És probable que estigueu pensant que ja l'he vessat, que m'he menjat una lletra del nom del joc, però no, us asseguro que el joc es diu, o més aviat s'havia de dir, així com ho llegiu al títol de l'entrada.
Es tracta d'una nova entrega d'aquesta secció dedicada a parlar de videojocs que no van arribar a sortir, independentment de la fase del seu desenvolupament en què es trobessin, i he descobert aquest, que em servirà també per portar a la secció una consola que no domino gens i de la que, de fet, no parlo gairebé mai.
Promethus -res a veure amb el custom firmware anomenat Prometheus- era un joc que havia de sortir per a la PSP, la primera portàtil de Sony, i que estava en desenvolupament, pel que sembla, cap als anys 2008-2009.
Geekaysoft era la companyia encarregada de crear aquest joc d'acció i trets amb vista lateral, d'estil metroidvania, en què hauríem explorat un planeta, el Promethus del títol, tot fent servir diferents armes i habilitats.
La nostra protagonista era una mercenària espacial anomenada Angel, i la seva missió anava més enllà d'omplir un diumenge buit, i és que havia de descobrir els secrets d'un complot del malvat Lord Duroth i, és clar, aturar els seus plans.
Estava previst que tinguéssim armes millorables, resolguéssim trencaclosques, desbloquegéssim zones secretes i lluitéssim contra enemics de final de zona, a més del last boss. El joc estava en un estat de desenvolupament tan avançat que es va poder provar la seva demo a la PSP, que permetia jugar a la primera zona, i tenia la data prevista de sortida el 29 d'octubre de 2009, però alguna cosa va anar malament.
I és que la demo no va agradar. Tenia bugs, els controls no acabaven de funcionar bé i el salt era massa lleuger, i davant de la negativa resposta del públic es va decidir cancel·lar el projecte, que només roman en forma d'aquesta demo, si la trobem online, ja que va ser preservada.
L'última entrada de l'any estarà dedicada al repàs de com m'ha anat, en matèria de videojocs, el 2021. Faré un repàs dels esdeveniments més destacats, les petites fites personals que he assolit, i finalment hi posaré, com ja és tradició, un llistat dels videojocs que m'he acabat i també un muntatge de vídeo amb els títols als que he jugat almenys un parell de vegades.
Per exemple, puc dir que ha estat un any en què m'he posat seriosament a repassar la història dels beat'em ups, un gènere que cada cop m'apassiona més, i el primer títol que em vaig passar va ser el Nekketsu Kôha Kunio-kun o Renegade.
En vaig parlar a Retroscroll, és un dels primers videojocs del gènere, va definir moltes coses i també va iniciar la saga Kunio-kun, que m'agrada molt i de la qual he jugat a dos títols més durant el 2021.
D'aquí vaig anar a parar al seu "cosí" Double Dragon, una llegenda de les recreatives que també va aportar coses molt importants al gènere i que després em va dur a la seva seqüela, el Double Dragon II: The Revenge.
També de lluita al carrer he dedicat més o menys temps a jocs com el Bad Dudes vs Dragon Ninja(també en vaig parlar a Retroscroll), el Rival Turf!, l'Iron Commando i el Night Slashers.
No marxem encara dels mastegots, perquè pel que fa a la lluita 1 contra 1 ha estat un any en què he enfonsat els dits dels peus a la saga The King of Fighters, gràcies a les versions digitals que he anat comprant d'unes quantes de les seves entregues per a la Switch o la Xbox One. Espero continuar-la explorant.
Ha estat un any en què he jugat a menys jocs, però amb més dedicació, i he fet descobriments interessants, autèntiques sorpreses, com la bogeria esportiva del Paddle Mania, o el joc que m'ha captivat més, el Yakuza Kiwami, que ha fet que automàticament m'enamorés d'una saga de la qual no he tocat res més, però que tinc la certesa que m'encantarà quan m'hi posi.
Repassant el llistat de jocs als que he jugat, i que veurem al vídeo més avall, m'adono que possiblement he jugat a més videojocs retro que mai, i bona part de la culpa la tenen els meus estimats recopilatoris de clàssics -i els clàssics comprats digitalment de manera individual-, entre els quals es podrien comptar, segons com, les consoles mini, i enguany per l'aniversari em van regalar l'Astro City Mini, rèplica d'un model de moble de recreativa amb 37 clàssics de Sega que penso esprémer l'any 2022 com no ho he fet, entre una cosa i l'altra, el 2021.
I una altra cosa que, coneixent-me, estava clar que m'acabaria cridant l'atenció és l'Evercade, una consola portàtil de Blaze Entertainment que va sortir el 2020 i que destaca perquè funciona amb cartutxos que recopilen precisament clàssics, amb llicència oficial. Ha estat una font de descobriments, perquè no acostumen a ser "primeres espases", sinó coses més de segona, tercera o quarta categoria, i a mi m'encanta nedar a les profunditats dels catàlegs, atès que normalment els títols imprescindibles ja els tenim en una o altra banda.
Com que les estones per jugar les tinc sobretot al transport públic, que enguany he fet servir força poc per les causes que tothom coneix, i les meves estones amb els videojocs acostumen a ser igualment esgarrapades quan soc a casa, les consoles portàtils em van molt bé, i una vella idea s'ha materialitzat aquest any en produir-se, per fi, la compra d'una PSP de segona mà però recomanada per un amic que en va comprovar l'estat, i aquest desembre ha entrat a la meva col·lecció juntament amb els primers videojocs del meu llistat d'objectius. En aquest sentit també m'he posat a augmentar la meva col·lecció de jocs de Game Gear.
Abans de procedir al llistat de títols acabats i al vídeo de resum, deixeu-me recordar (o anunciar, si no ho sabíeu) que aquest any he estrenat presència a les xarxes dedicada al blog, concretament un compte d'Instagram i un altre de Twitter, per si els voleu fer una ullada. Els he obert pensant, per una banda, en emprar-los com una eina per compartir coses més breus que una entrada, fer bullir l'olla, i per l'altra diferenciar-les dels meus comptes personals. Hi tinc molt pocs seguidors, però crec que la idea ha sortit bé, perquè la gent amb qui comparteixo interessos videojoquístics m'hi ha començat a seguir, així que ja no cal que doni la tabarra als que em coneixen però no són amants dels videojocs.
En fi, allò que és promès, sigui atès. Aquesta és la llista de videojocs que m'he acabat el 2021. Hi ha hagut una baixada important, de 26 l'any passat a 17 aquest, però què hi farem...
Renegade / Nekketsu Kōha Kunio-kun (arcade) - via Switch
Mega Man 5 (NES) - via Xbox One
Double Dragon (arcade) - via Switch
Donut County (Xbox One)
Stranger Things 3: The Game (Xbox One)
The Way Remastered (Switch)
Flashback 25th Anniversary (Switch)
Boogerman: A Pick and Flick Adventure (SNES) - via Evercade
River City Ransom (NES) - via Switch
Sonic the Hedgehog (Mega Drive) - via Switch (Sega Ages)
Kirby's Adventure (NES) - via NES Mini
Do-re-mi Fantasy: Milon no dokidoki daibōken (Super Famicom) - via SNES Mini "ampliada"
Yakuza Kiwami (Xbox One)
Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantō (Famicom) - via Switch
Castlevania II: Simon's Quest (NES) - via Switch
Phantasy Star (Master System) - via Switch (Sega Ages)
Touhou Luna Nights (Xbox One)
Val a dir que el Yakuza Kiwami m'ha ocupat més d'una setantena d'hores, i això per la meva disponibilitat es converteix en mesos de dedicació, però vaig començar l'any amb la intenció de superar-me i ha passat tot el contrari. Ara, però -i això és matèria de la propera entrada, la primera de 2022-, m'he de replantejar coses com ara aquesta: que no he de buscar la quantitat, sinó la qualitat, és a dir passar-m'ho bé.
I ara sí, el vídeo de resum dels meus videojocs de 2021, aquesta vegada més curtet i digerible, de 7 minuts i escaig. No se'ls mira ni Déu, però potser amb aquesta durada tinc més sort.
Us desitjo un gran 2022! Us continuaré donant la tabarra durant tant de temps com en tingui ganes, i em sembla que me'n queden moltes...
Suposo que recordeu el Hammerin' Harry, el clàssic de recreativa de 1990 desenvolupat per Irem. Quantes tardes i setmanades gastades en aquesta màquina, "la de monedasque le eché", eh? Doncs jo no, no vaig conèixer la seva existència fins fa poc, i malauradament encara no ha estat emulat en cap sistema que jo tingui, almenys legalment.
En fi, a més de la versió original arcade va tenir un port a la Famicom (i després la NES) l'any 1991, una seqüela per a la Game Boy anomenada Hammerin' Harry: Ghost Building Company el 1992, una segona entrega per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo amb el títol japonès -perquè no es va localitzar- de Daiku no Gen-san 2: Akage no dan no gyakushô el 1993, una incursió a la Super Famicom amb el Ganbare! Daiku no Gen-san, també el 1993; repetia a la Game Boy el 1994 amb el Daiku no Gen-san: Robot teikoku no yabô, ja l'any 2000 la saga debutaria a la Game Boy Color amb el Daiku no Gen-san: Kachikachi no tonkachi ga kachi, i finalment el 2008 arribava a la PSP l'última entrega de la franquícia, Hammerin' Hero, o GenSan a Europa.
Tot aquest rotllo ha estat per dir que n'existeix una adaptació a anime, però com que es basa en el darrer joc de la saga, el de la PSP, i amb el mateix nom al Japó, Ikuze! Gen-san ("Som-hi, Gen!") -encara que el del videojoc, sencer, era Ikuze! Gen-san: Yûyake daiku monogatari-, primer havia de donar el context de la sèrie.
Es tracta del que es coneix com a ONA, o "Original Net Animation", perquè es va publicar a la web de GyaO l'any 2008. I el primer episodi era així (em sap greu, no n'he trobat amb subtítols en cap idioma):
En total són 24 episodis, cadascun amb 9 minuts de durada, que l'any següent, tot i que només al Japó, es van posar a la venda també en DVD. Hi veiem en Genzô Tamura, un treballador de la construcció de 19 anys que protegeix, amb el seu martell gegant, el seu barri, Beranme, de qualsevol amenaça, sobretot la del Grup Kuromoku.
Si busquem vídeos del joc en si, que no compartiré per no carregar tant l'article, per altra banda no gaire llarg de text, veurem com les noies que apareixen a la sèrie hi surten també, i que té una estètica anime reforçada per la tècnica del cel shading, i la coincidència temporal fa pensar, sense que sigui cap fita de la història de la investigació, que tots dos productes van ser creats en paral·lel, en allò que anomenen sinergia.
Així doncs, si teniu bons records d'aquest clàssic dels videojocs, o sobretot si us agrada l'entrega per a PSP, i sabeu japonès, ara també sabeu que existeix una sèrie animada basada en les aventures del seu protagonista.
Em sorprèn, després de tots aquests anys de blog, quan em pensava que algunes seccions les havia esgotat o faltava poc, descobrir que d'un dels manga més emblemàtics dels anys 90 (iniciat el 1989, però) no havia tingut la corresponent entrada a la secció de videojocs basats en còmics, però sempre és bon moment per arreglar-ho, i més quan no tocava la secció des d'agost de l'any passat.
Amb un manga signat per en Masamune Shirow publicat entre 1989 i 1990 i recopilat en un sol volum -editat en castellà diverses vegades, la més recent a l'abril-, dues seqüeles amb sengles volums recopilatoris, diverses sèries animades i sobretot el producte més conegut i popular, la pel·lícula dirigida per Mamoru Oshii el 1995, Ghost in the Shell (en japonès Kôkaku Kidôtai), que aquest mateix 2017 ha tingut una versió en imatge real de creació nord-americana, també va tenir algun videojoc.
Un clàssic del gènere cyberpunk com aquest havia de ser adaptat als videojocs, i així va ser el 1997 amb aquest Ghost in the Shell exclusiu de la PlayStation, disponible als tres mercats principals del sector (a Europa va arribar ben entrat el 1998), que és un joc d'acció en tercera persona en què en realitat controlem un Fuchikoma, un tanc de combat amb moltes habilitats -especialment celebrada la de pujar per les parets- i ben armat, dins del qual hi ha un personatge original. La comandant Kusanagi, en Batô, el vell Aramaki i altres estimats personatges hi apareixen, però no els controlarem.
La diversitat d'escenaris, que es veu que recreen amb fidelitat l'univers de l'obra, la implicació de l'autor original en el disseny i l'argument, que és original del joc i que conté escenes animades desbloquejables, van fer que el títol tingués bona acollida i fins i tot hi ha qui el considera una de les millors adaptacions de manga i anime al món dels videojocs.
Curiosament, el repartiment de veus original no va repetir per al videojoc, però sí que ho va fer al doblatge estatunidenc, que tornava després d'haver posat les veus al film de 1995.
A banda de la pel·lícula de Production I.G dirigida per Mamoru Oshii, un dels productes més coneguts de la franquícia és la sèrie de televisió, Ghost in the Shell: Stand Alone Complex, entre les dues temporades de la qual hi ha el videojoc de PlayStation 2 Ghost in the Shell: Stand Alone Complex, de 2004-2005.
Aquest cop sí que podíem controlar la Kusanagi, i en Batô, en un joc d'acció en tercera persona, sense Fuchikoma ni Tachikoma al mig.
El 2005 sortia, amb el mateix títol, un joc per a la PSP que era prou diferent, no pas un simple port. Aquesta vegada, amb un argument també original i també basat en l'univers Stand Alone Complex, es tractava d'un first person shooter o FPS.
Hi podíem controlar els dos personatges del joc de la PS2, però també en Togusa, en Saitô i, al multijugador, el vell Aramaki. Tot i així, va tenir una acollida més aviat tèbia, però segur que va ser una bona notícia per als fans de la saga.
També FPS, i ja per acabar, aquest any es llançarà el Ghost in the Shell: First Assault Online, de moment en Steam, desenvolupat per la companyia sudcoreana Neople.
Sembla que serà un títol essencialment online, amb molts paràmetres per personalitzar els personatges, però de moment no se'n sap gaire cosa més. En qualsevol cas, la franquícia Ghost in the Shell, entre unes coses i les altres, continua viva.
No sé si hi ha res previst enguany per a aquest clàssic de les recreatives de Sega, que fa 30 anys. Potser no, perquè tampoc no és que sigui un dels títols que han marcat la història dels videojocs. Però sí que l'any 2007, quan feia els 20 anys, hi va haver una seqüela.
Alien Syndrome és un videojoc que va sortir en versió arcade el 1987, desenvolupat i distribuït per Sega, i que pertany al gènere dels anomenats run and gun, és a dir els de córrer i disparar, o literalment "córrer i arma".
En aquest títol de tall futurista, i clarament inspirat en certa saga cinematogràfica, podem controlar els soldats Ricky o Mary, i si som dos jugadors podem agafar-ne un cadascun i cooperar, amb el senzill objectiu de rescatar els nostres companys de les urpes d'uns alienígenes que els tenen segrestats mitjançant les nostres armes, que a més de poder-se millorar poden disparar en 8 direccions.
Com podem veure, els gràfics són senzills, no era cap desplegament tecnològic, però fa l'efecte que deu ser força addictiu. En total hi ha 8 nivells, on hem de rescatar un nombre determinat de companys i vèncer un enemic de final de pantalla.
No va trigar gaire a ser convertit a diverses plataformes domèstiques, com la Master System (al vídeo), l'MSX (tot i que sospito amb una certesa del 100% que és un port de la versió Spectrum), l'Amiga, l'Atari ST, l'Amstrad CPC, el Commodore 64, l'esmentat ZX Spectrum i la NES:
Més endavant, el 1992, arribaria també a la Game Gear i al Sharp X68000, aquesta versió considerada l'única del tot fidel a la recreativa. Fins a l'arribada del Sega Mega Drive Ultimate Collection (Xbox 360 i PlayStation 3, 2009), on es pot desbloquejar, i el tercer recopilatori Sega 3D Classics Collection de la Nintendo 3DS, de 2016 i de moment exclusiu del Japó. Preguem perquè això canviï.
Naturalment cada versió va ser una adaptació a les possibilitats de la màquina en qüestió, amb més o menys fortuna i millor o pitjor acollida.
Curiosament, les versions per a Master System i NES, les úniques que no eren microordinadors ni portàtils, sembla que tenen unes mitjanes inferiors, especialment la de la Master System, que entre altres coses per les quals es considera una mala conversió no permet un scroll suau, sinó que quan sortim de la pantalla es carrega el nou segment, com passa al The Legend of Zelda original.
L'any 2004 l'Alien Syndrome va rebre un remake poligonal, un "rentat de cara", per a la PlayStation 2, en el volum 14 de la línia Sega Ages2500, que incloïa tant conversions fidels de jocs clàssics com reinterpretacions com aquesta. Per cert, a la versió PAL d'aquest recopilatori es va eliminar precisament l'Alien Syndrome, perquè volien aconseguir una qualificació per edats més favorable.
Ara bé, com deia al principi va ser el 2007, al 20è aniversari del joc, que va arribar la seqüela, per ara l'única, d'aquest petit clàssic.
Situat un segle després del primer títol, el també anomenat Alien Syndrome va sortir per a la Wii (vídeo) i la PSP afegint elements d'RPG a la trama, però mantenint l'essència del producte original.
Aquest cop controlem l'Aileen Harding, que ha d'anar a investigar què ha passat en una estació al planeta Kronos amb què s'ha perdut la comunicació, i ho fa al llarg de 40 pantalles acompanyada pel robot SCARAB, que li fa d'ajudant i magatzem portàtil.
Malauradament, tant la versió de la Wii com la de la PSP van tenir males crítiques, a causa d'un frame rate baix, gràfics poc polits -especialment a la Wii, en què ens trobem amb gràfics pràcticament de PSP- i monotonia en general, però se'n va aplaudir el multijugador, que permet la cooperació de 4 jugadors en pantalla a la Wii i, a la PSP, per wifi.
Suposo que més o menys tots jugàvem, quan érem petits, amb miniatures de cotxes probablement de la marca Majorette. Jo tenia (i encara tinc, encara que no els faci servir) fins i tot cases, voreres, passos de vianants, arbres i fanals que em permetien ambientar millor l'experiència de joc.
Però aquells vehicles, segons la Wikipedia a escala 1:64, no eren els únics cotxes de joguina populars dels infants de la meva generació, ni els més petits. Des de mitjan anys 80 es comercialitzaven els Micro Machines, autèntiques miniatures, que van assolir tanta popularitat que no ens ha d'estranyar que se'n fessin videojocs.
El primer títol de la saga, el Micro Machines: The Official Video Game, va sortir per a un fotimer de plataformes, però curiosament va aparèixer molt abans en una d'elles, la NES. Va ser l'any 1991.
Va sortir a la venda només als Estats Units i Europa, potser perquè al Japó els Micro Machines no havien tingut tant d'èxit -o fins i tot no hi van arribar a sortir, no en tinc ni idea-, i aquesta primera entrega establiria les característiques de la saga: curses de minicotxes (i altres vehicles) amb vista des de dalt i escenaris basats en espais que podríem trobar a casa nostra o al nostre jardí.
El joc va agradar molt, i se'n va lloar especialment la modalitat multijugador, que consistia en fer caure el rival prou vegades com per aconseguir 4 punts de diferència.
Com a curiositat, es van fer diverses versions dels cartutxos que se podrien comprar. Es va editar, per exemple, en el format normal de la NES, però també n'hi havia uns que eren daurats (als Estats Units) o negres (a Europa) que tenien un interruptor que permetia que els poséssim... en una consola de la regió contrària.
La més interessant, però, almenys pel que fa a l'aspecte, és la de cartutx compacte per a l'Aladdin Deck Enhancer, un sistema pensat per a fabricar cartutxos més barats i jugar amb ells a la NES a través d'un adaptador, però que va ser un fracàs. Aquell sistema era de Codemasters i Camerica, companyies que precisament van desenvolupar el Micro Machines de la NES.
Doncs bé, van haver de passar dos anys perquè se'n fessin versions per a d'altres consoles. Veiem al vídeo la de la Mega Drive, però també va sortir el 1993 per a la Game Gear i, exclusivament a Europa, també la Master System i l'Amiga. El 1994 arribava per a Super Nintendo, MS-DOS i CD-i de Philips, i l'any següent per a la Game Boy.
El 2002 se'n va fer un remake anomenat senzillament Micro Machines, que va sortir per a PlayStation 2 i a Europa també per a Xbox. El 2003 apareixia també a les Gamecube i Game Boy Advance europees. Però aquest homenatge al clàssic no va acabar de convèncer per culpa de problemes tècnics com el frame rate o la càmera.
Però tornem als 90, perquè el 1994 va sortir el Micro Machines 2: Turbo Tournament, segona entrada de la franquícia, que a més de repetir la fórmula amb millores, nous vehicles i modalitats de joc va tenir com a sistema estrella la Mega Drive, que incloïa dues connexions per a comandaments addicionals al mateix cartutx, anomenat J-Cart, i en determinats circuits fins i tot es podia fer servir un comandament per a 2 jugadors alhora, per tant hi podien jugar fins a 8 persones.
Va sortir també per a la Game Gear (1995), la Game Boy (1996) i la Super Nintendo (1996, versió del vídeo per variar una mica), però només a Europa, igual que la versió de la Mega Drive. Als Estats Units només el tindrien en MS-DOS, i el 1996. La versió per a ordinador tenia un editor de circuits, però també hi era a la versió actualitzada i exclusiva de la Mega Drive Micro Machines Turbo Tournament 96, de 1995. Quin embolic de versions i regions, oi?
Més senzilla és aquesta qüestió amb el Micro Machines Military, que va sortir el 1996 només per a les Mega Drive europees, i que com podem veure presenta una temàtica militar, però manté la fórmula de la franquícia.
Amb aquest títol, ben acollit també, la saga s'acomiadava per sempre d'una consola on havien sortit totes les entregues, a més de dues d'exclusives comptant la militar.
Passem al 1997, perquè va ser l'any d'aparició al mercat del Micro Machines V3, principalment per a PlayStation, i que marcava la primera entrada de la saga al Japó. El tindríem també per a ordinador (Europa, 1998), Nintendo 64 (Estats Units i Europa, 1999) i Game Boy Color (també Estats Units i Europa, 2000), consola que també aquell any a rebre una compilació dels dos primers amb el nom de Micro Machines 1 and 2: Twin Turbo.
A més de tornar l'embolic de versions i regions, tornava també la modalitat de 8 jugadors a les plataformes on era possible (a la Nintendo 64, on per cert es deia Micro Machines 64 Turbo, es feia compartint comandament, i com ja sabeu la consola té connexions per a 4 comandaments de sèrie) i es veu que va agradar força. Segons la Wikipedia incloïa, per cert, un cotxet oficial, tot i que no sé si en totes les versions.
Amb el Micro Machines V4, exclusiu d'Occident i presentat el 2006 per a PlayStation 2, PSP (al vídeo) i ordinadors i entre 2006 i 2007 per a Nintendo DS, la saga arribava a la seva quarta part numerada i també mostrava símptomes de cansament.
La fórmula era la de sempre, la que havia funcionat en totes les ocasions, i sí que fixant-nos en les notes mitjanes de les anàlisis podríem dir que va agradar una micona més que el remake de l'original que ja he esmentat abans, però també tenia problemes de càmera i els controls no acaben de ser del tot precisos. Tanmateix, segons el mitjà que consultem l'apreciació és força diferent.
Tornem a fer un petit salt enrere i anem al 2000, any d'aparició d'un spin-off de la franquícia que duia el nom de Micro Maniacs. Va sortir per a la PlayStation (amb el nom de FoxKids.com Micro Maniacs Racing) a tots els mercats i a la Game Boy Color (al vídeo), el 2001, només a Europa i Austràlia, és a dir en territori PAL.
Aquesta vegada en comptes de vehicles controlàvem nens, que corrien també per pistes basades en escenaris de cases i jardins, i amb la mateixa vista des de dalt que caracteritzava totes les altres entregues. La proposta va agradar.
La meva experiència amb els videojocs d'aquesta saga es limita a haver provat algun dels títols de la Mega Drive en un emulador, fa molts anys, i he de reconèixer que el control des de dalt i havent-me d'imaginar que sóc dins el cotxe per tal de prémer la dreta quan vull anar a l'esquerra i viceversa em costa molt. No em passa, curiosament, amb els cotxes teledirigits, però sí amb els videojocs.
De tota manera els vull donar una altra oportunitat, perquè no és gens habitual que una saga sencera, per molt que tingui un parell de títols més fluixets i amb el temps hagi anat perdent bufera, es mantingui tan fidel a la proposta original, sense variacions estranyes, i és prou popular com perquè li dediqui algun altre intent.
La PSP és una consola que no tinc, però que respecto. En termes de vendes va ser superada amplíssimament per la Nintendo DS, la seva competència directa, que de fet va arribar a superar la PlayStation 2 com a consola més venuda de la història, durant un temps. Però oferia els millors gràfics disponibles en una consola portàtil i un catàleg ple de títols d'allò més recomanable.
Amb més de 80 milions d'unitats venudes, i un èxit molt superior al de la seva successora, la PS Vita, no em faria res tenir-la, i en fixar-me en els videojocs més populars d'aquella portàtil veig que els 5 més venuts van ser els següents.
I resulta que, curiosament, el videojoc més venut de la PlayStation Portable, amb 4,8 milions de còpies, va ser un disc exclusiu del mercat japonès, cosa que reflecteix la febre per aquesta saga que pateixen els nipons.
Es tracta del Monster Hunter Portable 3rd, que forma part de la popularíssima franquícia de Capcom, nascuda a la PlayStation 2 amb el primer Monster Hunter i amb més d'una desena d'entregues, sense comptar spin-offs. Doncs bé, aquest joc en concret va sortir a la venda el 2010, i quan se'n va fer la versió HD per a la PlayStation 3... també es va quedar al Japó.
A continuació, amb 4,66 milions i aquest cop sí llançament a tot el món l'any 2009, tenim el Gran Turismo, que no era remake del primer de la saga, ni la versió tècnicament rebaixada de cap títol de la saga per a les germanes grans, sinó el GT de la PSP.
Però no patiu, que a diferència del que va passar amb el repàs als 5 videojocs més venuts de la PlayStation 2, aquest cop la llista no està dominada per només dues franquícies: de Gran Turismo no en veurem més.
Tampoc no us penseu que la saga Monster Hunter serà la que domini en aquest cas, però sí que té, amb el que acabem de veure, un segon joc al Top 5.
Amb 3,6 milions de còpies venudes, aquest Monster Hunter Freedom Unite, llançat al Japó el 2008 i l'any següent als Estats Units i Europa, se situa tercer amb una proposta que en realitat és una versió expandida de l'anterior Monster Hunter Freedom 2, el setè més venut de la PSP i per tant fora de la meva llista, però per poc.
Sense tenir la consola, i suposo que no és cap mostra de la meva genialitat analítica inexistent, un dels punts forts de la PSP és el catàleg, com deia més amunt. Però no per les versions portàtils de títols disponibles per a d'altres sistemes -que també-, sinó pels jocs que es van llançar directament per a aquesta màquina,
És el cas del God of War: Chains of Olympus, publicat el 2008 com a part de la imprescindible saga exclusiva de les consoles de Sony. Amb més de 3,2 milions de còpies se situa com a quart disc més venut de la PSP. Després se'n va fer una versió remasteritzada per a PS3.
El mateix passa amb el Grand Theft Auto: Liberty City Stories, de 2005, que forma part d'una de les meves sagues preferides però falta a la meva col·lecció. Sí, es va portar a la PlayStation 2 l'any següent, però jo sóc molt purista i m'agradaria jugar-hi en PSP, igual que al Grand Theft Auto: Vice City Stories.
Doncs bé, aquest títol va col·locar 2,7 milions de còpies i tanca el repàs de 5 que m'havia proposat fer, on hi ha dos videojocs, precisament els dos últims, que segurament em compraria si tingués aquesta consola.
Avui, a la secció dedicada als videojocs que sense tenir un gran impacte en la indústria sí que recordem encara que sigui només pel seu títol o la seva caràtula, us en porto un que té un nom gens amic dels robots de cerca, assumeixo doncs que totes les visites que rebi les hauré d'agrair als enllaços amb què bombardejo la gent a les xarxes socials.
Us asseguro que això dels robots de cerca no era un joc de paraules, però el cas és que el protagonista del B.O.B., llançat per a la Mega Drive i la Super Nintendo el 1993, és un robot. Amb aspecte de formiga antropomòrfica, sí, però un robot.
Resulta que a més és adolescent, i un bon dia agafa el cotxe del seu pare per tal d'anar a una cita, però acaba en un planeta desconegut per culpa d'un accident, i nosaltres l'hem d'ajudar a recuperar el vehicle i continuar amb la seva vida.
Com podem veure en aquest vídeo de la versió de la Super Nintendo, es tracta d'un joc d'acció i plataformes, un run and gun que també n'hi diuen, en què fem ús de diverses armes i habilitats a través de pantalles d'allò més virolades, detallades i diferents entre si. També hi ha seccions de conducció, i humor repartit per tota la història.
Aquestes imatges corresponen a la versió de la Mega Drive del videojoc de Wayne's World, basat en la pel·lícula del mateix nom protagonitzada per en Mike Myers. Potser us demaneu per què poso aquest vídeo, i la raó és ben senzilla i justificada: va sortir el mateix any que el B.O.B., el va fer la mateixa gent de Gray Matter i en termes jugables era molt similar, ja que tenia el mateix motor. Estava disponible per a la 16 bits de Sega i les llavors tres consoles de Nintendo (Gameboy, NES i SNES).
Tornant a la qüestió que ens preocupa avui, val la pena el B.O.B., més enllà de l'humor i un aspecte gràfic agradable? Doncs sembla que sí, si ens hem de refiar dels comentaris als vídeos de Youtube, però si mirem les crítiques veurem que hi ha una mica de divisió: en molts casos rep notables, mentre que en alguns les puntuacions són més mediocres. Jo crec que la millor manera d'aclarir-ho és provar-lo nosaltres mateixos.
Si no tenim ganes de buscar gaire la versió de la Mega Drive o la Super Nintendo, una opció és adquirir l'EA Replay, un recopilatori d'Electronic Arts -que es qui va distribuir el joc- per a la PSP que va sortir el 2006 (2007 a Europa).
La PSP, o PlayStation Portable, va ser (és) una molt bona consola, com també ho ha estat la seva successora, la PS Vita, però així com a l'àmbit de les plataformes de sobretaula li costa més, en portàtils la clara dominadora, i amb moltíssima diferència, és Nintendo.
En qualsevol cas la PSP té un interessant catàleg que no fa gaire va deixar de rebre títols, i per això ha arribat el moment de dedicar-li una entrada en aquesta secció. Però com acostuma a passar, i per aquest motiu encara té més sentit fer aquestes entrades, la resposta a la pregunta "quin va ser l'últim joc de la PSP?" no és fàcil. Seria, per començar, "depèn".
On va plegar veles abans va ser, curiosament, al Japó. Va ser amb el Winning Eleven 2014, és a dir la versió japonesa del PES 2014, que va sortir el 14 de novembre de 2013.
Atenció, que el primer brasiler (els de blau) del qual apareix el nom és el nostre amic Neymar! Deixant de banda l'anècdota, però, resulta que després han sortit més jocs arreu del món, però aquest va ser l'últim que es va llançar, també en l'àmbit planetari, en format físic.
Si ens n'anem als Estats Units la cosa es complica, perquè per una banda tenim aquest Sweet Fuse: At your side, una novel·la visual del gènere otome que sorprenentment va arribar no només als EUA, sinó també a Europa, respectivament el 27 i el 28 d'agost de 2013. Aquest seria, segons la Wikipedia, l'últim títol de la PSP disponible a les botigues físiques dels Estats Units.
Ja m'explicareu quina és la diferència -no és una petició retòrica-, però resulta que el 15 d'octubre de 2013 va sortir al mercat estatunidenc el Class of Heroes 2, un RPG que es considera, també a la Wikipedia, l'últim llançament en format físic en aquell territori. No és el mateix que "últim títol disponible a les botigues físiques"? Per a mi, sí.
Aquí tenim el StreetKix Freestyle, un videojoc de ritme, que va sortir el 7 de gener de 2014 en format digital únicament, i que a la mateixa font consta com a últim títol original.
1 any i 6 dies més tard, el 13 de gener de 2015, sortia també en digital el Brandish: The Dark Revenant, que seria l'últim llançament digital nord-americà de la PlayStation Portable, però entenc que en tractar-se d'un remake i la localització d'un títol japonès s'ha fet aquesta distinció d'"original" per al joc anterior.
A Europa ho tenim més clar, tot i que no he trobat cap vídeo del joc en qüestió sense comentaris en àudio de qui el va pujar: es tracta del digital End of Serenity, publicat el 27 d'agost de 2014.
Així, recapitulant, l'últim videojoc absolut de la primera portàtil de Sony va ser el Brandish: The Dark Revenant, però el darrer en aparèixer en format físic va ser el Winning Eleven 2014. Amb un catàleg ben nodrit, fins i tot costa determinar quin va ser l'últim dels seus videojocs.
M'he estat pensant durant una estona si l'entrada sobre aquest videojoc havia d'anar a la secció Còmics i videojocs o Cinema i videojocs, però en realitat no hi ha una resposta clara, atès que es basa tant en el còmic de Frank Miller com en la pel·lícula d'en Zack Snyder, així que he pensat assignar-la a la primera opció senzillament perquè fa més temps que no hi faig entrades.
Suposo que més o menys tots com a mínim hem sentit a parlar de 300, el guardonat i aclamat còmic d'en Frank Miller que narra, amb moltes llibertats i de manera històricament imprecisa —però sense que això faci menys interessant aquesta obra mestra del còmic— la famosa i llegendària batalla de les Termòpiles en què, durant les Guerres Mèdiques del segle V a.C., un exèrcit d'espartans liderat pel rei Leònides es va enfrontar a un contingent numèricament molt superior per tal de morir causant els màxims estralls possibles a l'enemic.
Doncs bé, aquesta història, que al còmic redueix el nombre d'espartans a 300 (es diu que en realitat eren uns 7.000 contra més de 100.000 al bàndol persa), va ser traslladada al cinema el 2007, amb una nova entrega el 2013, però el videojoc que ens ocupa és de quan es va estrenar la primera pel·lícula.
El 300: March to Glory va sortir només per a la PSP, cosa ben curiosa perquè, amb la tirada de la pel·lícula, el més lògic hauria estat veure'l també, com a mínim, per a PS2 i potser PS3. També podríem pensar que la PSP en tenia una versió exclusiva però que el videojoc principal era per a consoles de sobretaula. Doncs no, només hi ha un videojoc de 300 i és aquest. Per a videoconsoles, almenys.
Al tràiler, que enganyosament ens posa unes quantes imatges de la pel·lícula malgrat que la primera portàtil de Sony no pot arribar a mostrar uns gràfics gaire propera a la realitat, sí que veiem com s'ha volgut imitar l'estètica del film, amb els moments slow motion tan típic d'en Zack Snyder, el director de la pel·lícula.
Què en van dir els crítics? Les coses bones: l'adaptació de la història i la seva violència és correcta, hi ha extres (tràilers de la pel·lícula, galeries d'imatges i altres coses desbloquejables) i els combats no estan malament. Les dolentes: gràfics simplistes i lluny del que pot fer la consola, problemes de càmera, desenvolupament repetitiu, mal executades fases de trencaclosques i infiltració i una durada extremadament curta que fan que el resultat final sigui mediocre, no horrorós però sí el típic producte basat en una franquícia d'èxit que no busca la qualitat, sinó les vendes, i pel que sembla aquest 300: March to Glory es va vendre força.
Fa uns quants dies vaig escriure a Cementiri de Pneumàtics una entrada sobre el manga Hunter x Hunter, del qual he llegit els 5 volums que fins llavors n'havien sortit en castellà (ara ja n'hi ha 6 de disponibles), però és clar, els còmics d'èxit acostumen a tenir diverses adaptacions i a banda de l'anime tenim també una desena llarga de videojocs.
Ja ho explico a l'entrada de la qual he posat un enllaç, però encara que estigui de moda aquest manga va començar el 1998 i actualment només se n'han recopilat 32 volums a causa del temps que es pren el seu autor, en Yoshihiro Togashi, en dur-lo endavant (i gràficament no és cap meravella, ans al contrari).
En tot cas no en va sortir cap videojoc fins l'any 2000, i va ser el Hunter x Hunter: Ishi o tsugumono, del qual hem vist la portada i aquí ens quedarem, perquè no n'hi ha cap vídeo. Va sortir per a la WonderSwan i era, com gairebé tots els que veurem, un RPG.
El mateix ens passa amb el Hunter x Hunter: Hunter no Keifu de la Gameboy Color, del mateix any, que no podem trobar en versió vídeo (el podria gravar amb emulador i pujar-lo a Youtube, però per alguna raó no em grava el so tot i estar configurat de manera que ho faci i no val la pena).
Per fi, en el tercer joc de la franquícia i de l'any 2000, tenim un vídeo. És el del Hunter x Hunter: Maboroshi no Greed Island, que va sortir per a la Playstation. Com podeu veure, el gènere és el mateix, encara que amb un rentat de cara d'acord amb les possibilitats de la consola.
El 2001 en sortirien 5, de videojocs de la saga. El primer, el Hunter x Hunter: Kindan no Hihô, altre cop per a la Gameboy Color i per primera vegada del gènere de les plataformes. El vídeo, com podeu sentir, té comentaris en alemany, però era l'única opció disponible.
La franquícia s'estrenava a la WonderSwan Color amb el Hunter x Hunter: Sorezore no Ketsui, un altre RPG d'aquests de xerrar força en japonès, i el mateix es pot dir del següent:
És el Hunter x Hunter: Michibi Kareshi Mono, que repeteix consola i gènere i, per desgràcia, manca de vídeos per tal de veure'l en moviment. Per sort el mateix any va sortir per a la Playstation 2 un joc que, naturalment, algú havia de capturar:
Com podeu veure, elHunter x Hunter: Ryûmyaku no Saidan fuig del gènere dels RPG a la frontera amb les aventures de text i s'endinsa en l'acció en tercera persona, però també veieu que el vídeo és de poca qualitat. Doncs és el millor que hi ha.
Tornem a l'RPG i a l'absència de vídeos amb el Hunter x Hunter: Ubawareta Aura Stone de la Playstation, que seria el cinquè i últim títol de la saga aquell 2001.
Dos anys després apareixia el Hunter x Hunter: Minna Tomodachi Daisakusen!!, amb què s'estrenava la sèrie a la Gameboy Advance, i aquell any només en tindríem un altre, de videojoc:
Com gairebé sempre, Hunter x Hunter: Greed Island és un RPG, però per sort aquest cop sí que podem gaudir d'un vídeo que ens mostra en moviment aquesta saga que va tenir per a la WonderSwan i la WonderSwan Color la majoria d'entregues.
En el darrer parell d'anys Hunter x Hunter ha experimentat una revifada, precisament la que ha fet que ens arribi el manga 14 anys després que s'iniciés al Japó, i això s'ha traduït en noves adaptacions animades i un videojoc, Hunter x Hunter: Wonder Adventure, que arribava el 2012, 9 anys després de l'últim, a la PSP.
Finalment, el dia de Nadal de 2012 va sortir per a Mobage, un portal de jocs per a mòbil japonès, el Hunter x Hunter: Battle Collection, un joc de cartes que, naturalment, tampoc no ens ha arribat.
Fora del que és la franquícia en si mateixa tenim l'aparició d'alguns personatges de Hunter x Hunter als famosos Jump Super Stars (2005) i Jump Ultimate Stars (2006), de la Nintendo DS, curiosos videojocs de lluita amb els personatges més importants de la història de la revista Shônen Jump, on precisament se serialitza aquest manga.
I aquí acabem el repàs dels videojocs, inèdits fora del Japó, que han reflectit un dels manga més populars de la història, si més no al seu país d'origen, on per desgràcia s'han quedat tant els que s'entén que no hagin arribat com els que, especialment en el cas de la PSP, podrien haver funcionat bé a Occident.
La Playstation Portable (PSP) és una consola curiosa. No en sóc gens fan, no ho penso amagar, però al contrari que les seves germanes de sobretaula no ha arrossegat tanta gent per inèrcia, ja que en el camp de les portàtils Nintendo és la reina indiscutible. Tot i així, al Japó és sovint la consola més venuda de la setmana i continua sumant usuaris i jocs. Com totes les consoles, va tenir un dia de llançament i la van acompanyar diversos jocs (en aquest cas bastants, de manera que no veurem vídeos de tots ells). Comencem amb el Japó, on va sortir el 12 de desembre de 2004.
Aquest és l'Armored Core: Formula Front, que pertany a la sèrie Armored Core. Un altre títol seria el Mahjong Fight Club (com és que hi ha tantes consoles que tenen un joc de mahjong en el seu llançament japonès?), del qual no mostrarem imatges, com tampoc del Minna no Golf Portable, conegut als Estats Units com a Hot Shots Golf: Open Thee. Sí que té més gràcia veure el Lumines:
És un joc de trenca-closques, semblant al Tetris com es pot veure de seguida. També té bona pinta el Vampire Chronicle: The Chaos Tower, conegut a Occident com a Darkstalkers Chronicle: The Chaos Tower:
Una nova entrega de la franquícia Darkstalkers, de Capcom. Per acabar amb el Japó tenim el Ridge Racers, fora del Japó conegut sense la essa del final:
Pel que fa als Estats Units, on la consola va sortir el 24 de març de 2005, es podia comprar acompanyada d'una bona colla de títols, entre els quals tres dels esmentats: Ridge Racer, Darkstalkers Chronicle: The Chaos Tower i Lumines. Naturalment, se'ls van unir uns quants UMD més:
Aquest era l'Ape Escape: On the loose. També hi havia el Dynasty Warriors, el Gretzky NHL o el Metal Gear Acid, que em sembla que no cal que digui a quina saga pertany:
No s'acaba aquí, la cosa. Ni de lluny. Tenim també el Need for Speed: Underground Rivals, l'NFL Street 2 Unleashed, l'Spider-man 2, el Tiger Woods PGA Tour, el Tony Hawk's Underground 2 Remix, el Twisted Metal: Head-On, l'Untold Legends: Brotherhood of the Blade, el World Tour Soccer o el Wipeout Pure:
Ara passarem al llançament europeu de la consola, que es va produir l'1 de setembre de 2005, molt més tard que al Japó i als Estats Units i a sobre, per variar una mica, més cara. De tots els jocs que hem esmentat abans, els que també van acompanyar la PSP en el seu naixement europeu van ser el Darkstalkers Chronicle: The Chaos Tower, el Dynasty Warriors, el Minna no Golf (Everybody's Golf), el Lumines, el Metal Gear Acid, el Need for Speed: Underground Rivals, el Ridge Racer, l'Spider-man 2, el Tony Hawk's Underground 2 Remix, l'Untold Legends: Brotherhood of the Blade, el World Tour Soccer (a Europa amb el cognom Challenge Edition) i el Wipeout Pure, que són una bona colla. Però n'hi va haver més:
El Colin McRae Rally 2005, d'una saga que duu molts anys entre nosaltres. També hi havia l'Ape Academy, l'Archer McLean's Mercury, el Fired Up, el Kao Challengers, o el Medievil Resurrection:
Era una mena de remake (no del tot) del primer Medievil (Playstation, 1998). També hi havia el Midnight Club 3: Dub Edition, l'Smart Bomb, el TOCA Race Driver 2, o aquest, que pertany a una saga de la que vam parlar fa uns dies:
És el Virtua Tennis: World Tour, exclusiu de la portàtil de Sony. Acabarem l'enumeració amb el World Snooker Championship 2005, el World Rally Championship i l'F1 Grand Prix. Suposo que compreneu que no hagi posat vídeos de tots els jocs, però és que amb les consoles més modernes la llista dels títols de llançament és considerablement més llarga que la que acompanyava les plataformes de fa més de deu anys.
Trobo, però, que n'hi ha hagut prou per fer-nos una idea de la diversitat de jocs per a tots els públics que oferia la PSP des del primer dia, molts d'ells d'esports i enfocats a un públic tirant a madur, però sense oblidar del tot els jugadors més joves.
Ja vaig parlar fa temps, més d'un any, de la saga Earthworm Jim dins la secció Petits Clàssics, que de fet inaugurava. Allà hi vaig esmentar el joc que protagonitza l'entrada d'avui, curteta perquè vaig una mica de cul, si no us sap greu. Era una nova entrega de la saga que havia de sortir per a la portàtil de Sony, la PSP, i feia així:
Bé, seria més correcte dir "hauria fet així", perquè com ja he dit no va sortir. Havia d'aparèixer el 2006-2007 i pel que es pot veure al vídeo no tenia mala pinta. Podria haver estat molt bé, i a l'alçada d'una saga que, per desgràcia, va veure unes quantes entregues dolentes i que no se sap si acabarà veient l'Earthworm Jim 4 dels rumors que van començar el 2008 però que, de moment, han estat desmentits.
La idea era fer un remake del primer títol, mantenint l'esperit de la sèrie amb habilitats afegides, una combinació que sempre és interessant, i se n'encarregava Atari però, pel que podem llegir a la web Unseen64, els drets de la franquícia els tenia Interplay i com que va fer fallida (va vendre, entre altres coses, la franquícia Fallout a Bethesda) va aparcar indefinidament el projecte, en una injustícia d'aquelles que fan que alguns títols que no tenen cap problema en si mateixos no vegin la llum. Una autèntica llàstima en aquest cas. Es veu que s'està recuperant poc a poc, per tant no perdem l'esperança de veure algun dia un nou joc protagonitzat per aquest cuc tan especial, sigui per a la PSP o per a d'altres consoles.
