17è aniversari de 3 Botons i START!

Aquí em teniu, un 15 de febrer més, amb una entrada d'autohomenatge, i és que aquest es el dia que el blog fa l'aniversari, perquè s'estrenava precisament un 15 de febrer, en concret de 2009, cosa que vol dir que fa 17 anys que, de manera periòdica, s'actualitza per parlar de coses que es caracteritzen, en general, per ser aprenentatges que jo mateix faig dins de l'àmbit dels videojocs -no caigueu en l'error de pensar que soc expert en aquest àmbit- i que vull compartir amb vosaltres, a través de seccions temàtiques que intento que vagin rotant amb un cert ordre i, si és possible, evitant que es repeteixin gaire seguides. I amb això ja són 1.576 entrades publicades, incloent aquesta.

Cada any que celebro l'aniversari del blog he de pensar la manera de fer-ho, i aquest cop se m'ha acudit una llista de 17 videojocs als que per importància històrica i/o per gustos personals m'agradaria jugar tan aviat com sigui possible. N'hi ha que podrà ser, d'altres que dependrà de la seva disponibilitat... Després la cosa va com va i hi ha canvis de plans i de circumstàncies, però ara per ara em venen aquests pendents al cap.

I segurament perdré el carnet de gamer per confessar que no he jugat (o que només he tocat per sobre) alguns d'aquests títols, però comencem:

El primer és un de gros, un considerat imprescindible que, tot i tenir la Dreamcast des de fa 20 anys -sí, ja fora del seu temps-, només vaig arribar a tastar una mica.

Vaig tenir una edició de premsa del Shenmue, però volia tenir la normal i me'l vaig vendre. Entre la dispersió intrínseca en mi i que vaig trigar anys i panys en aconseguir-lo a bon preu i complet (abans vaig aconseguir el Shenmue II), al final no he gaudit d'aquesta llegenda, però no el poso aquí perquè sigui cap de cartell, que podria ser-ho, sinó perquè tinc intenció real de posar-m'hi aquest mateix any.

La saga Yakuza està considerada precisament hereva espiritual de Shenmue, i jo hi vaig entrar amb el Yakuza Kiwami al Game Pass de la Xbox One.

Quan vaig fer el salt a PlayStation comprant-me la 5 vaig adquirir els sis primers jocs de la saga en PS4, i sempre he posposat l'estrena del Yakuza 0, que és el següent al que vull jugar, per la inversió de temps que suposarà. L'arribada de la Director's Cut per a PS5 em va fer aturar els plans, però ara que s'ha vist que tant aquest com el Kiwami 3 han estat criticats, he decidit estalviar-me el maldecap de vendre el que tinc per comprar les versions noves i quedar-me amb les edicions PS4 que ja tinc i en el futur proper, quan hagi jugat a alguns jocs de la PS5 que vull tocar abans i que són més curtets, serà el torn d'aquest.

Un classicàs de Nintendo que no tinc jugat, tot i que tenia ben començada la seva seqüela a la 3DS, és el Luigi's Mansion.

El tinc a la GameCube, màquina també comprada fora de temps, però vaig trigar tant en decidir-me a jugar-hi que la consola, de cop, i com malauradament tantes altres, va decidir deixar de funcionar, i el meu intent de reparació va acabar malament. Suposo que acabaré claudicant i hi jugaré a la Wii, ja que té ports per a comandaments de la GameCube. Serà l'opció més propera a la màquina original si la meva preferida no està disponible.

La saga Grand Theft Auto és una de les meves preferides, en el seu moment vaig jugar força al Vice City i al San Andreas, però acabar-me, el que es diu acabar-me, només m'he acabat el IV i el V.

Tinc pendents els de PSP, acabar els dos esmentats i el Chinatown Wars, i per descomptat els GTA 1 i 2, però per centrar-me en els que tenen gràfics 3D em vull posar com més aviat millor amb el Grand Theft Auto III, i no tinc excuses per allargar-ho més.

Aquest és un etern pendent, i com que tinc pendent fer més cas a la meva abandonada Saturn, intentaré que sigui amb el Nights into Dreams, que em vaig comprar no quan la Saturn era la meva consola del moment, sinó anys després, i vaig tenir la sort d'aconseguir-lo precintat i amb l'edició que duia el comandament analògic.

Però no m'hi vaig arribar a posar, i la meva experiència amb la saga es limita al temps que vaig dedicar al Christmas Nights, que regalaven amb la consola quan me la va portar el Pare Noel. Ja és hora.

He tocat alguns jocs d'en Mickey Mouse, però la saga més famosa que ha protagonitzat als videojocs, no. Eterna pendent.

La veritat és que en tinc ganes, i m'agradaria jugar-hi al més aviat possible, començant pel Castle of Illusion. El de Mega Drive o el de Master System? Tots dos.

Parlant de la Mega Drive, un dels seus títols més populars confesso que no l'he tocat mai. Es tracta del The Revenge of Shinobi, que forma part també d'una saga on sí que he fet un parell de partides breus a l'arcade de la primera part, el Shinobi, però és una saga pendentíssima. 

De la saga d'en Mario em falta jugar en profunditat a més d'un joc, però d'ella va néixer una altra saga, la d'en Yoshi, i l'entrega seminal no l'he tocat absolutament mai, cosa que també és per matar-me a calbots.

Com que m'agraden els jocs d'en Yoshi que he tocat per sobre, espero posar-me aviat amb la saga des del principi, amb el Super Mario World 2: Yoshi's Island.

Abans deia que jugaria a les versions Mega Drive i Master System del Castle of Illusion, i és el que penso fer també amb l'Aladdin, que sempre és objecte de debat sobre quina de les versions de 16 bits és millor, i he de confessar que només he provat per sobre, fa molts anys, la de Super Nintendo, però la de Mega Drive no.

Ha arribat l'hora de jugar als dos Aladdin, i ja decidiré quin m'agrada més. I al de Master System també, però en aquest cas ja hi havia jugat de petit i seria tornar-hi a jugar.

Parlant de coses més modernes, però que també tenen molts anys a l'esquena, em vaig anar comprant la saga Gears of War, però després de començar el primer i no avançar-hi gaire, la cosa es va quedar allà. Soc un desastre, ja ho he dit molts cops: em disperso, em falta temps, etc. i se m'acumulen els jocs, també els que tinc moltes ganes de jugar. Doncs bé, hi hauré de posar remei.

El que sí que és innegablement modern és el River City Girls, que fa temps que tinc, però com que pertany a la saga d'en Kunio-kun i, tot i ser una franquícia que m'encanta, em falta molt de lore per absorbir i a mi m'agrada entendre les referències i les picades d'ullet, l'he anat posposant, però m'està costant perquè li tinc moltes ganes.

L'Alex Kidd in Miracle World no és que no l'hagi tocat mai, però la meva experiència amb aquest clàssic es limita a jugar-hi amb l'amic que després em va acabar donant la Master System i els seus jocs, però no arribàvem gaire lluny.

Considero que tinc un deute històric amb Sega i amb mi mateix i quan pugui me'l passaré, o com a mínim hi jugaré seriosament.

Torno a esmentar la saga d'en Mario perquè, tot i que no és l'únic que tinc pendent, el Super Mario Galaxy 2 és un dels que em sap més greu no haver tocat.

Vaig gaudir molt amb el primer, és un dels meus jocs preferits, però actualment no tinc gaires ocasions de tirar endavant jocs llargs en una consola de sobretaula com la Wii, i com que malgrat comprar-lo a l'època per a la seva consola original ja no veig gaires possibilitats de jugar-hi allà, em sembla que ho acabaré fent a la Switch 2. Però ho faré, això segur.

Aquest Captain Toad: Treasure Tracker no és que sigui un dels imprescindibles, si bé està molt ben considerat, però a mi em ve molt de gust jugar-hi, i en fer-ho també utilitzar una mica la Wii U, que tinc abandonada des de fa molt de temps.

He passat de la versió de Switch -la de la Nintendo 3DS me la vaig comprar per l'efecte 3D i les pantalles noves, i encara està per desprecintar-, i tinc la ferma intenció de jugar a aquest simpàtic spin-off de l'univers Mario tard o d'hora.

La meva història amb aquest joc també és per partir-me la boca. A mi d'adolescent m'agradava molt l'univers Looney Tunes, en especial Tiny Toon, i tenia vistes imatges del Tiny Toon Adventures: Buster's Hidden Treasure, de la Mega Drive, a les revistes, i em tenien enamorat. Tenia una pinta increïble.

Doncs bé, no me'l vaig comprar tot i tenir la consola, però més endavant, quan ja estava amb la Saturn, me'l vaig comprar per molt pocs calés en un videoclub que liquidava jocs. Fa 25 anys que el tinc a la col·lecció, però us podeu creure que no hi he jugat mai? Doncs això. Ho he de solucionar. 

De tots els videojocs de la PlayStation 4 considerats imprescindibles que em vaig comprar gairebé compulsivament quan vaig tenir la PS5, el Shadow of the Colossus (alhora un remake de la PS2) és el que més ganes tinc de posar-me un dia al lector de Blu-ray de l'enorme i blanca consola. Està esperant, senzillament, el seu moment entre altres jocs, i ja us dic que n'hi ha d'altres que posaré abans, però aquest és en aquesta llista perquè, a més de tenir-ne ganes, és un clàssic modern que tinc pendent.

Acabarem aquest repàs amb un altre que n'hi ha per llogar-hi cadires: m'agraden molt les Tortugues Ninja -almenys el que en recordo dels dibuixos animats clàssics-, m'agraden molt els beat'em ups i m'agrada molt la Mega Drive. Doncs bé, un dels primers títols que em vaig comprar per ampliar, ja quan era retro, la meva col·lecció per a la 16 bits de Sega va ser el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist, i estic orgullós d'aquella decisió perquè em va costar molt pocs calés, però ara s'ha disparat d'una manera absurda.

Ara bé, no hi he jugat pas. I ha passat tant de temps que ara tinc dubtes sobre si fer-ho en el seu format original o en el còmode i excel·lent recopilatori Cowabunga Collection, però sigui com sigui hi he de jugar, i m'agradaria que fos dins d'aquest 2026.

En fi, tot això que us he posat són jocs als que tinc moltes ganes de jugar i que hom podria esperar que ja hagués tocat, però per molt que em passi el dia pensant i parlant sobre videojocs, en realitat tinc moltes mancances al meu currículum. Sí, ja sé que em direu que cadascú juga al que vol i pot, però aquestes són 17 espines que tinc. Tot plegat, és clar, a més de les desenes de jocs de no tanta volada que tinc pendents, tant de començar com d'acabar, i dels que aniran venint. 

 

Noms: Hidehiro Funauchi

Ara feia temps que no publicava una entrada dedicada a un nom propi de la indústria dels videojocs, i el cas d'avui trobo que té sentit perquè no es tracta d'una personalitat de primera ni segona línia. He parlat de persones prou conegudes, sense ser les que ja coneix absolutament tothom, però el protagonista d'avui és una mica més obscur.

I ho és perquè al seu currículum tampoc figuren gaires coses, però les que hi ha -i s'han pogut confirmar, que en segons quines èpoques i segons la informació que circuli per internet, és una altra batalla- són de gran qualitat.

Hidehiro Funauchi va néixer el 1962 al Japó i la seva curta carrera en la composició de videojocs -m'imagino que després va canviar de gènere, però no de professió, o sí- la va dur a terme a Konami, poca broma, on va formar part del seu sound team, l'anomenat Konami Kureiha Club. 

El primer videojoc en què consta que va participar és un títol de 1989 per a la Famicom, on figura amb el pseudònim FK-King en col·laboració amb Sukenomiya (Atsushi Fujio) i Flamingo (Katsuhiko Suzuki):

He de reconèixer que no sabia que hi hagués un Twinbee 2, encara menys un Twinbee 3, que és el videojoc al qual pertany aquesta banda sonora que no he aconseguit desgranar per saber a quin dels tres músics pertanyia cada peça, com sí que he pogut en d'altres ocasions. Aquella seria, per cert, la seva primera i última composició per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Potser és que directament tots tres van participar en tots els temes, com sembla que també passa al Castlevania: The Adventure, igualment de 1989 però per a la Game Boy -consola on es va quedar-, en què apareix amb el seu nom real -cosa que fa estrany l'ús de pseudònim el mateix any- acompanyat per Shigeru Fukutake i Norio Hanzawa:

Després tenim que el 1990 va participar en el disseny de so -no pas en la composició- del Quarth en versió Game Boy, la banda sonora del qual va fer l'esmentat Norio Hanzawa, però el tornem a veure composant, tot i que en companyia d'Akiko Itô, en un títol mític:

 

Allò passava el 1991, any en què també va participar, aquest cop en tàndem amb Kazuo Noguchi, a la banda sonora de l'Skate or Die: Bad 'n Rad, i en què el trobem acreditat en solitari a l'Operation C, amb un tema de la primera pantalla que us hauria de sonar:

 

Aquell any va ser especialment prolífic, perquè a banda de tot això també el trobem, altre cop en equip amb Akiko Itô, en una versió portàtil d'un títol emblemàtic com és el Parodius: 

 

I tancarem el 1991 amb una altra composició en solitari que es considera la millor de la seva carrera, i no ens ha d'estranyar, perquè el Castlevania II: Belmont's Revenge és un dels títols més estimats de la Game Boy, i se n'aplaudeix sempre la magnífica banda sonora:

Tampoc vull omplir més de vídeos aquesta entrada, em consta que després la càrrega de les pàgines és difícil i, amb els anys, si eliminen els vídeos de YouTube, queden molt lletges, de manera que només esmentaré que va participar, en col·laboració amb un o una tal M. Shindô, en la banda sonora del Tiny Toon: Babs' Big Break, de 1992, un dels videojocs de la meva infantesa. 

Junts van signar també la música del Zen: Intergalactic Ninja, de 1993, que seria la darrera composició del senyor Funauchi tant per a la Game Boy com de la seva carrera. 

Perquè després d'allò se sap que va fer un gir inesperat i va participar en la creació de vídeos o seqüències animades per al Policenauts i el Gradius Deluxe Pack de la PlayStation el 1996 i el Nagano Winter Olympics'98 per a la mateixa consola el 1997, però llavors va desaparèixer del sector. 

Hidehiro Funauchi va ser un compositor pràcticament d'un sol sistema, la primera portàtil de Nintendo, i un home de Konami. El seu currículum no té gaires entrades, però són obres potents i té un parell de feines llegendàries per les quals valia la pena fer-li aquest petit homenatge.

Fonts: Castlevania Wiki, Video Game Music Preservation Foundation, Moby Games, Time Extension

Compres: febrer de 2019

Ja ho vaig dir el mes passat, que volia fer bondat aquest 2019 i concentrar-me en el que tenia en comptes de comprar tant, i això continuo volent, cosa que no vol dir que durant el mes de febrer no m'hagi comprat res de res, i sense ser cap bogeria com el gener, el cas és que no m'he portat especialment bé. Però, això sí, m'he gastat pocs diners.

No acostumen a posar d'oferta els jocs de la línia ACA Neo Geo, i quan ho fan no són grans títols, però precisament per això, quan algun videojoc em cridava l'atenció però no vull pagar el preu habitual, he d'aprofitar aquests moments, combinats amb la visita al basar turc de Microsoft, i és així que he obtingut el The King of Fighters'95  per a la Xbox One.

Vaig molt endarrerit amb la saga Assassin's Creed, de la qual només m'he acabat la primera entrega, i tinc el recopilatori de l'anomenada Ezio Collection en format físic, però sembla que, per preus, acabaré la sèrie en digital, i és que hi ha ofertes que no es poden deixar passar, com la que m'ha permès fer-me amb l'Assassin's Creed Syndicate - Gold Edition, també per a Xbox One, amb tot el contingut addicional.

També per a Xbox One, però sense DLC -ja vindran en un altre moment, quan rebaixin encara més el season pass- m'he fet amb l'Assassin's Creed IV: Black Flag a un preu ridícul que on em va fer dubtar gaire.

Els Reis em van portar per a la Xbox One el Dragon Ball FighterZ, i ja vaig dir que no l'havia comprat abans perquè n'esperava una edició completa, però em vaig cansar d'esperar i em vaig comprar l'única edició disponible quan escric aquestes línies, la que no té cap DLC. 

Doncs bé, esperava que rebaixessin l'anomenat FighterZ pass, el paquet de lluitadors addicionals (i ara n'ha sortit un segon), perquè era l'únic que m'interessava -no vull pas els packs de música que no és la BGM de la sèrie i que no lliga amb els combats-, i ha passat i he aprofitat el moment per obtenir, així, en Goku i en Vegeta sense transformar, en Bardock, en Cooler, en Zamasu unit, l'A-17, en Broly, l'A-21 i en Vegeku superguerrer Blau. 

A aquest li tenia moltes ganes: Hamster és l'estrella dels llançaments arcade retro a la Switch, però hi ha una altra companyia, Flying Tiger Entertainment, amb la seva línia Johnny Turbo's Arcade, més cara i amb menys opcions de personalització i emulació.

Tanmateix, quan un joc m'interessa és això o res, i així he comprat -bé, en realitat l'he pagat amb punts acumulats de My Nintendo-, quan ha sortit a Europa, el Caveman Ninja, clàssic que coneixia de les revistes de la versió SNES, i que sempre m'havia cridat l'atenció, però que mai havia provat.

Ara que des de fa un temps els shoot'em ups em criden més l'atenció, poder comprar un títol digital que imita l'estil clàssic com és el Hyper Sentinel per menys d'1 euro era una oportunitat que no podia deixar passar, encara que no li havia fet cas fins ara, i ja forma part de la meva excessivament llarga llista de títols per a la Switch.

El que sí que tenia clar que em compraria quan sortís des que es va anunciar, i ha arribat després de passar al final de la llista de propers llançaments diverses vegades, tot fent-me posar molt impacient, era el Puzzle Bobble 2 de la línia ACA Neo Geo, també per a la Switch.

De jugabilitat senzilla i directa i copiada fins a l'extenuació, aquesta saga de Taito m'agrada des que d'adolescent em vaig comprar la tercera part per a la Saturn, a Occident rebatejada com a Bust-a-move 3. Ara ja tinc, doncs, la segona entrega de recreativa, que agafa la primera -publicada per a la Switch setmanes abans també- i la millora.

En una incursió en un Cash Converters, cosa que faig de manera molt esporàdica, he trobat aquest Dead Rising 2 per a la Xbox 360 a un preu molt baix, i el cert és que feia temps que el volia, encara que no estava entre les meves prioritats.

Ara ja tinc les tres primeres entregues i un parell d'spin-offs, però potser és hora que em posi amb la primera, que vaig començar segurament fa una dècada i es va quedar allà, víctima de les meves compres descontrolades i impulsives.

I, parlant d'impulsos, com que tinc en marxa un projecte per arreglar i restaurar la Game Boy de la meva germana, i com que els jocs que ella tenia sempre em van agradar -i ja me n'he comprat algun per tenir-lo a la meva col·lecció-, em va agafar el rampell de tenir el Tiny Toon Adventures: Bab's Big Break, que m'agradava molt, i me l'he comprat, com es pot veure cartutx sol i capseta de plàstic. Trobar-lo complet requeria més calés dels que estava disposat a pagar.

Gairebé al temps afegit entra aquest Forza Horizon 2 per a la Xbox One, d'una oferta nocturna de Media Markt.

Un títol que vaig poder provar amb la subscripció a Xbox Live Gold, però que volia tenir de veritat (poques vegades tinc el Gold actiu), i més ara que per motius relacionats amb les llicències ja no es ven digitalment.

Déu n'hi doret, també, el mes de febrer. No m'hi he gastat gaires diners, però sí que he fallat una mica en el meu propòsit de comprar menys per la part de concentrar-me en el que tinc i gaudir-ne. Què passarà al març, a banda de ser el meu aniversari?

Jocs que no van veure la llum: Tiny Toon Adventures - Defenders of the Looniverse

Els Tiny Toons, les entranyables contrapartides infantils dels popularíssims personatges de dibuixos animats de la Warner Bros., ja han aparegut en entrades d'aquest blog altres vegades. 

No els he dedicat una entrada completa, cosa que quedarà per a una altra ocasió, però sí que he parlat d'un dels jocs de la meva infantesa i d'un altre que, com el d'avui, no va veure la llum.

El Tiny Toon Adventures: Defenders of the Looniverse -també conegut com a Defenders of the Universe- era un joc desenvolupat per la mítica i aclamada Treasure que havia de sortir el 2004 per a la PlayStation 2 i, segons Unseen 64, possiblement també per a la Gamecube. 

Es tractava d'un joc de plataformes en què els protagonistes de la ja llegendària sèrie animada s'embrancarien en una aventura en què haurien d'ajudar uns éssers espacials, i aquí el tenim en moviment:

No se saben exactament les causes de la seva cancel·lació, però una de les teories és que Conspiracy Entertainment, que era la companyia que l'havia de publicar, estava passant per un mal moment econòmic i això va provocar algunes cancel·lacions. Tanmateix, durant un temps es va mantenir que acabaria sortint, però la cosa es va aturar i, amb l'arribada de la nova generació, encapçalada per la Xbox 360, es va acabar deixant córrer el projecte.

Estava prou avançat, però, perquè als mitjans especialitzats ja se'n parlava i havia rebut fins i tot la qualificació per edats de l'organisme nord-americà ESRB, per tant sembla que va anar de ben poc que no sortís a la venda. Una llàstima.

Recomanació personal: Tiny Toon Adventures: Bab's Big Break (Game Boy)

Com que estem a la primera setmana del bloc, cada dia toca una nova inauguració d'una secció. En aquest cas és la de les recomanacions personals de jocs, alguns d'ells molt coneguts i d'altres no tant, que crec que val la pena provar.

Té l'honor de ser el primer joc recomanat el Tiny Toon Adventures: Bab's Big Break de la Game Boy (1992), un títol que jo, personalment, no tinc, però sí la meva germana, tot i que hi vaig jugar jo més que ella. De fet, aquesta primera vegada, com que el joc forma part d'una franquícia, també hi haurà una mica de repàs a la història de la mateixa.



Com es pot començar a apreciar al vídeo, és un joc de plataformes molt interessant, si bé no gaire difícil, que permet controlar no només el protagonista masculí de la història, en Buster Bunny, sinó també els seus companys Plucky Duck i Hamton, versions infantils d'en Daffy Duck i en Porky respectivament. Durant tot el joc apareixen els personatges que conformen el microunivers Tiny Toon dins l'univers que són els personatges animats de la Warner Bros., i trobo que és una opció molt a tenir en compte dins el catàleg de la Game Boy. Posteriorment es van editar jocs molt semblants per a d'altres consoles, molt interessants també i del mateix estil, alhora que també hi ha títols basats en Tiny Toon que no són de plataformes, sinó d'esports. Repassem la llista dels que hi ha, començant pel de la NES, el Tiny Toon Adventures, de 1991:



-També de la NES, de 1992, Tiny Toon Adventures: Cartoon Workshop, un joc estrany i no gaire recomanable.

-El mateix any i per a la mateixa consola, el Tiny Toon Adventures 2: Trouble in Wackyland, novament de plataformes, tot i que no tan bo com el primer.

-L'any següent, el 1993, sortiria per a la Game Boy una segona entrega: Tiny Toon Adventures 2: Montana's Movie Madness, també de plataformes.

-I també el 1993, una meravella, Tiny Toon Adventures: Buster's Hidden Treasure, un altre joc que recomano amb força. Genial. N'hi havia per a la Super Nintendo, sí, però els que teníem la Mega Drive vam al·lucinar. I jo me'l vaig comprar de segona mà en un vídeoclub el 1999 per 900 pessetes (5,40 euros).



Quines ganes de tornar-hi a jugar! Continuem:

-Tiny Toon Adventures: Buster Busts Loose, de la Super Nintendo, també el 1993 (L'Any Tiny Toon?), tot i que al Japó havia sortir el 1992.

-Tiny Toon Adventures: Wacky Sports Challenge, de la SNES, de 1994 però que va trigar dos anys a aparèixer a Europa, estava basat en minijocs esportius amb el to humorístic que caracteritza els personatges.

-Tiny Toon Adventures: Wacky Sports, de la Game Boy, el mateix joc de la Super Nintendo però que va arribar quan tocava, el 1994.

-Tiny Toon Adventures: ACME All-Stars, per a la Mega Drive, del 1994. Bé, hauríem de dir "Genesis", perquè no va passar dels Estats Units. El joc era un recull d'esports que practicaven els protagonistes de Tiny Toon, com si fos un Mario Strikers Charged Football de la Wii però molt abans, amb uns altres personatges i en una altra consola.

I fins aquí els jocs fets per Konami, la cèlebre companyia third party japonesa. Però també hi va haver altres programadors que van tenir el valor de donar la seva pròpia versió. Terraglyph ens va dur Tiny Toon Adventures: Buster and the Beanstalk, per a PC, el 1996, l'adaptació Tiny Toon Adventures: The Great Beanstalk (Playstation, 1998 al Japó i 1999 a Europa) i Tiny Toon Adventures: Toonenstein - Dare to Scare, també per a la PSX, de 1999 i, com els altres dos d'aquesta third party, no gaire memorable.

No ho va fer gaire millor Warthog amb els seus Tiny Toon Adventures: Plucky's Big Adventure (PSX, 2001), Tiny Toon Adventures: Buster Saves the Day (Game Boy Color, 2001... Bé, aquest sí que es veu que està bé) i Tiny Toon Adventures: Wacky Stackers (Game Boy Advance, 2001), que era un joc de puzzles.

El 2001 també va aparèixer, de la mà de Conspiracy Games i per a la Game Boy Color, Tiny Toon Adventures: Dizzy's Candy Quest. Més tard, el 2002 (2006 a Europa) va sortir per a la Game Boy Advance la visió particular de Treasure d'aquest univers, el Tiny Toon Adventures: Buster's Bad Dream (anomenat també als Estats Units Scary Dream). Finalment, el 2001 havia de veure la llum Tiny Toon Adventures: Defenders of the Looniverse, però va ser cancel·lat abans de confirmar-se per a quina de les consoles del moment (Ps2, Game Cube i Xbox) sortiria.

En resum, hi ha una bona pila de jocs basats en Tiny Toon, i el més curiós és que la majoria d'ells són únics. És a dir, llevat d'un parell de casos en què hi ha versions del mateix joc per a dues consoles (o per a PC i per a consola), la resta són plataformes diferenciats, amb arguments propis, de manera que es poden tenir tots perfectament i no tenir res de repetit. No és fascinant? No sol passar, això. Bé, sí, n'hi ha un altre cas, però no tan clar com aquest: el dels jocs de The Simpsons.