 1991, any en què també va participar, aquest cop en tàndem amb Kazuo Noguchi, a la banda sonora de l'Skate or Die: Bad 'n Rad, i en què el trobem acreditat en solitari a l'Operation C, amb un tema de la primera pantalla que us hauria de sonar:

 

Aquell any va ser especialment prolífic, perquè a banda de tot això també el trobem, altre cop en equip amb Akiko Itô, en una versió portàtil d'un títol emblemàtic com és el Parodius: 

 

I tancarem el 1991 amb una altra composició en solitari que es considera la millor de la seva carrera, i no ens ha d'estranyar, perquè el Castlevania II: Belmont's Revenge és un dels títols més estimats de la Game Boy, i se n'aplaudeix sempre la magnífica banda sonora:

Tampoc vull omplir més de vídeos aquesta entrada, em consta que després la càrrega de les pàgines és difícil i, amb els anys, si eliminen els vídeos de YouTube, queden molt lletges, de manera que només esmentaré que va participar, en col·laboració amb un o una tal M. Shindô, en la banda sonora del Tiny Toon: Babs' Big Break, de 1992, un dels videojocs de la meva infantesa. 

Junts van signar també la música del Zen: Intergalactic Ninja, de 1993, que seria la darrera composició del senyor Funauchi tant per a la Game Boy com de la seva carrera. 

Perquè després d'allò se sap que va fer un gir inesperat i va participar en la creació de vídeos o seqüències animades per al Policenauts i el Gradius Deluxe Pack de la PlayStation el 1996 i el Nagano Winter Olympics'98 per a la mateixa consola el 1997, però llavors va desaparèixer del sector. 

Hidehiro Funauchi va ser un compositor pràcticament d'un sol sistema, la primera portàtil de Nintendo, i un home de Konami. El seu currículum no té gaires entrades, però són obres potents i té un parell de feines llegendàries per les quals valia la pena fer-li aquest petit homenatge.

Fonts: Castlevania Wiki, Video Game Music Preservation Foundation, Moby Games, Time Extension

Jocs que no van veure la llum: Skate or Die (reboot)

L'altre dia parlava del petit clàssic -i en el submon dels videojocs de monopatí podríem dir que un clàssic sense el "petit" davant- que és l'Skate or Die!, amb dues seqüeles força diferents. 

També deia que hi havia un projecte relacionat amb ell que no havia vist la llum, i que en parlaria a la secció adequada. Doncs bé, ha arribat el moment.

Resulta que després de 1990-1991 no hem tornat a saber res de la saga Skate or Die!, però no perquè no hi hagi hagut, en tots aquests anys, cap intent de ressuscitar la sèrie. Sí que n'hi va haver un, però va ser cancel·lat per motius molt poc habituals en aquest sector de l'entreteniment.

Ens expliquen a Unseen64 que l'any 2002 Electronic Arts va encarregar a Criterion Games, companyia coneguda per la saga Burnout, un reboot o rellançament de l'Skate or Die!, però és clar, aquesta vegada en 3D, és a dir amb dissenys poligonals.

Segons com també es considerava una seqüela, però no ens enganyem: era refer el món del joc original amb unes eines molt més modernes i adaptant-ne la jugabilitat i la narrativa als temps actuals.

El cas és que havia de sortir per a PlayStation 2 i Xbox, i se n'encarregava un equip que havia estat responsable dels jocs TrickStyle (Dreamcast, 1999, i més endavant PC) i AirBlade (PlayStation 2, 2001), que eren com els mítics Tony Hawk de skateboarding però amb monopatíns voladors (hoverboards). Per tant, sabien el que es feien.

La proposta de Criterion era fer un joc de monopatí amb llibertat de moviments, en què el jugador pogués començar a fer els trucs allà on volgués, comprar objectes a les botigues i interactuar amb la gent, anant més enllà del que oferien els estancats Tony Hawk.

El problema -i aquí està la gràcia de la història, perquè les cancel·lacions de videojocs acostumen a ser perquè l'empresa productora en retira el suport o fa fallida- va ser que Electronic Arts es va emocionar en excés, i va pràcticament exigir que el nou Skate or Die! fos un títol de món obert, més un Grand Theft Auto III que no pas un Tony Hawk, i l'equip de Criterion es va veure desbordat per aquesta petició, de manera que va decidir abandonar el projecte atès que se'ls havia escapat de les mans i que duia un any en marxa.

EA no hi va reaccionar gens bé i va amenaçar amb demandar-los, a més que Criterion va ser marginada i li van cancel·lar altres projectes, però al final l'únic que va passar va ser que el joc no va veure mai la llum, i poc després se signava un acord per al desenvolupament del Burnout 3: Takedown, que va sortir el 2004 per a PS2 i Xbox. Poc abans, EA havia adquirit Criterion, que passava a ser un estudi intern del gegant de la producció de videojocs.

Petits clàssics: Skate or Die!

A la darrera edició d'Explora Commodore l'organització, en bona part formada per Game Museum, proposava un petit torneig del qual no vaig fer esment, ja em perdonareu, i més quan en recordar-lo he pensat fer aquesta entrada dedicada al petit clàssic que el va protagonitzar.

Parlo de l'Skate or Die!, un títol de skateboarding o monopatinatge que va desenvolupar Electronic Arts per a diversos microordinadors i va llançar el 1988. Posteriorment, Konami en va desenvolupar un port per a la NES, però jo fins a la fira dels Commodore només el coneixia de nom -i com a informació que devia tenir al cervell però que no m'havia tornat mai a primera línia-, i allà el vaig poder veure i tastar en un Commodore 64, com és natural. Feia així:



Al vídeo podem veure com el joc està format per diverses disciplines, algunes de les quals tenen lloc a la half-pipe que vèiem a la imatge, i d'altres en circuits en descens i amb canvi de perspectiva en què la velocitat adquireix importància, atès que són curses.

El joc permet la participació de diversos jugadors alhora, però amb condicions: les disciplines que tenen lloc a la half-pipe, com que cada jugador hi participa en el seu torn, en el fons són individuals però de manera consecutiva, i en aquest cas hi poden participar fins a 8 persones. En canvi, a les curses els enfrontaments, si es produeixen, són d'un contra un, i llavors sí, alhora. El mateix passa amb la prova de la justa de la piscina que es veu al principi del vídeo.



L'Skate or Die! el vaig provar, com deia, en un Commodore 64, i amb poca traça, tot s'ha de dir: suposo que és qüestió d'agafar el truc als controls, però em sortien moviments puntuables un cop de cada diversos intents. Tenia una sensació similar a la de quan intentava jugar a moltes conversions d'Spectrum del meu MSX, en què la pobresa gràfica no em suposava un problema, però sí la desorientació amb els controls.

Doncs bé, aquest videojoc també estava disponible per al ZX Spectrum, que és la versió d'aquest segon vídeo, com suposo que ningú dubtarà. Però va sortir per a més sistemes:



Per exemple l'Amstrad CPC, inconfusible amb els gràfics menys definits, sí, però també més acolorits.

N'existien versions també per a Atari ST, MS-DOS i Apple IIGs, i la que esmentava al principi, la de la NES, seria l'única per a videoconsola.



En aquest cas, també ho deia, el desenvolupava Konami, una companyia no precisament poc coneguda, i gosaria dir que va fer una bona feina, perquè al marge dels gràfics i sobretot la música, que eren característics de la Nintendo, sembla el mateix joc, gairebé clavat, que el de microordinadors.



L'any 1990 arribava, també d'Electronic Arts -i a la NES Konami-, l'Ski or Die, que al vídeo veiem en versió PC i que canviava l'escenari urbà skater per una muntanya nevada, però conservant el format multidisciplinari, aquest cop amb snowboarding a la half-pipe, curses de dònuts inflables, acroesquí o esquí acrobàtic, esquí de descens i guerra de boles de neu. Va sortir també per a Commodore 64 i Amiga.



Però la seqüela oficial seria aquest Skate or Die 2: The Search for Double Trouble, que va sortir també el 1990, però només per a la NES i als Estats Units i prou.

Conegut per ser un dels pocs títols de la 8 bits de sobretaula de Nintendo amb veus digitalitzades i guitarra elèctrica a la música introductòria -com en tota la saga, per cert, d'en Rob Hubbard-, canviava totalment de registre i era un videojoc d'acció i aventures, però de temàtica skater.

Aquesta vegada es tracta d'aconseguir diners per a construir una half-pipe nova, perquè per culpa de l'atropellament del caniche de la dona de l'alcalde per part del protagonista es prohibeix el monopatí i s'enderroca l'original. Haurem de recórrer diverses parts en una epopeia per recuperar el nostre estil de vida enfrontant-nos a altres skaters i diversos obstacles amb l'ajuda d'armes com la pistola de paintball, petards i ous, i els trucs que ens ensenyen en Rodney i en Lester, pare i fill que ja sortien al primer Skate or Die!.



De l'Skate or Die 2 se'n va encarregar directament Electronic Arts, en comptes de Konami, que era qui havia fet les conversions dels altres dos jocs per a la NES, però almenys la companyia japonesa va poder dur a terme el desenvolupament d'aquest Skate or Die: Bad 'N Rad també de 1990 per a la Game Boy (1991 a Europa), aquest cop un títol de plataformes també etiquetat com a jump and run que es reparteix en 7 pantalles, al seu torn dividides en un segment lateral i un altre de vertical.

I aquesta és la història del petit clàssic que en el fons vaig descobrir fa poc, però hi va haver un projecte relacionat amb ell que no va veure la llum, i que em reservo per a una nova entrada de la secció corresponent.